ANDREU NIN PARLANT DE PAU CASALS.

 Fa pocs dies reproduíem  un article de Nin parlant del seu admirat Àngel Guimerà. Ara toca fer-ho de l’altre vendrellenc amb projecció universal que ell també admirà. Ho farem amb textos trets de diferents llocs. El primer d’ells ens parla d’un Nin que tenia 13 anys i ja va participar en una festa a Sant Salvador on Casals i Benvingut Socies van fer també un concert. El segon son unes declaracions que ve fer a Domènec de Bellmunt un cop retornat a Barcelona. El tercer és un ECO dels molts que va escriure Nin dedicat al mestre i publicat a la revista Vida del Vendrell. El quart es un altre ECO del Poble Català on Nin ens parla del primer matrimoni de Pau Casals.

 

1.)

La vetllada del diumenge, á més de musical, fou també literària, però en sentit festiu y humorístic, simulant-se uns Jocs Florals amb reina de la festa i tol, que fou la ermosa senyoreta María Ribas, y v verificar-se en els baixos de casa Raventós, adornats amb molt gust, abundant-hi les flors y  el ramatge, sens faltar-hi els colors de la bandera catalana, y en quin arranjament hi posaren sas mans las senyores y senyoretes de la colònia que estiueja á la platja, lo que vol dir que eI bon gust hi presidiria.

Llegiren treballs literaris, tots humorístics, de diferents autors, en Jaume Serra, Manel Romeu, R. Ramon, Andreu Nin y Jaume Socías, que feren las delícies de la nombrosa concurrència, que sovint esclatava en franques riallades.

En Casals, amb son inimitable violoncel lo acompanyat al piano pel distingit compositor en Benvingut Socías, altra notabilitat vendrellenca, executa las següents composicions: «Variacions sifòniques» de Boëllmann; «En el bosch», de Dvorak, y «Tarantela» de Klengel...

Escrit el dia 08/09/1906

 

 

2.)

... La meva família tenia una gran intimitat amb la família de Pau Casals. Intimitat familiar de molts anys i afinitat de sentiments i aficions. El pare d'En Casals també era músic: era l'organista del Vendrell. A can Casals hi venien notabilitats artístiques de tot el món, i sovint s'hi donaven audicions de bona música. De petit, doncs, vaig educar-me musicalment, habituant-me a sentir música clàssica. Pau Casals m'estimava molt i coneixia les meves il·lusions infantils d'escapar-me del Vendrell.

Us explicaré una anècdota que va impressionar-me molt. Una de les vegades que Pau Casals va venir al Vendrell amb la seva primera muller, que era una gran concertista portuguesa, va preguntar-me amb cara de gran sorpresa:

-Però encara ets aquí, tu?...

Escrit el setembre de 1933

 

 

3.)

Pau Casals, l’inimitable violoncel·lista vendrellenc, ha estat uns dies entre nosaltres. Ha volgut deixar l’encarcarada oficiositat que porta en si la relació d’un artista de fama universal amb el gran món. els dies tèrbols i boirosos del nord, per passar plàcidament la diada de Nadal rodejat de la seva família, a la finca que posseeix a la nostra platja de Sant Salvador. En Casals, que és un artista i un poeta, ha marxat encisat a reprendre les seves “tournées” artístiques; ha marxat encisat de la deliciosa temperatura, de la dolça platja de Sant Salvador, d’aquell cel blau bellíssim i transparent, d’aquell sol roent, l’esplendorosa claror del qual no es veu enterbolida ni per un núvol, de la suau harmonia de l’udolar remorejant de la mar Mediterrània...

Allà en els països freds, de dies grisos i malencònics, el màgic violoncel d’en Pau Casals ressonarà en sublims melodies, traduint amb tota la intensitat amb què sent l’ànima del gran artista la bellesa i l’harmonia de les nostres terres meridionals.

Escrit el dia 01/12/1914

 

4.)

… Un gran rodamon i un gran artista, en Pau Casals, ha contret matrimoni amb la senyoreta Susan Metcalfe,

La cerimònia tingué lloc a Ne Rochelle, New York, i a aquestes hores és de suposar que el sublim “virtuós” del violoncel, en el seu actual “concert d’amor”, el més meravellós dels concerts en que haurà pres part, estarà més inspirat que mai.

No cal dir que li adrecem la més amical enhorabona…

Escrit el dia 27/04/1914




TEMPS D'HIVERN.

 

Pluja del nord la d’ahir, fina i monorítmica. La gent passa de pressa, el fum de les xemeneies es més blavenc, l’aigua, al rebotar en el carrer, aixeca un reflex gris d’acer, que a la nit es torna, meitat per meitat, purpuri i morat, i pel cel i les cases enllà dels carrers, un estor gris dona poesia i dona tristesa, la tristesa endolcida dels vespres hivernencs. Es una gran llàstima que en els cafès-restaurants, l’únic refugi en aquestes diades melancòliques, no toquin les orquestres i els pianos, tot lo delicadament possible, música de Schumann.

La neu que va aparèixer al Tibidabo va trencar la monotonia del dia. Era una neu molt ben col·locada, que semblava posada per la Societat d’Atracció de Forasters. Però va ser massa prudent, massa decorativa la neu, restant al cim de la muntanya i abandonant la ciutat a la pluja.

I no queda ni el consol de mirar, darrera dels vidres, a les dones. Les faldilles travades no serveixen per a ser aixecades amb aquell gest admirable, barreja de virtut i de picardia, que constituïa l’am d’un honest matrimoni o d’un pecat.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 15 de gener de 1911.

 

Hi ha dies que es fa molt fàcil triar l’escrit apropiat de la jornada. El d’avui crec que no podia ser més apropiat.



ELS AIGUATS DE SANT MIQUEL.

 

Espero que de tant en tant em sigui permès una mica de localisme. Avui us deixo amb el magnífic reportatge que Andreu Nin va fer com a redactor del Poble Català sobre els aiguats de 1913. Es llarg, però, no deixa de ser un veritable document històric.

 

Cap al Vendrell

Les informacions publicades per la premsa i les noves vagues i confoses arribades del Vendrell, semblaven deixar entreveure que la simpàtica vila vendrellenca ha sigut una de les més greument castigades pels recents temporals.

A fí de convence’ns de la magnitud del desastre, abans d’ahir dimecres, a les 9 el matí agafàrem el tren lleuger al baixador del Passeig de Gràcia, decidits a encaminar-nos al Vendrell. Des del tren, a mida que anem avançant, podem contemplar els efectes dels temporals. El Pla del Llobregat, a conseqüència de la crescuda del riu, està encara tot inundat. Les vinyes i les hortes ofereixen un aspecte desconsolador. A Molins de Rei i a Castellbisbal, les vinyes i els camps estan encara coberts per una capa d’aigua de més de dos pams.

Prop de les dotze arribem a l’Arbós. El tren no podia passar d’aquesta estació, puig la rierada va inutilitzar la via en una extensió de més d’un centenar de metres. A l’estació, un bon amic ens ofereix una tartana per anar fins al Vendrell. El nostre company ens parla encara amb emoció dels incidents ocasionats pels temporals.

“Difícilment -ens diu- podrà el Vendrell rescabalar-se dels immensos perjudicis que acaba de sofrir. Ni els més vells recorden un temporal de la magnitud del que va assotar al Vendrell el dilluns passat. Es parla encara amb horror, e la rierada de Santa Tecla que va ocórrer fa uns quaranta anys; però no té punt de comparació amb l’aiguat que acaba de sembrar la desolació al Vendrell”

Encara ens diu més coses el nostre amic; però ja tindrem ocasió d’explicar-les als nostres lectors en aquesta mateixa crònica.

A banda i banda de la carretera contemplem les vinyes convertides en llacs immensos, als arbres arrancats de soca i arrel, els marges i les parets enrunats. Albirem ja el Vendrell.

“-Anirem a una fonda -diu un companys de viatge, dirigint-se a un altre- on tindràs ocasió de gustar les excel·lències d’un dinar admirablement servit i la suggestiva bellesa i l’encisadora amabilitat d‘una noia xamosa i alegroia que ens servirà la taula.”

El tartaner fa una mitja rialla, barreja de tristesa i d’ironia: -Renuncieu als vostres propòsits. De la fonda no en resta gairebé res. Tot s’ho va emportar l’aigua.

A tres quarts d’una entrem a la població. Els amics ens allarguen els braços i nosaltres, que tenim al Vendrell fondes i arraigades amistats, correm àvidament en cerca de noves.

 

La inundació.

El dilluns a dos quarts de set de la tarda va caure damunt del Vendrell una pluja torrencial, que per allà les set va esdevenir espaordidora tempesta de trons i llamps i pedra. La pluja va durar fins a les nou. De sobte, inesperadament, els veïns de l’extrem del carrer del Doctor Robert, a tocar  amb l’encreuament de la carretera de Calafell i la de Barcelona, veieren amb la natural sorpresa, que l’aigua arribava al cap de les cases. S’havia desbordat el “Torrent del Lluc” i una immensa mola d’aigua baixava carrer avall.

La inundació sobtà a tothom per lo inesperada. Ben prompte l’aigua  va envair els carrers del Dr. Robert, Nord, Estrella, Jaume Ramón, Zurbano i Passeig del 4 de Març i de Castelar.

A l’altre extrem de la població es desbordava el “Torrent de la Bisbal”, inundant els carrers Major, Nou i el barri de França.

Les informacions publicades aquests dies per la premsa ens relleven de fer una completa ressenya els incidents ocorreguts, limitant-nos a dir allò que és encara desconegut els nostres lectors.

El pànic que es produí fou enorme. La gent corria adelerada d’una banda a l’altra; els uns fugint, com podien de casa seva, els altres corrent a auxiliar als que donaven crits desesperats d’auxili.

En el carrer el Dr. Robert, que es amplíssim, l’aigua baixava furiosa i amenaçadora, arribant a una alçada de més d’un metre. L’aigua envaí  el cafè del Comerç situat en l’esmentat carrer. El seu propietari Anton Vidal, la seva esposa i els seus fills, es salvaren d’una mort segura. Quan veieren que l’aigua entrava avassalladora en el cafè, cercaren refugi dalt del billar; però prompte veieren  amb terror que el billar perdia estabilitat i  que l’aigua se l’empotava lo mateix que les taules i cadires de l’establiment. Aleshores es decidiren a sortir al carrer, lo qual aconseguiren després de passar no pocs perills. Per fi, aconseguiren el seu objectiu, però la corrent amenaçava emportar-se’ls i aleshores, agafant-se per portes i reixes pogueren entrar en una casa, exhaustes u anguniosos.

Les pèrdues sofertes pel senyor Vidal són incalculables. L’aigua arrasà el mobiliari i els utensilis del cafè, emportant-se-li a demés sucre i cafè, el valor de quals mercaderies no baixa de dos mil pessetes.

En el carrer de l’Estrella, el més castigat per la inundació, a dintre les cases l’aigua arribà a una alçaria de dos metres.

 

L’incendi.

Una complicació inesperada vingué a agreujar el conflicte. Quan el pànic era més enorme i l’aigua, fent un espantós terratrèmol, anava inundant-ho tot, del magatzem de grans que don Josep Figueras posseïa al carrer Dr. Robert, el veïnat veié que en sortia una gran flamarada.  Els moradors de la casa havien fugit precipitadament per a salvar-se de l’aigua, però cometent la imprudència de deixar encès el llum del menjador. Com que al magatzem hi havia bidons de carbur de calci, al entrar-hi l’aigua es produí acetilè, que s’inflamà, propagant-se l’incendi per tota la casa. El foc prengué prompte proporcions aterradores.

El moment era emocionant. Aleshores, davant la impossibilitat d’extingir el foc, deixaren que la casa anés cremant, limitant-se a evitar que es propagués a les cases veïnes, que es salvaven d’un perill manifest.

La nit s’havia asserenat. No circulava ni el mes lleuger alè d’aire, Si no hagués sigut  per aquesta circumstància, malgrat tots els esforços no hauria sigut possible evitar que l’incendi es propagués a les altres cases.

Nosaltres poguérem contemplar la casa de don Josep Figueras convertida en un munt informe de runes fumejants encara. El foc s’havia declarat el dilluns. El DIJOUS varen arribar de Tarragona, per apagar l’incendi, els bombers que les autoritats locals vendrellenques varen sol·licitar al governador de Tarragona.

 

El efectes de la inundació.

Són incalculables els perjudicis ocasionats per la inundació. Aquestes ratlles en donaran una pàl·lida idea.

És precís veure el trist espectacle que ofereix el Vendrell per a poder-se convèncer de la magnitud de la catàstrofe. Una gran part de les vinyes i les hortes del terme municipal de la vila han quedat totalment arrasades. Marges, parets, arbres, tot ha sigut arrastrat per l’imperi furient de la rierada. Han quedat enrunats gairebé tots els nombrosos forns d’obra que hi ha establerts per les afores del Vendrell.

L’aigua va enrunar, el passeig de Castelar, la Fonda del Comerç. de don Josep Gestí, el qual hi te també establerta l’Agència de transports e l’Aixelà.

A conseqüència de l’enrunament, va morir un cavall i varen quedar aixafats carros i tartanes.

A l’ermosa “vila” coneguda per “Quinta Amèrica”, situada a les afores l’aigua va derivar parets i reixes, arrasant completament el jardí que l’envolta.

L’aspecte del carrer del Nord es desconsolador. Gairebé no hi ha cap casa sencera Les poques que hi queden, varen sofrir totes greus desperfectes i amenacen ruïna. Igualment corren perill d’enrunar-se gran nombre de cases del carrer del Dr. Robert, totes elles e moderna construcció. L’arquitecte municipal ha dit que era precís refermar els fonaments, puix del contrari podrien venir-se a terra per qualsevol motiu insignificant.

Al barri e França varen quedar enderrocades gran nombre de parets de les cases que donen al torrent. L’aigua, així mateix al entrar als baixos de les cases, va envair els cups, que eren plens de vi i va emportar-se els bocois. Es creu que d’aquests n’han desaparegut més de tres cents.

En fi, la pèrdua es enorme, incalculable, superior a tot quant pugui imaginar-se.

 

El salvament.

 Mereixen tota mena d’elogis, sincers i calorosos, els abnegats ciutadans que, corrent un greu perill, exposant contínuament la seva pròpia vida, corregueren a auxiliar a llurs conveïns. Encara que sigui incorrent en lamentables omissions, no volem deixar d’anomenar, per honra seva, els noms d’alguns dels benemèrits vendrellencs que més es distingiren en els treballs de salvament.

Tots els que parlaren amb nosaltres, coincidiren en assenyalar en primer lloc a En Miquel Ribas i a en Lluís Casals, germà del gran violoncel·lista Pau Casals. Així mateix s’adrecen elogis fervorosos a l’administrador de Duanes senyor Costa, al jutge municipal senyor Aleu, al primer tinent e alcalde don Josep Vidal. a un vicari de la Iglesia parroquial, el nom del qual sentim no conèixer, i tants i tants ‘altres, la llista dels quals seria interminable.

Per cert, que se’ns donà una versió que recollim amb la deguda reserva i a títol d’informació. Ens contaren uns amics que, durant els moments més perillosos, l’esmentat clergue, que realitzà veritables proeses, “renegava com un carreter” (així se’ns digué textualment),

Els treballs de salvament es realitzaven en mig de grans dificultats. La corrent era terrible si s’havia de treballar amb aigua fins al coll

Amb escales i cordes i sobretot, amb l’heroisme dels que desafiaren valerosament el perill, es pogué evitar que hi hagués cap desgràcia personal.

A sant Salvador col·laborarem eficaçment en els treballs de salvament els empleats de la estació e Sant Vicenç de Calders.

 

El “Camí de Mar”.

Per a que es formin càrrec de la magnitud del desastre -em diuen al Vendrell- és precís que se’n vagi fins la platja de Sant Salvador.

Després de dinar, vaig seguir el consell de l’amic, emprengué el camí per la carretera de Tarragona.

-L’aigua- em diuen- passava per aquí d’ample a ample. El pont del ferrocarril està sotscavat per la base i amenaça enrunar-se. I entro en lo que abans era el “Camí de Mar”. És indescriptible l’aspecte que ofereix. El camí i les vinyes s’han convertit en torrent. Aquí i allà es veuen escampats troncs, mobles, bocois, etc, que la torrentada va arrastrar. Han desaparegut els camins i les vinyes, mai més s’hi podrà plantar.

L’aigua va sots cavar també la rasa de la canonada que conduïa l’aigua potable del Vendrell a Sant Salvador, i que ha quedat destruïda en una gran extensió.

Marges i parets que servien de límit a les vinyes han desaparegut per la força impetuosa de la torrentada. Mai com, davant l’espectacle tristíssim que ofereix aquest “Pla de Mar” podrien recordar-se els versos famosos d’En Rodrigo Caro.

 

A Sant Salvador.

Abans de pujar a la platja de Sant Salvador, pugem a via fèrria. L’aigua va emportar-se el pont de ferro que hi ha entre Sant Vicens i Calafell, que mesura més de 20 metres, traslladant-lo a més de 100 metres de distancia.

Els plàtans i moreres que formaven una bella filera a l’entrar a Sant Salvador han vingut tots a terra. Les oliveres dels voltants estan també arrencades.

L’aigua va produir a la formosa platja efectes desastrosos Varen quedar enrunades en part o totalment, la casa coneguda per “Casa dels Calafats” la casa coneguda per “Casa Lluisa”, actualment propietat d’en Casals, la del senyor Lopez Perón la del senyor Salvador Vidal, la “Casilla dels Carrabiners”. Moltes altres varen quedar també en perill especialment la “villa” que recentment s’hi va fer construir en Pau Casals.

 

Unes darreres paraules.

El Vendrell, en dos anys, ha sofert dos flagells terribles. El primer va sofrir-lo ara fa os anys, amb motiu de l’epidèmia colèrica que va segar la vida d’un gran nombre de ciutadans i que ve produir-li una crisi econòmica espaordidora.

Ara, la inundació l’ha deixat en una situació llastimosa, de la qual difícilment podran formar-se concepte els nostres llegidors amb aquestes línies. La simpàtica vila penedesenca podrà costosament alçar-se de l’estat de postració en que ha caigut. Per això és precís que el Govern posi immediatament remei  aquesta situació anguniosa, la solució de la qual no admet les habituals dilacions -dilacions que esdevenen a voltes eternes- a que es sotmet aquests problemes el complicat engranatge de la burocràcia espanyola El governador de Tarragona i el i el senyor Francos Rodríguez varen poder-se convèncer personalment de la magnitud del desastre. A aquells acudim directament per a que es facin càrrec de la tragèdia vendrellenca i es facin intèrprets del seu olor prop del Govern, al qual, sembla que ben poc li costaria deixar-se de construir un cuirassat per a poder donar un incentiu als que han sigut víctimes de les inclemències del temps i veuen en perspectiva un tràgic hivern de dolor i de misèria.

 

ANDREU NIN.

Publicat a El Poble Català el 4 d’octubre de 1913.



!FOREINGN!

 

¡Foreign! (¡Extranjero!)

Los que se han preocupado de la necesidad de adoptar un idioma universal no serán nunca alabados como merecen. El internacionalismo, no podrá tener efectividad hasta el día en que todos los hombres hablen la misma lengua. ¿Pero cuándo sucederá esto? Cierto es que las lenguas tienden a fundirse, y un día llegará en que se hable el idioma único; para esto, hace falta tiempo; diez, quince, veinte siglos. Cuando todos se entiendan con las mismas palabras, sobrará una de esas palabras, la más cruel, la más absurda, la más incomprensible para quienes realmente entienden el milagro de la paz universal. Esa palabra no puede ser pronunciada, dignamente, por hombres civilizados; esa palabra es extranjero, y, su significación no se explica sin la idea de aislamiento; sin establecer erróneas y funestas limitaciones.

En nuestra memoria perdurará el recuerdo de la palabra estúpida, dicha por unos ingleses que caminaban junto a nosotros por el Strand, en Londres. ¡Foreign! La entonación, el gesto, el aire de profundo desprecio con que los ingleses pronuncian la palabra foerign, nos hizo entonces volver a la realidad; abatió bastante el entusiasmo que sentíamos al entrar en la gran ciudad, considerada por nosotros, como el país más civilizado rincón del mundo. –“I amb brother not forcing” -replicamos nosotros al orgulloso londinense, que se quedó mirándonos con ojos estúpidos sin saber qué contestar.

Los poetas, “esos animales orgullosos que se entretienen en agitar las aguas para que parezcan profundas”, como dice Federico Nietzsche, contribuyeron mucho a mantener vivo el espíritu de egoísta aislamiento que nos va pareciendo tan perjudicial. Todos recordamos al gran poeta que dice:

“Feliz el que nunca ha visto

más río que el de su patria

y duerme anciano a la sombra

donde de  pequeñuelo jugaba” 

La estúpida felicidad de una perenne ignorancia; de un perpetuo alejamiento del mundo, cuesta trabajo suponerla aún remontando el curso de cuatro siglos.

La palabra extranjero pierde cada día su odiosa significación; en el idioma universal no existirá, pero el idioma universal está lejos; para llegar a él faltan diez, quince, veinte, treinta, cuarenta siglos.

 

Article escrit per Andreu Nin el dia 1 d’octubre de 1914.

 

Només havien passat quatre anys des de que l’Andreu Nin va escriure l’article anterior dedicat a l’Esperanto i els joves. Però la actitud de Nin ha perdut tot l’optimisme que havia posat en aquell primer escrit i ara ens trobem amb un article on aflora el pessimisme. Motius en tenia, la Guerra del Marroc, els grans conflictes socials de 1913 i per acabar-ho d’adobar la Gran Guerra  o  la Primera Guerra Mundial -tal com la coneixem ara. Nin que s’havia mostrat sempre com una persona optimista en aquests moments el dominarà el pessimisme. Però no serà una cosa només de Nin, les circumstàncies eren molt propicies per deixar-se abatre pel pessimisme!




L'ESPERANTO I ELS JOVES.

Mercès, principalment, a la ferma propaganda, a la voluntat de ferro d’un jove, quasi un noi, en Ferdinand Duviard, que, incansable, amb fe d’apòstol, ha lluitat fins assolir la consecució d’allò per ell tan noblement desitjat, ha estat, de poc, fundada a França la “Federació Francesa de Joves Esperantistes” que promet donar ufanosos fruits i que molt bé podria ser el fonament de la no llunyana realització pràctica de l’anhelada idea de fecunds i indiscutibles resultats; la “Federació Universal de Joves Esperantistes”. Sota la direcció d’en Duviard, veu la llum pública a la capital de la veïna República una valuosa revista amb el títol de “Juneco” (Joventut), portaveu de la Federació. En un dels primer números publica en F. de Ménil un article titulat  “L’Esperanto et les jeunes”, del qual traduirem alguns fragments, per l’interès que tenen i perquè creiem útil el que argumenta el seu autor per convèncer els que encara dubten dels avantatges reportats per l’ús de l’admirable llengua del Doctor Zamenhof. Diuen així els paràgrafs traduïts:

“La joventut, amb els seus generosos entusiasmes, la seva saba desbordant, la seva comprensió, la seva esbalaïdora retentiva, és en efecte, una de les més puixants palanques de l’esperit humà ... Podem tenir la certesa del triomf definitiu de l’Esperanto, perquè han estat llançades les bases d’una federació de joves que, renovellant-se de generació en generació, assegurarà a la idea per nosaltres propagada l’eterna joventut: els profits que en rebrà l’Esperanto seran considerables. Però quins avantatges poden obtenir-se de la llengua internacional? Examinem, primerament, el costat més agradable. Una de les manies de la nostra època, una de les que més tardarà a desaparèixer és la de la “col·lecció de postals il·lustrades”. Els àlbums s’omplen incessantment de vistes de països llunyans. S’inventen mil enginys per tenir correspondència amb estrangers. Heus aquí un mitjà ben senzill d’enriquir les col·leccions : aprendre l’Esperanto, consultar llistes d’adreces dels «samideanoj» estrangers que desitgen tenir correspondència. S’escriu a amics desconeguts i responen. No s’ha perdut, doncs, el temps, delectant-se i instruint-se amb el mateix objecte.

Després ve la qüestió dels viatges. L’ús de la llengua creada pel Doctor Zamenhof permet viatjar fàcilment i, el que no està pas mancat d’encant, ésser admirablement rebut pertot arreu on es passa. Per tot el món hi ha esperantistes; es troben ràpidament les seves adreces en els anuaris; se’ls escriu per endavant i la major part de vegades aquests amables corresponsals, previnguts de la nostra arribada, us esperen a l’estació, us instal·len a l’hotel i s'improvisen en els vostres “cicerons” obligats i desinteressats, avantatges molt apreciables en un país desconegut.

Arribem ara a un costat més pràctic. Molts joves es destinen al comerç... No es pot imaginar el nombre de comerciants que han adoptat per a les seves relacions exteriors i per als mateixos prospectes l’ús de l’Esperanto. Recentment, una de les més grans fàbriques d’aparells fotogràfics d’Alemanya ha publicat un magnífic catàleg en la llengua auxiliar. No és pas llunyà el dia en què totes les cases de comerç acolliran preferentment les joves empleats que parlin Esperanto a causa dels serveis que poden prestar-los.

Posem-nos ara, en un altre punt de vista, el de l’educació literària. L’Esperanto pot ell sol engrandir el domini dels nostres coneixements en el que fa referència a la literatura estrangera. Quantes obres, traduïdes a la nostra mateixa llengua, ens han estat revelades mercès a l’Esperanto! Qui hagi tingut la curiositat de fullejar el catàleg de les nostres biblioteques esperantistes, restarà confós davant les riqueses que conté. La mateixa observació pot fer-se en el que es refereix a divulgació de la ciència. Quant al costat moral i social, l’Esperanto pot oferir inconcebibles avantatges a la joventut estudiosa en totes les qüestions en què està, en l’actualitat, interessada. Instrument d’intercomprensió universal, serveix de vehicle a les grans idees i les transporta de nació a nació. De qualsevol costat que es miri, es veuen profits que l’Esperanto pot reportar a la joventut. Doncs, joves, apreneu tots l’Esperanto i uniu els vostres esforços en un sol esclat de generositat i no oblideu que treballeu per al més gran bé de la família humana.”

BABILEMULO.

Escrit per Andreu Nin el dia 19 de gener del 1910. 


Es prou coneguda la relació de Nin amb l’inici de la pràctica de l’Esperanto al Vendrell. De la ma d’Amadeu Martorell en va ser l’introductor i un dels creadors del grup Frateco. En aquest escrit ens porta la traducció d’un article de l’esperantista francès F. de Ménil i ens vol transmetre l’optimisme que regnava en aquells moments sobre les possibilitats de la nova llengua. Signa l’article amb el pseudònim BABILEMULO, que es una paraula, en esperanto, que té el significat de “xerraire”.

 


             Una postal d’intercanvi esperantista amb una definició de l’Esperanto:

Font de l’amor,  font de la veritat, font de la bellesa i de l’esperança.


DIMECRES DE CENDRA.

 

A l’arribar el Dimecres de Cendra, les nostres bones mares es posaven la mantellina per aconseguir un matís de religiositat i un canvi de decoració del rostre. La mantellina era una pietosa coqueteria que anava dedicada a Jesús en dolor, però que recollien els homes. I així, la quaresma començava amb un madrigal. Però aquest any, les senyores no han volgut que el seu cap fes de terme entre el Carnaval i la Quaresma i han anat a prendre la Cendra amb el capell de moda, un ample capell d’ales caigudes que tapen el font I, naturalment, per a posar la cendra, tot dient el “memento homo”, els bons capellans tenien d’acotar-se, talment com els que els carrers es dediquen a admirar les dones que passen. Però n`hi havia d’altres de capellans, que menys respectuosos amb les vanitats femenines, iradament, agafaven l’ala davantera del capell i aixecant-la posaven la cendra amb un gest d‘imposició, com mai, potser, l’hagi tingut l’imperialisme catòlic. Cada església amb públic de senyores amb capell, era, el Dimecres de Cendra, un castell de Canosa.

I les senyores, amb la cendra al front i les ales del capell alçades, tenien, en la austeritat templera, tota la deliciosa gràcia d’una pastora damisel·la del segle XVIII.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 8 de març de 1911.

 

Llegint els ECOS de Nin un se’n dona comte de la quantitat de tradicions que s'estan perdent per sempre. Una d’elles la de la imposició de la cendra el primer dimecres de quaresma... DE LA CENDRA VENS I A LA CENDRA TORNARÀS...




EL RELLOTGE DE SOBRETAULA.

 

Per gronxar-nos, en el llit, res com els rellotges.

Ara, s’ha posat de moda entre els fabricants d’específics repartir rellotges als metges. Com que a casa en tenim un de metge, els rellotges de sobre taula hi plouen. Així em puc permetre el luxe de tenir-ne un a sobre la tauleta de nit. Aquest es el que em gronxa. Es un rellotge col·locat dintre una caixa esmaltada, d'esmalt blau.

No heu escoltat mai un rellotge, cantant durant la nit?

Cóm son estúpids els que s'han empescat que el ritme d'un rellotge es monòton!... Es un no saber escoltar; es un no saber sentir, el dir això. El tic-tac del rellotge en les hores de nit canta de maneres molt diferents. Unes vegades va de pressa, altres a poc a poc, d’una manera desesperadora; altres, ai!... Mai per nosaltres, en un ritme uniforme.

Corre de pressa quan hi ha feines molestes a fer, compromisos enutjosos a complir, uns deutes a pagar. Aleshores fa: Tic, tac, tac, tac, tac, tac!

Quan esperes una nova, bona o dolenta, però interessant; quan l'hora lluminosa del nou dia ha de portar-te un consol o un auxili, aleshores la mala bestia de rodetes fa: Tic... tac... tic... tac... tic...

Es només quan no portes res a dintre i et fiques dintre el llit, sense pena ni gloria, que el rellotge no t'atormenta ni et complau y s'entreté gronxant-te amb un monòton, tric-trac... tric-trac...

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 10 de novembre de 1912

 

 

Aquest eco sobre els rellotges de sobretaula ens demostra com Nin no necessita gaire cosa per inspirar-se a l’hora d’escriure. Ell es capaç de narrar històries interessants amb la cosa més intranscendent. En aquest cas i de manera tangencial, ens parla també d’una moda  que va durar moltíssim temps i que en terminologia mèdica es deia: “el tarugazo”, era la costum de que els representants de productes mèdics fessin regals als metges per intentar influir en que receptessin els seus productes. Cal precisar aquí una cosa poc coneguda de la biografia de Nin; el seu oncle, que també es deia com ell, Andreu Nin, va ser un metge reconegut que va acabar exercint la seva professió al poble de Sant Jaume dels Domenys.




EL SOU DELS PERIODISTES.

 

El bon xicot que firma “Gacetilla”, en «El Liberal», rectifica plenament, però l'home decidit com estava a declarar boig a algú, veient que nosaltres no havíem dit que els nostres articles diaris ens valen en EL POBLE quatre duros diaris també, declara boig a l'editor del setmanari que paga les nostres quartilles a aquest preu.

Però, a quant voldrà aquest senyor que es paguin els articles? Ens queixem de que la ploma no produeix res, que els periodistes no guanyem ni per fer-nos un trajo cada temporada y quan surt un senyor que dona quatre duros setmanals per un grapat de quartilles, surten els «Gacetilla», demanant pera ell una cel·la de Sant Boi.

Naturalment que el pobre «Gacetilla» dic pobre, perquè un home que considera fabulosa la quantitat de vint pessetes, per una col·laboració setmanal, ha de guanyar-ne molt poques -no volia expressar això, sinó sortir-se’n de la planxa lo millor possible, dient que per quatre tonteries nostres, no comprèn, si no es per bogeria, com es donen quatre duros. Doncs, ja ho veu. Quatre tonteries, quatre duros. Y el que sentim es que per sis tonteries, no donin sis duros, Com lamentem també que hi hagin periòdics que tinguin redactors que guanyin en tot un mes, escrivint sabies coses, els quatre duros que ingressen en el nostre portamonedes setmanalment, a canvi de ximpleries.

Tontos nosaltres que cobrem quatre duros per unes quartilles poca-soltes i boig un editor que els dona, perquè el setmanari esgota les edicions. Que els déus conservin, la nostra tonteria y la bogeria de l'editor. Amen.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 1 de març de 1912.

 

Van ser molt habituals en els escrits d’Andreu Nin les polèmiques amb altres mitjans de comunicació; sobre tot, amb “La Veu de Catalunya” i ”El Liberal”. D’una d’aquestes polèmiques que manté amb el cronista que signava com a Gacetilla, en traiem una informació destacada sobre el que es pagava -mes o menys- als redactors dels diaris. Està clar que no era un gran sou, però pel que ens explica Nin tampoc eren els sous de misèria que sempre s’havia dit, encara que com a tot arreu depenia del lloc on treballaves perquè fos més i menys alt.



DIA DE MODA EN EL TEATRO.

 

¡Tentado anduvo el cronista en rotular Mal educados! este “Palique”, pero el afán de suavizar el concepto le hizo desistir y abandonó la crudeza del epígrafe.

Estos martes o viernes de moda de los teatros tienen mucha miga. Sube el precio de localidades y cabe suponer que en tales días se dará algo excepcional, escogido. El espectador ingenuo que frecuenta el teatro sin percatarse de indumentarias, empieza por aburrirse ante el retraso en levantar el telón. En días de moda la función da comienzo cuando al público se le antoja acudir y se le antoja hacerlo tarde. Menos mal que apenas iniciado el espectáculo van llegando los remolones muy acicalados y nada silenciosos para que la obra -no siendo lírica- se convierta en gesticulación de mímicos. Charlas, risas, saludos, pisar fuerte y sombras que pasan, cruzan y se mueven con aturdidores mareos.

Las salas, pasillos y patios constituyen lugares de cita para charlas y flirteos. La obra es lo de menos y el concurrente interesado menos aún. Si atendéis -y aun que no atendáis, - os llegan donosas pláticas. Cotizaciones, proyectos veraniegos, noticias de ausentes, bodas concertadas, queridas traicioneras, crítica de trapos y moños, la mar y sus arenas, el vestido de la actriz, la corbata del actor, las chungas de un “enfant” terrible con la damita joven.

En los entreactos un bulle, la tertulia del palco, el corro del pasillo, el paseo de noria que recuerda el cuadro de modas de las actualidades Pathé y Gaumont. Avisa el timbre y los canjilones siguen impávidos paseando, para que, empezados de nuevo los actos, sea imposible enterarse de las primeras escenas, por la vuelta de la pollería y las sendas mamás a los respectivos sitios. Un encanto de sociedad que menosprecia con buen tono el arte, los intérpretes, el mutuo respeto sacrificado al chic que, por lo visto, impone, con apariencias modosas, una absoluta carencia de educación. Esta sociedad acude a los teatros en tales días para demostrar que las rentas consienten el abono, los vestidos variados, las joyas de precio. En el escaparate se ofrecen bellezas y gallardías, cintas y colgajos, ambiciones y pretendientes. Coqueterías, seducciones, devaneos, y novias.

Cuando de esta sociedad se escribe, acude un tópico necio, menos torpe que falso y más que ambas cosas injusto, pues que la moteja de mejor y selecta. Una selección resultante en contaduría para los efectos del abono, pero sin pizca de meollo, sociedad aparatosa, superficial, incorrecta, que sabe ocultar la grosería entre apariencias de elegancia y buenos modales. Sociedad que va al teatro en días de moda como acude a las carreras. La hinchada vanidad y el necio orgullo por montera, mostrándose huérfanos de educación cívica en estos feriales que en los carteles de teatro aparecen con el aparatoso título de “Dia de Moda”.

 

Article escrit per Andreu Nin el dia 5 de juliol del 1914.

 

Nin que era un amant i excel·lent crític teatral, no suportava segons quines actituds tenia la gent -sempre de la “bona societat”- quan anava al teatre, en el que s’anomenà dies de moda. Aquests dies  que normalment eren els dimarts i divendres a més de pagar les entrades a un preu més elevat s’havia de patir totes les mancances d’educació cívica  que mostraven la majoria dels assistents.   Per sort avui al teatre no hi ha “dies de moda” i la conducta social, en els terrenys de la musa Talia, està clar que han millorat, malgrat les males experiències del teatre amb la telefonia mòbil!



LA DECADÈNCIA DEL CARNESTOLTES.

 

Mirant en ple carrer com s'arrossegava al Carnestoltes, pensàvem que estan molt prop els dies de que es renovi, esdevenint cosa ben substancialment distinta del que avui representa. Passen els mascarons tradicionals, ben dignes de que sobre ells carregui la policia, amb raó més justa que contra un grup de manifestants; desfilen les carreres lamentables que acudeixen a la rua; s'obre pas als incomptables “Pierrots” i a les mil disfresses que fan de sacerdots de Momus. La gent, les veu indiferent i mai el cap es gira encuriosit. Però els vianants es deturen, fan rotllos, mig riuen y tornen a marxar amb ganyotes de complaença. Quan veiem això, es senyal de que una criatura passa disfressada, y de que contra tots els sentimentalismes d'alguns escriptors, la còmica miniatura produeix un tendre content, una efusiva simpatia. Y això en els balls y en el carrer y en les cases.

L'infantilisme ha vençut a la perversitat, contra tot lo que el Carnaval representa, anant-se’n els ulls darrera d'un infant emmascarat, més que d'una dona impúdicament abillada. «Això del Carnestoltes, es cosa de criatures» -comencem a dir. Tant cert resulta aquesta afirmació, que fins els que van a la rua, llençant displicentment serpentines i «confetti», no negaran que es senten una mica cohibits, com si   tinguessin consciència de que malgrat ésser fills de bona família, fan de comparses en un espectacle de carrer. I és que l'anima del Carnaval ha estat morta per la Democràcia, que ha repartit equitativament la llibertat en tots els dies de l'any, alliberant-la de l'esclavatge tradicional del Carnestoltes. Les tiranies crearen els carnavals sagnants, bàquics i llibertins. La Democràcia ha arribat fins a treure de les cares les caretes. Però com que la Tradició té una autoritat indesviable, disfressen als nens per gaudi propi, deixant que els darrers valors socials cerquin en la disfressa un plaer groller y brut com les seves obres.

Temps a venir el Carnaval serà pels infants. Desapareixeran les disfresses dels majors d'edat i semblarà el Carnestoltes, un Carnestoltes del regne de Lil.liput. Aleshores, en lloc d'unes jornades llibertines y furients, seran d'una calma tendra, sentimental i casolana. Les famílies portaran orgulloses els nens disfressats, per vanitat de la casa y enveja del veïnat i serà aquell dia tan sagrat pera la família, com aquell en que les pobres criatures fan la primera comunió.

Llegidor que desconfies de aquest pronòstic, fixat en els rotllos que a cada pas es formen quan passa un nen vestit senzillament de tinent o de pagès y fixat també, en les bullangues nocturnes de les Rambles. Les disfresses majors d'edat no poden anar impunement per les Rambles. Els grups esvalotem, tothom crida, s'aixeca algun garrot, la policia intervé y al cap d'uns moments, el senyor Bravo, i el senyor Carbonell, formen la guarda entorn d'algunes equivoques disfresses, com si desfilessin alts poders de l'Estat.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 21 de febrer de 1912.

 

 

Com és d’esperar  el post d’avui s’escau perfectament amb les dates. Altra cosa és que mantinguem en el record encara, els moments sota la dictadura franquista en que les festes del carnaval estaven prohibides. Curiosament Nin ens parla d’un moment on sembla que serà la democràcia la que ha d’acabar amb el carnaval... el cert és que ni una cosa ni l’altra, han pogut acabar amb la festa prèvia a les limitacions carnals de la “quaresma”!

P.D. Una precisió històrica: Bravo i Carbonell eren dos caps de la policia de Barcelona, depenent del governador civil  que van ser processats per corruptes; i no precisament per qüestions carnavalesques.




UNA CONFERÈNCIA D'ANDREU NIN.

 

Abans d'ahir a la nit es celebrà en el local de la Confederació General del Treball l'anunciada conferencia que, a càrrec del nostre company Andreu Nin, hi organitzà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. El conferenciant desenvolupà el tema “Les modernes orientacions de la Pedagogia”.

El saló d'actes estava ple a vessar, lo qual diu molt en favor dels nostres obrers, que sembla que, al fi, es preocupen seriosament  i demostraren interès per les vitals qüestions de cultura.

El nostre company analitzà y combaté la pedagogia tradicional, autoritària, rigorista, abstracta, intel·lectualista, dogmàtica y llibresca. Digué que aquesta està caracteritzada per un vici fonamental, que consisteix en considerar al noi com a un esser passiu. D'aquí se'n desprèn aquesta ensenyança nominal que consisteix en donar-ho tot fet al alumne sense que aquest intervingui per res en l'obra de la seva pròpia cultura.

Combaté també la seva moral encarcarada i fictícia, filla del concepte de la divinitat, anul·ladora de la personalitat humana, i del cristianisme, que ha ensenyat a la nostra generació la mansuetud, la submissió i l’obediència, la subjecció al dogma i a la infal·libilitat y el menyspreu de la vida. Els resultats obtinguts per la pedagogia tradicional, han consistit en una generació irreflexiva, que no pensa per compte propi, intolerant, apassionada, fanàtica y servil que, educada en el dogmatisme de l'escola, en tot ha vist el tabú inassequible a la seva intel·ligència.

La nova escola no considera al noi com a l’animal indomable a qui s'ha d’educar a força de cops y estretes disciplines, sinó a l'home en germen, que té tot el futur tancat en els seus primers anys, segons la feliç expressió de Dupanloup, i a qui s'han de desenrotllar progressivament totes les seves facultats. Per això la moderna ciència pedagògica es fonamenta científicament, constituint una ciència filosòfica d'aplicació, especulativa i experimental, distingint-se pel seu sentit pràctic i el seu concepte integral.

La seva finalitat consisteix en fer homes, per lo qual, més que ensenyar, capacita per pensar, més que instruir, educa. El conferenciant aclareix detalladament els conceptes d'educació intel·lectual y d'instrucció. I passa a una de les parts de la seva dissertació, a que donà major importància; la formació de la ciència moral dels deixebles. Combaté l'escola sectària, que erigeix principis polítics, socials o religiosos en dogmes i es mostrà decidit partidari de l'escola neutra. Explicà minuciosament el seu concepte. La moral que ha de ser la norma que ha de guiar al mestre en l'educació dels seus deixebles, «l'anima de l'escola», segons la feliç expressió den Lluis de Zulueta, ha de ser aquesta moral universal, que té el mateix concepte del bé y de la bondat, que es humà i que es etern. La bondat, l'honradesa, la integritat moral digué, no son patrimoni de cap escola política, social o religiosa determinada, sinó que son humanes.

Examinà després detingudament, i se’n mostrà partidari, els caràcters y procediments de la moderna pedagogia eminentment activa. Com a fruit de la mateixa, s’aconsegueix que el noi en sí, per compte propi, que adquireixi una personalitat lliure y espontània. El mestre es sols un col·laborador en l’obra educativa i instructiva de l'alumne; basada l'ensenyança en l'afecte mutu, mestre i deixeble porten a terme  l'obra magna de l'educació, assolint-se fecunds i positius resultats.

Combat després els llibres de text, que encadenen la intel·ligència y la lliure iniciativa a la lletra morta. L’ensenyança adquireix un caràcter dogmàtic y passiu perquè el noi tot ho troba fet i l'obra del mestre es nul·la. El “text mort” del llibre s'ha de substituir pel “text viu” de la paraula del mestre.

Es mostra partidari de conservar únicament i  encara amb certes restriccions, el llibre de lectura, substituint les obres de text pels apunts o notes fets pel mateix alumne i reservant solament els llibres de consulta per la segona edat escolar.

Com a principi fecundant de l'educació intel·lectual, el senyor Nin es mostrà partidari de proclamar el principi de revolta salvadora per que el noi investigui lliurement la veritat, fent cas omís dels dogmes i “tabús” que trobi al seu pas.

Passa després a ocupar-se el conferenciant de l’ensenyança de la llengua, sobre la qual existeixen molts erros corrents.

Estudia detingudament la gènesi del llenguatge, que s'ha de desenrotllar, com totes les demés facultats, per graus, anant de lo espontani, instructiu i emocional a lo racional, fent-lo reflexiu. En els països, com el nostre, on la llengua materna dels nois es distinta de la oficial, quina ha d'exercir l’hegemonia? El conferenciant advoca per la plena supremacia de la llengua materna, cimentant la seva opinió en els més sans y universalment reconeguts principis pedagògics. En la família i en els companys troba el noi els primers elements constitutius de la llengua, imperfectament adquirida, perquè es troba moltes vegades en continu contacte d'uns pares incultes i amb companys que parlen argots peculiar de la infància. Si l'escola es continuació de la família, deu corregir els defectes d'una llengua mal adquirida, que el mestre ha de polir i perfeccionar. En la llengua materna i no en cap altre, es troba la base sòlida per l’ensenyança d'altres llengües. Advoco, afegeix el conferenciant, per la perfecta ensenyança, a Catalunya, del català  per millor aprendre els demés idiomes, entre ells indubtablement el castellà. Avui el noi surt de l'escola coneixent imperfectament el català y el castellà.

A més, el mestre, en consonància amb aquell savi principi pedagògic que diu que el mestre ha de descendir fins al llenguatge de l'alumne pera fer-se entendre, mal pot fer-se entendre parlant una llengua incomprensible per els nois.

Advocà per l’ensenyança y conservació de llengua pròpia, per la seva significació espiritual perquè es més que un medi d'expressió, perquè es l'anima d'un poble i quan la llengua d'un poble desapareix, mor a l'ensems, la seva personalitat.

El conferenciant acaba resumint els conceptes y les idees exposades  en el transcurs de la seva peroració.

Xardorosos aplaudiments acolliren les darreres paraules del nostre company Andreu Nin.

 

Resum de la conferència publicat a El Poble Català el dia 13 de juliol de 1912.

 

Quan un es fixa amb la data i el lloc de la conferencia; lamenta no haver pogut estar entre els oients ... sobre tot, per poder observar les cares del públic que escoltava, en aquelles dates, unes teories tan innovadores sobre l’educació. Val a dir, que moltes d’elles son perfectament aplicables avui, més de cent anys després de que Nin les fes públiques en una de les moltes conferències que va fer sobre la docència... Em perdonareu la llargada del text però, els que em coneixen saben que hi he dedicat, tota una vida, a aquesta “feina”...  

GUIMERÀ!

En tota la meva vida d'articulista, la meva ma no havia agafat la ploma amb l'emoció d'aquests moments que a parlar de nostre excels poeta s'és adreçada; i aquesta emoció l’aprecio tant que vull retenir-la egoista, no esfumant-la entre la referència dels meus habituals articles.
Estic convençut de que quan l'home escriu es dignifica o es rebaixa, segons on i en què esmerça la seva tasca. Jo he cregut posar en els meus petits escrits quelcom que no rebaixés la meva condició de racional. Ignoro si sempre hauré aconseguit les meves aspiracions, però ara no en dubto; en aquest moment ho defenso amb tota la meva estridència: em dignifico parlant d'aquest tità del teatre i de la poesia de nostra terra.
Avui, à semblança del cuc qui s’enamora d'una estrella y gaudeix contemplant-la, s'atreveix la meva pobre ploma de mortal, fixar damunt el paper caràcters en lloança del que no mor: Guimerà! Quines modulacions enclou aquest nom que fa repercutir en tot el meu ser infinitat de sensacions frisoses com les que deuen sentir els místics davant del Deu eucarístic!
¿Dec jo tractar de les obres d'aquest home geni amb la meva pobresa, sinó d'entusiasme, de retòrica? Mai. Està massa alt per que les meves lloances puguin fer més que envoltar-li ses plantes de gegant. Amb tot, també el grill barreja el seu cant amb el del rossinyol per cantar á la Natura, i estic orgullós de poder actuar de grill entre el concert de glosadors del Shakespeare català i li adreço la meva salutació al seu pas per aquesta vila, y li dic: Mestre Guimerà! Rebeu la benvinguda en aquest vostre estatge pairal. La vostra gloria honora la vila que us nomena el seu fill predilecte. Vostres obres, que deuen immortalitzar el Teatre Català, les sentim amb dolça y ferma influencia. El vostre apostolat s'és fet ressò que rompent fronteres, així com esborrarà segles, repercuteix per tota la terra enlairant els cors amb la magnànima sublimitat de vostra concepció privilegiada. Ardit campió de la virtut, amb ma implacable tritureu el que és xorc i pervertit, glosant amb genial energia lo humanament espiritual. Amb vostra potencialitat única desencarneu de l'amor la seva crua matèria fent-lo força motriu de tot lo abnegat y bellament sublim.
Qui, per pervers que sigui, si tan sols li resta dintre la seva ànima un àtom de sentiment, pot deixar de percebre davant les vostres obres l'emoció virtuosa que dona tot llenguatge nascut de l'estudi del humà cor? Qui, per molt que tingui l'anima pervertida per l'escepticisme del viure, no agafarà amor a aquesta vida feta per vos en lo més pregó de vostres obres, car totes elles en destil·len perfecció? Quan, fit, llegeixo una obra vostra, ó embadalit la contemplo en el temple de Talia, per sobre dels caràcters o de les figures, em sembla  veure-hi voleiar un esperit selectament perfecte, monopolitzant tota la sublimitat capaç de sentir l'anima del més escollit poeta, infiltrant-la, el mateix que nou Esperit Sant amb les llengües del més virtuós verb, en els diàlegs de vostra ploma genial.
Perdoneu-me, gran Guimerà, si deixant-me portar pel meu entusiasme sobre la vostra obra, gloso el que ja he dit, és per altres plomes més selectes que la meva; però ¿qui sent català amant de les lletres culturals y de l'art no li passarà el que a mi? Tremolosa la ma i bategant el cor de goig admiratiu, jo vos saludo, y amb tota l’estridència del meu entusiasme, vos dic:
Benvingut sigueu a aquesta vila, primer caminal de la via quin pinacle heu assolit per honra de Catalunya! Visqueu molts anys per aquesta mateixa terra, per les seves lletres y pel seu art! 
¡Salut, Poeta!
                                                                                                                                                TOTHOEU.
 
No ha estat massa coneguda la profunda admiració que Andreu Nin va sentir sempre pel seu convilatà Àngel Guimerà. Son moltes les referències que he trobat sobre Guimerà en els escrits periodístics de Nin i totes elles son de lloança del gran poeta i dramaturg. Però quan vaig descobrir aquest article que Nin va escriure amb el pseudònim de “Tothoeu” va semblar-me un dels més bells ditirambes que es podien haver escrit sobre Guimerà; amb el mèrit de que qui ho feia era un convilatà seu que, per raons ben diverses, també aconseguiria una gran projecció internacional.