FRANCESC FERRER GUÀRDIA.

Ja ha acabat la discussió del procés Ferrer. Ja ha passat pel prisma de la veritat, la febrosa qüestió que tenia commoguda l’Espanya, sortint-hi a relluir una passat d'esgarrifosa lleugeresa. La raó s'ha imposat á la passió; enemics i partidaris d'en Ferrer, o de les seves doctrines, l'han engrandit amb son temor els uns y amb sa defensa els altres. Aquesta excitació i interès que en uns estava sobrerament explicada, en altres no es comprenia. Aquests son els enemics. Fan pensar que al afusellar-lo no ho varen fer convençuts de la seva maldat? No aplaudiren als jutges que van dictar la sentencia? Per què aquesta inquietud al promoure’s en el Parlament espanyol el debat Ferrer, si tots estaven convençuts de la seva culpabilitat en  l'assumpte perquè se l’afusellà? Potser es que havent coincidit aquesta qüestió amb l’època en que la Iglesia catòlica commemora la passió y mort del martir del Calvari es sentien Judes  i els semblava oir la veu d'Aquell que els hi deia: «De qué us han servit vint sigles de civilització si encara us deixeu portar per la mateixa passió que us dictà la meva sentencia?  On és la vostra condició d'homes cultes si al primer entrebanc ensopegueu caient al mig d'un fangueig de miserioses passions?

Això potser els semblà sentir als enemics d'en Ferrer. Si no es així, per què tants seguicis d’angúnies y extremituds de por? Per què els preocupà el que no podia portar en lloc més que a la clarividència de la seva justícia? Quan nostra veu interior ens diu que hem obrat bé en qualsevol fet, no ens molesta, no, que surti a relluir, molt al contrari, com més es vegi més ens engrandirà als ull  dels que ens jutgen. Jono afirmaré si en Ferrer fou ó no innocent; si un negat ó un il·luminat. Altres més autoritzats ho han dit y ho diran. Tampoc diré si les seves doctrines son bones o dolentes, que no em considero amb prou intel·lectualitat per analitzar idees que preocupen al mon pensador, però sí diré, que al meu pensar, en Ferrer era un perjudici per certs elements anomenats d'ordre, i que les seves doctrines no podien ser del tot dolentes des de el moment en que foren vituperades, i encara ho són, pels mateixos elements.

En Ferrer ja no hi és. La Justicia el va matar; per lo que ha dit en La Cierva, instigat pels defensors de l’afusellat: per conviccions morals. Aquestes han sigut les proves més evidents. D’altres no en tingueren; els que condemnaren á Jesucrist.

El poeta va cantar-ho: que haya un cadáver más, qué importa al mundo?. Un mort es una cosa, es cert, però una cosa com en Ferrer, que ha encarnat una idea, deixa rastre, perquè les idees, un cop nascudes, difícilment s'esborren, y, bones o dolentes, elles fructifiquen més o menys aviat.

Les de Jesús encara perduren; les den Ferrer no varen morir al fossar de Montjuic, i si al desitjar que el tribunal trobés culpabilitat per condemnar-lo, no anaven per l'home, sinó per les idees, que es recordin que l’opressió dels emperadors romans, va ser la que més ales va donar al cristianisme.

TOTHOEU.

 Article escrit per Andreu Nin al setmanari Baix Penedès el dia 15 d’abril de 1911.


Ja hem posat altres posts on Nin parla de la figura del pedagog, lliurepensador i anarquista Francesc Ferrer Guàrdia i ben segur que en podrem posar algun més, però aquest, d’entre tots els que he anat trobant, em sembla on, de manera magistral, Nin recull -dos anys després de que fos afusellat- els efectes que tingué sobre la mala consciència de la societat benestant catalana el haver convertit en un màrtir algú que no deixaven de considerar un dels seus; i no, un “estripa sàrries” anarquista.

Una precisió històrica que cal exposar. Ferrer va ser el fundador de l’Escola Moderna i Nin com a pedagog combregava en quasi bé tots els principis platejats per  Ferrer. Però Nin creia erronis dos del principis d’aquesta corrent pedagògica. Un, quan deia que s’havia d’anorrear qualsevol principi d’autoritat a l’escola... i l’altre, al dir que s’havia de cercar sempre la igualtat entre el mestre i l’alumne... Crec que aquesta és la raó per la qual no he trobat cap escrit de Nin on hi hagi una entrega total als postulats de l’Escola Moderna fundada per Ferrer.

·        Nota de la redacció. Hom cerca poder fer alguns dies de vacances i reordenar els molts escrits que vaig trobant de Nin. És per això que us demano que no us estranyeu si estic alguns dies sense publicar cap post. Mentre, podeu aprofitar per a repassar -que sempre va bé- els, més de noranta, que ja hi ha posats en el blog.


SALUS POPULI SUPREMA LEX!

 

La alcaldía de Barcelona acaba de publicar un bando recordando a los vecinos de la ciudad el deber que tienen de practicar las reglas más elementales de la higiene. Este prudente bando de la Alcaldía es un padrón de la cosa pública. Barcelona, la dulce y amable Barcelona, no brilla realmente por su amor a la higiene. En esta misma sección hemos hablado más de una vez de la suciedad típica de nuestra querida ciudad; hemos pintado el cuadro que ofrecen algunas calles céntricas, tan hediondas, tan repugnantes como los aduares marroquíes, y nuestros ediles   han continuado tan frescos, pensando alegremente en invertir millones en la celebración de un gran certamen de industrias fantásticas, para que los extranjeros que vengan con tal motivo a visitarnos se convenzan de que esta ciudad es una de las más desdichadas del planeta.

 Leyendo ayer el prudente bando de la Alcaldía veíamos pasar los carros que reparten carne a los mercados y establecimientos donde ésta se expende;  esos carros no debe haberlos visto nunca el señor alcalde Boladeres; si los hubiese visto los habría mandado retirar inmediatamente. Tampoco debe haber visto esas calles del bario de Atarazanas, donde la falta de limpieza rebasa el límite de toda fantasía. Para los vecinos de este y de otros barrios de la capital, la calle es una especie de estercolero donde se pueden arrojar impunemente las aguas sucias, las verduras, los trapos viejos, los despojos de todas las clases; estos vecinos, faltos de educación civil, estos infelices que no se lavan nunca, que no se bañan, que huelen mal y viven tranquilos en montones de inmundicia, debían ser vigilados asiduamente. Ante el peligro de una epidemia, todas las medidas , por rigurosas que sean deben aceptarse, si van encaminadas a evitar el mal o a impedir su funesta propagación. ¿Es que no existe en Barcelona una Comisión de Higiene? Si existe ¿Por qué no se dedica a visitar los barrios donde se albergan esas pobres gentes que no disfrutan de ningún beneficio de los que gozan los privilegiados de la fortuna? ¿Es que no saben nuestras autoridades que hay centenares, miles de casas en Barcelona donde viven familias muy numerosas hacinadas como bestias de las que se conducen al matadero? ¿Es que no piensan en el peligro de que la epidemia que nos amenaza entre en esos tugurios, en esas habitaciones pequeñas, si luz, sin ventilación, sin condiciones higiénicas de ninguna especie? Se nos dirá que el ayuntamiento no dispone de recursos para remediar un mal tan grande; pero el Ayuntamiento, si no puede remediar este mal, no debió bajo ningún pretexto agravarlo al iniciar reformas que no se practican bajo un plan ordenado y lógico. Cuando se comenzaron a demoler centenares de casas donde vivían familias pobres, los ediles reformistas, por muy rudimentaria que sea su inteligencia, debieron pensar que esos desgraciados a quienes el juez les enviaba la inapelable orden de desahucio, tendrían que refugiarse en alguna parte; debieron suponer que no iban a dormir en mitad del arroyo.

“¡Hay que derribar las casas viejas! ¡Hay que destruir esas calles estrechas y sucias! -dirán esos ediles. – Ustedes mismos lo aconsejan.” Sí, señor; hay que derribarlas; pero es preciso construir inmediatamente otras para que sustituyan a esas que derriban; es necesario hacer barriadas obreras; dedicar todo el dinero que se despilfarra inútilmente a esta necesidad; que es sin duda la más necesaria, la más imprescindible de todas; sin pensar en certámenes ni fanfarronerías ridículas cuando se desatienden obligaciones de esta naturaleza.

“Salus populi suprema lex”

 

 

Article escrit per Andreu Nin de dia 31 d’octubre de 1914.

 

 

La maduresa periodística de Nin es va mostrant cada cop més. Serà en aquests articles de la secció que escrivia a La Publicidad, anomenada “Palique”, on trobarem veritables joies periodístiques com la que avui podeu llegir. Hom pot trobar en escrits com aquest tots els elements que defineixen un magnífic article... amb la virtut afegida de que el temps passat no el fa passar de moda!


Barraques del Somorrostro de Barcelona a principis dels anys vint.

EL BISBE VIDU.

 

L’escena de l’arribada del nou Bisbe a Barcelona. L'estació plena d'autoritats i d'homes i dones de la “elite”. Fora, beates i curiosos i algun trinxeraire. Nosaltres ens quedem amb la democràcia, sofrint empentes i escoltant pintoresques observacions.

Un gran aplaudiment sona a l'andana, se senten unes veus de:

-Visca el senyor bisbe!

La policia fa pas; precedit per uns urbans apareix el pastor, tot vestit de morat, lluint sobre el ventrell el fulgurant pectoral.

Diu una beata:

-Veu com allò de que és viudo, era cosa dels maçons?

-I per què, dona?

-Si no porta dol, ànima de Déu, si no porta dol!...

 

Parlant de la viudetat del nou senyor bisbe ens explicaren una xiroia anècdota d'un altre capellà viudo, el tant conegut doctor V, un capellà ple de simpatia, de saviesa I de virtuts.

El doctor V, no en tenia pas un sol, sinó varis de fills i que ja eren grans, fins casadors, quan ell va fer-se clergue.

Un d'aquests plançons s'estava devotament en un dels nostres temples esperant la celebració del Sant Sacrifici quan se li acosta una beata enfarinada:

-Dispensi jove. Que sap qui és que diu la missa?

-El papa.

-I ara? Heretge! El Papa és presoner a Roma.

-Vull dir, el meu pare.

-Què diu, poca vergonya, més que poca vergonya!

Llençant aquestes paraulades, la beata es dirigí a la sagristia a exclamar-se. L'escolà major donà la raó al devot i aleshores la senyora Tuies sortí de la Iglesia rondinant: 

-No, no i no! Ja s'ha tancat per a mi aquesta parròquia!

Diu que entre els ultramuntans d'avui, passa alguna cosa molt semblant amb motiu del nomenament del doctor Reig.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 29 de març de 1914.

 

 

El 28 de març de 1914 va ser nomenat bisbe de Barcelona monsenyor Enric Reig i Casanova. La particularitat d’aquest prelat valencià era que va iniciar la carrera eclesiàstica després d’enviudar de la seva dona l’any 1885 per causa de l’epidèmia de còlera. Hom pot imaginar-se que la situació de viudetat del senyor bisbe va donar cabuda a tot tipus de comentaris. Nin com a bon cronista va aprofitar l'ocasió del seu nomenament, per deixar-nos una crònica plena de sentit de l’humor, fins el punt que un no sap si el que Andreu Nin escriu és una crònica o un acudit!


El bisbe Enric Reig Casanova.

EL CONGRÉS EUCARÍSTIC.

 

Ahir caigueren sobre Barcelona els congressistes eucarístics. Quants eren? En una comèdia castellana, un estudiant desaprensiu declara al seu pare, que l’examina, que els concilis foren tants que no podien contar-se. Amb els congressistes arribats passa el mateix.

Es veu que el catolicisme es igual en la vida com en les comèdies. N’hi ha que diuen que ascendien a tres mil. Lo cert és que les fondes estan plenes i que ahir Barcelona tenia aparences vigatanes.

Els sacerdots es dedicaren a recórrer la ciutat. Fins anaren a les atraccions del Parc. Al vespre quatre o cinc cotxes, plens de capellans, contemplaven les parets ennegrides del convent dels escolapis. Després de contemplació, tan edificant per aquelles ànimes, que veien com encara es possible patir per la fe de Crist, alguns sacerdots obriren els seus breviaris, i mentre trotava de manera desapacible el cotxe, resaren, és de suposar, pels pecadors que cregueren purificar la terra, cremant cases religioses.

Quan es torna d’un Congrés Eucarístic com el de Madrid, que segurament haurà deixat en els congressistes la visió d’una Espanya on, d’existir un Guillem II, seguiria l’exemple de la vida de Felip II, no resulta gaire correcte donar als congressistes com espectacle de comiat, l’espectacle de Barcelona amb quaranta convents, on encara es contemplen les taques negres de les flames heretges.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 3 de juliol de 1911.

 

Amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic de l’any 1911, sembla ser que els seus participants van dedicar-se a aprofitar els dies que tenien lliures a fer turisme religiós. La Barcelona d’aquells moments devia semblar-se a la actual, amb el Mobile World Congress, però, substituint els orientals de la maleteta amb l’ordinador per capellans amb sotana i bonet. La referència a Vic, Nin la fa perquè, en aquell moment, era la ciutat catalana amb més seminaristes per càpita. Barcelona terra de contrastos; va passar de la crema de les esglésies el 1909,  amb la Setmana Tràgica, a rebre congressistes eucarístics el 1911.



LES POCESSONS DE SETMANA SANTA.

Literàriament , això de les professons de Setmana Santa, és un llarg tema per divagacions sobre el culte de la mort. Alguns escriptors com en Verehaeren i en Barres, deixant per altres l’Espanya àrab, recolliren les visions tràgiques de l’Espanya cristiana, i amb els Cristos negres i sagnants, les Doloroses, els penitents, els cants religiosos, totes les reminiscències del Calvari, i tot el sentiment catòlic turmentat i turmentador, a lo Felip II, formaren uns quadres espanyols que tenien tota la negror del mantell de la Verge del Dolors. Però aquestes professons tràgiques eren a Toledo, l’ascètic i l’històric; eren en les ermites basques i navarres, on encara les multituds s’arrosseguen darrera les imatges amb tremolors mil·lenaris; eren a l’Andalusia ardent i supersticiosa, on al pas del sepulcre de Jesús davant de la presó, els empresonats agafats a les reixes li canten “saetas”, que després repeteixen, per tots els carrers, agenollats davant dels “pasos” i amb els braços estesos, la mare que te el fill a presidi, un malalt incurable, un fanàtic i un que sofreix d’amor, de misèria o de cansament de viure.

El dolor cristià, està ben arrelat a Espanya. Però el Centre Excursionista de Catalunya, que aquest any ha anat a veure la professó de Terrassa, no presenciarà cap espectacle de misticisme truculent, sinó un seguici tradicional i pintoresc, ple d’interès per una pel·lícula cinematogràfica. Les professons de Setmana Santa a Catalunya, son professons de Festa Major, una passada que organitzen els capellans per distreure una nit al poble. Com més tètrica es la professó, més gràcia ens fa.

I de professons aprofitables, n’hi ha a Terrassa, a Sitges, a Lleida, a Prat de Llusanés, a Calella. Totes amb armats i hebreus, amb Cristos vells i uns senyors que canten “misereres” i uns fagots que sonen terriblement, com la trompa del Judici Final. A Verges, fins treuen calaveres i arrosseguen cadenes i porten cendra. L’Atracció de Forasters, hauria d’acreditar aquestes professons, organitzant viatges, i si no ho fa ella, siguem nosaltres els propagandistes. Pels esperits cultes aquestes festes serien un motiu més d’espiritualitat i d’escepticisme, i acabaríem per acostumar a la gent, veure els fanatismes religiosos com un festiu curiós en una agradable nit de primavera.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 15 d’abril de 1911.

 

Es prou conegut l’anticlericalisme de Nin , les arrels del qual, potser cal buscar-les en la influència negativa que van tenir en ell els “hermanos carmelites” de la seva primera escola. Malgrat tot, en els seus escrits trobem  molts cops referències a temes religiosos que  ell coneix perfectament i que molts cops utilitza de manera irònica -o sense cap ironia- per a ridiculitzar i criticar les contradiccions que sorgeixen entre el sentiment religiós i la seva praxis. Aquest es un primer escrit, de tota una sèrie que aniré publicant sobre aquest tema, on podem observar que fins i tot en les processons, els catalans, ens diferenciem de la resta d’Espanya.


La Dansa de la mort de Verges.

ALBANO ROSSELL.

 Quantes vegades en la premsa obrera i radicalíssima havia aparegut la firma d’Albano Rossell! Tots els iniciats en els moviments obrers i racionalistes sabien que a Sabadell existia en Rossell, i amb ell una ploma, una voluntat, una mà fraternal, una solidaritat a l’hora de la lluita, del dolor i de la persecució.

En Rossell, com molts, abandonà els sentimentalismes llibertaris per tocar de peus a terra i influir en la vida que l’envoltava, en la vida tangible, immediata, amarga, si es vol, però forta, com totes les realitats que bateguen per la sang que porten. Aleshores en Rossell fundà una escola on s’ensenyava als nois en català, on la doctrina no hi tenia entrada, però tampoc els rojos sectarismes. Els nens i nenes cantaven les cançons dels nostres orfeons i s’ensenyava el francès, l’esperanto i el castellà com a idiomes.

Però el 1909, quan la repressió, li tancaren l’escola i el perseguiren. En quan “La Veu” escrivia aquella secció innoble titulada: “La fugida de la xusma” En Rossell se’n va anar a Montevideo. I ara, al cap de dos anys, ens arriben noticies seves; està empleat en el Ministeri d’Instrucció Pública de l’Uruguai i a l’Ateneu de Montevideo dona un cicle de conferències sobre l’Educació. “La Razón”, “El Día”, “La tribuna”, tots els grans diaris, tant els blancs com els vermells, dediquen grans elogis a aquestes conferències, havent algun d’ells publicat la ressenya d’una de les conferències en doble columna.

Es veu que entre la “xusma” que en Maura expulsava i era escopida per “La Veu”, hi havia bona fusta catalana.

ECO escrit per Andreu Nin el dia 6 d’octubre de 1911.

 

 

Una de les feines que va proposar-se Andreu Nin des de la seva activitat periodística, va ser la de reivindicar a aquells personatges destacats a Catalunya que havien patit la repressió del govern espanyol dirigit per Antonio Maura i que va produir-se arran dels fets de la setmana tràgica. Un dels personatges que, ben segur, Nin admirava era Albano Rossell; el pedagog sabadellenc  que hom pot considerar el pare de la Naturopatia i tanmateix de les pràctiques naturistes integrals i llibertaries que han de portar-nos a viure en un món més feliç. Va viure molt de temps exiliat a l'Uruguai, però mai va perdre el contacte amb Catalunya.


Una de les poques imatges que es conserven d'Albano Rossell.