CLIXÉS VILATANS

Recolzat en una crossa, camina poc a poc un pobre vell de cara arrugada amb llarga i blanquíssima barba pels carrers de la vila. El seu aspecte, encara que miserable, és força simpàtic. Com a companys del pobre vell, va seguint-lo, mandrosament, un escanyolit gos que va ensumant per terra, com si seguís un rastre; sembla entristit de la desgràcia del pobre vell, el seu amo.

Resignats van tots dos, amo i gos, l’un seguit de l’altre, d’una banda a l’altra del carrer, de casa en casa, trucant de amb cura a cada porta pidolant una almoina. En una casa sembla que no l’han sentit, a l’altra un gos petaner, des de dalt de tot de l’escala, lladra amb uns lladrucs que fan que el gos del captaire prengui la defensiva. En ben poques cases l’han socorregut, al vell pidolaire. En la majoria, una veu malhumorada ha cridat des de dalt: Que Déu us empari!.

I així, resignadament, el pobre captaire ha anat recorrent tota la vila, seguit sempre del seu fidel company, amb l’alè d’arreplegar quelcom per alimentar el seu cos emmalaltit pel pes dels anys, que a poc a poc van abatent-lo, abatent-lo...

Després de caminar tot el dia. el vell captaire i el seu company es troben a la part forana de la població i allí, assegut sota d’un arbre, el pobre vell regira el seu sarró. Uns quants rosegons de pa sec, tan sols hi troba. El gos, ajagut davant del seu amo, grinyola i sembla grinyolar de satisfacció en veure que aquell es fica un rosegó a la boca. Però el pobre captaire no pot rosegar aquell pa tan sec i amb llàgrimes als ulls l’ofereix al gos tot dient-li amb veu tremolosa: Té, fidel company, per sort teva, el poc pa que hem arreplegat avui és sec com els ossos i jo, per falta de dents, no puc rosegar-lo...

I el vell captaire que s’havia estirat sota d’aquell arbre sembla que ha quedat adormit, mentre el gos menja el fruit de la capta de cada dia.

*    *    *

Carrer amunt, arrossegant un carretó amb un manubri, van tres xicots, homes fets. De tant en tant paren el carretó i un xicot d’aquells dona voltes a la maneta i el piano deixa comprendre amb les seves desafinades notes un tros d’una de les sarsueles petites que estan més de moda.

Els balcons del carrer on el manubri toca i els dels altres propers, han anat omplint-se de gent, tothom ha deixat la feina, menys en un taller de modistes que, davant la impossibilitat de deixar-la, perquè hi es present la mestressa, s’han acontentat cantant i portant el compàs tot estirant l’agulla.

Mentrestant, els altres dos xicots del piano, amb un platet a la mà, van pidolant a tothom, d’un lloc a l’altre, mentre els omplen els platets.

A quests xicots de mala pinta, que vesteixen  pantalón de talla  i jersei ratllat, i que cobreixen el coll amb un llampant mocador de seda, amb la gorra a un costat per ensenyar millor el  pan i toros , no són res més que tres ganduls que, avorrint el treball, han trobat aquest modus vivendi.

A les hores de menjar, en una de les tavernes de la vila mengen i beuen aquells tres ganduls, beuen molt, fins que la borratxera els produeix l’ensopiment o els agafa per escandalitzar a tothom.

*    *    *

Quin sarcasme! Mentre el captaire vell d’avui, el treballador d’ahir, ha de morir de gana a la intempèrie, menyspreat per tothom, el dropo de tota la vida, menja i fins i tot pot emborratxar-se amb el que li sobra explotant aquell desafinat instrument que tal volta sigui producte d’un robatori...

OBJECTIU.

Nin en els seus escrits periodístics ja hem dit que, o no els signava o  utilitzava algun psudònim. En aquesta entrada n'he triat un que utilitzava en una secció de la revista Vida del Vendrell  que tenia el nom de Clixés Vilatans. És igual que estigui signat amb el seu nom, amb pseudònim, o sense signar. La manera d'escriure de Nin els fa inconfundibles.