Acte en record de
Ferrer Guardia.
Dia tretze d’octubre.
Cada any en un racó del cementiri civil, damunt de terra sense flors i sense
marbres, beneïda com un tros de camp pel sol i per la pluja, terra oberta al
món i que del món rep el pensament de dolor i d'entusiasme, el fervor d'uns quants
grups de fidels, no d'en Ferrer, sinó de la mort d'en Ferrer, aixeca amb roses
el panteó efímer d'aquell home que tot el món va veure morir.
Ahir, diumenge, vigília
de la jornada ferrerista, alguns volgueren visitar la tomba del afusellat. A
l'hora baixa, quan el sol vermellejava, érem un centenar. Un jovenet magre,
groc, endolat i amb una xalina romàntica, que amb un grup de companys portava
una corona, digué unes paraules ingènues i lacòniques. Mentre les deia, tothom
es descobrí; unes dones ploraren; molts homes feren esforços per contenir
l'emoció i en tant el sol encenia la terra, com en una pàgina l’al·legoria d'en
Zola, apareixíem sota les flors funeràries i l'adolescent pàl·lid, envoltats
per les lluminàries capvesprals, com iniciats d'una secta que enfortís la seva
fe a l'entorn de les tombes heroiques. I era tomba tota la terra que
trepitjàvem perquè ningú sap on són les despulles de l'ajusticiat, perquè ni
una pedra, ni un ferro diu on l'enterraren, perquè per saber-ho serà precís que passin els cinc anys
que fixen les lleis. ¿Qui sap si, temps a venir, la tomba d'en Ferrer
esdevindrà la tomba simbòlica de tots els nostres morts? ¿Qui sap, també, si
del 13 d'octubre en farem el nostre dia de difunts?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada