RANCESC FERRER GUARDIA.



Acte en record de Ferrer Guardia.

Dia tretze d’octubre. Cada any en un racó del cementiri civil, damunt de terra sense flors i sense marbres, beneïda com un tros de camp pel sol i per la pluja, terra oberta al món i que del món rep el pensament de dolor i d'entusiasme, el fervor d'uns quants grups de fidels, no d'en Ferrer, sinó de la mort d'en Ferrer, aixeca amb roses el panteó efímer d'aquell home que tot el món va veure morir.

Ahir, diumenge, vigília de la jornada ferrerista, alguns volgueren visitar la tomba del afusellat. A l'hora baixa, quan el sol vermellejava, érem un centenar. Un jovenet magre, groc, endolat i amb una xalina romàntica, que amb un grup de companys portava una corona, digué unes paraules ingènues i lacòniques. Mentre les deia, tothom es descobrí; unes dones ploraren; molts homes feren esforços per contenir l'emoció i en tant el sol encenia la terra, com en una pàgina l’al·legoria d'en Zola, apareixíem sota les flors funeràries i l'adolescent pàl·lid, envoltats per les lluminàries capvesprals, com iniciats d'una secta que enfortís la seva fe a l'entorn de les tombes heroiques. I era tomba tota la terra que trepitjàvem perquè ningú sap on són les despulles de l'ajusticiat, perquè ni una pedra, ni un ferro diu on l'enterraren, perquè per  saber-ho serà precís que passin els cinc anys que fixen les lleis. ¿Qui sap si, temps a venir, la tomba d'en Ferrer esdevindrà la tomba simbòlica de tots els nostres morts? ¿Qui sap, també, si del 13 d'octubre en farem el nostre dia de difunts?

Escrit el 13 d'octubre de 1913 a El Poble Català.


Disortadement Nin no tenia raó. Avui encara en aquesta tomba al cementiri de Montjuic no hi han les restes de Francesc Ferrer Guàrdia.  Es van dipositar a la fosa comuna del cementiri i d'alli mai no ningú va fer res per recuperar-les.

RAMON MARIA DEL VALLE INCLÁN.

RETRATS ESCRITS PER ANDREU NIN DELS SEUS CONTEMPORANIS.



Barbes de jueu y ulleres de conxa a lo Quevedo. Una cara meitat per meitat de soldat y frare y un barret tou, que abans arribava frec a frec del sol y ara pot passar de plàcidament per les rambles. La mànega esquerra del gec negre, penja buida, sense el braç, que deu haver caigut en alguna gesta d'amor o de guerra. Y així, seriós, altiu, ple d'orgull com cal al darrer hidalgo, passa per les rambles el senyor don Ramon Maria del Valle Inclán y Montenegro.

Ahir El Correo Catalán va enviar a un memorialista de la Virreina a interviuar al gran don Ramon. Llegint el periòdic carlí, el gran don Ramon haurà lamentat que el carlisme no sigui més que una historia heroica, sensual y amb soroll d'armadura, que ell ven a tres pessetes en totes les llibreries.

Però la prosa barbre, plebea y provinciana d'El Correo, ha servit pera presentar-lo com un carlí més. I la gent es creu que les barbes florides d’en Valle Inclán son les d'un cabecilla i no les d'un faune patrici i intel·lectual.

Consolem-nos pensant que el tradicionalisme d’en Valle Inclan és un ermós conte a propòsit per ser publicat en els periòdics republicans de bon gust literari. En Flor de Santidad es el pelegrí violador d'Adega, i aquell miracle del prenyat de la pastora, que es creu produït pel diable. En Corte de Amor, es el príncep que passa, epicuri y sentimental, de la carn de la mare a la de la filla, amb un savi eclecticisme amorós. En les Sonates, el diví marqués de Bradomin, tastador de princeses, de monges y de criolles. En Aguila de Blason, els seminaristes i assassins, violadors de sepultures, luxuriosos i lladres, i el hidalgo don Joan Manuel, violent, borratxo y orgullós, com un Borgia...

Es diu carlí, perquè creu que el carlisme, representant les velles forces de la raça, es més literari que la democràcia. Però també podria ser anarquista, si els anarquistes no fossin uns homes sensats i conservadors. No obstant, d’en Valle Inclan es aquesta frase: L’anarquisme es sempre una regeneració, i entre nosaltres l'única regeneració possible.

Peró en Valle Inclán pot dividir la historia de la literatura espanyola en abans i després de l'aparició de les Sonates. Abans d'ell, està Cervantes; després d'ell, ningú. Com el seu arbitrari avantpassat, el marqués de Bradomin, pot dir que en la literatura castellana no hi ha més que ell i els altres. I per coronament de la seva gloria, es precís saber que cap carlí ha llegit els seus llibres.

Uns quants literats preparen una festa en honor de l'excels novel·lista. Li serà també demanada una conferencia a l'Ateneu.

Publicat a El Poble Català el 12 de juny de 1911