Escrit el 13 d'octubre de 1913 a El Poble Català.
RETRATS ESCRITS PER ANDREU NIN DELS SEUS CONTEMPORANIS.
Ahir El Correo Catalán
va enviar a un memorialista de la Virreina a interviuar al gran don Ramon.
Llegint el periòdic carlí, el gran don Ramon haurà lamentat que el carlisme no
sigui més que una historia heroica, sensual y amb soroll d'armadura, que ell ven
a tres pessetes en totes les llibreries.
Però la prosa barbre,
plebea y provinciana d'El Correo, ha servit pera presentar-lo com un carlí més.
I la gent es creu que les barbes florides d’en Valle Inclán son les d'un cabecilla
i no les d'un faune patrici i intel·lectual.
Peró
en Valle Inclán pot dividir la historia de la literatura espanyola en abans i
després de l'aparició de les Sonates. Abans d'ell, està Cervantes;
després d'ell, ningú. Com el seu arbitrari avantpassat, el marqués de Bradomin,
pot dir que en la literatura castellana no hi ha més que ell i els altres. I
per coronament de la seva gloria, es precís saber que cap carlí ha llegit els
seus llibres.
Uns quants literats
preparen una festa en honor de l'excels novel·lista. Li serà també demanada una
conferencia a l'Ateneu.
Publicat
a El Poble Català el 12 de juny de 1911
I ara que parlem d'aquest ermós poble. Nosaltres recordem unes eleccions seves per diputats a Corts. Per cert que en elles sortí triomfant el regionalista don María Trinitat Rius i Torres.
La cosa anava
així:
Un elector.-Bon dia.
El president .-Cóm
va?
Un elector.-Bé, i
vosaltres?
El president-Be,
que vols votar?
Un elector.-Votarem...
El
president.-Aleshores papereta a l'urna, y fins després.
Un elector.- a
mandar!
El fins després, era menjar-se un xai, beure vi y fumar cigarros de quinze, fins que el cos els deia prou...
Bona gent la de pagès...
* * *
Aquest Eco es de
fora, estiuenc que diríem. Som en un bell poble de la costa llevantina. En
aquest poble, hi ha un alcalde, el qual durant la seva gestió, ha portat
l'electricitat a la població; ha fet una carretera per anar de l'estació al
poble; ha construit un passeig amb acàcies, moreres y bancs per on passegen les
senyoretes estiuejadores; obliga als veïns a que guardin les seves escombraries
fins que passi el carro encarregat de recollir-les...
Això ha molestat a
alguns indígenes, naturalment del partit contrari. Un d'ells, el leader,
ens deia:
-Ja ho veus:
Electricitat, carretera, bancs, acàcies, netedat. Tot a favor dels forasters.
!Això es
caciquisme!
L’alcalde l'ha
multat, per tirar les escombraries al carrer.
ECO escrit per Andreu Nin el 13 d’agost de
1912.
Nin ens deixa clar que el caciquisme es pot
manifestar de moltes maneres i amb sentits contraposats... Total les coses no
han canviat tant!
A Andreu Nin li va tocar escriure com a periodista en un moment on encara el metro per Barcelona no era altra cosa que un projecte. Si no hi havia metro el mitjà de transport públic no era altra que el tramvia. En el seus ECOS, tant a El Poble Català com a la Publicidad , els tramvies son els protagonistes en molts dels seus escrits. Aquí en teniu una mostra de com era la vida en els tramvies.
En todos los
tranvías hay colocado un letrerito que dice Se prohíbe el fumar y el escupir...
Los tranvías en
esta estación fría se hallan herméticamente cerrados.
Entran en el tranvía
tres, cuatro, cinco señores adiposos, luciendo en sus barrigas el dije de oro
opulento. Fuma el uno un Carucho, el otro un Aguila Imperial,
otro un Henry Clay y el último un Murias. Echan gran des
bocanadas de humo azulino. La atmósfera en el tranvía se hace densa i pesada, algunas
señoras que montan en el vehículo sienten los síntomas del mareo. Pero no se
atreven a protestar. Los señores graves continúan fumando sus brevas y sus vitolas...
Son los mismos caballeros que en los cines protestan contra el sombrero de las
señoras.
ECO escrit
el dia 4 de gener de 1911.
* * *
Un colega local se quejaba el abuso
que hacen del tranvía los agentes de la autoridad. Pasan coches atiborrados de pasajeros.
Y entre estos, prensados en la plataforma, guardias urbanos, guardias
municipales, guardias de seguridad, de orden público, etc., etc., Todo esto en
lugar e hacer cumplir las ordenanzas y reglamentos... Además, para mayor
molestia del público, en los días y en las horas de mayor movimiento, suben y
bajan, saltan y corren, los vendedores de periódicos, que para vocear y vender
su mercancía, codean, pisotean y atropellan a los sufridos viajeros, esto,
hasta que suceda algún accidente, entonces será la energía para dichas
disposiciones, olvidadas e incumplidas a los dos días de promulgadas.
ECO escrit
el dia 2 de juny de 1911.
* * *
Quan a Madrid una
aristòcrata de equivocades costums va promoure en el teatre de la Sarsuela de
Madrid, un enorme escàndol amb una de les tiples, fou preguntat en Rusiñol per
lo que hauria succeït a Barcelona, si semblant espectacle s'hagués produït en
la nostra ciutat
En Rusiñol,
respongué senzillament: -Haurien cremat un tramvia.
Perquè el tramvia
ha esdevingut el substitut de la caseta de consums. No és que la supressió dels
tramvies hagi estat incorporada als programes democràtics, sinó que el poble en
les seves ires sentimentals té segons les èpoques un blanc immutable per a les
seves agressions. El poble no cridarà avall els tramvies però els crema.
Perquè? Perquè manen. Sap que cap criatura aixafada, que cap vell laminat, que
cap home o dona mutilats, han obtingut una responsabilitat penal de la
companyia, ni una indemnització per a les víctimes, sap també que en la premsa
hi ha sempre un silenci per les empreses tramviàries i que si en els periòdics
és un feix de passes el silenci, en el municipi són raons poderoses. Se sap tot
això i que en el tramvia s'hi passeja un orgull, i quan es produeix una
manifestació tumultuària, una vaga violenta o la terra queda tacada de sang,
com ahir, el bon poble apedrega els tramvies, els volca, i a vegades, com una purificació, com una
venjança per les cames segades, pels caps aixafats, per les cara arrossegades
que mai obtingueren justícia, les flames pugen al cel a l'igual que una foguera
votiva dedicada als déus.
Si arriba a manar
en Maura, ahir hi hauria hagut una lluita popular al carrer d'en Balmes, Quan
en el poder s'asseu un tirà, sorgeix tant fàcilment un Camil Desmoulins damunt
un banc del carrer arengant contra els poderosos que deixen darrera seu
cadàvers d'infants... Per això les revoltes futures que abans s'iniciaven
davant d'una caseta de consums, començaran ara entorn d'un tramvia, D'un
tramvia o d'un automòbil...
ECO escrit
el dia 20 de novembre de 1913.
* * *
Quan la força pública pacificà el
carrer de Balmes, entràrem a l’estació de tramvies per a saber si circulaven
els combois novament. Sobre la taquilla un cartell deia:
No se de pachan Billete por estar ben
terrumpida la Bía.
Teníem un misto encès i estiguérem
apunt de cremar cartell i taquilla. Uns anglesos, al nostre costat, reien del
cartell.
Els cartells aquests, els déu fer posar
així la companyia per què els de fora creguin en la nostra barbàrie o per que nosaltres, rient-nos, oblidem a la
pobre criatura feta a trossos.
ECO escrit
el dia 20 de novembre de 1913.
*
* *
Cuando se interrumpe el servicio de
tranvías por alguna fiesta o acontecimiento celebrado en el Paseo de Gracia,
por una procesión en las Ramblas, todo el mundo se pregunta por qué no se
establece en Barcelona un “metro” subterráneo. de Atarazanas al Tibidabo, de la
puerta de Moncada (en San Andrés) a Collblanch, trazando una gran cruz en el
subsuelo de la ciudad, se descongestionarían algo las vías de gran circulación
y los viandantes, que tienen prisa, no se verían perjudicados ni molestados con
las interrupciones que ocasionan procesiones, paradas, rúas, entierros y
manifestaciones.
Seguramente que sería un gran negocio
financiero. Por esto, quizá, esperamos que lo emprenda alguna empresa del
Canadá o de la China.
Barcelona no será gran ciudad hasta
que tenga “metro”. Con esto y con suprimir las cabras lecheras se habría dado
un gran paso.
Recolzat en una crossa, camina poc a poc un pobre vell de cara arrugada amb llarga i blanquíssima barba pels carrers de la vila. El seu aspecte, encara que miserable, és força simpàtic. Com a companys del pobre vell, va seguint-lo, mandrosament, un escanyolit gos que va ensumant per terra, com si seguís un rastre; sembla entristit de la desgràcia del pobre vell, el seu amo.
Resignats
van tots dos, amo i gos, l’un seguit de l’altre, d’una banda a l’altra del
carrer, de casa en casa, trucant de amb cura a cada porta pidolant una almoina.
En una casa sembla que no l’han sentit, a l’altra un gos petaner, des de dalt
de tot de l’escala, lladra amb uns lladrucs que fan que el gos del captaire
prengui la defensiva. En ben poques cases l’han socorregut, al vell pidolaire.
En la majoria, una veu malhumorada ha cridat des de dalt: Que Déu us
empari!.
I
així, resignadament, el pobre captaire ha anat recorrent tota la vila, seguit
sempre del seu fidel company, amb l’alè d’arreplegar quelcom per alimentar el
seu cos emmalaltit pel pes dels anys, que a poc a poc van abatent-lo,
abatent-lo...
Després
de caminar tot el dia. el vell captaire i el seu company es troben a la part
forana de la població i allí, assegut sota d’un arbre, el pobre vell regira el
seu sarró. Uns quants rosegons de pa sec, tan sols hi troba. El gos, ajagut
davant del seu amo, grinyola i sembla grinyolar de satisfacció en veure que
aquell es fica un rosegó a la boca. Però el pobre captaire no pot rosegar
aquell pa tan sec i amb llàgrimes als ulls l’ofereix al gos tot dient-li amb
veu tremolosa: Té, fidel company, per sort teva, el poc pa que hem
arreplegat avui és sec com els ossos i jo, per falta de dents, no puc
rosegar-lo...
I
el vell captaire que s’havia estirat sota d’aquell arbre sembla que ha quedat
adormit, mentre el gos menja el fruit de la capta de cada dia.
*
* *
Carrer
amunt, arrossegant un carretó amb un manubri, van tres xicots, homes fets. De
tant en tant paren el carretó i un xicot d’aquells dona voltes a la maneta i el
piano deixa comprendre amb les seves desafinades notes un tros d’una de les
sarsueles petites que estan més de moda.
Els
balcons del carrer on el manubri toca i els dels altres propers, han anat
omplint-se de gent, tothom ha deixat la feina, menys en un taller de modistes
que, davant la impossibilitat de deixar-la, perquè hi es present la mestressa,
s’han acontentat cantant i portant el compàs tot estirant l’agulla.
Mentrestant,
els altres dos xicots del piano, amb un platet a la mà, van pidolant a tothom,
d’un lloc a l’altre, mentre els omplen els platets.
A
quests xicots de mala pinta, que vesteixen
pantalón de talla i jersei
ratllat, i que cobreixen el coll amb un llampant mocador de seda, amb la gorra
a un costat per ensenyar millor el pan
i toros , no són res més que tres ganduls que, avorrint el treball, han
trobat aquest modus vivendi.
A
les hores de menjar, en una de les tavernes de la vila mengen i beuen aquells
tres ganduls, beuen molt, fins que la borratxera els produeix l’ensopiment o
els agafa per escandalitzar a tothom.
*
* *
Quin
sarcasme! Mentre el captaire vell d’avui, el treballador d’ahir, ha de morir de
gana a la intempèrie, menyspreat per tothom, el dropo de tota la vida, menja i
fins i tot pot emborratxar-se amb el que li sobra explotant aquell desafinat instrument
que tal volta sigui producte d’un robatori...
OBJECTIU.
Nin en els seus escrits periodístics ja hem dit que, o no els signava o utilitzava algun psudònim. En aquesta entrada n'he triat un que utilitzava en una secció de la revista Vida del Vendrell que tenia el nom de Clixés Vilatans. És igual que estigui signat amb el seu nom, amb pseudònim, o sense signar. La manera d'escriure de Nin els fa inconfundibles.
Aquests dies s'han produït dos fets d'un cert transcendentalisme, que per tenir una aparent vulgaritat bé poden esser recollits en aquesta secció. Els fets son els següents. L'Ateneu Sindicalista s'ha dirigit a uns quants joves intel·lectuals, pregant-los que donin conferencies en aquest centre, per que a alguns d'aquests joves, coneguts pel seu catalanisme, i per tenir en llengua catalana tota la seva producció, ha estat fet en català.
A l'Ateneu Sindicalista s'han refugiat els
vells elements de la Solidaritat Obrera, congregant-s'hi aquells elements de
l'anarquisme que disconformes amb els altres procediments, voldrien aclimatar en la nostra
terra les pràctiques i fins les teories sindicalistes. Dels intel·lectuals que
ocuparan la tribuna de l'Ateneu Sindicalista, si accepten l'oferiment dels
sindicalistes, cap d'ells serà anarquista, ni sindicalista, ni socialista, al menys
amb fons dogmàtic. Algun d'ells, com l'Ors, que també ha rebut l'oferiment,
abomina de la democràcia, i no obstant, l'Ateneu Sindicalista els crida,
atenent tant sols, amb una tolerància ben gentil, a la seva cultura.
Heus aquí, doncs, el primer fet
interessant. Perquè fins ara lo que els nostres obrers militants, acostumaven a
demanar, era una adhesió. Una adhesió o un afalagament, que allunyava d'ells a
tots els estudiosos o als que, religiosos o legistes, podien oferirlos-hi una teoria
estètica o una doctrina moral, o intimes observacions de la vida, fora de tot acatament
doctrinari. Ara demanen una ensenyança. En Salvador Seguí, un dels nostres més
intel·ligents obrers militants, iniciador d'aquestes conferencies, sap molt bé,
que amb la Conquesta del Pá, i la bibliografia revolucionaria de 1888 a
1894, ja no n'hi ha prou per oposar-se
al nou pensament de la burgesia democràtica. Com ja no n'hi ha prou pera actuar
d'internacionalista, usar i abusar del castellà. També les alliberacions
proletàries es prediquen en català i es mostra d'un fons sentiment de llibertat,
dirigir-se com ho ha fet en Seguí, en català als que en català parlen, escriuen,
rebutjant una llengua dominadora. I serà una bona nit aquella en la qual, en
Rovira i Virgili, per exemple, demostri que el teòric comunisme, hauria de
fonamentar-se sobre les nacionalitats i les autonomies o no podrà existir.
ECO escrit per Andreu Nin el dia 31 de gener
de 1913.
Aprofitant
l’avinentesa que el proper divendres dia 28 al Palau Robert de Barcelona s’inaugura
una exposició biogràfica de Salvador Seguí, El noi del sucre. I conscients de
que el treball que Andreu Nin estava fent sobre la seva biografia s’ha perdut
per sempre, hem tingut la sort de recuperar algun dels pocs escrits periodístics
de l’Andreu on parla del seu admirat Noi del Sucre. Es un escrit molt anterior a
la col·laboració mútua dels dos a l’interior
de la CNT però en ell ja es pot intuir que la visió dels dos personatges era
coincident. I, dit sigui de passada, si podeu no deixeu de visitar l'exposició
del Palau Robert.
Potser hem d'estimar més que la
insistència, la continuïtat, perquè la insistència no és més que voluntat i la continuïtat
a més de voluntat és evolució i ordenament. Desfilem per la vella Audiència, on
hem anat a comprar flors i a constatar que en l'alegre abundància de la diada,
la sola cosa trista es la capella de Sant Jordi. Ens ha deturat l'inefable
visió del vell pati dels tarongers, hem entrat en la que fins fa poc fou sala
de la Audiència, allí hem vist uns obrers que tallaven pedra, fent columnes i
capitells. Passava vora seu la corrua de gent i els seus ulls es fixaven en la
feina feta. Demà tornaran a la mateixa feina, en la sala altra vegada recollida
i de mica en mica, sota la seva mà aniran sorgint les columnes, els rosetons,
els àngels, la fauna i la flora dels capitells.
Aquests homes són la insistència, sota
les seves mans la pedra es transfigura i en ella es tanca un esperit, però, al
passar per entre mig d'aquells artífex d'aquelles pedres, un amic, ens diu:
Aquest saló asseguren que serà el futur
saló de la Mancomunitat. Heus aquí com aviat apareix la continuïtat al costat de la insistència,
però poderosa i ample. La insistència és aquest home que labora tenaçment; la continuïtat
és la raça, aquesta raça catalana que estén els braços fent amb tot el seu cos
solució de continuïtat, l’arcada d'unió entre 1711 i 1913, omplint el buit de
dos segles.
Perquè aquesta sala que el poder
castellà feu d’Audiència on aplicar justícia amb lleis estranyes, fou abans el
Palau de la Generalitat Catalana. L’Audiència ja no hi és, la Diputació
artificial hi perdura, recobra els salons pairals i es prepara a continuar la historia
de Catalunya.
Es tota la nostra fe, la nostra lluita
i també la nostra tragèdia, la continuació de Catalunya. Bé és veritat que un
home s’omple de joia esperançadora, perquè pensa que en aquesta continuació hi
som tots, aquests escultors que treballen la pedra; aquestes floristes que
segueixen una tradició gentilícia; aquests gramàtics que acaben de donar unes
normes filològiques; aquest pintor que deixa París per a pintar les vides i les
coses catalanes; aquesta artista que en català canta al Liceu després de córrer
victoriosa per la terra, el «Plany»; aquest home que somia, mentre escriu
drames i comèdies, en un palau del Teatre Català; aquests homes que ja tenen
fet el palau de la Música Catalana i aquells altres que tradueixen a Wagner a
la nostra llengua; aquestes associacions catalanistes esteses arreu del món;
aquests que amb ànima de frares medievals, inicien a l'Institut, la nostra ciència,
i la nostra filosofia; aquests que ja han arrodonit les nostres lletres i les
nostres belles arts; aquests que conserven i defensen lo que ens resta de
legislació; aquestes multituds que aconsegueixen un 20 de maig de 1906, i
aquests diputats que vetllen per la realització de l'ideal i encara els
minuciosos, els anònims; els que fan posar els telegrames en català; els que en
català porten els llibres de caixa i escriuen els rètols de la seva botiga; el
que pensa amb Europa i només es recorda del Museu del Prado de Madrid; el que
quan es troba amb estranyes cerimònies arreplegadores de gentada, desvia el seu
camí; el que si es dona el cas que està en un lloc on es parla castellà i a un
dels interlocutors, se li escapa una paraula catalana, afegim: com diuen aquí, senyor; el que, com ahir, compra flors, perquè
és Sant Jordi.
ECO escrit per Andreu Nin al
Poble Català el dia 24 d’abril de 1913.
No ha estat fàcil trobar un escrit
de l’Andreu que fes referència a la diada de Sant Jordi. Cal pensar que en els
anys que es dedicava al periodisme no existia la Generalitat, l’Ajuntament de
Barcelona estava en mans dels Lerrouxistes i la Mancomunitat era encara un projecte
embrionari. Tot i les condicions poc favorables a la celebració de la jornada
hem trobat aquest magnífic escrit de Nin que és un compendi d’allò que sempre
hem volgut molts dels que ens sentim d’aquest país. BONA DIADA DE SANT JORDI!
Els trets d’en Sancho Alegre
varen fer fugir a la gent del carrer d'Alcalà i als telegrames taurins
dels diaris. Aquests dies, a Madrid, no es parla de toros, ni de fenómenos.
Les estocades cediren el seu lloc als trets i els matadors al
regicida. Madrid es va assabentar que en la vida hi ha quelcom per sobre
dels acudits i dels toros, i per uns dies ha suspès les seves frivolitats,
intimidat per aquest furiós, que després
d'un mes de viure a la Cort no hi va caure, que és molt millor
matar toros que personatges.
Si estimava el frustrat regicida la
sang i la gloria, seguint el carrer d'Alcalà, ben prop tenia el lloc on realitzar gestes de valor i aconseguir
aqueixa fama que, tot caminant pel mateix carrer d'Alcalà, l'ha conduit
a la mort o a la perpetua clausura.
EnSancho Alegre, com tot anarquista, ha preferit marxar sol contra totl'ambient, que adaptar-s'hi, aprofitant-lo. En Sancho Alegre es tenia que
fer torero. Hauria pogut aconseguir que els espanyols el consideressin
com l'home de més ronyons de la península, i li posessin un número darrera
el seu cognom com un descendent dels vells reis Sanxos de Castella.
Aleshores, les seves doctrines anarquistes aconseguirien més adeptes que
amb les proses de l'Anselm Lorenzo i den Ricard Mella. Aquells obrers
andalusos que més d'una vegada han cregut era qüestió de dies l'adveniment
del Comunisme, aquells obrers de Sevilla l'alegre, de Córdoba la morta,
de Málaga, la brava, de Càdis, la gentil, aquells anarquistes que han
tingut a Motril, a Xerez, a Alcalá del Valle la seva hora roja,
quina alegria sentirien davant d'un dels seus transformat en ídol de les
multituds i veient que aquest, malgrat les apoteosis i les adulacions
dels burgesos, seguia creient en els avenirs justiciers, posant
en la propaganda el seu prestigi i els seus diners, les sis mil pessetes
famoses, amb les quals es poden sostenir tantes escoles, tants
periòdics, editar tants llibres i socórrer als evangelistes de la
Igualtat!
AEspanya no té eficàcia rès més que els toros. Un regicidi no consumat enforteix la monarquia. Les severitats palatines es commouen amb les ovacions
populars, els enemics de la Cort, testimonien el seu sentiment,
la sensibleria de la gent es transforma en entusiasme. Però ara imagineu,
que un torero-ídol, un Gallo, un Belmonte, un Machaquito,
en una tarde victoriosa, no brinda a la llotja reial i ho fa al
poble dels tendidos de sol, dient que ell és poble, i que no vol
brindar més que al poble. Quin sentiment revolucionari el d'aquella bona
gent i amb quina commiseració miraria cap a les reials presidències
que no havien pogut obtenir un brindis d'aquell heroi, d'aquell home
el Gallo, el Belmonte o el Machaquito la més alta figura
col·locada en el planell central!
Algú, potser en Lerroux, digué que la República es tenia de portar agafada a
la cua del cavall d'un general. Bah! Bah...De la capa d'un torero!. I
ens estranya que el senyor Lerroux, pròdig en fantasies polítiques, no
hagi caigut en que qualsevol torero resultaria més eficaç que don
Emilià Iglesias i en que les places de toros són unes fonts d'ingressos extraordinàries.
Avui per avui, a Espanya, els únics que poden obtenir, segons convingui,
la monarquia democràtica, la República, el col·lectivisme marxista o el
comunisme llibertari, són els toreros.
Els trets han d'anar cap a les places de toros. El que les domini, trobarà aquell punt de recolzament necessari per a remoure el món polític
i social. Les places de toros actualment són monàrquiques, i per elles l'historia
d'Espanya continua. Aquell rei flamenc que es digué Alfons XII prou que
sabia que millor que el ceptre eren bones, per a regir Espanya, les
patilles, la guitarra, els acudits i l'ésser más salao que Dios.
ECO escrit per Andreu Nin el dia 17 d’abril del 1913
De
quina manera més sublim Nin aconsegueix, en aquesta crònica sobre l’atemptat frustrat
a Alfons XIII, que l’anarquista aragonès Rafael Sancho Alegre va cometre a
Madrid el dia 13 d’abril del 1913.
Utilitzant
la ironia de manera magistral, aprofita l’avinentesa per manifestar les seves
diferències sobre les tècniques utilitzades per un sector important de l’anarquisme
i per altra banda reparteix llenya al “flamenquisme torero” i fins i tot troba
un racó per posar-se contra les idees d’Alejandro Lerroux.
En
Barcelona, en la culta, prospera y amable Barcelona, no hay un hospital para la
primera infancia; esto, sin duda, les habrá parecido asunto de poquísimo
interés a los Hombres sabios y precursores que gobiernan este pueblo.
En
Barcelona, en este rincón del paraíso; en este florido vergel, como dice el
señor Marquina (don Rafael) y el novelista don Luis de val; en la ciudad
mediterránea por excelencia, según escribe nuestro querido amigo Vinardell; en
este pueblo grande y sucio, que decimos nosotros, no hay un hombre político de
ninguno de los partidos turnantes o sin turno; no hay ningún hombre bueno que
se interese por los niños pobres. El que llega a Barcelona y recorre sus
jardines y sus paseos, ve, a lo sumo, media docena de niños ricos en el paseo
de Gracia y tres o cuatro mil chicos pobres que se revuelcan en el arroyo o que
se asoman a los balcones de las casas como pequeños prisioneros entre una serie
de guiñapos húmedos que la madre acaba de lavar en el fregadero donde los
platos y las camisas sucias andan siempre en amigable consorcio.
Barcelona
es una ciudad malthusiana, y lo es, no por refinamiento o en virtud de
determinadas convicciones más o menos filosóficas; su maltusianismo es
inconsciencia, estupidez, ignorancia. Los ricos barceloneses se conforman con
asistir a los trisagios misacantanos de la capilla del Hospicio, dando al
salir, o al entrar, unas cuantas monedas que les piden allí para los niños
pobres. Con esto creen haber cumplido con su obligación; pero su obligación va
más allá, su responsabilidad moral no caduca con dejar en el cepillo una
pequeña limosna; tan pequeña, que ni siquiera es bastante para que las pobres
criaturas recogidas allí tengan el necesario alimento.
Sépanlo
los ricos y sépanlo los admiradores de ese genio que preside la Diputación; En
la Casa de Maternidad hay más de
doscientos niños de pecho y las nodrizas no pasan de cuarenta”.
Vamos
a suponer que existe una criatura hija de padres pobres a la que su madre no
puede amamantar; esta criatura, por prescripción facultativa, debe tener una
nodriza, y la madre, que considera un crimen dejarla morir, recurre a la
caridad oficial. Con su hija en los brazos se presenta en la casa e Maternidad;
“Aquí traigo esta niña para que ustedes hagan la merced de criarla dice la
madre suspirando, yo soy pobre y estoy enferma; mi marido es un trabajador cuyo
jornal basta apenas para que no nos muramos de hambre. El médico ha dicho que
nuestra hija necesita una nodriza; si no le dan el pecho morirá.
El
empleado que recibe a la madre en el establecimiento oficial, sonríe con esa
indiferencia de la gente habituada a oír el relato de toda clase de
calamidades. La desgraciada madre espera una contestación, y el empleado dice
al fin, sin perder su estúpida sonrisa: “Yo siento mucho decírselo a usted;
pero su hija necesita un ama, no es aquí donde se la darán. Aquí, si usted la
deja, seguiremos dándole el biberón y si eso la hace morir, ya sabe que para
ella no hay esperanza”.
Esta
contestación hace prorrumpir en amargo llanto a la infeliz madre que sale de
allí desesperada.
A
este hecho, rigurosamente exacto, no es preciso añadir ningún comentario.
Article
escrit per Andreu Nin el dia 8 d’octubre de 1914.
Andreu
Nin és un home de contrastos en els seus escrits. Hom ho pot veure comparant la tendresa dels dos anteriors
escrits del blog amb la duresa descriptiva d’aquest sobre els nens pobres.
Tant com els gats petits, els nens
petits ens plauen. Els nens petits de certa mida, s’entén.
Les criatures quan neixen totes son
iguals. Vermelles com un tomàtec, amb molts pels allà on no han de tenir-ne i
molts pocs allà on els correspondria; cridant, com bens, sense cap gracia;
embrutant-se com ells tots sols s'embruten. Quan ja es fan més grandets, quan
van calçats, es quan ens encanten.
En un tramvia, no us heu fixat mai en
una criatura d'aquestes, que no saps si es home o dona?
Lo primer d'ells, que crida l'atenció
son els ulls. Uns ulls, quasi sempre negres, oberts com finestrals, que es
fixen quasi sempre en les coses simples; un misto que s’encén, un vano que
batega, una cadena de rellotge ornada amb diamants...
Es divertit fer-los-hi ballar el dits
davant dels ulls; primer s'astoren, després allarguen les mans i procuren
agafar-ne un, si ho aconsegueixen, apreten fort, et miren fixe, riuen, i de
mica en mica se'l porten a la boca. Ho troben salat y el deixen; després riuen d'una
manera bàrbara i acotxen de repent, com avergonyits, el cap al pit de la dida,
de la mainadera o de la mare. Després tornen a mirar-te tafanerament i es llencen
cap a tu amb tots els esforços, allargant els braços coronats per aquells dits plens
de clotets i sacsons, allargant el caparró sostingut per aquell coll ple de
sacsons també, que convida a la mossegada. Finalment es cansen de tot; s'ajeuen
i et donen l'espectacle d'unes cames a l'aire, d'unes anques fetes de rosa y
llet.
A vegades ploren. Quan ho fan te'n vas.
Sentir-los es cosa de les dones.
ECO
escrit per Andreu Nin el dia 11 de setembre de 1912
Aquest és un altre escrit de
Nin d’aquests que he comentat que estan plens de tendresa. Aquest segon es
refereix als nens petits. Però els que coneixem la biografia de Nin hi podem
trobar, en la conclusió de l’escrit, una explicació que ens fa pensar en
aquells que diuen que la seva paternitat inicial no va ser prou ben assumida.
Conclusió que pot semblar arriscada, però, si un reflexiona sobre la duresa del
final de l’escrit pot justificar-la.
Fa cinc o sis dies que a casa tenim un gat petit. Es tigrat, porta sempre dretes les orelles y la cua; a sota d'aquesta llueix un punt rosat.
Un gatet es com una capseta plena de
gracies i d'entremaliadures. Del que tenim a casa, me'n vaig enamorar veient-lo
fer broma amb la cua de sa mare.
Ha sortit bo, com un meló quant surt bo
de veres; es a dir, senzillament un encís. Avui, es la diversió de la família.
Com fa bonic un gat petit, esgarrapant
un diari!... Primer l'estira per una cantonada, veu que segueix y ell fuig.
Torna, i s'hi tira a sobre, s'hi rebolca y esdevé pres i embolcallat entre ses
fulles. Quant se’n desfà el contempla atentament, amb els mostatxos arrissats;
torna a allargar la pota; torna a saltar-hi a sobre y això dura fins que el
diari es fet a bocins, petits com els paperets que reguen de coloraines la
professó del Corpus. Fa més bonic encara y es més graciós quan juga amb un
cordill i una persona.
La persona fa l'estira y arronsa. El
gatet bota com una pilota y ara el veus de cantó, ara per amunt, ara tombant el
cap graciosament y mirant de reüll com una noia presumida
En tots els despatxos, en totes les
redaccions per tot arreu on treballa gent amb la ploma, n'hi haurien d'haver de
gats petits. Els dependents, els redactors, podríem jugar-hi. Després, se'ls
agafa, te'ls poses, ben abrigadets amb l'americana, sobre la qual frueixes de
la calor que es desprèn del seu cos. Una suau calor, (no parlem de puces) que
ajuda, no en dubteu, a trobar belles idees.
Que ja en tens prou d’aguantar-los, amb
tota cura, els prens pel clatell y els deixes damunt la taula Aleshores es
paladeja l'encant de la bestia elegant, que camina suau, que no volca res, que
mira tafanera el que escrius, que s'acosta al tinter y recula afrontat i aixeca
el cap no, amb un gran gest tràgic.... sinó amb un altre gest ple de feminitat,
si voleu d’elegància...
ECO escrit per Andreu Nin el dia 8 de setembre de
1912.
En alguns ECOS Andreu Nin ens sorprèn per la tendresa
amb que tracta alguns temes. Hom no pot imaginar-se la imatge que la història
ha tramés sobre Nin, amb el periodista que tracta als animals de companyia de
la manera que ens ho descriu. Els sentiments de tendresa hi afloren amb tota intensitat.
En aquest eco podríem descriure, com ha
estat sempre costum, els carrers plens de la gentada amb els abillaments
tradicionals, però l'haver parlat dels carnissers, ens porta a acabar aquestes
ratlles amb una frase que també podria dir un heretge. Avui toca menjar de
peix. Es l'imperi de la llagosta, del lluç, del llobarro, del llenguado, del bacallà
y del rap, catalanesc. Després vindrà l'anyell pasqual, després el dinar
corresponent a cada sant y a cada verge. L'heretge diria: El catolicisme es un
menú, on estan perfectament distribuïts els plats del dia.
ECO
escrit per Andreu Nin el dia 4 d’abril del 1912.
Els temes sobre les
contradiccions en les costums religioses del país son una constant de els
escrits d’Andreu Nin. La majoria d’ells estan fets amb força ironia i, fins i
tot, diríem que amb un fi sentit de l’humor. Avui per sort tots aquests rituals
religiosos han passat a la història i costaria bastant torbar entre els joves
persones que els compleixin.
Eugeni
Noel és el pseudònim de Eugenio Muñoz Diaz, un novel·lista, escriptor i periodista
madrileny a qui es coneix com a flagell de la tauromàquia. Els seus escrits
contra la Fiesta Nacional es van fer cèlebres arreu i sobre tot, als
diaris de Barcelona. Aquesta actitud anti-taurina li va costar molts disgustos
i la seva vida -malgrat la seva fama- va acabar com el rosari de l’aurora, mort
en un hospital de caritat sense ningú i en la misèria. El seus escrits anaven
sempre signats amb el seu pseudònim.
Andreu
Nin va ser tan o més bel·ligerant que Eugenio Muñoz, contra els toros i el
flamenquisme i els seus escrits son més agressius que els del propi Noel. Però
entre ell i l’Andreu Nin hi havia dues diferències fonamentals: Nin no era un espectador
assidu a les corridas com ho era Noel i ell no va signar quasi be mai
les seves cròniques anti-taurines.
Us en deixo una petita mostra dels escrits de l’Andreu Nin perquè us en pugueu fer una idea del seu contingut. Ja us avenço que no seran els únics.
En gairebé totes les seves conferencies l'Eugeni Noel repeteix la seva congratulació perquè aquí, a Barcelona, no hi ha qüestió taurina. Y era ahir, precisament amb un sol ben flamenc, que dues multituds, trenta mil ciutadans, s'agombolaven en les dues places, que junt amb els convents, tanquen el setge posat a la ciutat per l'espanyolisme religiós y l'espanyolisme flamenc, pel frare y pel torero, les dues representacions més enormes de la vida espanyola.
Es clar que no hi ha a Catalunya qüestió taurina. Fins ara, cap poeta nostre ha dit com en Manuel Machado, que canviaria el més perfecte dels seus sonets per saber posar un bon parell de banderilles, ni cap regidor ha estat matador de toros, ni surten maletas de la gent de les fàbriques, ni ahir a la porta de la fonda del Cortijano ferit, s'hauran format rotllos.
Que d'on surten els trenta mil
espectadors d'ahir? No s’han de oblidar els cent vint mil no catalans que
conviuen amb nosaltres y els catalans tauròfils que van als toros per
mostrar-se com a esperits forts, com a homes de món y sense prejudicis, com a
xicots vius. Es una variant aquesta còmica tauròfila, de la del parlar castellà.
Els que ho fan creuen adquirir una perfecció, assolint per aquest sol fet una
finesa desacostumada en aquestes terres. Suposen el castellà més polit com de
vella rassa que es i adopten el seu idioma pera deixar la vulgaritat
catalanesca. Així es el tauròfil. Anar als toros i creure amb els toreros dona
aspecte d'home frívol, que entén en un espectacle d'homes echaos p'alante.
El català va als toros, com a un cafè concert, a fer-se veure, actuant d'infant
terrible. Ni se'ls estima, ni sap de què va, però ell ja està cansat de patir
per Catalunya, que li ha fet passar la joventut plena de serietat.
Lo d'ahir va esser la confirmació de
les paraules d’en Noel. Quan el Cortijano conten els que ho veieren
-tremolós davant del toro, el feria impiament sense encertar a matar-lo, tirant-se
damunt la bestia amb totes les precaucions. El públic, s’esvalotà, udolà, llençant
contra el torero totes les virulències, tots els renecs y tots els adjectius
infamants. Una veu més forta que les altres cridà: Que te ha convencido Noel?
Si no marxava decidit contra el toro, si no el matava, estaria convençut pels anti
tauròmacs? El Cortijano es tirà a matar, però el toro també y en la
lluita guanya la bestia. Y aleshores es produí el moment covard de la plaça de
toros, el crit de por d'aquells quinze mil espectadors que havien anat a la
festa que enforteix l’ànima amb la visió de la sang, de l’audàcia i del perill
y es trobaven amb que aquell cos policromat y lluminós que ballava en les
banyes no era un heroi, sinó un pobre home que es guanyava la vida. I d'aquells
quinze mil cors que anaven als toros sortia un crit d’esgarrifança, ple de
pietat, perquè la pietat no hi té cabuda a la plaça, de por y de feminitat.
A les Rambles, un amic ens deturà:
«Quin èxit en Noel » Sí, èxit; per què no? Tràgic, sagnant, però èxit. L’èxit
estava en el crit que empenyia al Cortijano a les banyes homicides, en
aquell crit covard de tota la plaça.
ECO
escrit per Andreu Nin el dia 18 de març de 1912.
El primer bou portava una ràbia fonda.
Envesteix a un cavall y el deixa estès, envesteix a un altre y el fa galopar amb
els budells penjats, arriba a un tercer y també aquest cau, tenint per llit tot
el seu ventre buidat. Un brau heroic! Resta en mig de la plaça desafiant tot lo
que li pugui venir de cara, contemplant al seu entorn la mort y la por. Les
ferides són monstruoses. Una d'elles deu mesurar cosa d'un metre. Y els cavalls
resten amb els ulls plens d'una estranya angunia, com la d'un vianant que rebés
una punyalada de sobte, sense saber per què, ni de qui...
... Hauria vist l'agonia dels cavalls
presenciada per setze mil ànimes, els ulls de les dones catalítiques seguir els
avatars d'aqueixa festa de voluptuositat y de tragèdia, el crit de la multitud
espantada quan les banyes burxen en les robes fantàstiques del torero i l’alegria
de tots davant la mort -la mort per ell tan fruïda- d'un animal, es cert, però
de la mort...
ECO
escrit per Andreu Nin el dia 20 de maig de 1912.
Pels ferits de la guerra, toros, per la
prosperitat de la premsa, toros, per la major gloria dels sants del cel, toros.
La vida barcelonina -excloent als selectes- sembla tancar-se en aquest
triangle: el negoci, la cupletista y el torero. Ahir, en un setmanari il·lustrat
de Madrid vàrem contemplar aquesta fotografia: sis senyoretes barcelonines, distingides,
plenes de chic, i al mig el Guerrita, amb el peu de la cama
esquerra recolzat sobre el genoll de la cama dreta.
Per les cantonades uns cartells anuncien
la corrida del diumenge. Gairebé tot el cartell està omplert per aquesta
paraula: Miuras. Sota d'ella, gairebé illegibles, els noms dels toreros.
Els toros, aquesta vegada, triomfen sobre els lidiadors. Per ells la fama, la
curiositat, els honors. Aquesta vegada se veu que les simpaties de l’empresari,
com la d'un famós antitauròfil (Noel), estan amb el toro. Però no respon aquesta
glorificació a cap sentimentalisme. Els Miuras són uns braus animals que
saben morir dignament. En les necrologies taurines, ells tenen un honorable lloc
i a l'anunci del seu nom les places s'omplen d'homes que hi acudeixen
pressentint una hora de sang...
ECO escrit per Andreu Nin el dia 20 de juny de 1912
Demanem
perdó al brillant escriptor que escriu la suggestiva secció de La Tribuna,
Bajo los arcos, si desplau al seu bon gust aquest “eco”, però, homes
vulgaríssims, donen tanta importància a un formatge com a un escriptor. Perquè
l’esmentat il·lustre cronista no ens negarà que hi ha escriptors amb carns i
flaire de formatge.
Tot
això vol dir, que a més de les ostres, la tardor ens ha portat un formatge que
l’estiu havia exiliat de les taules. És el formatge vilipendiat pel vulgus
i ponderat entre tots els formatges pels gourmets que s’anomena
cavalleresc, de Rochefort. Talment més que el nom d’un formatge, sembla el d’un
noble sense barreja plebea en la seva doble genealogia.
Per
paladejar el Rochefort, es necessita aprenentatge, perquè el Rochefort no
s’entrega així com així. A primera vista es presenta com un veritable producte
cristià, com a menjar d’un home que no llegeix més que el Kempis. Aquell
florit, aquells animalúnculus, ofereixen una visió de cementiri. I el vulgus
instintivament estén la ma rebutjant-lo.
I a
fe que sembla un producte de primavera el Rochefort. És com una flor blanca
estriada de verd que la mà d’una noia hagués embolicat amb paper de plata. Però
l’estiu el fa fermentar i ha d’esperar a la tardor per tornar a posar a les taules
el seu chic agradable als sentits més epicuris. Perquè el Rochefort
necessita una decoració selecta; el petit tovalló amb serrells, el ganivet
minúscul, la copa de vidre florejat i la botella de vi noble; el bon vi, al
qual el Rochefort dona més bon gust!
Quan
els tastadors de vins van pels cellers,
es cuiden molt bé de provar abans el deliciós formatge, perquè el vi més dolent
amb ell es fa agradable. Quina gran llàstima que no tingui la mateixa virtut
amb certes literatures! Seria qüestió, amics, de menjar una mica de formatge
abans de llegir versos del senyor Bofill i Matas.
Eco escrit
per Andreu Nin el dia 1 d’octubre de 1911.
És difícil
trobar escrits de Nin que parlin de la seva afició a la bona gastronomia.
Aquest ECO sobre els formatges de tardor n’és un dels que he anat trobant. Però
com podeu observar Nin no deixa passar la oportunitat, malgrat parlar de les
qualitats del Rochefort, de clavar una pulla al poeta contemporani Bofill i
Matas, més conegut com Guerau de Liost, al
qual Nin considerava un poeta mediocre i un representant del catalanisme més
conservador de La Lliga.
Tornem a la feina!
I per començar una cosa ben fresca. Aquest ECO que Andreu Nin escriu sobre una cosa, on hom no hi sabria trobar la noticia, ell sap convertir-la en un text agradable i divertit de llegir. La virtut de ser un bon comunicador.
De tots els oficis manuals, el que m'agradaria
més fer seria el de regar carrers, places, jardins. Es una mena
d'ocupació que es presta a fer el mal com a fer el bé; a produir, deliberada
o inconscientment, coses lletges o boniques.
Figurem-ho, mireu. Jo surto del dipòsit municipal, amb la mànega al coll, arribo al Passeig de Gracia, el company obre l'aixeta i jo amb el dit sobre del broc espero a que surti l'aigua. M'he llevat de mala tempera. En un banc veig, com dues tórtores,
a un soldat i una criada, a un dependent i una modista, a un autor dramàtic
i una carnissera.
Crido:
-Ep!
Ells fugen davant la mànega amenaçadora. Jo mullo tot el banc, i s'ha acabat l’idil·li.
S'asseuen en un altre? Els persegueixo a l'altre, i a l'altre, a l'altre, a l'altre... no hi ha idil·li.
M'he llevat de bon humor en canvi. Agafo la mànega, veig a un mig senyor, de
mitja edat, el qual s'ha llevat dematí i ha sortit de casa, on certament
no hi sobrarien les comoditats, llegint el seu diari, assegut sobre
un banc així mateix com els de l’idil·li.
El crido:
-Psst!
Psst! Senyor, un moment, perdó.
I, amb tota cura, refresco tot el voltant del banc; arruixo les soques dels plàtans, àdhuc llenço un ruixim a les amples fulles dels mateixos.
En fi, que li deixo el seient sec com un carquinyoli i els voltants amb
una frescor humida, que ja podeu riures dels claustres de la
Catedral.
L'home me mira agraït i torna a assabentar-se
de la salut del senyor Maura i de a quant estan els valors de la borsa.
I quan un vol fer una cosa lletja fa fang.
Hi ha res més lleig en un passeig? Fora de llot dels estanys secs i d'altres innobles pastes, hi ha res més repugnant que aquest fang tendre?
Però, ah! quan vull fer belles coses!... jugant amb el dits i l'aigua, del broc de la
mànega en surten palmeres, ventalls, desmais, cues de cavall, espirals líquids... i encara no es això lo bonic, bonic de venes.
Escolteu:
Quan vull fer coses boniques, faig petits arcs de Sant Martí, que son la cosa més bella de cel i terra. Amb l'aigua feta polsim i un raig de sol n'hi
ha prou. No ho sabeu pas com son boniques aquelles coloraines, arribaria
a dir que tant o més que la cua d'un paó quan fa la roda.
I d'un paó se’n encanta la senyora Juno esposa del senyor Jové.
ECO escrit per Andreu Nin el dia 4 de setembre de 1912
Eco escrit per Andreu Nin el dia 4 de setembre de 1912