Literàriament , això de les professons de Setmana Santa, és un llarg tema per divagacions sobre el culte de la mort. Alguns escriptors com en Verehaeren i en Barres, deixant per altres l’Espanya àrab, recolliren les visions tràgiques de l’Espanya cristiana, i amb els Cristos negres i sagnants, les Doloroses, els penitents, els cants religiosos, totes les reminiscències del Calvari, i tot el sentiment catòlic turmentat i turmentador, a lo Felip II, formaren uns quadres espanyols que tenien tota la negror del mantell de la Verge del Dolors. Però aquestes professons tràgiques eren a Toledo, l’ascètic i l’històric; eren en les ermites basques i navarres, on encara les multituds s’arrosseguen darrera les imatges amb tremolors mil·lenaris; eren a l’Andalusia ardent i supersticiosa, on al pas del sepulcre de Jesús davant de la presó, els empresonats agafats a les reixes li canten “saetas”, que després repeteixen, per tots els carrers, agenollats davant dels “pasos” i amb els braços estesos, la mare que te el fill a presidi, un malalt incurable, un fanàtic i un que sofreix d’amor, de misèria o de cansament de viure.
El
dolor cristià, està ben arrelat a Espanya. Però el Centre Excursionista de
Catalunya, que aquest any ha anat a veure la professó de Terrassa, no presenciarà
cap espectacle de misticisme truculent, sinó un seguici tradicional i
pintoresc, ple d’interès per una pel·lícula cinematogràfica. Les professons de
Setmana Santa a Catalunya, son professons de Festa Major, una passada que
organitzen els capellans per distreure una nit al poble. Com més tètrica es la
professó, més gràcia ens fa.
I
de professons aprofitables, n’hi ha a Terrassa, a Sitges, a Lleida, a Prat de
Llusanés, a Calella. Totes amb armats i hebreus, amb Cristos vells i uns
senyors que canten “misereres” i uns fagots que sonen terriblement, com la
trompa del Judici Final. A Verges, fins treuen calaveres i arrosseguen cadenes
i porten cendra. L’Atracció de Forasters, hauria d’acreditar aquestes
professons, organitzant viatges, i si no ho fa ella, siguem nosaltres els
propagandistes. Pels esperits cultes aquestes festes serien un motiu més
d’espiritualitat i d’escepticisme, i acabaríem per acostumar a la gent, veure
els fanatismes religiosos com un festiu curiós en una agradable nit de
primavera.
ECO escrit per Andreu Nin el dia 15 d’abril de 1911.
Es prou conegut l’anticlericalisme de Nin , les arrels del qual, potser
cal buscar-les en la influència negativa que van tenir en ell els “hermanos carmelites”
de la seva primera escola. Malgrat tot, en els seus escrits trobem molts cops referències a temes religiosos que ell coneix perfectament i que molts cops utilitza
de manera irònica -o sense cap ironia- per a ridiculitzar i criticar les contradiccions
que sorgeixen entre el sentiment religiós i la seva praxis. Aquest es un primer
escrit, de tota una sèrie que aniré publicant sobre aquest tema, on podem
observar que fins i tot en les processons, els catalans, ens diferenciem de la
resta d’Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada