LOS REPATRIADOS.

 La triste caravana pasa ente los balcones de nuestra habitación; es una cosa lamentable, un espantoso y trágico espectáculo que llega a conmovernos profundamente. Sentimos que su carne es la nuestra, que su desolación espiritual, su cansancio, su hambre, su falta de esperanza y de refugio representan la desolación, el hambre y el cansancio de todo un pueblo. No es posible disfrazar la verdad con falsos razonamientos. Todos estos hombres pasaron la frontera cansados de pedir, de buscar, de solicitar una ocupación, un trabajo que les diese para vivir dignamente; fueron de puerta en puerta, entraron en los talleres, en las oficinas, en las fábricas; cruzaron el campo en distintas direcciones, suplicaron humildemente, hablaron de sus hijos, de sus esposas, de sus madres que padecían hambre, del deber imprescindible que tienen de subvenir a las necesidades de una porción de criaturas incapaces de defender su vida y cuya tutela les confirió una ley natural sancionada por el Estado.

Y cuando les rindió la fatiga, cuando se convencieron de que aquí no había para ellos un pedazo de pan, ni un miserable albergue, se fueron para no convertirse en ladrones, en salteadores, para no obligarnos violentamente a remediar sus necesidades.

Ahora vuelven, y el problema se plantea de nuevo para ellos y para nosotros. ¿Qué es lo que vamos a hacer con esta gente? ¿Cómo vamos a emplear el esfuerzo de sus brazos y de su inteligencia?

No basta socorrerles momentáneamente; la limosna es un medio de prolongar su miseria. Las autoridades, lo único que han hecho hasta ahora es disolverlos, dispersarlos; se habla de una suscripción a su favor; con eso se tranquiliza la conciencia de los ricos, pero no se resuelve nada; no se hace más que soslayar el problema, sin darle una verdadera solución. Este procedimiento, desacreditado ya en todas partes, sigue practicándose aquí, donde perduran todos los desatinos, todos los anacronismos.

Se confía en algo indeterminado, indefinible; se supone que andarán por ahí mendigando, arrastrándose, llorando o maldiciendo, de puerta en puerta; se cuenta con el azar; se supone que al fin hallarán un refugio o se suicidarán para evitarnos el espectáculo de su miseria. Se les da un pedazo de pan con la obligación de caminar, de ir más lejos, siguiendo una peregrinación espantosa. El procedimiento no puede ser más estúpido. ¿Es que ahora van a encontrar en sus pueblos respectivos, en esos lugares de donde les hizo salir el hambre, un ambiente menos hostil, una ocupación digna, un trabajo que les ponga a cubierto de la miseria? ¿No sería mejor preguntarle a cada uno lo que sabe hacer, cuáles son sus aptitudes, sus disposiciones? ¿No sería más eficaz formar una lista en la que constara el nombre y la profesión de cada uno de ellos, publicándola inmediatamente en todos los periódicos?

De este modo, sería más fácil colocarles. Enviándoles a sus pueblos respectivos y dándoles aquí al pasar una mala comida, no se adelanta gran cosa; créanlo los organizadores de esas suscripciones tan inútiles como piadosas.

 

Article escrit per Andreu Nin el 19 d’agost de 1914 al diari La Publicidad.

 

En aquest article Nin descriu -amb la seva particular narrativa- el problema que va generar-se, un cop iniciada la Gran Guerra, amb els repatriats d’origen espanyol que fugien dels llocs en conflicte i que ho feien forçats a deixar tot allò que havien pogut obtenir en els països on treballaven. Barcelona va ser un lloc de concentració d’aquests repatriats en els primers combats del conflicte a Europa.


Grup de repatriats acampats a les Rambles de Barcelona.

ELS BOY SCOUTS

El primer de tot que van fer els “boy scouts”, com si estesin aconsellats per en Santiago Rusiñol, va ser posar pes. Després, adquiriren un segell. Després una bandera espanyola. A l’últim davant de les autoritats, feren parada cívica-militar. Però tot això, encara que tangible, resultava una mica platònic. Però, el destí vetlla pels enamorats de l’acció, com els deus pels amorosos, i en el camí de Pedralbes col·locà unes pedres i un carruatge encallat. Els “boy scouts”, posant el pensament per gradació jeràrquica, en Deu, en el cap de l’Estat i en el senyor  Foronda, tragueren les pedres i: Au, au! Oooxqué! Descollaren el carruatge que tornà a marxar majestuós i sorollós com si portés l’avenir dels “boy scouts”.

Grans xicots! Els que ens hem criat incorrectament pels carrers i els camps, fent guerra a cops de pedra, matant pardals amb tiradors, trencant vidres de sabaters i fent excursions, escapant-nos de casa, no comprenem gaire a aquests minyons uniformats i seriosos, que segurament porten farmaciola per si troben ocells ferits per altres xicots i con incapaços de faltar al respecte a cap sabater. Ells potser gaudiran més que nosaltres, amb el barretet i les polaines i el bastó i el vestit de vellut o de “kaki”, però si això dura, quan seran grans ni sabran ballar, ni mai el pare tindrà necessitat de donar-los la clau, ni quan arribaran a vells podran fer riure als fills o als nets explicant-los-hi entremaliadures.

Ja ens plau que es doni una norma als necessaris esbarjos dels minyons i que fer dues hores de camí es declari bo a la pàtria i saltar un rierol o una paret, realitzar un acte cívic i tornar a l’edat de pedra aprenent a encendre foc sense mistos, fer cultura, però ens atrevim a insinuar que no es converteixi la nova institució en una decoració dominical, en una mena de Creu Roja jovenívola, trota camins  que ens trobarem a arreu, Perquè ni el Tibidabo és la Jungfrau, per anar amb aquells bastons de punxa pels carrers, ni creiem que tinguin que fer estudis topogràfics per tal de exhibir tanta bandereta. El jovent, cap a la muntanya, cap a les carreteres, però senzillament, sense marcar el pas, ni anar darrera de banderins. Ensenyar-los a estimar la terra i a créixer forts i bons durant la setmana i el diumenge a fora, sense posar-se la bandera espanyola a tall de lligacama.

 

A un que, com molts dels meu coetanis, prové del món de l’escoltisme; he de confessar que em va sorprendre el to que utilitza Nin al parlar dels “boy scouts”. Però vaig entendre-ho al moment, al situar el seu ECO en el context històric que el va escriure. Els “boy scouts” als quals Nin es refereix, quan escriu aquest ECO, és als grups de “Exploradores Barceloneses” creats per Pere Roselló -militar i capità de cavalleria- i altra gent de l'alta societat local de Barcelona, completament deslligada del moviment catalanista de l’època. Amb aquests antecedents no és d’estranyar que no gaudissin de les simpaties de l’Andreu Nin.  


Aquest es un grup contemporani d'Exploradores Barceloneses amb el capità Pere Roselló a l'esquerra.


 

PODER ESCOLTAR EL QUE ENS DIRÀ LA JUDIT SOBRE 
ELS DOS LLIBRES QUE HA PUBLICAT D`ANDREU NIN,
SERÀ UNA BONA MANERA DE PASSAR EL MATÍ DEL DISSABTE.

NO US HO PERDEU!

CASTRACIÓ D’UNA ESCULTURA MASCULINA.

Dia de vernissatge. Un escultor, posa en lletres negres el seu nom, al peu de l’estàtua. Un pintor, acaba de situar un quadre. Unes senyoretes examinen una figura, amb la mateixa curiositat que a un “fox terrier”. Unes autoritats municipals i governatives, passen revista als quadres, com si allò fos una revista de bombers. Però dos o tres petits grups, discuteixen en mig del Saló de Belles Arts, apassionadament i algú fins iradament, l’arbitrarietat de mal gust i tartufista, comesa per alguns senyors del Comitè executiu de l’Exposició.

Aquests senyors, no s’ha limitat a posar a algunes estàtues cinturons de castedat, sinó que han arribat a la mutilació. Una estàtua, senyalada amb el número 897, i firmada per l’escultor belga Pere Van der Stappen , ha estat mutilada, com si hagés d’anar a un harem. No s’han limitat a cobrir el que consideraven indecorós, sinó que amb feina d’operador, han fet córrer la serra amb la mateixa meticulositat que un bisturí.

L’exhibició del sexe en una obra d’art, no entranya pecat. En el museu del Vaticà, en la capella Sixtina, els cardenals tenen per al nu el respecte que no han sabut tenir els filisteus del Comitè executiu. No es que vulguem retreure la vella cançó d’allò que es fa a l’estranger. Ens podrien contestar amb la moral del país, les seves costums, les usuals pràctiques del nostre art. Però davant nostre tenim el darrer número de “La Ilustración Artística”, i en la seva plana central hi veiem les fotografies de les sales de l’exposició de Roma. En la sala sueca, hi ha una estàtua d’en Carles Milles, tota nua, d’un home, que com deia Ovidi, ha d’estar agraït a la naturalesa. En la fotografia d’una altra sala, la dedicada als pintor Zorn, una dona es presenta sense un pàmpol i amb detalls naturalíssims, que la direcció de “La Ilustración” no ha volgut esborrar, fen santament. “La Ilustración”, no entra en tots els salons? No és tota pulcra i no obstant no ofereix als ulls el que els Tartufs del Comitè executiu, han ocultat o serrat?

Alguns regidors volen portar aquesta qüestió al Municipi. No n`hi ha prou. Ha d’exigir-se responsabilitats als que han fet malbé en nom d’un pudor imbècil, una estàtua, i si s’excusen dient que el delegat belga ho ha autoritzat, se’ls hi pot respondre que el delegat no es belga, sinó un senyor català, el senyor Togores, que no tenia autorització per que semblant malifeta es realitzes, perquè l’escultor profanat es mort.

Jesús ha dit: “Treu-te tot el que produeixi escàndol”, però no aconsellà que s’arranqués res al pròxim. Als que així han produït escàndol, violant una propietat artística, al menys que se’ls pot condemnar es a que realitzin en públic la reintegració de l’estàtua. Mal paper per uns cavallers, certament, però tampoc creiem que sigui feina dels grans d’Espanya, entretenir-se a serrar virilitats de guix.

Eco escrit per Andreu Nin el 30 d’abril de 1911.


La VI Exposició Internacional d’Art que va celebrar-se Barcelona el 1911 va estar plena d’incidents, que no feien altra cosa que mostrar les discrepàncies entre els artistes conservadors del Cercle Sant Lluc, propensos al modernisme i els progressistes, del grup de Les Arts i els Artistes, mes propers als principis del noucentisme.

Entre aquest incidents el que va fer córrer més tinta, va ser la “castració” per raons morals –segons criteri del jurat classificador de les obres-  d’una escultura de Peter Van der Stappen que formava part de la representació Holandesa a l’esmentada Exposició Internacional.

Aquesta denuncia de Nin va provocar una encesa polèmica fins que, ell mateix, va fer públic qui havia estat l'autor de la castració física de l'escultura. El pintor, Joan Llimona.


                                                    Aquesta és l'escultura que va patir la "castració"

BARCELONA CIUDAD SUCIA!

 “Barcelona -dice uno de nuestros colegas- es una de las poblaciones más sucias de España.”

Nosotros no tenemos nada que oponer a esta terrible y dolorosa afirmación; pero es preciso explicar bien esa suciedad para ver si podemos acabar con ella. En parte tienen razón los que atribuyen la suciedad de las calles a la escasez de personal que se dedique a la ruda tarea de limpiar la vía pública; pero la falta en sí, no es de los pocos que limpian, sino de los muchos que ensucian.

Para nuestros amables vecinos, para los buenos transeúntes, la calle no tiene ninguna significación en el orden de sus ideas; para ellos la calle es una especie de estercolero a donde se pueden arrojar impunemente todas las inmundicias.

-¿Dónde pondremos estos trapos viejos, estos papeles sucios, estos vidrios rotos? -pregunta la hija a la madre, el aprendiz al maestro o la criada a la señora.

-Tírelos a la calle.

Y la calle recibe a todas horas del día y de la noche una verdadera nube de inmundicia, ostentando siempre apariencia de un estercolero.

Hay algunos comerciantes que gastan bastante dinero en ensuciar las calles con el pretexto de anunciar los productos de sus establecimientos. Los cuatrocientos mil prospectos que tales industriales hacen distribuir diariamente en la via pública sirven únicamente para que las calles aparezcan a nuestros ojos un poco más sucias. Nadie lee la pequeña cuartilla que le coloca en la mano, casi a viva fuerza, el tenaz repartidor de anuncios. La toma por cortesía, y cinco pasos más allá la arroja al suelo desdeñosamente; teniendo la seguridad de que lo que hay escrito en el pequeño pedazo de papel no le interesa. A pesar de esto los comerciantes no se cansan de imprimir nuevos prospectos; diríase que lo hacen ya con el solo y exclusivo objeto de ensuciar el arroyo y causar una molestia más a los transeúntes.

Hay países en donde las calles están limpias, pero es que allí los ciudadanos tienen unos hábitos que no tienen los ciudadanos españoles.

En los países donde las calles están limpias es porque los ciudadanos saben perfectamente que la calle es un lugar respetable y que todo el mundo está obligado a mantener en ella el orden, a evitar que se convierta en un depósito de inmundicia.

Aquí, pensando en las buenas costumbres de los ciudadanos de otros países, se colocaron en algunos sitios, en muy pocos, cajas de alambre para que en ellas depositaran los transeúntes los papeles y objetos que arrojan al suelo sin preocupación de ninguna especie. La medida, que tenía el aire de un discreto llamamiento a la buena educación cívica de los ciudadanos no ha servido de nada. Los ciudadanos miran las cajas consabidas: sonríen despectivamente y arrojan al suelo la caja de fósforos vacía, el periódico que acaban de leer o cualquier otro objeto inútil, del cual necesitan desprenderse. Luego, cuando en una reunión se habla de la suciedad de Barcelona, estos mismos señores que contribuyen en la escasa medida de sus fuerzas a dar a la vía pública el aspecto de un estercolero, dicen con desesperación que este no es un país civilizado.

 

Article  escrit per Andreu Nin el 17 de juliol de 1914.

 

Els aspectes ciutadans eren també una constant en alguns dels escrits d’Andreu Nin. Com ell diu, i encara avui passa, el problema de la neteja en les ciutats i les viles no és només un problema de recursos -que també- sinó que el que cal es cambiar les actituds dels ciutadans i en aixó es probable que haguem empitjorat, més que anar a millor.

L’ESQUERRA.

 Un “Eco” parlant de l’Esquerra, és sempre una cosa temptadora, perquè parlar de l’Esquerra, vol dir parlar de la política i del partit.

No és això?

Doncs, no senyor, en absolut; se’n pot parlar, i anem a parlar de l’Esquerra, sense que ni remotament ens referim a la política.

Es pot parlar de la mà esquerra...

Un heu fixat mai en l’ofici que la mà esquerra desempenya en el cos humà?

Resta aquest, reduït a un ofici quasi purament estètic: fer “pendant” amb l’altra mà. Sembla com si la naturalesa ens hagués proveït del braç esquerra, únicament per evitar una diferència i un contrast. Certament, un manco, a més de no poder fer ús de l’ampla eloqüència del gest, resulta un ésser incomplert... Un home amb els braços penjant, pot portar el ritme de la marxa, i lluir a l’hora els punys de la camisa... I pot, si vol, marcar-se unes “sevillanes” o introduir-se les mans a les butxaques dels pantalons...

Res li impedeix fer-ho.

Més...

No us sembla que la mà esquerra fou creada per alguna cosa més que per que fossin quatre el número d’extremitats del cos humà?

L’home, condemna la mà esquerra d’una manera implacable i cruel.

-Nen; no agafis la forquilla amb la mà esquerra!

-Nen; el llapis s’agafa amb la mà dreta!

I un copet als dits accentuarà l’advertència, i el nen, que fou creat amb dues mans, per que se’n servís per un igual, menjarà amb la dreta, escriurà amb la dreta, treballarà amb la dreta, saludarà amb la dreta...

I esquerra creixerà torpe e inútil...

-La mà del dimoni!- crida un fanatisme ridícul.

-“La mano siniestra!”- anomenen, despectivament, els castellans.

-Treballa amb la mà esquerra!- criden al jesuïta com un anatema.

I l’esquerra, reduïda a una penjarolla humana amb serrell, si volgués protestar, fracassaria en la impotència del gest.

Estem temptats a creure que la raó i la lògica no tenen altre valor que el de dues paraules més o menys sonores. L’home les deuria inventar per justificar lo injustificable...

Perquè injustificable resulta entossudir-se en prescindir d’un orgue tant apte i utilíssim com la mà esquerra, contradient les més elementals lleis de l’harmonia i l’equilibri...

És el mateix que si ens empenyéssim en caminar a peu coix, en tancar un ull a la llum, una orella al so...

Estarem molt lluny del dia en que es farà justícia a totes les esquerres? ... 

Més... no!... Silenci!... Us hem promès que ni remotament parlaríem de política.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 20 d’abril de 1914.

 

Nin planteja en aquest escrit, ple d’ironia, un problema que ens ha perseguit durant molts anys; la condemna dels esquerrans. Sense anar més lluny, jo que he estat sempre un dretà -si parlem de lateralitat- arrossego tot un seguit de traumes des-de la més tendra infància per aquesta qüestió.

El primer quan anava a catecisme per fer la Primera Comunió; mai vaig entendre perquè el mossèn amenaçava a un company de classe esquerrà, amb tallar-li la ma esquerra -la del dimoni- si no aprenia a fer-se la senyal de la creu amb la dreta. El segon en plena adolescència -amb la masturbació- quan se’m va ocórrer que si es feia amb la ma divina i no amb la infernal, sempre podria ser un atenuant, convertint aquell pecat en venial. El tercer, quan feia la mili i vaig veure com un oficial li girava la cara, d’una bufetada, a un company meu, per saludar-lo -militarment- amb l’esquerra. I el darrer, en temps de la transició; en els actes del PSC quan sonava la “Internacional”, tenia clar que havia de tancar el puny i aixecar la mà, però, mai vaig saber del cert si era l’esquerra o la dreta la que s’havia d’aixecar.

Sort que el temps ho posa tot al seu lloc; ara no em senyo ni als enterraments, no tinc que saludar militarment ni als del cos de bombers, i no tanco el puny ni quan m’emprenyo molt; i lo altre... res de res! Que un ja té una edat!

LA FALDILLA-PANTALÓ. PUNT I FINAL.

Hem parlat massa d’aquestes frivolitat i per a no reincidir hem estat apunt de reservar un lloc en els nostres papers valuosos però impublicables. Prou faldilles-pantalons! Més, la carta d’avui es d’un protestatari i, amb tota estridència, malgrat el criteri regionalista, hi ha gairebé sempre un matís de raó.

Senyor redactor dels “Ecos”.

Molt senyor meu: Permeteu que un obrer digui també la seva en aquesta qüestió dels pantalons de les dones.

Dèieu, abans d’ahir, que definitivament, ja no es portaran per decisió dels modistos de París, i amb això, jo tinc que dir que no els portaran les senyores que havien trobat amb ells un altre pretext d’exhibició i coqueteria, perquè n’hi ha molts milers de dones que seguiran portant pantalons, encara que diguin el contrari els senyors modistos.

A moltes mines de França, d’Anglaterra, de Westfalia i altres països, les dones baixen als pous amb pantalons, no a lluir-los, sinó a patir arrencant carbó i arrossegant vagonetes. Segurament que haureu llegit les pàgines del “Germinal”, d’en Zola, on es descriu aquesta promiscuïtat, aquesta abominable explotació de la dona. Un altre cas de pantalons, imposats per aquesta moda tan seguida de tenir que guanyar-se el pa, sigui com sigui. A Prussia i a Bèlgica, on jo les he vist, moltes pescadores, sobre tot les que es dediquen a pescar mol·luscs, van amb pantalons, i al Tirol, les seves famoses vaqueres, igualment. Què més? Vostè potser no, però jo si que me’n recordo d’un gravat publicat al “Progreso”, aquell setmanari il·lustrat que publicava en Lerroux a Madrid, quan feia d’anàrquic, que representava una dona castellana, una pagesa de La Manxa, tirant de l’arada, vestida amb calces. Com que els senyors “hidalgos” son tan cavallers, no haurien tolerat semblants coses a unes faldilles.

No protesten contra els pantalons? Ja veu que les seves protestes poden continuar, però ningú dirà res contra aquestes ignomínies. Anar contra les faldilles-pantalons, serà qüestió de bon gust o de mal gust, però molt segur que els que hi protesten, trobaran molt natural que una treballadora es posi les calces per anar a patir, a ésser explotada, al fons d’una mina.

Un obrer.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 3 de març de 1911.

 

En aquesta últim i definitiu escrit sobre la polèmica de les faldilles-pantaló, el recurs utilitzat per Nin per continuar amb la polèmica, es aquesta carta d’un “obrer” parlant del tema. Tot sembla indicar, un cop analitzat el text, que la ma de Nin va guiar d’una manera clara la ploma del suposat “obrer” a l’hora d’escriure la carta.

És difícil, per no dir impossible, trobar, entre tots els escrits periodístics d’Andreu Nin, una polèmica de tan llarga durada, excepte en els temes de contingut polític. Nosaltres ho atribuïm a la categoria de la polemista que es troba al davant.

LA FALDILLA-PANTALÓ. (5)

 Les senyores decidides a masculinitzar els seu hàbits i els homes que reivindiquen el dret de propietat dels pantalons, veuran la sentència del seu plet en les modes de la immediata primavera. Els modistos desisteixen de la “jupe-culotte” i preparen unes faldilles bastant amples que acabaran amb la exageració de l’entravée, unes faldilles a la nord-americana, cenyides però permetent el lliure caminar. Però això significaria el triomf absolut de la tradició en la indumentària femenina contra les innovacions i els modistos, homes armònics i galants, que no tenen un no per a cap senyora, faran al costat de les faldilles, unes obertures que permetran entreveure uns pantalons interiors i cenyits, talment com la calça curta de seda dels cavallers. Serà una moda una mica teatral, però és indubtable que l’epigrama florirà millor per l’obertura picaresca, que entre els plecs dels bombatxos.

La faldilla-pantaló haurà tingut la vida de la tan coneguda entre els gasetillers, la Rosa de Malherbe. Deplorem-ho perquè l’heroisme de les dames barcelonines que s’han llençat a l’assalt de la multitud, haurà estat en absolut estèril. En canvi, els homes són els victoriosos. Les faldilles continuen, i si es veritat que els pantalons també segueixen, no s’exhibiran més de lo suficient per deixar, tot passant, una bona llavor de mals pensaments.

Eco escrit per Andreu Nin el 2 de març de 1911.

 

                              Pàgina de la revista Feminal de Carmen Karr parlant de la Faldilla-Pantaló

 

Suposem que Nin al saber la categoria de la seva oponent en la polèmica cerca provocar altre cop la seva resposta, encara que no ho aconseguirà

La Rosa de Malherbe fa referència a un poema que diu: “Però era del món on les coses més belles, tenen el pitjor dels destins, i Rosa va viure el que viuen les roses; l’espai d’un sol matí...

LA FALDILLA-PANTALÓ. (4)

 Per la resposta a la curiosa carta que inseríem ahir, usem els clàssics titulars dels epistolaris del segle XVIII:

Del redactor encarregat dels ECOS, a la incògnita senyoreta Agna:

Indubtablement, hi ha una tradició de pantalons en la historia del vestit femení. En el segle XII, angleses, normandes i alemanyes, portaven faldilles-pantalons. Les faldilles, exageradament llargues, es recollien com si també estesin travades i unes vegades pels costats i altres pel centre, sorgien les calces de color.  Però la majoria de les calces femenines de la edat Mitjana es portaven per minvar el fred, i moltes vegades resultaven senzilles exhibicions. Però conforme es simplifica i unifica el vestit desapareix tot pantaló femení, que mai va tenir caràcter de generalitat. En la col·lecció de pantalons femenins, podeu posar, doncs, aquestes calces de les dones anglo-saxones i així la tradició de la “jupe-culotte”, tindrà un llinatge gairebé dels temps dels gots, com les més ràncies nissagues nobiliàries.

Perquè vos, senyoreta, no vàreu trobar en la història més que el cas de les dames italianes del segle XV, que inventaren la moda dels pantalons. Jo he trobat en la també petita biblioteca meva, un apunt sobre aquestes calces italianes. El Municipi de Roma, davant de l’increment que prenien semblants abillaments, dictà una ordenança, “contra mulieres inhonestes ne se vestiant habitu virili”. Les dones, tossudes, malgrat les penyores, persistiren en portar els hàbits virils fins a convertir les penyores en un veritable impost municipal. Però allò va passar ràpidament. Era una moda. Lo mateix que lo d’ara.

Citeu a la Jordi Sand i a la Concepció Arenal. D’aquesta darrera ignoro en absolut la història dels seus pantalons, però vos, segurament, no ignorareu que la Jordi Sand es va vestir d’home, com diu la Pardo Bazán, “per comoditat i economia”, pel mateix que amb pantalons i brusa caçava conills pels camps de Bourges. Però encara que les calces de la Jordi Sand fossin un gest de llibertat i de romanticisme, es possible admetre com a llei la “pose” literària d’una personalitat? Què diríeu si intentéssim els homes, sortir amb els cabells pintats de verd tan sols perquè en Baudelaire aparegué un dia amb la cabellera en plena primavera?

I, seguint l’exemple dels cabells, podríem imposar a tots els homes els cabells llargs, pel fet de que en temps dels Quatre Gats, tots els artistes exhibien cabelleres merovíngies?

Quedem, doncs, en que els pantalons femenins apareixen en la història cada tres o quatre segles, potser coincidint amb el pas del cometa Halley, i que tot lo altre no passen de ser excentricitats de dones literàries, que serveixen per escriure perverses i delicioses històries de la “Mademoiselle Maupin”.

O si no, invertim, bella amiga, la teoria. Heus aquí que hi ha una tradició de no pantalons en la història del vestit de l’home. En el segle XIV, hi havia irlandesos que no portaven calces. Túniques i capes servien d’abillament i aquestes túniques, durant tota l’Edat Mitjana, foren vestit comú en tota Europa. Es cenyien a la cintura i si portaven calces a sota, aquestes sortien d’entre les holapandes, com les calces de les dones que abans hem citat. Actualment els “highlanders” no porten la seva famosa faldilleta nacional? I respecte a casos particulars, d’homes que s’han vestit de dona, ja em permetéreu que suprimeixi tota cita i disquisició, perquè no és el lloc aquest per a divagar sobre les faldilles patològiques. Alcibiades, més d’una vegada, per cridar l’atenció, havia fet quelcom més que tallar la cua al seu gos.

Tenim una tradició de faldilles masculines, però uns precedents històrics no abonen la derogació ni de les eternes faldilles, ni dels immortals pantalons. Com als soldats de Napoleó, sobre o sota d’unes faldilles, quaranta segles contemplen a les heroiques portadores de la “jupe-culotte”.

Finalitzem, gentil i aguda amiga. No m’oposo a cap innovació del vestit femení, però així com no preconitzaria la importació de les faldilles europees a Turquia em resisteixo a que les faldilles de Turquia arreli a aquí. Per alguna cosa soc nacionalista. La faldilla es mediterrània, es tota la galanteria, tot l’art, totes les costums, tota la indumentària mediterrània. La Venus de Milo, recollint-se els pantalons, confesseu que seria una cosa lamentable.

Per altra part, no tingueu por de que a la nostra terra es produeixi la caça de la dona amb pantalons. Els nostres estudiants, ahir feren un míting a la plaça de la universitat, acordant defensar com a cavallers de la Taula Rodona, les dones que surtin amb la nova indumentària. Si a Madrid les atropellen, aquí les defensarem i així, bella amiga, ens servirà, la “jupe-culotte” per a fer una mica de catalanisme.

Mil perdons per la descortesia de no donar-vos cavallerosament la raó. Tal volta serveixi això per a una resposta vostra, en la qual afegireu, al nom d’Agna, un cognom, trencant l’incògnit per a recollir una admiració que s’anticipa a oferir-vos,

El redactor encarregat dels ECOS.

Eco escrit per Andreu Nin el 27 de febrer de 1911.

 

Meditant la gentil resposta, Andreu Nin va passar-se més d’un dia, ja que la redacta dos dies després de publicar la escrita per Carmen Karr.

Es veu clar que Nin espera la continuïtat de la polèmica, demanat una resposta que no es va produir -al menys no es va publicar. Tot sembla indicar que la Directora de Feminal va donar la polèmica per tancada. Malgrat tot -com veurem en el proper post- ell no es dona per vençut i utilitza una estratagema molt habitual en aquell temps per mirar d’aconseguir-la, com podreu observar.

 

LA BARCELONA OSCURA Y SUCIA.

Hablemos de la calle de Robadors. Es una vía estrecha que va desde la calle San Pablo a la del Hospital. Esta mañana, por necesidades del oficio, hemos tenido que estar en esa calle más de una hora y aún conservamos la impresión que la calle de Robadors ha dejado en nosotros.

En la puerta de una taberna, alrededor de pequeñas mesas, comían multitud de obreros que trabajan en algunos talleres próximos; una nube de moscas, de estas moscas pegajosas, tenaces, zumbonas, insoportables, revolotean sobre los platos, sobre las cabezas de los comensales. En el suelo hay despojos de verduras mezcladas al estiércol de las caballerías. Alineados, junto al muro, se ven dos vehículos de los que reparten la carne; dos carricoches destartalados, sucios, que despiden un olor nauseabundo. Sería preciso ir a Luxor, a Benarés, al Cairo, para contemplar un espectáculo semejante. La calle de Robadors y otras que iremos citando oportunamente, todas situadas en el centro de la dulce Barcelona, como la llama nuestro querido amigo Vilardell, son una muestra palpable del afán higienizador que caracteriza a nuestros alcaldes y a sus distinguidos y amables subalternos. Los chinos, que comen moscas y carne podrida, no conocen estas deliciosas calles de Barcelona; no saben que existen aquí estos magníficos centros de putrefacción, donde ellos podrían vivir como en su propia casa. Si lo supieran, ya habrían invadido la ciudad.

No hay nada tan pintoresco como esta calle de Robadors, en la que no falta ningún detalle, ningún requisito de los que puedan contribuir a hacerla insoportable. Las basuras, los excrementos de las bestias, los despojos de carne y de verduras, los huesos roídos por los perros y por estos magníficos comensales que devoran, que engullen la humeante bazofia al aire libre, oseando las moscas dulcemente para no matarlas, o sacándolas del plato donde ellas se precipitan con un afán suicida. Junto a las mesas, los mendigos, con sus manos deformes, con sus piernas anquilosadas, con sus ojos ciegos, legañosos y enrojecidos;  mendigos profesionales que llevan en la mano el clásico platillo de estaño y golpean furiosamente el suelo con un cayado para anunciar su paso, para que la gente se aparte y les deje libre el camino; mendigos que piden con voz autoritaria, con voz amenazadora y en cuyos labios hay palabras humildes o terribles maldiciones, según es la dádiva o la respuesta de la persona a quien demandan; mujeres sucias, desgreñadas, harapientas, que muestran con orgullo sus vientres hinchados y sus pechos temblantes y gelatinosos; chicuelos que juegan con las inmundicias del arroyo; olor de salsas picantes, de carne en descomposición, de orines que se evaporan al sol; ruido de platos, de botellas, de sillas desvencijadas que crujen bajo el peso de los que se sientan; voces roncas, gritos, groserías, imprecaciones, carcajadas. Y dominando este coro trágico la voz del pianito callejero, que entona el obsesionante couplet de Ninón, que repite la multitud una, diez, veinte, treinta, cuarenta, ochenta veces al día, como un rito, como una sentencia, como una maldición.

¡Oh, esta soberbia calle de Robadors! ¡Qué magnífica, qué deliciosa prueba de nuestro carácter meridional! No hay que tocarla, no hay que espantar ni una de sus moscas; debemos conservarla para que la vean, para que la gocen con su espectáculo los extranjeros que vendrán a visitarnos muy pronto; cuando se celebre ese grandioso certamen que preparan nuestros prohombres.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 25 de juliol de 1914.

 

Com prediu Nin, el carrer de Robadors encara avui es manté amb aquesta aureola de la Barcelona bruta i fosca. Mireu que es deia d’aquest carrer tot just fa un any:  “...el último reducto de la prostitución diurna en pleno centro de Barcelona: la calle Robadors. Un oasis aparentemente libre de coronavirus donde confluyen la prostitución, el narcotráfico y la violència.”

 

LA FALDILLA-PANTALÓ. (3)

 Hem rebut aquesta carta. Paper femení, però sense perfum; cal·ligrafia de dona educada en el Loreto, i fent de Sherlock-Holmes, del Loreto de la carretera de Sarrià:

“Senyor redactor del Ecos:

Molt senyor meu: Encara que no ha donat la seva opinió concretament, he cregut veure en els seus Ecos una ferma oposició a la jupe-culotte. I vostè segurament serà feminista i innovador. A què, si en les terres turques, les dones intentessin prescindir dels pantalons bombatxos, per a vestir a l’europea, vostè defensaria aquells dones? Fixis si no en que tot això, sobre tot a Madrid, té un regust de motí de Squilache, com si no existís en els homes i en les dones madrilenyes, altra preocupació que la conservació de lo castís, de la faldilla “rumbosa”, dels enagos “crupientes”, de la “falda de percal plachá”, en una paraula. A més a més, hi ha també una tradició favorable a les faldilles-pantalons, perquè vostè sap millor que jo, que no he llegit més que la petita biblioteca del meu pare, que les italianes del segle XV usaren molt els pantalons, que eren sumptuosos, com calia per a vestits de dones, tots ells de seda brodada, o bé de vellut, i portant-los “acuchillados”, com diuen els castellans, i “taillades” els francesos, que ara no sé si tenim equivalència catalana. En temps de madame Tallieu, sé que també es comença a portar la jupe-culotte, i es vulgaríssim, entre altres, el vestit d’home de la Jordi Sand, i a Espanya, el de Concepción Arenal.

Noti, doncs, que no hi ha motiu per a creure que s’intenta aquests dies trastornar gairebé una llei de la naturalesa. Si per muntar a cavall s’admetia no tan sols la faldilla-amassona, sinó veritables pantalons a la moda Maria-Antonieta, Per què no s’ha d’admetre per la vida moderna agitada, sense repòs, amb dones advocades i literates, automobilistes i aviadores, no els pantalons. Entenguis bé, sinó la faldilla-pantaló? De tants i tants homes com hi havia a l’hipòdrom, ningú va protestar dels pantalons de Dutrieu. A que ve, doncs, aquesta caça indigna, brutal, de les que s’atreveixen a sortir amb la nova moda, si individualment la respectem i la comprenem?

Perdoni aquesta carta tant llarga. No l’he escrita mes que per a expressar-li la meva estranyesa de que homes que concedeixen tota llibertat política i social a les dones, que admeten totes les reformes feministes, s’espantin davant d’una simple reforma del vestit femení.

S’acomiada de vostè, pregant-li novament que la perdoni, la seva constant llegidora,

Agna.”

Una carta habilíssima, erudita i eloqüent que fa corbar-se, amb la ma al pit al redactor d’aquests “Ecos”, tot meditant una resposta una mica gentil, a les gentilitats de la dama escriptora.

Eco escrit per Andreu Nin el 25 de febrer de 1911.

 

Aquí està la resposta que semblava ja esperar Andreu Nin. En la introducció ja ens dona una pista clara de qui pot ser la persona que escriu la carta sense nomenar-la. Que visqui al Loreto de la Carretera de Sarrià no pot ser altra que la Carmen Karr que tenia allí la seva casa. Per ampliar-ho una mica més;  la Carmen Karr era la directora de la revista “Feminal”, a més de ser una il·lustrada escriptora i feminista convençuda.

Estic plenament segur que, malgrat les cortesies formularies que ambdós utilitzen en els seus escrits, tant en Nin com la Carmen Karr coneixien perfectament la identitat del seu interlocutor.

LA FALDILLA-PANTALÓ. (2)

 Ahir, els nostres ulls varen veure les primeres faldilles pantalons. El passeig de Gràcia semblava predestinat, a l’hora sumptuosa del migdia, a servir de marc a les faldilles innovadores. Mes com si la dama atrevida les lluís per una acció reflexiva i no pas per un gest de coqueta, fou el carrer de les velles elegàncies, el carrer de Ferran, en lloc del gran passeig mundà, el triat per ella. L’esperit de la senyora innovadora que ahir va esvalotar la calma del clàssic carrer, era doblement revolucionari per l’heroisme del pantaló i la gallardia de passejar-lo a través del cor mateix de la ciutat vella.

I Barcelona, va tenir una cortès curiositat per la revolucionaria. Tothom tafanejava els mes amagats plecs de les estranyes robes, i el carrer es va obrir en un somriure. La canalla començà a donar-li escolta i ella, prudentíssima, entrà en una perfumeria. Després, un rotllo, un urbà, nous vianants, i la via tornà a la seva pau de mitja tarda.

Però la faldilla-pantaló tenia una lloable discreció. La decoració masculina, consistia en un recolliment de la faldilla, formant sobre el peu una doble campana. Res més. No en va abans d’ahir parlàrem de la immunitat barcelonina per les modes extremades. La barcelonina d’ahir, semblava una bona xicota que havia tingut un gest de jove capritxosa. Si no era pecadora, segurament que els papàs li haurien donat permís per llençar la moda. A demés, que en dia de dijous gras no es gaire extraordinari recollir una mica la faldilla, molt menys que quan es juga a la corda.

I era ahir també quan una colla d’alegres artistes, prenien l’acord de sortir, cas de que la faldilla-pantaló s’estengui, amb les seves amigues vestides amb calces. Serà escandalós, immoral, es produiran esvalots, ells ja ho saben, però quan la policia intervingui, faran valer el dret de les seves amigues a portar pantalons, i la policia es veurà obligada o a retirar de la circulació tots els pantalons femenins, o a dilucidar on acaba i on comença l’exageració de la moda.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 24 de febrer de 1911.

 

Aquest segon escrit sobre la faldilla-pantaló sembla no tenir altra finalitat que provocar la polèmica sobre el tema.

Nin en els seus Ecos, no repetia quasi mai un mateix tema amb tant poc temps, si no era el cas que volia provocar polèmica, amb algun altre mitjà de comunicació o dintre del mateix diari. I a fe que al final ho va aconseguir!

LA FALDILLA-PANTALÓ. (1)

La “jupe-culotte”, les faldilles-pantalons, omplen les il·lustracions i els grans quotidians, constituint la preocupació mundana. Fins a la Porta del Sol ... “La Correspondencia de España” ha obert una enquesta entre les seves llegidores, i una absoluta unanimitat ha condemnat el que les dones exterioritzin aquella íntima prenda que havia estat fins ara una funda de recat. Fins hi ha una dama madrilenya que es redreça airada  en nom de les velles austeritats femenines de Castella, talment com si la moda dels pantalons d’odalisca, fos un pecat d’heretgia moresca.

Els parisencs han protestat de que les dones treguin els pantalons dels “boudoirs” exhibint-los per la plaça pública. Cada cosa al seu lloc i un lloc per cada cosa, diuen els parisencs. I en l’hipòdrom d’Auteuil han esvalotat els figurins, i en la Comèdia Francesa, una actriu va haver de retirar-se. París vol ser ell mateix l’àrbitre de les seves elegàncies i no tolera, ni en la política ni en la moda, dictadures. París pervers, segons el creuen tots els senyors Prudencis, esdevé París moralista. Bé es veritat que en el fons de tot això hi ha l’amor de bulevard als clàssics enagos de Paul de Kocck.

No temem, doncs, que les nostres dones es posin els pantalons. Hi ha a Catalunya i a Barcelona, una mena d‘immunitat per a les modes extremades. Els trajos-directori no aconseguiren aclimatar-se, i les faldilles travades ho són amb molta mesura. La barcelonina es encara més mirada que el barceloní, i no s’exposarà mai a que la gent cridi, al seu pas, com a París cridaven abans d’ahir, en el camp d’Auteuil: -A l’harem! A l’harem!

Les pobres dones, que cada any es disfressen per carnestoltes, d’home, seran les úniques que passejaran per les Rambles la nova moda. I ningú tindrà res a dir. Perquè elles, no faran altra cosa que anar a la moda, encara que sigui una mica exagerada.

Eco escrit per Andreu Nin el 22 de febrer de 1911.



Nin no defugia els temes polèmics. Una de les polèmiques més divertida que va mantenir, en la seva secció d’Ecos del  “Poble Català”, va ser aquesta sobre les faldilles-pantaló. En el Blog la transcriuré amb els mateixos intervals de temps que van produir-se al diari en aquell moment de 1911. 

La fotografia que il·lustra aquest post es del mateix temps en el qual Nin enceta la polèmica i, fins i tot, seria molt possible que les referències parisenques les inspirés la mateixa fotografia o una de molt semblant.


LOS FALSOS APÓSTOLES.

 El pueblo, ese pobre pueblo que nosotros amamos y compadecemos es aún demasiado ignorante y su ignorancia le hace ver un apóstol en cada uno de los farsantes que le habla de reivindicaciones, de protestas, de rebeldía, de revolución. El alma popular es aún mística. Al pueblo le han dicho: “Dios no existe; Dios es una hipótesis sobre la cual fundamentaron los hombres una doctrina contraria a la naturaleza. Tu dios y los dioses de todas las religiones han muerto; es preciso que tú camines solo, sin la ayuda de ese fantasma que llamabas Ser Supremo.”

Al oír esto no sabía que hacer, si reír o llorar. La imagen de Dios le molestaba un poco como eterno testigo de todas sus acciones, y al verse libre de él se alegró como quien entra en su casa y se queda en mangas de camisa, sin temor a las miradas indiscretas.

Después vino otro y le dijo: “No hay moral; la moral es también una farsa; cada uno debe tener su moral. Es preciso seguir el impulso de nuestros instintos. El robo no es un delito cuando se padece hambre. El amor es libre; limitarle es un crimen; sus derechos son los de la especie y la especie es superior al individuo. La humildad, la castidad, la mansedumbre, son cosas antinaturales; son cadenas que imposibilitan la acción de las más poderosas facultades”.

Esto no lo comprendió bien porque, al salir a la calle, vio una pareja de guardias que llevaban atado a un hombre. Tampoco comprendía lo del amor libre; pensó que él era capaz de matar a su mujer si la sorprendía en la cama con otro hombre. “El pueblo de París -le dijeron más tarde- se levantó un día y le cortó la cabeza a Luis XVI; tomó la Bastilla y guillotinó a millares de aristócratas. Es preciso hacer esto muchas veces para escarmentar a los que te oprimen.” Ante tal relación, se reveló su espíritu salvaje. Le parecía facilísimo y admirable el procedimiento. No recodaba, no quería recordar que ese mismo pueblo de París asistió impasible al fatal desenlace de la Commune, y la Commune era la adaptación real de los ideales democráticos.

El pueblo se ha lanzado después muchas veces a la calle, queriendo arreglar la situación con la pólvora y la dinamita; porque cree que la pólvora y la dinamita es lo único que él puede manejar en su defensa; sin pensar que con el hierro y con el fuego no se destruyen las ideas. Los derechos que se adquieren con las armas prescriben al acabarse las municiones.

Al pueblo no le han enseñado aun a encauzar su acción en un sentido eficaz, en el pueblo hay más corazón que inteligencia. Esto lo saben todos los infames que le adulan para explotarle. Es más productivo adular a la multitud como hacen los jefes radicales que mostrarle sus defectos.

 

Article escrit per Andreu Nin al diari La Publicidad el 26 de juliol de 1914.

Aquest escrit carregat de crítica social té també com objectiu, denunciar les males pràctiques polítiques de Lerroux contra les quals, Nin, va lluitar aferrissadament. En ell hi ha escrita la frase que  he utilitzat per la capçalera d’aquest blog. Em sembla una frase antològica que, com moltes de les que utilitza Nin, no perden mai la seva vigència.


 

UNA SUFRAGISTA RADICAL.

No, escabellada i roja com una heroïna de barricada, sinó rígida, biliosa, alta, esprimatxada, el cos geperut d’ossos, la cara solcada d’arrugues i sobre la testa un barret amb plomes de lloro; ha penetrat a l’Acadèmia de Belles Arts de Londres, s’ha apropat amb pas sigil·lós a un quadre del pintor americà Sargent, i l’ha apunyalat bàrbarament.

És sufragista perquè té quaranta cinc anys, és lletja i és verge, com altres ho són: per suggestió, per temperament de mascle, per histerisme o per la seva feminitat torturada per totes les aberracions d’una clorosi sensual...

La Policia ha tingut de protegir-la contra les ires de la multitud i, ella, no com una Du Barry, de genoll a terra, demanant gràcia al botxí, sinó amb una energia sense clams ni crits, amb l’energia muda d’una roca, ha creuat estoicament els braços, i ha restat indiferent a la seva sort... 

Quin estrany heroisme, és un nou aspecte de la civilització.

Beneïda sigui la “barbàrie” que fa que les nostres dones siguin “ben dones”, amb tota l’animalitat del sexe, amb tota la tendresa de les seves ànimes delicades i exquisides i amb el sublim heroisme de la seva maternitat fecundant...però respectant les obres d’art.

 

Eco escrit per Andreu Nin a El Poble Català el 7 de maig de 1914.

 

És un escrit de Nin que em guardava per algun altre moment, però l’actualitat mana, de la mateixa manera que ho feia en el moment que Nin escrivia.

Com podreu observar, això de maltractar les obres d’art per a reivindicar les peticions de qualsevol moviment social, no és cosa d’avui, fa més de cent anys l’Andreu ja ens descriu un fet on no es poden justificar les raons que es reivindiquen quan, els mètodes emprats son els intents de destruir obres d’art.

ELS BOLETS I ELS VAGUISTES.


Els recol·lectors de bolets declaren a tothom que mai havien anat tan malament com aquest any. Tenim, doncs, que afegir a la crisi teatral i a la del llibre i a la dels filats i a la del lerrouxisme, la crisi dels bolets.

Però aquí se té de fer una advertència. Aquesta crisi no existeix més que pels professionals del bolet, per aquells que se l'estimen com a medi, no com a fi, es a dir, els negociants. Perquè de bolets n'hi ha molts aquest any, però els professionals no en troben. Quan ells hi van, ja n'hi ha d'altres que tornen amb els coves plens. I són els vaguistes, aquests vaguistes que demanen a la terra els seus fruits com si fossin homes primitius. Alguns d'ells es dediquen a la caça de l'home, però la majoria es dedica honradament a caçar bolets, esperant l'hora de la justícia.

Els conservadors que tantes abominacions han tingut pels vaguistes ¿Quins altres protestants, socials, polítics o religiosos, poden presentar que es dediquin com aquests a recollir els fruits de natura, en mig de la seva revolta? Els senyors conservadors no respondran y és molt fàcil que deixin de menjar bolets, a l’assabentar-se  de que aquestes humils criptògames  contribueixen a perllongar les vagues.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 20 d’octubre de 1910.

Aquest Eco es publica pocs dies abans que a Barcelona es celebri el congrés fundacional de la CNT, aquest va ser precedit per les primeres vagues d'importància  que es feien després dels fets de la Setmana Tràgica. Ens pot xocar veure que Nin utilitza la ironia i fins i tot cert sentit del humor per parlar dels vaguistes, però en aquell moment tots els recursos eren bons per desenvolupar la conciència social. 

HABLEMOS DE LA PAZ

La muerte de Berta de Suttner pone nuevamente ante nosotros el fantasma de la paz; porque la paz no pasa de ser uno de los más vaporosos fantasmas que pueblan el mundo de los sueños.

Cuando se piensa un poco sobre esto hay que comenzar por hacer un sinnúmero de distinciones. No hay nada tan semejante a la paz como la muerte y precisamente por horror a la muerte deseamos la paz. Esto quiere decir que la palabra paz tiene un doble sentido. Los pacifistas quieren decir al hablar de paz que debe evitarse el homicidio colectivo y legal que traen consigo la guerra, ¿Pero esto es posible?

Los definidores de la paz dicen: “Es una virtud que pone en el ánimo tranquilidad y sosiego, opuestos a la turbación y las pasiones.” ¿Y qué sería la vida sin pasión y sin turbaciones? Aquí hay que volver a empezar; las palabras pasión y turbaciones tienen al referirse a la paz un sentido especial que no es el que le atribuimos nosotros, los que vivimos en una turbación perpetua, en un continuo apasionamiento. “No paz, sino guerra; perezcan los débiles” -decía el poeta Nietzsche en su delirio amoroso hacia la humanidad. – “¿Qué hacemos con este niño que nació tan endeble y raquítico?” -preguntaron en Grecia a un filósofo- “Lo mejor que podéis hacer -respondió el sabio- es matarlo.” Y esta impía sentencia significaba el deseo de evita una serie infinita de dolores. Acaso la paz sea la supresión del dolor. Considerada así la palabra tiene un valor ideal mucho más grande ante nosotros; pero también de este modo es un sueño, un fantasma, un imposible. Diecinueve y pico de siglos llevan los sacerdotes cristianos diciendo: “Amaros los unos a los otros”, y no han conseguido gran cosa con sus entusiastas predicaciones. Es doloroso confesarlo, pero hay que convenir en que los defensores de la paz están siempre en ridículo. A cada una de sus conferencias sucede una guerra cruelísima. Todos sus argumentos; todas sus magníficas teorías, se estrellan contra el instinto homicida de los pueblos.

Sería curioso comparar los discursos de los pacifistas con las breves alocuciones de los generales que llevaron a los campos de batalla millones de hombres, las arengas de Napoleón son breves, imperiosas, rotundas; en ellas no hay circunloquios ni argumentaciones de ninguna especie. ¡A la guerra! ¡A la victoria! ¡A conquistar el mundo! Son palabras arrebatadoras, que rasgan el espacio como una flecha, que suenan como un toque de corneta, y los corazones laten al oírlas apresuradamente y las manos empuñan crispadas de placer las armas homicidas. Esto es absurdo, aterrador, incomprensible; pero cierto, horriblemente cierto.

Todos estamos convencidos de que la guerra es una calamidad, un mal que hay que evitar a toda costa; pero hacemos lo que el padre, que, para corregir la violencia de su hijo, le dice: “! ¡Si pegas a tu hermano, te voy a dar una bofetada!”

Article escrit per Andreu Nin al diari La Publicidad el 10 de juliol de 1914.

En aquest article Nin introdueix tot un seguit de reflexions sobre la guerra i la pau tot just quinze dies abans de que esclatés la Primera Guerra Mundial però que, per desgràcia, no han perdut cap vigència.

EL MOTÍ DE LA PLAÇA DE BRAUS.

El crític tauri de «La Tribuna» deu ser una bona persona. Ell haurà presenciat morts i desgràcies a la plaça, portarà en els ulls la visió de centenars de toros caiguts sota l'espasa després de totes les tortures i la de milers de cavalls galopant per la sorra amb la carn estripada i arrancant-se amb les potes els budells; les seves orelles, escoltaren tots els dicteris, tot el vocabulari tavernari, totes les infamants injuries dirigides des del president als mossos i no obstant, encara li resta a l'ànima, força per cridar contra la barbàrie flamenca. Aquesta barbàrie el passat diumenge, arribà a la plaça nova a altituds turbulentes de motí canallesc.

El motiu del motí no fou ni la llei de jurisdiccions, ni el retard en resoldre's les actuals vagues, ni la ira pels projectes bèl·lics, ni la disconformitat per la política d'aliances, ni una revolta contra els impostos enormes, les immoralitats polítiques, la manca d'escoles, la sobra de terrenys incultes aprofitats per la cria de braus i de caça. La cosa fou perquè un toro sortí dolent i com sigui que els flamencs toleren que ho sigui tot de dolent menys els toros, manaren al president, o sigui al representant del governador i per tant de l'Estat espanyol, que el retirés. El representant de l'Estat, que no tolera cap queixa de ningú, ni de contribuents, ni d’intel·lectuals, exceptuant tan sols les queixes dels flamencs, manà que el toro, tingut per dolent, és a dir, amb poques ganes d'entretenir-se foradant els ventres dels cavalls i dels toreros, fos retirat. Emperò com que fins a les places de toros també, mai foren bones les segones parts, el toro substitut, resultà pitjor que el primer. Era massa petit i els flamencs senten un odi terrible, epilèptic contra els toros petits. Començaren a esvalotar, a llançar coixins, que a més d'un prou falta li farien a casa seva; a començar a arrancar maons i fusta i els més valents a intentar calar foc a la plaça.

El crític de La Tribuna s'ha indignat davant d'això i com per alguna cosa firma com a «Don Severo», escriu:

“Lo de ayer constituye una verdadera ignominia. No deben suceder ni pueden tolerarse tales salvajadas. No había razón para semejante espectáculo, más propio de Frajana que de un pueblo culto.”

 I fa la següent promesa:

-”Si tuviera, desgraciadamente, que repetirse otras veces, abogaría cien mil más, por la supresión de las corridas de toros”.

Escolti, bon senyor, bon home sentimental: L'espectacle del diumenge es repeteix molt sovint i cada tarda de toros amb més o menys intensitat. Ja veu, fa setanta anys justos del primer motí taurí del qual se té memòria, ocorregut en la mateixa plaça de la Barceloneta:

“El dia de Sant Jaume

de l'any trenta cinc

va haver-hi gran gresca

dintre del torin.

Van sortir sis toros;

tots eren dolents.

Això va ésser la causa

de cremar els convents.”

 

A la plaça de la Barceloneta hem perdut el compte de les vegades que la flamenquería ha volgut calar-hi foc. L'ingenu «Don Severo» tornarà a veure altres motins i seguirà anant a la plaça amb més alegria que “un gachó de los que saben niquelar”.

Els toros tenen com a raons del seu èxit: Primer, la possibilitat de veure a un torero enganxat en les banyes com un ronyó fet a l'anglesa en un filferro; segon, la certesa de que a l'autoritat presidencial, que en el carrer els faria detenir, se li poden llançar tots els vocabularis denigrants; i tercer, la possibilitat d'esbravar la mala sang amb un cop d'ampolla contra un torero, aixecant maons amb el fervor del qui fa una barricada i calar foc, sense perill de càstig.

Els toros s'ho porten tot això. Ja pot ésser dolent un drama, horribles els acudits d'una sarsuela, dolents els actors o els cantants, estar desgraciats els intèrprets d'un concert, que mai els espectadors passaran de manifestar el seu descontent amb algun xiulet o picament de bastons. Si intentessin incendiar el teatre, no s’aixecaria amb una sola abominació tota la ciutat? I no obstant, tractant-se dels toros la indignació no es produeix. Es troba natural. A la plaça hi han tres feres: el toro, el torero i l'espectador. Per alguna cosa l’església els excomunica i fou tinguda per vil, en l'edat mitja, la professió de torero, i aquell gran rei que es digué Carles III els prohibí.

Fan bé, doncs, els flamencs imposant la seva voluntat a cops de maons i flamarades frustrades. A Espanya tot pot ser dolent, menys els toros i amb aquests, ningú pot jugar, ja que, segons confessa un escriptor flamenc, constitueixen el darrer refugi del vigor de la raça.

ECO escrit per Andreu Nin al diari El Poble Català el 14 de maig de 1913. 

 Nin era contrari a les curses de braus. En els seus escrits sobre la “Fiesta Nacional” es mosta, moltes vegades tant radical com el periodista Eugenio Noel, que en aquell temps era considerat el més gran dels detractors del flamenquisme i  la tauromàquia.

 

LES INFLUENCIES PERIODÍSTIQUES EN NIN.

 Nin defuig moltes vegades del nom de periodista, malgrat que ho és; a ell li agrada dir que és un cronista, utilitza moltes vegades el nom en francès "croniqueur" i ningú millor que Nin per definir quina és la feina d'un cronista quan escriu al diari:

El periódico tiene la exclusiva misión de relatar los incidentes, los aspectos de la vida social, y el cronista es el hombre culto e ingenioso que pone un comentario al suceso, al hecho que impresiona, a la multitud con su violencia, con su brutalidad; el que sabe definir inmediatamente un gesto, una actitud, una posición espiritual; el que ve los aspectos, las deformidades y las armonías de las cosas presentes; todo esto, con la rapidez, con la perspicacia, con la milagrosa intuición que caracteriza a los verdaderos, a los admirables periodistas modernos.

 

 Andreu Nin, que era una persona molt llegida i il·lustrada, era com una esponja a l'hora d'assimilar les influències que va tenir en la seva vida periodística.

El seu estil irònic, molt ric en vocabulari i amb una estructura narrativa que navega entre l'article i la novel.la cal buscar-la entre els grans mestres, curiosament, la major part d'ells son escriptors que utilitzen al castellà com a forma d'expressió. Entre els primers jo citaria a un home del segle d'or de la literatura castellana que és  Francisco de Quevedo. D'ell n'hereta la capacitat de narrar-ho tot amb el recurs de la ironia profunda, que en molts moments, no es pot deslligar d'un sentit de l'humor que arriba a ser sarcàstic.

Un altre dels seus mestres i del qual el mateix Nin en reconeix el mestratge es Mariano José de Larra, l'escriptor que aplica el concepte de romanticisme democràtic a la seva manera d'escriure, és fàcil trobar les influències d'aquest autor en Nin, d'ell n'hereta la capacitat narrativa, el sentit de la ironia i tanmateix aquesta costum que tenia Larra d'utilitzar els pseudònims a l'hora d'escriure, a Larra se li coneix la utilització de -al menys- cinc pseudònims, Nin va utilitzar-ne alguns més.

En aquest fragment, d'un article de Nin dedicat a Mariano José de Larra, hom pot constatar quina era l'admiració que li tenia:


¿Qué haremos nosotros ahora, libres y respetados? Por fuerza hemos de cambiar de modales y de lenguaje; preciso es que nuestras palabras y nuestra actitud correspondan al noble papel que vamos a representar. Ahora ya es imposible expresarse como antes; ya no podemos escribir esa prosa en tono menor que se acordaba perfectamente con nuestra desgracia; ya no podemos decir frases de amarga ironía; nuestra torre de marfil se ha hundido estrepitosamente al empuje de una mano afectuosa. ¿Cree usted, querido maestro, que podremos hablar y sonreír como hablan y sonríen los hombres acostumbrados a que la gente, les oiga y les atienda?


 En el camp més proper en el temps, també Nin es reconeix deutor de companys de feina que són contemporanis. Si ho posem amb paraules seves, la trilogia d'autors que admira és aquesta: 

En España hay algunos, no muchos, escritores que pueden dignamente llamarse cronistas. Ya hemos citado a Cristóbal de Castro, citemos también a Julio Gamba y no olvidemos al nobilísimo maestro Mariano de Cavia, cuya gran cultura le hace en ocasiones apartarse un poco de la realidad para ir por los más nobles caminos ideológicos.

 

El primer, Cristóbal de Castro , és un escriptor contemporani de Nin que va dedicar-se a la creació literària, tant a la poesia com a la novel·la i al teatre, però, l'admiració li prové de la seva activitat com a periodista que es dedicava a la crítica teatral, activitat que veurem en Nin en molts dels seus escrits.

A Julio Gamba, potser el més conegut dels tres, se'l reconeix per la seva activitat periodística com a corresponsal de diaris madrilenys tan coneguts com: La Tribuna, l'ABC i El Sol. Era un autor senzill, sense excés d'erudició, sense perdre's en divagacions i sempre buscant la ironia i l'humor en els seus escrits.

Mariano de Cavia, el més gran -en edat- dels tres; era un periodista aragonès. La seva producció periodística la trobem quasi be tota en el diaris El Sol, l'ABC i El Imparcial de Madrid on va publicar el mes conegut dels seus articles: Incendio en el Museo del Prado, va provocar tal enrenou a Madrid que aconseguí que el govern fes la primera remodelació a fons  de la gran pinacoteca.

I posats a parlar d'influències, deixeu-me buscar-ne alguna a la inversa. Des de que vaig començar a llegir aquest material inèdit d'Andreu Nin, jo no he pogut deixar de pensar en la similitud en els continguts i la manera de fer de dos grans periodistes actuals que a mi em recorden molt a ell; son l'Enric Juliana i Lluis Permanyer.

Ernest Benito.