JOAN PEIRÓ, UN HOME VALENT.

Deixeu-me que avui no sigui un escrit de l’Andreu Nin el que encapçali aquest post del blog. Em plau parlar de Joan Peiró un home que fou amic personal de Nin a qui va conèixer en els temps compartits de militància a la CNT. Va representar aquella ala del anarquisme més possibilista i pràctic que també compartia amb Nin i altres com Salvador Seguí i Àngel Pestaña. La seva formació va ser autodidacta i destacà periodísticament com a director de publicacions sindicals  com “La Colmena Obrera”, i als anys 30, ho va ser del portaveu del sindicalisme anarquista “Solidaridad Obrera”. Va arribar a ser ministre d’Industria en el govern de Largo Caballero. Va marxar a l’exili, però va ser detingut i retornat a Espanya el 1941 on va ser interrogat i torturat. Els militars franquistes conscients de que era un home de molta vàlua li van oferir la direcció dels nous sindicats de l’Espanya franquista -cosa que mai va acceptar i que va ser una de les causes per la qual fou condemnat a mort i afusellat el 21 de juliol de 1942 al camp de tir de la població de Paterna.

Es cert que va ser un home valent i conseqüent fins al final. Però jo he volgut portar-lo en aquest blog, perquè Joan Peiró va ser un dels poquíssims, per no dir l’únic, polític espanyol que el 8 de juliol de 1937 va atrevir-se a publicar amb la seva signatura, un escrit en defensa de Nin i del POUM com jo no he llegit en cap contemporani seu.

Si un es capaç de traslladar-se al 1937, en plena guerra civil, amb el govern de la república en mans dels estalinistes, amb Nin segrestat i els militants del POUM perseguits per la campanya infame de mentides orquestrades pels estalinistes i els seus mitjans de comunicació; és fàcil dir  que en Peiró ve ser UN HOME VALENT, al que cal retre molts més homenatges dels que se li han fet fins ara.

 

EL SILENCI SERIA COMPLICITAT.

No sé pas si entre els homes del P. O. U. M. ha pogut haver-hi, emboscat, algun espia al servei de Franco, de Hitler o de qualsevol de la colla de encanallats que volen occir les llibertats populars del poble espanyol, per tal de junyir-lo a l'esclavatge a què estan sotmesos els països de règim totalitari.

M'inclino a creure que n'hi ha hagut, com n'hi ha hagut i n'hi ha, crec jo, a tots els sectors antifeixistes. El que jo vull afirmar, perquè d'això m'atreveixo a dir que n'estic segur, és que ni l'Andreu Nin ni cap, potser, dels dirigents i militants de llur organització política, no són espies ni res d'això que la rancúnia dels comunistes oficials ha volgut atribuir-los.

El que hom ha volgut perseguir, és llur parcialitat per Trotski, que avui representa el cap de l'oposició a la contrarevolució que està operant-se a Rússia, segons afirmen els trotskistes, la qual cosa, per bé que jo no l'afirmi, la crec com els del P. O. U. M.; i contra l'enemic, totes les armes són bones.

Així diu que ho deia Sant Ignasi de Loyola. Ningú no ho ha demostrat encara, però els stalinistes afirmen que Trotski -l'home al qual aviat li hauran de fer un món exprés per a poder viure- està venut al capitalisme internacional, i, lògicament pensant, és forçós que els seus partidaris estiguin tarats del mateix mal. No costa res, doncs, de fer creure que els del P. O. U. M. puguin estar venuts al feixisme internacional.

¿Però qui ho ha demostrat? En iniciar-se l'escomesa contra els dirigents de l'antic Bloc, hom digué que passats breus dies es lliuraria a la Premsa una nota demostrant la culpabilitat dels detinguts. ¿On és la nota? ¿Qui l'ha vista? Hom assegurà, també, que la gravetat del delicte comès exigia la constitució d'un Consell de Guerra sumaríssim i potser la imposició de penes greus, qui sap si irreparables. ¿Quan s'ha reunit aquest Consell de Guerra i on s'han Imposat aquestes penes, greus? Si alguna cosa greu ni ha, és el que passa i el que ningú no s'explica; és a dir, jo sí que m'ho explico.

Arran dels fets de maig a Barcelona, algú intentà ja que l'anterior. Govern de la República acordés la dissolució del P.O.U.M., la suspensió de la seva premsa i l'empresonament dels seus dirigents. ¿Motius en què hom fundava la proposta? Els textos de La Batalla. Jo soc testimoni de com Largo Caballero s'oposà resoltament i enèrgica a la pretensió que el Govern servís per tal que algú ventilés un plet de família... Caballero afirmà que un Govern presidit per ell no assentaria el precedent de dissoldre un partit pels motius que hom al·legava: "Si ací hi ha quelcom de delictiu -deia ell, assenyalant els números de «La Batalla» exposats damunt la taula del Consell- que hom ho remeti al Fiscal i que sigui aquest, si creu que hi ha motius suficients, el qui dissolgui el P. O. U. M. i el qui faci tot el que hom proposa. Però tolerar jo que això ho faci el Govern..."

Les paraules de Largo Caballero eren una lliçó, àdhuc per als més exaltats partidaris de la dictadura. Per bé que ens hi anem atansant, Espanya no està, encara, sotmesa a una dictadura. Calia, doncs, cercar la manera d'acabar amb els trotskistes, o almenys intentar-ho, sense que intervingués prèviament el Fiscal. Si hom comptava amb un aparell policíac, com el de Madrid, poc havia de costar l'urdiment d'una trama que fes aparèixer els trotskistes com aliats d'Hitler i de tots els feixismes.

La trama ja ha estat urdida, però això no sempre és una prova material del fet que hom es proposa perseguir. Jo crec sincerament que si alguna cosa queda demostrada, arran ran de la tragèdia del P. O. U. M., solament serà el sadisme del partit que ha volgut perseguir els trotskistes sense altre motiu que el d'ésser-ho. I no és que jo vulgui fer calendaris. Els dies parlen amb prou claredat, al meu entendre, i el temps serà el que em doni o em negui la raó.

Per ara, només hi ha el fet de les detencions i, el que és més greu, el fet que ningú no conegui el parador d'alguns dels detinguts. I això podria ésser la mort moral d'allò altre.

J. PEIRÓ

Escrit al diari "Llibertat" de Mataró el dia 8 de juliol de 1937.

Joan Peiró

LOS CRONISTAS.

 

Hablemos del oficio. El Heraldo de Madrid ha encabezado la primera de sus columnas con unas letras que dicen: “Glosario de los cronistas”, y nosotros nos permitimos preguntar sencillamente: ¿Pero es que los que firman en esa sección son cronistas? ¿Es que Saint-Aubin, Aguilera y Arjona, Isaac Muñoz y demás compañeros de “glosario”, son realmente cronistas? ¿Tienen la perspicacia, la gallardía, la agilidad literaria, el ingenio, el donaire, la aristocracia mental que caracteriza a los croniqueurs?

De todos los que hasta ahora figuran en ese originalísimo glosario, solo Cristóbal de Castro puede apellidarse cronista en el moderno, en el actual sentido de la palabra. Cristobal de Castro tiene la simpática audacia, la irreverencia y la habilidad periodística que no distingue a casi ninguno de sus compañeros. El croniqueur no es el que escribe un buen artículo de esos que se llaman de fondo; tal vez por su estructura, por su pesadez, porque en ellos aparece, casi siempre, el sedimento de ideas arruinadas o arcaicas; el croniqueur no es tampoco el que habla en tono apostólico de los grandes problemas sociales, científicos y políticos, aplastando al lector con sus cifras, con sus notas, con su erudición, Estos señores a quienes hay que admirar por el heroico esfuerzo que representa su cultura, deben escribir en las revistas y no descender al periódico, donde falta espacio para los mil incidentes de la vida en sus continuas y múltiples manifestaciones. Tampoco son cronistas esos jóvenes literatos que el buen patriarca Vicenti acoge en las columnas de El Liberal; esos señores que se dedican a la vaga y amena literatura, mucho más vaga que amena, desgraciadamente. Y es que, son muy pocos los que tienen una idea exacta de lo que es o, mejor dicho, de lo que debe ser un periódico. ¿Verdad, amigo Palma? Dilo tú que eres un amenísimo cronista. La visión, por ejemplo, de una puesta de sol en el Guadarrama o en cualquier otro punto del interior o de la costa, será siempre motivo para escribir unas cuantas líneas o unas cuantas páginas más o menos admirables; pero no es asunto para una crónica periodística. El periódico tiene la exclusiva misión de relatar los incidentes, los aspectos de la vida social, y el cronista es el hombre culto e ingenioso que pone un comentario al suceso, al hecho que impresiona, a la multitud con su violencia, con su brutalidad; el que sabe definir inmediatamente un gesto, una actitud, una posición espiritual; el que ve los aspectos, las deformidades y las armonías de las cosas presentes; todo esto, con la rapidez, con la perspicacia, con la milagrosa intuición que caracteriza a los verdaderos, a los admirables periodistas modernos.

En España hay algunos, no muchos, escritores que pueden dignamente llamarse cronistas. Ya hemos citado a Cristobal de Castro, citemos también a Julio Gamba y no olvidemos al nobilísimo maestro Mariano de Cavia, cuya gran cultura le hace en ocasiones apartarse un poco de la realidad para ir por los más nobles caminos ideológicos.

 

Article escrit per Andreu Nin el dia 27 de juliol del 1914.

 

A Andreu Nin no li agradava gaire que el definissin com a “periodista”, ell s’estimava més que diguessin que era un “cronista” o, com ho defineix ell, amb el mot francès “coniqueur”. En aquest article Nin defineix perfectament el que ell considera que es un “cronista” i la feina que ha de fer en el diari. Al final de l’escrit ens parla dels tres grans cronistes que escriuen en castellà i que ell admira: Castro, Gamba i Mariano de Cavia, els tres considerats entre els millors periodistes del primer terç de segle XX a Espanya.

L'ESCOLA HORACIANA I ANDREU NIN.

 

Heus aquí un noble i generós esforç d'un nucli de devots de la cultura del nostre poble: la fundació de l'Escola Horaciana, o millor dit, la continuació de l'obra empresa ja fa temps per la Fundació Horaciana d'ensenyança, que, per diverses causes, havia caigut ara darrerament en claudicacions i febleses lamentables, que l’haurien portat segurament al descrèdit i fatalment a la mort definitiva.

La col·laboració dels pares dels alumnes, i el decidit propòsit d'entusiastes i valuosos elements de continuar l'obra empresa, han fet, amb un noble esforç de voluntat i fe, que l'Escola Horaciana renaixi avui forta i potent més que mai, decidits els seus sostenidors a que plenament realitzi la seva altíssima missió.

L'Escola Horaciana, al reiniciar les seves tasques, ha publicat una circular, de la qual ens complaem en reproduir, pel seu interès, els següents fragments:

«L'Escola està instal·lada en el pis principal del número 129 del carrer de l'Hospital. El local és espaiós i ventilat: compta amb una sala per a cada un dels graus en que està dividida l'ensenyança, com així mateix amb les dependències necessàries destinades a despatx, a guarda-robes, a material escolar, etc., etc.

Per a les classes de dibuix i de labors s'ha habilitat una bella galeria esplèndidament assolellada, que, per una escala, comunica amb el jardí, plantat d'arbres i flors, que els mateixos nois conreen acuradament i on executen els exercicis de gimnàstica i s'esplaien amb llurs jocs predilectes.

Reaccionant contra la tradició de l'escola fosca i trista hem acudit a tots els medis per a fer de la nostra un lloc plaent i agradable, allunyant del noi tota aversió, sempre perillosa i contraproduent, envers ella acostant-la, en tot lo possible, al que constitueix el nostre ideal: «l'escola alegra i optimista.»

A tal objecte, aplicarem també els més moderns mètodes i procediments pedagògics essencialment intuïtius i pràctics, fugint del memorisme i del verbalisme tradicionals, que converteixen a l'alumne en un ser «passiu» en oposició a la seva naturalesa eminentment «activa.» En el mètode actiu estarà fonamentalment basada la nostra ensenyança.”

Amb referencia al transcendental problema de la neutralitat escolar, la Horaciana  fa la següent categòrica afirmació:

«Nosaltres creiem que l'idea de bé i l'idea de bondat són universals i eternes, alienes en absolut a tota secta religiosa; que la bondat ha sigut, es i serà atribut immortal de l'ànima humana, que per damunt de les teories morals sostingudes per les diferents escoles filosòfiques i religioses es destaca un principi de moral universal que no té res que veure amb creences ni dogmes determinats i definits.

El dogma, sigui quin sigui aquest, encadena la intel·ligència de l'alumne a la veritat definida intangible i incontrovertible, senyala un límit infranquejable a l'insaciable set de saber del noi, posa un “tabú” allà on hauria de posar una esperança i desvetllar una fe; mata en flor l'esperit d'investigació, que constitueix la força dinàmica en la formació intel·lectual de l'alumne, aniquila la voluntat i afebleix la confiança en sí mateix.

Per tots aquests motius, la nostra escola afirma la seva absoluta neutralitat.”

Les assignatures que es cursen, son les següents, disposades en programes cíclics.

Llenguatge (català i castellà) Càlcul, Geometria, Fisiologia i Higiene, Instrucció Cívica, Historia i Geografia (de Catalunya, i d’Espanya general), Fisica, Lliçons de coses, Cosmografia, La vida i l'obra dels grans homes, Historia Natural, Química, Escriptura nord-americana, Economia domèstica, Labors (d'utilitat i adornament), Treballs manuals, Dibuix, Música i Gimnàstica (sueca i rítmica).

L'Escola, a demés d'utilitzar el valuós material d'ensenyament amb que compta, es val de diversos i variats medis auxiliars, com son classes a l'aire lliure, exercicis de redacció, forrmació de col·leccions, cant, lectura artística, visites a museus, tallers, fàbriques i institucions socials, lectures comentades, exercicis de traducció, excursions i viatges, etc. etc.

El professorat el constitueixen els senyors Andreu Nin, Maria Andreu, Pere Hernández, Teresa Andreu, Prudenci Bertrana, Maria Davalillo i Miquel Solà Busquets, encarregats respectivament, dels graus superior, elemental, preparatori, maternal i de les classes especials de dibuix, música i treballs manuals.

En aquesta terra, on la vella rutina pedagògica ha fet tant mal, l'Escola Horaciana representa un renovació meritíssima.

Per això, nosaltres no dubtem en recomanar-la ben sincerament a lots aquells que volen par als nostres desvalguts infants una integral educació i una solida preparació cultural sense prejudicis religiosos de cap mena.

 

Article publicat a “El Poble Català” el dia 13 de març de 1913.

 

Com a contrapunt del post que vaig posar ahir sobre la visita de Nin a un mestre d’una escola pública, avui val la pena parlar de l’experiència pedagògica d’Andreu Nin en l’escola Horaciana.

Un cop Pau Vila abandona l’Escola creada per ell mateix,  per marxar a Ginebra; l’Andreu Nin i la seva companya Maria Andreu intentaran reflotar-la amb un clar esperit de renovació pedagògica que queda clarament definit en aquest article.

Fins el curs 1913-1914 Nin va estar lligat a la direcció de la nova Escola Horaciana i malgrat els sotracs econòmics que va patir, del que no podem dubtar és dels fonaments pedagògics que Nin hi va introduir.

Alumnes de l'Escola horaciana en una classe de dibuix a l'aire lliure a les costes de Garraf

AVE MARÍA PURÍSIMA ...

 

En nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, comencem aquestes dissertacions sobre la nostra ciutat de Barcelona que uns anomenen la dolça i altres l'esquerpa i que nosaltres estimem fins en els seus pecats. Tal com ets, tal te vull, ciutat mala... Més avui, aquests pecats, no seran pas d'avara pobresa, ni de paoroses insurreccions, ni els de la prosa amb regust de cursileria de diumenge, de tots els senyors Esteve de totes les botigues, despatxos i magatzems de la ciutat. Seran pecats d'amor i de les nostres pecadores. Que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant ens ho perdonin. Amén.

                                                                   *  *   *

Assentem una tesi: a Barcelona no hi ha pecadores. Prescindim d'aquell món femení, brut i bandarra, que és ranxo carnal de soldats i ressopó llibertí de fadrins obrers i minyons estudiants. Aquestes dones no cometen pecat, ni té res a veure amb ell la seva sensualitat tarifada; ni el seu sexe, on tothom cerca un repòs, és sexe, com no és llit el jas de palla que el rodamon pidolaire troba en les quadres dels hostals o en els racons de les masies. Pecadora no pot ser la prostituta, sinó la cocotte i la mitja virtut i, en aquestes, l'amor es redueix a una acció tranquil·la i gairebé honesta. Parlem de la nostra cocotte, no pas de l'arribada del Midi.

La nostra, pot dividir-se en tres classes. A): la cocotte pública, B): la cocotte privada i C): la querida. L'espècie primera generalment té una casa fixa per a rebre. Aquesta casa estableix una tarifa que, acceptant la nostra unitat monetària que és el duro, va de dos fins a cinc duros, sense que mai passi d'aquesta quantitat, considerada per les nobles alcavotes com el màxim de la capacitat tributaria de Barcelona. Quan la cocotte pública va al treball, ho fa tant recatadament com si encara anés al taller. No excita als mascles. S'arracona en el tramvia, i qui vulgui seguir que segueixi. Imitant a aquell pagès aragonès que pescava amb canya i no hi posava esquer, dient que ell no enganyava als peixos i que qui volgués picar que piqués, ella tampoc fa valdre l'esquer. Si els homes piquen, serà perquè ells mateixos s'encenen, car ella ni aixeca gens ni mica la faldilla, ni va escotada, ni oprimeix la roba a les anques. A la nit, descansa. La nostra cocotte pública no va als restaurants, ni als cafès, ni fa conquistes a la nit. Tot lo més, va al teatre. I dorm sola. Ben mirat, és una dona de sa casa fracassada que, no tenint-la pròpia ha d'anar a les cases de les altres. Generalment, posseeix un fill fraudulent i amagat pel qual treballa.

La cocotte privada té un amic.  A vegades dos. A vegades fa terna. Ha estat pública, però un la va retirar. Com que ella no es resigna a viure retirada, de tant en tant, va a Sant Gervasi a fer volar l'estel o bé, entre els amics de l'amic, s'organitza una clientela. Generalment, no té nom. La coneixen per “la d'En Fulano” o "la querida d' en Fulano". Freqüenta el passeig de Gracia i les Rambles i el teatre, on s'enamora dels galans joves i dels barítons. Si tingués veu, es faria cupletista. No vol que la tractin com a cocotte, però li agradaria sortir al Papitu com a tal. Aquest exemplar de l'amor, acostuma educar als “corridos” de la primera volada. Es una desbarbadora... Bona xicota, a més; molt agraïda, tant, que no enganyaria al seu home, si no fos perquè no li dona prou i perquè li agraden els xicots guapos i murris. A la querida nostra se li podria dir en castellà, naturalment -la bienquerida. El seu deure és fer de querida i en fa. S'estima a l'home, menja escudella i vesteix com una senyora de sa casa. Es grossa, generalment, i té creences i moral. Acostuma a dir: la veritat és que hi ha dones més bojes!...

Ha estat minyona, modisteta, adúltera, abandonada pel marit, filla d'empleat o militar i a vegades, dona pública que es va penedir. L'amistançament li fa l'efecte d'un matrimoni i, la veritat!, li agradaria tenir un fill amb ell. Creu en la virtut i la fidelitat, però ben treballada...

                                                                   *  *   *

Aquesta trinitat pecadora no té vicis. Una vegada parlàvem amb una, de certes complicacions atribuïdes a les estrangeres, i tota ingènua ens confessa:

-A mi m'agrada, en totes les coses, la lleialtat.

Tot lo més, mira amb complaença les postals pornogràfiques. I prou. La majoria no estimen els gossets, tan adorats per les franceses. No beuen, ni s'emborratxen, ni saben res de drogues perverses. El plat refinat per a elles són els llagostins, i en una “juerga” son capaces de demanar arròs.

No són pecadores. Com l’”Espartero” deia:  "mas cornás da el hambre", elles pensen: “més f... la fam”. I així com del verb nefand assegurava en Maragall que el teníem els catalans com un verb auxiliar, elles l'utilitzen també com auxiliar de la seva vida. Si tinguessin tant sols una botigueta, no farien cap pecat. Paraula..."

ATHOS.

 

El que es promet s’ha de complir. Aquí teniu l’article escrit per Andreu Nin i signat amb el pseudònim d’ATHOS. Es el primer que encapçalava un apartat de la revista Arlequí dedicat a analitzar temes barcelonins. Com podreu observar, a part de la ironia i el sentit del humor de l’escrit hi ha també una clara provocació a la carrincloneria d’aquells que consideraven que la prostitució era un pecat i que les pecadores eren les prostitutes i no els que les utilitzaven. La “cocotte” representa a les antigues cortesanes, relacionades amb la prostitució de luxe i es el nom que va posar-se de moda en el noucentisme per a referir-se a elles sobre tot en el món de les arts plàstiques.

La Cocotte deshabillée. 

Escultura en bronze de Josep Granyer que es pot veure el Museu Deu.

ARLEQUÍ

Avui surt un nou setmanari, titulat “Arlequí”. És aquest un altre periòdic, revolucionari i romàntic, que ve a llençar les seves estridències contra tot i contra tots. S’ha de fer la joventut...!

Pugem-hi a la redacció d’aquest periòdic. Carrer del Call amunt es trenca pel de Sant Domingo. Al cap d’avall hi ha una portalada ornada amb rajoles de Valencia. Escala amunt, amunt, s’arriba a la redacció.

L’entrada sembla la d’una casa de pagès i l’interior és bohemi. Cadires sense cul, balancins sense braços, una taula sense tapet, espelmes per aclarir, i tinters de tripa seca. I al voltant de la taula, en Nin, aquest Saint Just barceloní; en Passarell, l’espiritual dibuixant de Badalona; en Font, el cínic; en Tomàs, doctoral. I més, més, fins a vint.

Les espelmes fineixen. Tots baixen l’escala, com un ramat a muntanya, empenyent-se, rebregant-se ...

Un hom té la il·lusió que és als vint anys!

ECO escrit per Andreu Nin el dia 27 de març de 1914.

Aquesta és la portada del primer número de la revista "Arlequí" de la qual l'Andreu Nin en va ser l'ànima -el Saint Just, com ell mateix es defineix-. Un dels diversos intents que realitzà per crear nous mitjans de comunicació; en aquest cas, en el camp de l'humor. Val a dir que una gran part dels escrits de la revista són de l'autoría de Nin. L'experiment va durar poc ja que només van sortir dos números. La reacció en contra del mitjans més "carques" del moment com podia ser "La Veu de Catalunya" es va produir ja amb aquest primer número. El que realment val la pena és la resposta que l'Andreu Nin dona a aquestes crítiques. És una resposta fulminant, magistral i d'una qualitat periodística dificil de trobar en aquestes polèmiques habituals entre els diaris. Llegiu-la amb detenció, encara que llarga, val la pena fixar-se en tot el que diu. 

RESPOSTA A LES CRÍTIQUES DE "LA VEU".

Acaba de sortir un setmanari irreverent», “Arlequí” i ja “La Veu” llença la seva eterna acusació contra tots els setmanaris que no hagin rebut la seva benedicció: pornogràfic! La Veu té dos clixés de combat. Tot el que en política va contra d'ella, és un enemic de Catalunya; tot setmanari que no passa per la seva censura, una pornografia. Així fem mal, pensen cristianament .Després ofereixen a Deu el mal que han fet.

Pornogràfic Arlequí? Una presentació d'un humanisme tant serio que sembla escrit per aqueix professor admiradíssim en la redacció de La Veu i que s'anomena don Cosme Parpal; un article contra l’esquerra i contra uns redactors de EL POBLE; una biografia d'un Ramonet que no sabem qui és; quatre columnes de critica teatral; una rebentada de l'actor Montero; una altra rebentada d'En Rodríguez Codolà; una altra rebentada d'En Pich i Pon; una interviu amb la dansarina la “Bienvenida” i un article que comença així: Ave María Puríssima...

On és la pornografia? En un solt en que es malparla del redactor en cap de La Veu?

Segurament. Malparlar d'aquest senyor deu ésser una cosa lletja, pornogràfica, per a ell. Però els redactors d'Arlequí, deuen enorgullir-se de l'acusació. Pornogràfic fou en Gautier amb “Mademoiselle Maupins”; pornogràfic en Flaubert amb “”Madame Bovary”; pornogràfic en Glatigny amb les seves obres teatrals clandestines; pornogràfic en Beranger amb les seves “Chansons”; pornogràfic en Verlaine, amb les “Femmes, les amies des homes”; pornogràfic en Baudelaire, amb les seves “Fleurs du mal”, condemnades i esporgades; pornogràfic l'Huysmens: pornogràfica tal o qual gloria insurgent ;pornogràfica tota fama que no porti l'ànima tonsurada. Tota la Biblioteca Nacional de París, amaga los plomes més excelses i no hi ha gran home de lletres

que no hagi rebut d'un cretí redreçat en un codi o en un diari l'anatema de pornogràfic.

Si l'acusació és certa acatem-la; però resignem-nos abans de degradar a aquests

cims de d’intel·ligència que es diuen: en la Roma imperial Ovidi, en la dels postifox Areti; en la França dels Valois, Rabelais, perdó, Vinardell -; en la del segle XVIII, Diderot, Lanclos, Voltaire; en la de la Revolució, Mirabeau i Sade; en la del segle XIX, Merimée, Balzac, Maupassant, Zola... Despengem de la nostra biblioteca, fins la Bíblia, que va poder inspirar al comte de Mirabeau, la seva obra denunciada i estripada “Erotika Biblion”.

Més, si l'acusació és falsa, es precís defensar-se, no per ella en sí, sinó per la intenció que la cova. Sabeu que per a l'indocte, el hipòcrita i el morigerat entranya, una abjecta culpabilitat, i la llenceu, no pas per puresa de cor, sinó com a arma de lluita en la qual mai hi ha un perdó. La Veu flaira un enemic i el delata. No trobant una responsabilitat, apostrofa: pornogràfic!

Aquesta ètica periodística, té una fàcil venalitat. Aquestes nits en el gran teatre del Liceu, una companyia d'opereta Italiana, posa en les abstinències quaresmals l’alegria escatològica de les seves obres.

Són les operetes en les quals el geni entremaliat d'En Lehar comenta amb valsos diabòlics el pecat original. Però a vegades les operetes aconsegueixen una pornografia a lo Bocaccio, veritablement alarmant. Es en “Amori in maschera”, on la protagonista, mort el marit, surt del matrimoni amb displicència per a l'amor, més decidida a la maternitat; és en Malbruk, on el guerrer de la cançó llegendària marxa cap a la guerra abans de la nit de bodes, oblidant que quan el marit parteix en semblants ocasions, l'amor mai falta a la cita...

La Veu calla. La Veu, publica, sense protestar contra semblants ridícules histories, les crítiques de les operetes. La Veu sap que el silenci representa un anunci i un parell de butaques. I La Veu sap més encara, sap que en aquests dies Jesús de Galilea s'apropa a la seva passió i mort. I no obstant, calla. Els castellans tenen raó -alguna vegada haurien de tenir-la- : “Cantada y en italiano gana mucho la moral.”

La moral només pateix en català i sobretot quan no es fa acatament a aqueixa societat econòmica d'amics del país, anomenada Lliga Regionalista.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 28 de març de 1914.

Si no us canseu de llegir... us prometo que en el proper post us hi posaré sencer un dels articles dels que en fa referència l' "Ave Maria purísima"...

EL CASO VENDRELL

 Agradecemos en lo que valen las frases encomiásticas que nos dedica en su último número El Baix Panadés, periódico de Vendrell. Repetidas pruebas tenemos dadas de nuestro cariño por la simpática villa del campo tarraconense y en esta casa hay sangre que siente con efusión el amor de hijo de aquella tierra; pero nuestra actitud en el caso presente no tiene otro mérito que el de defender una causa justa como la que más lo sea.

Según nuestras noticias, nuestro artículo “El caso Vendrell” ha dado sus frutos.  Se nos dice que el señor Schwartz, gobernador civil de Tarragona, abriga el propósito -si es que no lo ha realizado ya-,  de pasar orden a todos los alcaldes de los pueblos de aquella provincia, para que por medio de pregón hagan saber a sus respectivos vecindarios el perfecto estado sanitario de la villa de Vendrell, conforme a la declaración oficial de hace ya bastantes semanas. Y parece que, además, el señor Schwartz, a fin de que resulte completa su actuación gubernativa, acaricia la idea de encargar a todas las autoridades locales de la provincia de su mando, ejerzan estrecha vigilancia en el sentido de evitar que nadie haga circular especies atentatorias a los intereses morales y materiales de dicha población, comunicándolas para que, sin consideración de ninguna clase, hagan la correspondiente denuncia al objeto de perseguir y aplicar el trato que le que corresponda a aquel que vulnere el referido precepto legal.

A juzgar por la información que poseemos, cabe afirmar que recaen fundadas sospechas en cierto vecino del pueblo de Bellvey, quien, valiéndose de su influencia personal sobre aquellos sencillos habitantes, viene laborando perniciosamente, con manifiesta mala fe, en descrédito de Vendrell, siendo el móvil un bastardo lucro especulativo combinado con su individual porvenir. Aquí todo se sabe, y tal vez muy en breve podamos ser más explícitos de lo que lo somos hoy, presentando a la vergüenza pública el nombre de ese desahogado.

Claro que nos acreditaríamos de excesivamente cándidos si diéramos demasiada importancia al pensamiento que trata de poner en práctica el gobernador civil de Tarragona. No confiamos gran cosa en el éxito de su plan. Pero cúmplenos tributar un caluroso aplauso al señor Schwartz aunque no sea más que en desquite de nuestras pasadas censuras y en atención al espíritu de justicia que su rasgo denota; tenga por seguro el gobernador civil de Tarragona que, obrando de esta manera merecerá plácemes de todo el mundo.

Por la misma naturaleza del asunto, no es cosa muy fácil de llevar a flote el pleito que tanto interesa a Vendrell, créanos El Baix Panadés y estén seguros de ello los vendrellenses todos; pero es indudable que empleando actividad se puede conseguir mucho en beneficio de la villa. No pierdan de vista aquellos nobles vecinos que su mercado semanal se ve my codiciado, y así como no se pueden hacer buenas tortilla con huevos podridos, tampoco se puede prosperar nada durmiendo: el sueño es la condición más próxima a la muerte;  el mundo y la vida es de los que andan y vigilan.

Por lo tanto, no deben los vendrellenses poner confianza ciega, ni mucho menos en las disposiciones de las autoridades, cuya eficacia no siempre es satisfactoria, hay cada “vivo” en aquella comarca que, en materia de burlar las leyes da cinco y raya al más pintado, y sabido es que por allí los caciquillos de la calidad más cínica retoñan con la misma facilidad que las cañas”;

El Baix Panadés afirma que la población va mejorando por momentos económicamente. No tenemos empeño en sostener lo contrario, per sí debemos observar amistosamente al referido periódico que de los resignados y mansos es la gloria de los cielos, y aquí lo que se busca honradamente es la gloria y provecho terrenal para Vendrell.

No se duerman cándidamente, pues, los vendrellenses en las pajas y empiecen una actuación viril en defensa de los intereses de la población. Se lo aconseja con el mayor desinterés una voz amiga que conoce bajos intentos de algún secretario camaleón de la política comarcal y nada perderán en atender nuestra recomendación. Al efecto, y aunque no sea más que para el fin concreto que se persigue ahora, debe desaparecer entre ellos toda diferencia política y religiosa y solidariamente prepararse a luchar por su mercado, envidia de quienes sueñan en querérselo arrebatar.

No es esta la ocasión más oportuna para dirimir cuestiones políticas, y tengan presente los vendrellenses que es propio de hembras, no de hombres fuertes, mantener tozudamente enconos y pasioncillas; ábrase a ello un paréntesis y pongan aquellos vecinos sólo atención en que su pueblo corre un serio peligro. El desarrollo y prosperidad de la villa está amenazado y es deber de todos sus hijos defenderla, a mordiscos, si fuera preciso. Déjense las diferencias de partido para más adelante, pues entorpecerían el éxito de lo que es interés común y el resultado sería tremendo para todos.

No olviden los vendrellenses que atraviesan un momento de positivas responsabilidades para el porvenir de su tierra y de sus hijos; no pierdan de vista que si se dejaran atropellar por los profesionales del engaño, de la envidia y de la infamia serían indignos y cobardes, mereciendo, por tanto, el desprecio de los hombres de corazón. Los pueblos débiles afeminados, se hallan siempre prontos a desaparecer, fíjense en ello los hijos de Vendrell, mientras que aquellos que emplean sus energías para una resuelta defensa de sus derechos, no sólo obtienen los beneficios lógicos del triunfo sino que ganan la admiración y el cariño de toda la gente.

Para ello, cuentan siempre con La Publicidad.

 

 

Article escrit per Andreu Nin el 26 de desembre de 1911 i publicat al diari  »La Publicidad »

 

Aquest post d’avui és més llarg del que habitualment posem al blog i també requereix una explicació més extensa del que fem habitualment.

L’escrit és l’últim, d’una sèrie que Nin va escriure a La Publicidad amb motiu dels fets que es produïren al Vendrell un cop acabada l’epidèmia del còlera. Pel que sembla, passat el tràngol epidèmic, es muntà des de les poblacions del voltant del Vendrell, una campanya alarmista sobre les condicions sanitàries dels productes que es venien al mercat de la població; aquesta campanya sembla que fou iniciada pel metge de la veïna població de Bellevei. Aquests son els fets que denuncia l’escrit d’Andreu Nin en aquesta campanya periodística que anomenà “El Caso Vendrell”.

Un escrit amb el seu estil més particular i amb una frase que ens permet identificar-lo, malgrat que l’escrit no estigui firmat, quan parla de que “en esta casa (La Publicidad) hay sangre que siente con efusión el amor de hijo de aquella tierra”  . Aquesta sang no es altra que la d’Andreu Nin, el mateix que escriu l’article i tanmateix, també ens demostra que l’any 1911 Nin ja era un col·laborador habitual de La Publicidad ; molt abans del que fins ara es creia. Avui podem dir que, a patir de 1911, Nin col·labora de manera habitual com a redactor de El Poble Català i de La Publicidad  de manera simultània.

ELS TRAMVIES FLORITS.

Amb la calor ha començat una cosa ben ermosa: el tramvia florit. Quan es fa de nit y la gent torna a ciutat després de la dolçor de la tarda dominical, la gent a la Bonanova, a l'avinguda del Tibidabo, a Horta, a Sarrià, fa cua davant del tramvies. Tothom porta un pom de roses a la mà, en tots els tramvies la vermellor o la blancor d'un clavell y el pit de les dones agafa amb les flors un aire d'immaculada castedat. A l'entrar á la ciutat, sembla talment el retorn d'una batalla de flors y el tramvia, ple de prosa mecànica en les ordinàries jornades, va deixant un rastre de jardí.

Això no ho hem vist en lloc, ni a València, aquella València que des de la seva fundació no hi ha hagut cronista ni poeta que no l'hagi tinguda com un grapat de roses y un pot d'essències. Potser no es qüestió de les roses, sinó de les persones. L'Unamuno, al pas d'aquests tramvies florits, on la gent ni canta, ni crida, portant les flors amb un cert hieratisme, tornaria a rondinar: "Us ofega l'estètica".

El que veu un d'aquests tramvies nostres en les nits estiuenques mai més els oblida y si no es català, o encara que ho sigui, malparla després de Catalunya, es que té eixut el cor com un botxí. Perquè això que ahir vam veure es inefable. La ciutat intensament lluminosa y sobre d'ella, com un impalpable velàrium, una boirada vermellenca, semblant al reflex d'un incendi llunyà. El tramvia corre sota l'ombra discreta de les arbredes ciutadanes. Els poms de flors cobreixen les faldilles de les dones y alguns homes com si els bastons fossin vares de Sant Josep, porten a la mà, amorosament clavells y roses silvestres. Hi ha en l'imperial, com un silenci litúrgic. I sota les roses, uns enamorats, es donen, discrets, les mans...

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 13 de maig del 1912

 

Aquí NIn ens explica una de les tradicions barcelonines que es realitzaven al iniciar-se l’estiu. Era típic trobar-se els tradicionals tramvies de la ciutat plens de viatgers i viatgeres carregats amb poms de flors i que produïen l’efecte de transformar el tramvies en unes espectaculars jardineres. És el que va anomenar-se el temps dels “Tramvies florits”. Llastimosament, com tantes altres coses, no només s’ha perdut la tradició de les flors; també ha desaparegut la Barcelona dels tramvies tal com la van conèixer els barcelonins del segle passat. 

LOS PEQUEÑOS MISTERIOS.

 Yo supongo que tú, querido lector, eres un desgraciado que trabaja ocho, diez, doce horas, para poder vivir medianamente. Durante las tardes luminosas de estos días primaverales, tú tienes en la mano el buril, el pincel, la pluma o el martillo, y grabas, pintas, escribes o colocas sencillamente piedras para levantar el muro que circunda un huerto en el que no entrarás nunca para descansar de tu labor penosa; para respirar el perfume de las flores y dormir a la sombra bienhechora del tupido ramaje.

En esas horas alegres de la tarde primaveral tú sueñas un momento con salir del estudio, del taller o de la fábrica y caminar libremente por las umbrías alamedas respirando el aire que viene del mar impregnado de sutiles aromas y lleno de frescura. Al pensar en esto pasa por tu mente una sombra de rebeldía; pero el buril, la pluma o el martillo no cae de tus manos; con heroica resignación continúas esculpiendo, dibujando, escribiendo o picando la piedra que forma el muro o la tapia del huerto; piensas que el trabajo es un tributo inevitable; que no hay manera de sustraerse a la dura faena cuando la desgracia nos hizo nacer pobres. Esto es lo que lógicamente nos figuramos todos. Pero he aquí que nuestras teorías, nuestros cálculos y nuestras suposiciones vienen a tierra contemplando a unos hombres misteriosos que, sin poseer bienes de fortuna, viven libremente y pasan las horas apacibles de la tarde dedicados a un juego, para ellos divertidísimo.

Estos hombres, misteriosamente libres, no son capitalistas, casi todos van mal vestidos; cubren su cabeza con una gorra o con un sombrero grasiento; sus pantalones forman antiestéticas rodilleras y las mangas de sus americanas brillan deplorablemente por el roce continuo de las mesas; estos hombres tienen casi todos caras inexpresivas y en sus ojos no aparece el resplandor de la inteligencia. Pero lo cierto es que viven mejor que tú y que yo; no pintan, ni graban, ni esculpen ni pican la piedra; se levantan muy tarde, comen y después entran en la tertulia apestosa del café para pasar las apacibles horas de la tarde jugando al dominó, golpeando furiosamente la mesa con las pequeñas fichas de marfil poseídos de un entusiasmo para nosotros incomprensible.

Nunca podremos saber cómo se resuelve la vida de estos diez mil hombres mal vestidos que pueden huir del taller, de la oficina o de la fábrica y pasar las horas apacibles de la tarde jugando al dominó porque no saben hacer otra cosa.

 

Article escrit per Andreu Nin el dia 7 de juliol del 1914.

 

Aquí Nin ens planteja l’existència d’aquells individus que abans i ara anomenaríem com a “vividors”. No son una classe social, no son un grup de marginats, no son ni capitalistes, ni proletaris… Senzillament son aquells que han sabut trobar la manera de viure sense treballar. Nin calcula que la Barcelona del seu temps n’hi havia deu mil, avui segur que en son moltíssims més!

EL PA NOSTRE DE CADA DIA.

Aquests estranys treballadors que vetllen a la nit, dormint de dia i que van blancs com la farina que pasten, s'han declarat en vaga. Ja no els veiem a la porta dels forns iguals a fantasmes o a Pierrots que reposen cansats d'interrogar a la lluna. En la seva santa vida, blanca i bona com el pa que ens treballen, han posat una mica d'expressió de dolor, i la gent ha sabut que aquelles ànimes que eren com de monja treballant el pa, avui porten l'agror del llevat.

El pa nostre de cada dia; ells ens el donaven, endebades la gent prega a Deu per ell, però Deu no ha tornat a enviar als homes pa després de fer, als israelites fugitius, el present del mannà.

L'oració del pa de cada dia és l'oració que resa el dolor dels humans condemnats a la misèria i a la fatiga i no té altra hora serena que la d’aquests treballadors que el pasten i ens l'ofereixen immaculat com la hòstia de la Vida. Perquè el pa és com l'aigua, com la llum del sol, com les roses, com els ocells: una cosa santa i inefable que ens reconcilia amb la duresa del viure. Per això la religió el feu sagrat i els senzills de cor el besen quan cau a terra i els patriarques i els sacerdots el beneeixen i els revolucionaris parlen de la seva conquesta com de la terra de promissió i els esclaus el mostren en els dies turbulents, negre i dur, semblant a les seves vides, i els poetes el canten tendrament, com si una llesca seva entrés també en la bellesa eterna. I no obstant els flequers ens mostren ara els forns com un lloc de turment.

Són aquests flequers com Nostre Senyor Jesucrist. Preneu i mengeu, deia Jesús

tot oferint el pa als apòstols, que aquest és el meu cos. Vint segles després d'aquella transsubstanciació, uns homes la repeteixen i diuen a la ciutat, iguals al Redemptor: Aquest pa que mengeu és la nostra fatiga, la suor del nostre front i dels nostres braços, el dolor de la nostra carn, és el nostre cos, en fi. No ens fa res, però al menys, germans, feu que la nit del diumenge ens sigui festa i que ens donin a nosaltres una mica més de pa...

El senyor governador, l'autor de «El pan del pobre”, després d'escoltar la veu dels afligits, posa una parella armada a la porta de cada forn. I ni ell, ni ningú pensa que si els flequers guanyen, aquell pa una mica dur que menjarem el dilluns, haurà necessitat vint segles de cristiandat per a endurir-se.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 17 de juliol del 1913.

 

         

No cal dir que els articles amb contingut polític que escrigué Nin son molts, i els escrits en defensa del drets de la classe treballadora també son multitud. Però jo he volgut destacar aquest sobre la defensa de la vaga del flequers de l’estiu de 1913 per la gran qualitat periodística del seu contingut i la capacitat de convicció que tenen les seves argumentacions. Em sembla un exemple de manual periodístic i també un bon exemple de la qualitat literària que tenien molts dels seus articles.

EL NOSTRE MAR.

 

Per un petit «Vergonya eterna» un honorable ciutadà de Vilafranca ha sigut multat amb la quantitat de vint-i-cinc pessetes.

Trobem que més diners tindrien de pagar un per un, tots, o quasi tots els ciutadans de Barcelona, "Vergonya eterna a qui oblida el seu mar blau i salat".

Sembla impossible! Aquesta tarda hi hem estat, a aquell passeig, potser una mica estret, potser una mica massa artificial de sobre el trenca onades. Com a barcelonins, hi havien uns pescadors de canya -l'un manco i l'altre coix,- dos carters i una peita munió de bordegassos caçadors de crancs.

En canvi, els blocs, mig rosegats, es coronaven de senyoretes i dames, de cavallers i donzells, parlant en castellà, Eren gent vinguda de l'Espanya interior, coneixedors de la mar de terres seques; de la mar de blats caient; de la mar de deveses poblades de brucs, d'arboços i gatoses, animades pels braus de testa orgullosa i espantable.

Les nostres gents, els nascuts al bes de la mar blava, de la mar mai traïdora; de la mar que no besa amunt ni avall, sinó sempre igual, i a les mateixes pedres, fins a gastar-les com gasten els llavis de l'enamorat les dents de l'estimada; d'aquesta mar que té més colors que la cua d'un paó i més harmonies que les inventades per tots els compositors que de ventre de dona hagin sortit; aquestes nostres gents que no van al seu bressol, i deixen la visió de les onades per als forasters; deixen la salabror dels muscles pels forasters, i els esquitxos de la mar pels forasters i el cel de tots colors pels forasters. «Vergonya eterna» Mar blava, mar blanca, mar mediterrània.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 5 de setembre de 1913.

 

Andreu Nin ha estat sempre un amant de la seva mar Mediterrània. Ho demostra quan escriu sobre les platges de Sant Salvador o les de la Barceloneta. Aquest es, un dels molts escrits de Nin dedicats a la mar, en aquest; retreu als barcelonins que sempre han viscut d’esquena a aquest mar i ho fa, utilitzant la mateixa expressió que el seu admirat Àngel Guimerà utilitzà en el discurs d’accés a la presidència de l’Ateneu Barcelonès: “Vergonya eterna a aquells que, menyspreant  el seu idioma, alaben el dels altres”

 

El trenca onades del port de Barcelona.

  

LLOVER A GUSTO DE TODOS.

¿Y es esto mayo florido? -He aquí la pregunta que todos nos hacemos, como el tabernero de La Mala Sombra, dirigiendo la mirada hacia lo alto, viendo el cielo encapotado y oyendo el ruido monótono del agua que cae sobre los negros lodazales del arroyo. Llueve con persistencia obstinada. Y el hombre de ciudad gruñe, porque tiene que chapotear barro y tiene que mantener el equilibrio de ese armatoste feo, incómodo y de mal gusto que se llama paraguas. En cambio, extramuros, todo es regocijo y contento. La lluvia es una bendición para los campos, es la abundancia. El hombre está contento. Porque su trabajo tendrá la debida recompensa.

Aún nos falta domar esas fuerzas de la Naturaleza. Los fenómenos atmosféricos. Provocar la lluvia a voluntad del hombre. ¡Si se cumpliera la profecía del Dionisio Puig! ¡Si se aplicara prácticamente su teoría! Terminarían entonces las zozobras y las inquietudes de la gente del campo y las molestias que la lluvia a veces ocasiona a los hombres de la ciudad. Escogeríamos la hora apropiada para la lluvia ciudadana, necesaria para la limpieza general. ara limpiar los árboles de los paseos y hacer correr las aguas sucias del subsuelo en las cloacas. Llovería de noche, para escuchar desde la cama o apoltronados en los mulles divanes, como quien oye llover, la canción del aguacero. Haríamos brillar el sol en invierno. Y en verano lo cubriríamos con una tenue nube para amortiguar el calor de sus rayos.

Cuando el hombre pueda dominar todas las fuerzas de los fenómenos atmosféricos, aprisionando la energía eléctrica de los rayos en gigantescos acumuladores, conjurando tempestades, regularizando las lluvias, aprovechando la acción de los vientos, movilizando las nubes, haciéndolo mover todo el hombre a su capricho y voluntad, convirtiéndose el Universo en aquella especie de juguete mecánico que tenía según la concepción de los primitivos; quizá entonces habrán desaparecido muchas de las actuales inquietudes. El hombre no tendrá frío ni calor. Nada estimulará su voluntad. Los más rudos trabajos quedarán suprimidos. Vendrá la molicie. El afeminamiento, la cobardía, la decadencia, el desastre, el fin de la civilización. De la otra, de la olvidada, solo han quedado las Pirámides, una Esfinge y un cementerio de momias. ¿Qué quedará de la nuestra? En Barcelona, un gran campo de desolación, manteniéndose firme, sola y fuerte, desafiando el tiempo, la casa de Gaudí.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 10 de maig de 1914

 

Les inclemències del temps es un tema recurrent en els articles escrits per Andreu Nin. Aquí mateix n’hem vist alguns exemples.

Els articles de Nin. amb el pas del temps es van sofisticant a mesura que madura com a periodista. En aquest exemple hi trobem el recurs introductori del tema: Un personatge que va fer-se popular en la sarsuela La Mala sobra escrita pels germans Qintero. Les variacions que introdueix en el tema inicial al convertir-ho en una mena d’escrit futurista i el que no falta mai en els recursos de Nin: la ironia sobre allò que no comparteix, el modernisme; centrat en l’obra de la Casa Milà de Gaudí, on ens costa distingir si la ridiculitza o l'alaba.  

La Casa Milà, obra gaudiniana que mai va ser del gust d'Andreu Nin.

JUDICI DE FALTES AL “PAPITU”.

 Le Matin hauria fet una crònica amb clixés fotogràfics ...

El “Papitu” va ser denunciat per un gravat que el fiscal, el fiscal de Sa Majestat –“a tout seigneur, tout honneur”-, va considerar immoral. El dibuix era una dona que es vestia amb les faldilles i la brusa a mig posar, però que al emmirallar-se, deixava veure en el vidre una mica de garganta. Les senyores escotades, sens dubte, cauen en faltes a la moral i no pot concebir-se l’art sense la cotilla, ni a les dides sense una fulla de parra.

La redacció del “Papitu” determinà oposar-se al sentit jurídic del senyor fiscal, atemptatori al goig de viure, tan acreditat a Barcelona, i a la llibertat artística. Tal dit, tal fet. Es buscaren testimonis de vàlua i acudiren tots a judici de faltes, que va tenir lloc ahir. A les quatre de la tarda.

Com a crític d’art, anava el senyor Pous i Pagès, com a home de món, perit en “deshabillées” i coses picaresques, don Ferran de Soto i de la Lastra, il·lustre cavaller que té, entre els seus avantpassats, al Soto conqueridor de la Florida, un mitrat de les Índies i un marquès que va estripar la seva executòria quan van ser vençudes les tropes de Carles V. Seguien, com a cronista mundà, en Marius Aguilar, i testimonis femenins irrecusables, la Bella Chelito, com a tiple còmica; la seva germana, com artista de plàstica, i la Conxita Valery, deliciosa “deessa”. L’advocat era l’Amadeu Peig.

Entre les parets plenes de folis i les velles taules i els seriosos funcionaris judicials... !Què picarescament es destacaven els barrets pomposos i les fastuoses faldilles de vellut i les amples pells dels abrics i dels manguitos! Dia de recepció galant en el rònec casal del carrer del Governador... Els crítics i el cronista, i l’il·lustre descendent del conqueridor de La Florida, testimoniaren que era perfectament artístic el dibuix; les artistes, que elles havien sortit, per exigències de les obres, molt més lleugeres de robes que la senyora dibuixada, sense que cap funcionari tingué d’obrir el codi. El tribunal, molt serio, tot estudiant el fons de l’assumpte, atenia a les formes amb que es presentava.

Es d’esperar que els senyors del tribunal faran el cor fort i condemnaran al “Papitu”. Els redactors d’aquest, que obsequiaren amb un esplèndid banquet a les artistes, esperen la sentència per consolar-se, fent-ne un altre, en cas de sortir condemnats.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 11 de gener de 1911.

 

Nin en la seva llarga trajectòria periodística sempre va sortir a defensar la llibertat d’expressió en els mitjans de comunicació. Ho va fer en temes transcendents i molt seriosos i en d’altres, com és el cas, on amb el mateix fons, les formes li permeteren afrontar-ho de manera més humorística, tal com predicava la revista demandada. Vist amb els ulls de principis de segle a algú fins i tot li podia semblar escandalosa la defensa que Nin en fa dels fets jutjats.

Aquest és el dibuix del "Papitu" motiu de la demanda i del judici.

EL CRIST DE MIQUEL ÀNGEL.

L’emocionant nova, encara no es coneguda mes que de mitja dotzena d'artistes. Potser ni en Miquel Utrillo, la sap encara, però una vegada es faci pública cap a Reus aniran en romiatge els artistes y els “amateurs», els reporters y els fotògrafs.

A Reus s'ha trobat un Miquel Angel. Es un Crist, del qual es propietari el senyor Mayner, diputat per la circumscripció. Penjat el Crist en una de les sales de la casa del senyor Mayner, rebia les admiracions de la família, de les visites y d'algun esperit selecte, que assabentat de la perfecció d'aquella obra, anava a ofrenar-li la seva curiositat admirable. Un dia arribà un antiquari i oferí un preu, un preu mòdic, que no feia aixecar cap estranyesa. El senyor Mayner, rebutjà l'oferta. Aquell Crist era una de les millors decoracions de la casa y no era qüestió de vendre’l. Darrera de l’antiquari, hi anà un marxant. El senyor Mayner, tornà a insistir en la seva negativa. Y el Crist va seguir rebent les admiracions de la família, que ja se l'estimava més, com a Crist i com a objecte desitjat per tothom.

Però fa poc es va presentar un altre marxant. Examinà el  Crist y amb paraula decidida, amb paraula ianqui, digué al senyor Mayner:

-Tinc ordre d'oferir a vostè per aquest Crist, setanta mil duros.

En Mayner, no sortia de la seva sorpresa, enorme y dolsa.

-Setanta mil duros?  Però, com es possible?

-El Crist, es un Miquel Angel.

El senyor Mayner, ignorem quina noció tenia de Miquel Angel. El marxant no li explicà l'infinit valor artístic d'aquella escultura. Allò, per lo rar, tenia un preu i ell ho oferia. El senyor Mayner, expressa el seu desig de meditar sobre aquell miracle que s'havia produït a casa seva, pera no procedir lleugerament. Al cap d'uns dies el marxant insistia sobre la venda, però aquesta vegada als setanta mil duros n'hi afegia trenta mil més. Pel costat obert del Crist, manava una fortuna... El marxant encara oferia més. Si el senyor Mayner es decidia a vendre l’escultura, a més dels cent mil duros, podria triar l'artista que volgués, espanyol o francès, pera que li fes una reproducció perfecta.

Què farà el senyor Mayner? No es gens dubtós, però aquest Miquel Angel no hauria de sortir de Catalunya o al menys d'Espanya. Els particulars, el Municipi, la Diputació, per subscripció nacional, o l'Estat, tindrien d’impedir-ho, adquirir-lo, abans de que es realitzi, si ja no ho està, la venda. Així quan per tot el món artístic es parli d'aquesta troballa meravellosa, al costat de la gran nova, hi haurà el comentari dedicat al poble que ha tributat un homenatge d'or al diví Buonaroti.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 8 de desembre de 1911.

 

La sensibilitat artística de Nin es manifestà en molts dels seus articles; parlant sobre tot dels seus amics noucentistes com Sunyer, Manolo Hugué, Maillol, Humbert i molts d’altres però,  qualsevol tema relacionat amb el mon de l’art no s’escapava de les seves observacions. Aquí exposem un fet que desconeixeran fins i tot molts reusencs on Nin parla de l’aparició d’una talla, atribuïda a Miquel Angel, d’un crist que pertanyia a la col·lecció del diputat  Ramon Mayner Socias conegut empresari i polític reusenc que havia nascut al Vendrell.

Suposem que Nin va escriure aquest ECO una mica en to d’anècdota, però va provocar una airada reacció de Josep Maria Folch i Torres, crític d’art de “La Veu” i representant dels corrents “modernistes” que estaven clarament enfrontades a les “noucentistes” que defensava Andreu Nin.

Al final Nin va publicar un ECO amb la rectificació sobre l’autoria del Crist pocs dies després.

Aquest es l'autèntic crist de Miquel Àngel que originà els arguments de l'atribució.