PODER ESCOLTAR EL QUE ENS DIRÀ LA JUDIT SOBRE 
ELS DOS LLIBRES QUE HA PUBLICAT D`ANDREU NIN,
SERÀ UNA BONA MANERA DE PASSAR EL MATÍ DEL DISSABTE.

NO US HO PERDEU!

CASTRACIÓ D’UNA ESCULTURA MASCULINA.

Dia de vernissatge. Un escultor, posa en lletres negres el seu nom, al peu de l’estàtua. Un pintor, acaba de situar un quadre. Unes senyoretes examinen una figura, amb la mateixa curiositat que a un “fox terrier”. Unes autoritats municipals i governatives, passen revista als quadres, com si allò fos una revista de bombers. Però dos o tres petits grups, discuteixen en mig del Saló de Belles Arts, apassionadament i algú fins iradament, l’arbitrarietat de mal gust i tartufista, comesa per alguns senyors del Comitè executiu de l’Exposició.

Aquests senyors, no s’ha limitat a posar a algunes estàtues cinturons de castedat, sinó que han arribat a la mutilació. Una estàtua, senyalada amb el número 897, i firmada per l’escultor belga Pere Van der Stappen , ha estat mutilada, com si hagés d’anar a un harem. No s’han limitat a cobrir el que consideraven indecorós, sinó que amb feina d’operador, han fet córrer la serra amb la mateixa meticulositat que un bisturí.

L’exhibició del sexe en una obra d’art, no entranya pecat. En el museu del Vaticà, en la capella Sixtina, els cardenals tenen per al nu el respecte que no han sabut tenir els filisteus del Comitè executiu. No es que vulguem retreure la vella cançó d’allò que es fa a l’estranger. Ens podrien contestar amb la moral del país, les seves costums, les usuals pràctiques del nostre art. Però davant nostre tenim el darrer número de “La Ilustración Artística”, i en la seva plana central hi veiem les fotografies de les sales de l’exposició de Roma. En la sala sueca, hi ha una estàtua d’en Carles Milles, tota nua, d’un home, que com deia Ovidi, ha d’estar agraït a la naturalesa. En la fotografia d’una altra sala, la dedicada als pintor Zorn, una dona es presenta sense un pàmpol i amb detalls naturalíssims, que la direcció de “La Ilustración” no ha volgut esborrar, fen santament. “La Ilustración”, no entra en tots els salons? No és tota pulcra i no obstant no ofereix als ulls el que els Tartufs del Comitè executiu, han ocultat o serrat?

Alguns regidors volen portar aquesta qüestió al Municipi. No n`hi ha prou. Ha d’exigir-se responsabilitats als que han fet malbé en nom d’un pudor imbècil, una estàtua, i si s’excusen dient que el delegat belga ho ha autoritzat, se’ls hi pot respondre que el delegat no es belga, sinó un senyor català, el senyor Togores, que no tenia autorització per que semblant malifeta es realitzes, perquè l’escultor profanat es mort.

Jesús ha dit: “Treu-te tot el que produeixi escàndol”, però no aconsellà que s’arranqués res al pròxim. Als que així han produït escàndol, violant una propietat artística, al menys que se’ls pot condemnar es a que realitzin en públic la reintegració de l’estàtua. Mal paper per uns cavallers, certament, però tampoc creiem que sigui feina dels grans d’Espanya, entretenir-se a serrar virilitats de guix.

Eco escrit per Andreu Nin el 30 d’abril de 1911.


La VI Exposició Internacional d’Art que va celebrar-se Barcelona el 1911 va estar plena d’incidents, que no feien altra cosa que mostrar les discrepàncies entre els artistes conservadors del Cercle Sant Lluc, propensos al modernisme i els progressistes, del grup de Les Arts i els Artistes, mes propers als principis del noucentisme.

Entre aquest incidents el que va fer córrer més tinta, va ser la “castració” per raons morals –segons criteri del jurat classificador de les obres-  d’una escultura de Peter Van der Stappen que formava part de la representació Holandesa a l’esmentada Exposició Internacional.

Aquesta denuncia de Nin va provocar una encesa polèmica fins que, ell mateix, va fer públic qui havia estat l'autor de la castració física de l'escultura. El pintor, Joan Llimona.


                                                    Aquesta és l'escultura que va patir la "castració"

BARCELONA CIUDAD SUCIA!

 “Barcelona -dice uno de nuestros colegas- es una de las poblaciones más sucias de España.”

Nosotros no tenemos nada que oponer a esta terrible y dolorosa afirmación; pero es preciso explicar bien esa suciedad para ver si podemos acabar con ella. En parte tienen razón los que atribuyen la suciedad de las calles a la escasez de personal que se dedique a la ruda tarea de limpiar la vía pública; pero la falta en sí, no es de los pocos que limpian, sino de los muchos que ensucian.

Para nuestros amables vecinos, para los buenos transeúntes, la calle no tiene ninguna significación en el orden de sus ideas; para ellos la calle es una especie de estercolero a donde se pueden arrojar impunemente todas las inmundicias.

-¿Dónde pondremos estos trapos viejos, estos papeles sucios, estos vidrios rotos? -pregunta la hija a la madre, el aprendiz al maestro o la criada a la señora.

-Tírelos a la calle.

Y la calle recibe a todas horas del día y de la noche una verdadera nube de inmundicia, ostentando siempre apariencia de un estercolero.

Hay algunos comerciantes que gastan bastante dinero en ensuciar las calles con el pretexto de anunciar los productos de sus establecimientos. Los cuatrocientos mil prospectos que tales industriales hacen distribuir diariamente en la via pública sirven únicamente para que las calles aparezcan a nuestros ojos un poco más sucias. Nadie lee la pequeña cuartilla que le coloca en la mano, casi a viva fuerza, el tenaz repartidor de anuncios. La toma por cortesía, y cinco pasos más allá la arroja al suelo desdeñosamente; teniendo la seguridad de que lo que hay escrito en el pequeño pedazo de papel no le interesa. A pesar de esto los comerciantes no se cansan de imprimir nuevos prospectos; diríase que lo hacen ya con el solo y exclusivo objeto de ensuciar el arroyo y causar una molestia más a los transeúntes.

Hay países en donde las calles están limpias, pero es que allí los ciudadanos tienen unos hábitos que no tienen los ciudadanos españoles.

En los países donde las calles están limpias es porque los ciudadanos saben perfectamente que la calle es un lugar respetable y que todo el mundo está obligado a mantener en ella el orden, a evitar que se convierta en un depósito de inmundicia.

Aquí, pensando en las buenas costumbres de los ciudadanos de otros países, se colocaron en algunos sitios, en muy pocos, cajas de alambre para que en ellas depositaran los transeúntes los papeles y objetos que arrojan al suelo sin preocupación de ninguna especie. La medida, que tenía el aire de un discreto llamamiento a la buena educación cívica de los ciudadanos no ha servido de nada. Los ciudadanos miran las cajas consabidas: sonríen despectivamente y arrojan al suelo la caja de fósforos vacía, el periódico que acaban de leer o cualquier otro objeto inútil, del cual necesitan desprenderse. Luego, cuando en una reunión se habla de la suciedad de Barcelona, estos mismos señores que contribuyen en la escasa medida de sus fuerzas a dar a la vía pública el aspecto de un estercolero, dicen con desesperación que este no es un país civilizado.

 

Article  escrit per Andreu Nin el 17 de juliol de 1914.

 

Els aspectes ciutadans eren també una constant en alguns dels escrits d’Andreu Nin. Com ell diu, i encara avui passa, el problema de la neteja en les ciutats i les viles no és només un problema de recursos -que també- sinó que el que cal es cambiar les actituds dels ciutadans i en aixó es probable que haguem empitjorat, més que anar a millor.

L’ESQUERRA.

 Un “Eco” parlant de l’Esquerra, és sempre una cosa temptadora, perquè parlar de l’Esquerra, vol dir parlar de la política i del partit.

No és això?

Doncs, no senyor, en absolut; se’n pot parlar, i anem a parlar de l’Esquerra, sense que ni remotament ens referim a la política.

Es pot parlar de la mà esquerra...

Un heu fixat mai en l’ofici que la mà esquerra desempenya en el cos humà?

Resta aquest, reduït a un ofici quasi purament estètic: fer “pendant” amb l’altra mà. Sembla com si la naturalesa ens hagués proveït del braç esquerra, únicament per evitar una diferència i un contrast. Certament, un manco, a més de no poder fer ús de l’ampla eloqüència del gest, resulta un ésser incomplert... Un home amb els braços penjant, pot portar el ritme de la marxa, i lluir a l’hora els punys de la camisa... I pot, si vol, marcar-se unes “sevillanes” o introduir-se les mans a les butxaques dels pantalons...

Res li impedeix fer-ho.

Més...

No us sembla que la mà esquerra fou creada per alguna cosa més que per que fossin quatre el número d’extremitats del cos humà?

L’home, condemna la mà esquerra d’una manera implacable i cruel.

-Nen; no agafis la forquilla amb la mà esquerra!

-Nen; el llapis s’agafa amb la mà dreta!

I un copet als dits accentuarà l’advertència, i el nen, que fou creat amb dues mans, per que se’n servís per un igual, menjarà amb la dreta, escriurà amb la dreta, treballarà amb la dreta, saludarà amb la dreta...

I esquerra creixerà torpe e inútil...

-La mà del dimoni!- crida un fanatisme ridícul.

-“La mano siniestra!”- anomenen, despectivament, els castellans.

-Treballa amb la mà esquerra!- criden al jesuïta com un anatema.

I l’esquerra, reduïda a una penjarolla humana amb serrell, si volgués protestar, fracassaria en la impotència del gest.

Estem temptats a creure que la raó i la lògica no tenen altre valor que el de dues paraules més o menys sonores. L’home les deuria inventar per justificar lo injustificable...

Perquè injustificable resulta entossudir-se en prescindir d’un orgue tant apte i utilíssim com la mà esquerra, contradient les més elementals lleis de l’harmonia i l’equilibri...

És el mateix que si ens empenyéssim en caminar a peu coix, en tancar un ull a la llum, una orella al so...

Estarem molt lluny del dia en que es farà justícia a totes les esquerres? ... 

Més... no!... Silenci!... Us hem promès que ni remotament parlaríem de política.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 20 d’abril de 1914.

 

Nin planteja en aquest escrit, ple d’ironia, un problema que ens ha perseguit durant molts anys; la condemna dels esquerrans. Sense anar més lluny, jo que he estat sempre un dretà -si parlem de lateralitat- arrossego tot un seguit de traumes des-de la més tendra infància per aquesta qüestió.

El primer quan anava a catecisme per fer la Primera Comunió; mai vaig entendre perquè el mossèn amenaçava a un company de classe esquerrà, amb tallar-li la ma esquerra -la del dimoni- si no aprenia a fer-se la senyal de la creu amb la dreta. El segon en plena adolescència -amb la masturbació- quan se’m va ocórrer que si es feia amb la ma divina i no amb la infernal, sempre podria ser un atenuant, convertint aquell pecat en venial. El tercer, quan feia la mili i vaig veure com un oficial li girava la cara, d’una bufetada, a un company meu, per saludar-lo -militarment- amb l’esquerra. I el darrer, en temps de la transició; en els actes del PSC quan sonava la “Internacional”, tenia clar que havia de tancar el puny i aixecar la mà, però, mai vaig saber del cert si era l’esquerra o la dreta la que s’havia d’aixecar.

Sort que el temps ho posa tot al seu lloc; ara no em senyo ni als enterraments, no tinc que saludar militarment ni als del cos de bombers, i no tanco el puny ni quan m’emprenyo molt; i lo altre... res de res! Que un ja té una edat!

LA FALDILLA-PANTALÓ. PUNT I FINAL.

Hem parlat massa d’aquestes frivolitat i per a no reincidir hem estat apunt de reservar un lloc en els nostres papers valuosos però impublicables. Prou faldilles-pantalons! Més, la carta d’avui es d’un protestatari i, amb tota estridència, malgrat el criteri regionalista, hi ha gairebé sempre un matís de raó.

Senyor redactor dels “Ecos”.

Molt senyor meu: Permeteu que un obrer digui també la seva en aquesta qüestió dels pantalons de les dones.

Dèieu, abans d’ahir, que definitivament, ja no es portaran per decisió dels modistos de París, i amb això, jo tinc que dir que no els portaran les senyores que havien trobat amb ells un altre pretext d’exhibició i coqueteria, perquè n’hi ha molts milers de dones que seguiran portant pantalons, encara que diguin el contrari els senyors modistos.

A moltes mines de França, d’Anglaterra, de Westfalia i altres països, les dones baixen als pous amb pantalons, no a lluir-los, sinó a patir arrencant carbó i arrossegant vagonetes. Segurament que haureu llegit les pàgines del “Germinal”, d’en Zola, on es descriu aquesta promiscuïtat, aquesta abominable explotació de la dona. Un altre cas de pantalons, imposats per aquesta moda tan seguida de tenir que guanyar-se el pa, sigui com sigui. A Prussia i a Bèlgica, on jo les he vist, moltes pescadores, sobre tot les que es dediquen a pescar mol·luscs, van amb pantalons, i al Tirol, les seves famoses vaqueres, igualment. Què més? Vostè potser no, però jo si que me’n recordo d’un gravat publicat al “Progreso”, aquell setmanari il·lustrat que publicava en Lerroux a Madrid, quan feia d’anàrquic, que representava una dona castellana, una pagesa de La Manxa, tirant de l’arada, vestida amb calces. Com que els senyors “hidalgos” son tan cavallers, no haurien tolerat semblants coses a unes faldilles.

No protesten contra els pantalons? Ja veu que les seves protestes poden continuar, però ningú dirà res contra aquestes ignomínies. Anar contra les faldilles-pantalons, serà qüestió de bon gust o de mal gust, però molt segur que els que hi protesten, trobaran molt natural que una treballadora es posi les calces per anar a patir, a ésser explotada, al fons d’una mina.

Un obrer.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 3 de març de 1911.

 

En aquesta últim i definitiu escrit sobre la polèmica de les faldilles-pantaló, el recurs utilitzat per Nin per continuar amb la polèmica, es aquesta carta d’un “obrer” parlant del tema. Tot sembla indicar, un cop analitzat el text, que la ma de Nin va guiar d’una manera clara la ploma del suposat “obrer” a l’hora d’escriure la carta.

És difícil, per no dir impossible, trobar, entre tots els escrits periodístics d’Andreu Nin, una polèmica de tan llarga durada, excepte en els temes de contingut polític. Nosaltres ho atribuïm a la categoria de la polemista que es troba al davant.

LA FALDILLA-PANTALÓ. (5)

 Les senyores decidides a masculinitzar els seu hàbits i els homes que reivindiquen el dret de propietat dels pantalons, veuran la sentència del seu plet en les modes de la immediata primavera. Els modistos desisteixen de la “jupe-culotte” i preparen unes faldilles bastant amples que acabaran amb la exageració de l’entravée, unes faldilles a la nord-americana, cenyides però permetent el lliure caminar. Però això significaria el triomf absolut de la tradició en la indumentària femenina contra les innovacions i els modistos, homes armònics i galants, que no tenen un no per a cap senyora, faran al costat de les faldilles, unes obertures que permetran entreveure uns pantalons interiors i cenyits, talment com la calça curta de seda dels cavallers. Serà una moda una mica teatral, però és indubtable que l’epigrama florirà millor per l’obertura picaresca, que entre els plecs dels bombatxos.

La faldilla-pantaló haurà tingut la vida de la tan coneguda entre els gasetillers, la Rosa de Malherbe. Deplorem-ho perquè l’heroisme de les dames barcelonines que s’han llençat a l’assalt de la multitud, haurà estat en absolut estèril. En canvi, els homes són els victoriosos. Les faldilles continuen, i si es veritat que els pantalons també segueixen, no s’exhibiran més de lo suficient per deixar, tot passant, una bona llavor de mals pensaments.

Eco escrit per Andreu Nin el 2 de març de 1911.

 

                              Pàgina de la revista Feminal de Carmen Karr parlant de la Faldilla-Pantaló

 

Suposem que Nin al saber la categoria de la seva oponent en la polèmica cerca provocar altre cop la seva resposta, encara que no ho aconseguirà

La Rosa de Malherbe fa referència a un poema que diu: “Però era del món on les coses més belles, tenen el pitjor dels destins, i Rosa va viure el que viuen les roses; l’espai d’un sol matí...

LA FALDILLA-PANTALÓ. (4)

 Per la resposta a la curiosa carta que inseríem ahir, usem els clàssics titulars dels epistolaris del segle XVIII:

Del redactor encarregat dels ECOS, a la incògnita senyoreta Agna:

Indubtablement, hi ha una tradició de pantalons en la historia del vestit femení. En el segle XII, angleses, normandes i alemanyes, portaven faldilles-pantalons. Les faldilles, exageradament llargues, es recollien com si també estesin travades i unes vegades pels costats i altres pel centre, sorgien les calces de color.  Però la majoria de les calces femenines de la edat Mitjana es portaven per minvar el fred, i moltes vegades resultaven senzilles exhibicions. Però conforme es simplifica i unifica el vestit desapareix tot pantaló femení, que mai va tenir caràcter de generalitat. En la col·lecció de pantalons femenins, podeu posar, doncs, aquestes calces de les dones anglo-saxones i així la tradició de la “jupe-culotte”, tindrà un llinatge gairebé dels temps dels gots, com les més ràncies nissagues nobiliàries.

Perquè vos, senyoreta, no vàreu trobar en la història més que el cas de les dames italianes del segle XV, que inventaren la moda dels pantalons. Jo he trobat en la també petita biblioteca meva, un apunt sobre aquestes calces italianes. El Municipi de Roma, davant de l’increment que prenien semblants abillaments, dictà una ordenança, “contra mulieres inhonestes ne se vestiant habitu virili”. Les dones, tossudes, malgrat les penyores, persistiren en portar els hàbits virils fins a convertir les penyores en un veritable impost municipal. Però allò va passar ràpidament. Era una moda. Lo mateix que lo d’ara.

Citeu a la Jordi Sand i a la Concepció Arenal. D’aquesta darrera ignoro en absolut la història dels seus pantalons, però vos, segurament, no ignorareu que la Jordi Sand es va vestir d’home, com diu la Pardo Bazán, “per comoditat i economia”, pel mateix que amb pantalons i brusa caçava conills pels camps de Bourges. Però encara que les calces de la Jordi Sand fossin un gest de llibertat i de romanticisme, es possible admetre com a llei la “pose” literària d’una personalitat? Què diríeu si intentéssim els homes, sortir amb els cabells pintats de verd tan sols perquè en Baudelaire aparegué un dia amb la cabellera en plena primavera?

I, seguint l’exemple dels cabells, podríem imposar a tots els homes els cabells llargs, pel fet de que en temps dels Quatre Gats, tots els artistes exhibien cabelleres merovíngies?

Quedem, doncs, en que els pantalons femenins apareixen en la història cada tres o quatre segles, potser coincidint amb el pas del cometa Halley, i que tot lo altre no passen de ser excentricitats de dones literàries, que serveixen per escriure perverses i delicioses històries de la “Mademoiselle Maupin”.

O si no, invertim, bella amiga, la teoria. Heus aquí que hi ha una tradició de no pantalons en la història del vestit de l’home. En el segle XIV, hi havia irlandesos que no portaven calces. Túniques i capes servien d’abillament i aquestes túniques, durant tota l’Edat Mitjana, foren vestit comú en tota Europa. Es cenyien a la cintura i si portaven calces a sota, aquestes sortien d’entre les holapandes, com les calces de les dones que abans hem citat. Actualment els “highlanders” no porten la seva famosa faldilleta nacional? I respecte a casos particulars, d’homes que s’han vestit de dona, ja em permetéreu que suprimeixi tota cita i disquisició, perquè no és el lloc aquest per a divagar sobre les faldilles patològiques. Alcibiades, més d’una vegada, per cridar l’atenció, havia fet quelcom més que tallar la cua al seu gos.

Tenim una tradició de faldilles masculines, però uns precedents històrics no abonen la derogació ni de les eternes faldilles, ni dels immortals pantalons. Com als soldats de Napoleó, sobre o sota d’unes faldilles, quaranta segles contemplen a les heroiques portadores de la “jupe-culotte”.

Finalitzem, gentil i aguda amiga. No m’oposo a cap innovació del vestit femení, però així com no preconitzaria la importació de les faldilles europees a Turquia em resisteixo a que les faldilles de Turquia arreli a aquí. Per alguna cosa soc nacionalista. La faldilla es mediterrània, es tota la galanteria, tot l’art, totes les costums, tota la indumentària mediterrània. La Venus de Milo, recollint-se els pantalons, confesseu que seria una cosa lamentable.

Per altra part, no tingueu por de que a la nostra terra es produeixi la caça de la dona amb pantalons. Els nostres estudiants, ahir feren un míting a la plaça de la universitat, acordant defensar com a cavallers de la Taula Rodona, les dones que surtin amb la nova indumentària. Si a Madrid les atropellen, aquí les defensarem i així, bella amiga, ens servirà, la “jupe-culotte” per a fer una mica de catalanisme.

Mil perdons per la descortesia de no donar-vos cavallerosament la raó. Tal volta serveixi això per a una resposta vostra, en la qual afegireu, al nom d’Agna, un cognom, trencant l’incògnit per a recollir una admiració que s’anticipa a oferir-vos,

El redactor encarregat dels ECOS.

Eco escrit per Andreu Nin el 27 de febrer de 1911.

 

Meditant la gentil resposta, Andreu Nin va passar-se més d’un dia, ja que la redacta dos dies després de publicar la escrita per Carmen Karr.

Es veu clar que Nin espera la continuïtat de la polèmica, demanat una resposta que no es va produir -al menys no es va publicar. Tot sembla indicar que la Directora de Feminal va donar la polèmica per tancada. Malgrat tot -com veurem en el proper post- ell no es dona per vençut i utilitza una estratagema molt habitual en aquell temps per mirar d’aconseguir-la, com podreu observar.