Escrit el 13 d'octubre de 1913 a El Poble Català.
RETRATS ESCRITS PER ANDREU NIN DELS SEUS CONTEMPORANIS.
Ahir El Correo Catalán
va enviar a un memorialista de la Virreina a interviuar al gran don Ramon.
Llegint el periòdic carlí, el gran don Ramon haurà lamentat que el carlisme no
sigui més que una historia heroica, sensual y amb soroll d'armadura, que ell ven
a tres pessetes en totes les llibreries.
Però la prosa barbre,
plebea y provinciana d'El Correo, ha servit pera presentar-lo com un carlí més.
I la gent es creu que les barbes florides d’en Valle Inclán son les d'un cabecilla
i no les d'un faune patrici i intel·lectual.
Peró
en Valle Inclán pot dividir la historia de la literatura espanyola en abans i
després de l'aparició de les Sonates. Abans d'ell, està Cervantes;
després d'ell, ningú. Com el seu arbitrari avantpassat, el marqués de Bradomin,
pot dir que en la literatura castellana no hi ha més que ell i els altres. I
per coronament de la seva gloria, es precís saber que cap carlí ha llegit els
seus llibres.
Uns quants literats
preparen una festa en honor de l'excels novel·lista. Li serà també demanada una
conferencia a l'Ateneu.
Publicat
a El Poble Català el 12 de juny de 1911
I ara que parlem d'aquest ermós poble. Nosaltres recordem unes eleccions seves per diputats a Corts. Per cert que en elles sortí triomfant el regionalista don María Trinitat Rius i Torres.
La cosa anava
així:
Un elector.-Bon dia.
El president .-Cóm
va?
Un elector.-Bé, i
vosaltres?
El president-Be,
que vols votar?
Un elector.-Votarem...
El
president.-Aleshores papereta a l'urna, y fins després.
Un elector.- a
mandar!
El fins després, era menjar-se un xai, beure vi y fumar cigarros de quinze, fins que el cos els deia prou...
Bona gent la de pagès...
* * *
Aquest Eco es de
fora, estiuenc que diríem. Som en un bell poble de la costa llevantina. En
aquest poble, hi ha un alcalde, el qual durant la seva gestió, ha portat
l'electricitat a la població; ha fet una carretera per anar de l'estació al
poble; ha construit un passeig amb acàcies, moreres y bancs per on passegen les
senyoretes estiuejadores; obliga als veïns a que guardin les seves escombraries
fins que passi el carro encarregat de recollir-les...
Això ha molestat a
alguns indígenes, naturalment del partit contrari. Un d'ells, el leader,
ens deia:
-Ja ho veus:
Electricitat, carretera, bancs, acàcies, netedat. Tot a favor dels forasters.
!Això es
caciquisme!
L’alcalde l'ha
multat, per tirar les escombraries al carrer.
ECO escrit per Andreu Nin el 13 d’agost de
1912.
Nin ens deixa clar que el caciquisme es pot
manifestar de moltes maneres i amb sentits contraposats... Total les coses no
han canviat tant!
A Andreu Nin li va tocar escriure com a periodista en un moment on encara el metro per Barcelona no era altra cosa que un projecte. Si no hi havia metro el mitjà de transport públic no era altra que el tramvia. En el seus ECOS, tant a El Poble Català com a la Publicidad , els tramvies son els protagonistes en molts dels seus escrits. Aquí en teniu una mostra de com era la vida en els tramvies.
En todos los
tranvías hay colocado un letrerito que dice Se prohíbe el fumar y el escupir...
Los tranvías en
esta estación fría se hallan herméticamente cerrados.
Entran en el tranvía
tres, cuatro, cinco señores adiposos, luciendo en sus barrigas el dije de oro
opulento. Fuma el uno un Carucho, el otro un Aguila Imperial,
otro un Henry Clay y el último un Murias. Echan gran des
bocanadas de humo azulino. La atmósfera en el tranvía se hace densa i pesada, algunas
señoras que montan en el vehículo sienten los síntomas del mareo. Pero no se
atreven a protestar. Los señores graves continúan fumando sus brevas y sus vitolas...
Son los mismos caballeros que en los cines protestan contra el sombrero de las
señoras.
ECO escrit
el dia 4 de gener de 1911.
* * *
Un colega local se quejaba el abuso
que hacen del tranvía los agentes de la autoridad. Pasan coches atiborrados de pasajeros.
Y entre estos, prensados en la plataforma, guardias urbanos, guardias
municipales, guardias de seguridad, de orden público, etc., etc., Todo esto en
lugar e hacer cumplir las ordenanzas y reglamentos... Además, para mayor
molestia del público, en los días y en las horas de mayor movimiento, suben y
bajan, saltan y corren, los vendedores de periódicos, que para vocear y vender
su mercancía, codean, pisotean y atropellan a los sufridos viajeros, esto,
hasta que suceda algún accidente, entonces será la energía para dichas
disposiciones, olvidadas e incumplidas a los dos días de promulgadas.
ECO escrit
el dia 2 de juny de 1911.
* * *
Quan a Madrid una
aristòcrata de equivocades costums va promoure en el teatre de la Sarsuela de
Madrid, un enorme escàndol amb una de les tiples, fou preguntat en Rusiñol per
lo que hauria succeït a Barcelona, si semblant espectacle s'hagués produït en
la nostra ciutat
En Rusiñol,
respongué senzillament: -Haurien cremat un tramvia.
Perquè el tramvia
ha esdevingut el substitut de la caseta de consums. No és que la supressió dels
tramvies hagi estat incorporada als programes democràtics, sinó que el poble en
les seves ires sentimentals té segons les èpoques un blanc immutable per a les
seves agressions. El poble no cridarà avall els tramvies però els crema.
Perquè? Perquè manen. Sap que cap criatura aixafada, que cap vell laminat, que
cap home o dona mutilats, han obtingut una responsabilitat penal de la
companyia, ni una indemnització per a les víctimes, sap també que en la premsa
hi ha sempre un silenci per les empreses tramviàries i que si en els periòdics
és un feix de passes el silenci, en el municipi són raons poderoses. Se sap tot
això i que en el tramvia s'hi passeja un orgull, i quan es produeix una
manifestació tumultuària, una vaga violenta o la terra queda tacada de sang,
com ahir, el bon poble apedrega els tramvies, els volca, i a vegades, com una purificació, com una
venjança per les cames segades, pels caps aixafats, per les cara arrossegades
que mai obtingueren justícia, les flames pugen al cel a l'igual que una foguera
votiva dedicada als déus.
Si arriba a manar
en Maura, ahir hi hauria hagut una lluita popular al carrer d'en Balmes, Quan
en el poder s'asseu un tirà, sorgeix tant fàcilment un Camil Desmoulins damunt
un banc del carrer arengant contra els poderosos que deixen darrera seu
cadàvers d'infants... Per això les revoltes futures que abans s'iniciaven
davant d'una caseta de consums, començaran ara entorn d'un tramvia, D'un
tramvia o d'un automòbil...
ECO escrit
el dia 20 de novembre de 1913.
* * *
Quan la força pública pacificà el
carrer de Balmes, entràrem a l’estació de tramvies per a saber si circulaven
els combois novament. Sobre la taquilla un cartell deia:
No se de pachan Billete por estar ben
terrumpida la Bía.
Teníem un misto encès i estiguérem
apunt de cremar cartell i taquilla. Uns anglesos, al nostre costat, reien del
cartell.
Els cartells aquests, els déu fer posar
així la companyia per què els de fora creguin en la nostra barbàrie o per que nosaltres, rient-nos, oblidem a la
pobre criatura feta a trossos.
ECO escrit
el dia 20 de novembre de 1913.
*
* *
Cuando se interrumpe el servicio de
tranvías por alguna fiesta o acontecimiento celebrado en el Paseo de Gracia,
por una procesión en las Ramblas, todo el mundo se pregunta por qué no se
establece en Barcelona un “metro” subterráneo. de Atarazanas al Tibidabo, de la
puerta de Moncada (en San Andrés) a Collblanch, trazando una gran cruz en el
subsuelo de la ciudad, se descongestionarían algo las vías de gran circulación
y los viandantes, que tienen prisa, no se verían perjudicados ni molestados con
las interrupciones que ocasionan procesiones, paradas, rúas, entierros y
manifestaciones.
Seguramente que sería un gran negocio
financiero. Por esto, quizá, esperamos que lo emprenda alguna empresa del
Canadá o de la China.
Barcelona no será gran ciudad hasta
que tenga “metro”. Con esto y con suprimir las cabras lecheras se habría dado
un gran paso.
Recolzat en una crossa, camina poc a poc un pobre vell de cara arrugada amb llarga i blanquíssima barba pels carrers de la vila. El seu aspecte, encara que miserable, és força simpàtic. Com a companys del pobre vell, va seguint-lo, mandrosament, un escanyolit gos que va ensumant per terra, com si seguís un rastre; sembla entristit de la desgràcia del pobre vell, el seu amo.
Resignats
van tots dos, amo i gos, l’un seguit de l’altre, d’una banda a l’altra del
carrer, de casa en casa, trucant de amb cura a cada porta pidolant una almoina.
En una casa sembla que no l’han sentit, a l’altra un gos petaner, des de dalt
de tot de l’escala, lladra amb uns lladrucs que fan que el gos del captaire
prengui la defensiva. En ben poques cases l’han socorregut, al vell pidolaire.
En la majoria, una veu malhumorada ha cridat des de dalt: Que Déu us
empari!.
I
així, resignadament, el pobre captaire ha anat recorrent tota la vila, seguit
sempre del seu fidel company, amb l’alè d’arreplegar quelcom per alimentar el
seu cos emmalaltit pel pes dels anys, que a poc a poc van abatent-lo,
abatent-lo...
Després
de caminar tot el dia. el vell captaire i el seu company es troben a la part
forana de la població i allí, assegut sota d’un arbre, el pobre vell regira el
seu sarró. Uns quants rosegons de pa sec, tan sols hi troba. El gos, ajagut
davant del seu amo, grinyola i sembla grinyolar de satisfacció en veure que
aquell es fica un rosegó a la boca. Però el pobre captaire no pot rosegar
aquell pa tan sec i amb llàgrimes als ulls l’ofereix al gos tot dient-li amb
veu tremolosa: Té, fidel company, per sort teva, el poc pa que hem
arreplegat avui és sec com els ossos i jo, per falta de dents, no puc
rosegar-lo...
I
el vell captaire que s’havia estirat sota d’aquell arbre sembla que ha quedat
adormit, mentre el gos menja el fruit de la capta de cada dia.
*
* *
Carrer
amunt, arrossegant un carretó amb un manubri, van tres xicots, homes fets. De
tant en tant paren el carretó i un xicot d’aquells dona voltes a la maneta i el
piano deixa comprendre amb les seves desafinades notes un tros d’una de les
sarsueles petites que estan més de moda.
Els
balcons del carrer on el manubri toca i els dels altres propers, han anat
omplint-se de gent, tothom ha deixat la feina, menys en un taller de modistes
que, davant la impossibilitat de deixar-la, perquè hi es present la mestressa,
s’han acontentat cantant i portant el compàs tot estirant l’agulla.
Mentrestant,
els altres dos xicots del piano, amb un platet a la mà, van pidolant a tothom,
d’un lloc a l’altre, mentre els omplen els platets.
A
quests xicots de mala pinta, que vesteixen
pantalón de talla i jersei
ratllat, i que cobreixen el coll amb un llampant mocador de seda, amb la gorra
a un costat per ensenyar millor el pan
i toros , no són res més que tres ganduls que, avorrint el treball, han
trobat aquest modus vivendi.
A
les hores de menjar, en una de les tavernes de la vila mengen i beuen aquells
tres ganduls, beuen molt, fins que la borratxera els produeix l’ensopiment o
els agafa per escandalitzar a tothom.
*
* *
Quin
sarcasme! Mentre el captaire vell d’avui, el treballador d’ahir, ha de morir de
gana a la intempèrie, menyspreat per tothom, el dropo de tota la vida, menja i
fins i tot pot emborratxar-se amb el que li sobra explotant aquell desafinat instrument
que tal volta sigui producte d’un robatori...
OBJECTIU.
Nin en els seus escrits periodístics ja hem dit que, o no els signava o utilitzava algun psudònim. En aquesta entrada n'he triat un que utilitzava en una secció de la revista Vida del Vendrell que tenia el nom de Clixés Vilatans. És igual que estigui signat amb el seu nom, amb pseudònim, o sense signar. La manera d'escriure de Nin els fa inconfundibles.
Aquests dies s'han produït dos fets d'un cert transcendentalisme, que per tenir una aparent vulgaritat bé poden esser recollits en aquesta secció. Els fets son els següents. L'Ateneu Sindicalista s'ha dirigit a uns quants joves intel·lectuals, pregant-los que donin conferencies en aquest centre, per que a alguns d'aquests joves, coneguts pel seu catalanisme, i per tenir en llengua catalana tota la seva producció, ha estat fet en català.
A l'Ateneu Sindicalista s'han refugiat els
vells elements de la Solidaritat Obrera, congregant-s'hi aquells elements de
l'anarquisme que disconformes amb els altres procediments, voldrien aclimatar en la nostra
terra les pràctiques i fins les teories sindicalistes. Dels intel·lectuals que
ocuparan la tribuna de l'Ateneu Sindicalista, si accepten l'oferiment dels
sindicalistes, cap d'ells serà anarquista, ni sindicalista, ni socialista, al menys
amb fons dogmàtic. Algun d'ells, com l'Ors, que també ha rebut l'oferiment,
abomina de la democràcia, i no obstant, l'Ateneu Sindicalista els crida,
atenent tant sols, amb una tolerància ben gentil, a la seva cultura.
Heus aquí, doncs, el primer fet
interessant. Perquè fins ara lo que els nostres obrers militants, acostumaven a
demanar, era una adhesió. Una adhesió o un afalagament, que allunyava d'ells a
tots els estudiosos o als que, religiosos o legistes, podien oferirlos-hi una teoria
estètica o una doctrina moral, o intimes observacions de la vida, fora de tot acatament
doctrinari. Ara demanen una ensenyança. En Salvador Seguí, un dels nostres més
intel·ligents obrers militants, iniciador d'aquestes conferencies, sap molt bé,
que amb la Conquesta del Pá, i la bibliografia revolucionaria de 1888 a
1894, ja no n'hi ha prou per oposar-se
al nou pensament de la burgesia democràtica. Com ja no n'hi ha prou pera actuar
d'internacionalista, usar i abusar del castellà. També les alliberacions
proletàries es prediquen en català i es mostra d'un fons sentiment de llibertat,
dirigir-se com ho ha fet en Seguí, en català als que en català parlen, escriuen,
rebutjant una llengua dominadora. I serà una bona nit aquella en la qual, en
Rovira i Virgili, per exemple, demostri que el teòric comunisme, hauria de
fonamentar-se sobre les nacionalitats i les autonomies o no podrà existir.
ECO escrit per Andreu Nin el dia 31 de gener
de 1913.
Aprofitant
l’avinentesa que el proper divendres dia 28 al Palau Robert de Barcelona s’inaugura
una exposició biogràfica de Salvador Seguí, El noi del sucre. I conscients de
que el treball que Andreu Nin estava fent sobre la seva biografia s’ha perdut
per sempre, hem tingut la sort de recuperar algun dels pocs escrits periodístics
de l’Andreu on parla del seu admirat Noi del Sucre. Es un escrit molt anterior a
la col·laboració mútua dels dos a l’interior
de la CNT però en ell ja es pot intuir que la visió dels dos personatges era
coincident. I, dit sigui de passada, si podeu no deixeu de visitar l'exposició
del Palau Robert.
Potser hem d'estimar més que la
insistència, la continuïtat, perquè la insistència no és més que voluntat i la continuïtat
a més de voluntat és evolució i ordenament. Desfilem per la vella Audiència, on
hem anat a comprar flors i a constatar que en l'alegre abundància de la diada,
la sola cosa trista es la capella de Sant Jordi. Ens ha deturat l'inefable
visió del vell pati dels tarongers, hem entrat en la que fins fa poc fou sala
de la Audiència, allí hem vist uns obrers que tallaven pedra, fent columnes i
capitells. Passava vora seu la corrua de gent i els seus ulls es fixaven en la
feina feta. Demà tornaran a la mateixa feina, en la sala altra vegada recollida
i de mica en mica, sota la seva mà aniran sorgint les columnes, els rosetons,
els àngels, la fauna i la flora dels capitells.
Aquests homes són la insistència, sota
les seves mans la pedra es transfigura i en ella es tanca un esperit, però, al
passar per entre mig d'aquells artífex d'aquelles pedres, un amic, ens diu:
Aquest saló asseguren que serà el futur
saló de la Mancomunitat. Heus aquí com aviat apareix la continuïtat al costat de la insistència,
però poderosa i ample. La insistència és aquest home que labora tenaçment; la continuïtat
és la raça, aquesta raça catalana que estén els braços fent amb tot el seu cos
solució de continuïtat, l’arcada d'unió entre 1711 i 1913, omplint el buit de
dos segles.
Perquè aquesta sala que el poder
castellà feu d’Audiència on aplicar justícia amb lleis estranyes, fou abans el
Palau de la Generalitat Catalana. L’Audiència ja no hi és, la Diputació
artificial hi perdura, recobra els salons pairals i es prepara a continuar la historia
de Catalunya.
Es tota la nostra fe, la nostra lluita
i també la nostra tragèdia, la continuació de Catalunya. Bé és veritat que un
home s’omple de joia esperançadora, perquè pensa que en aquesta continuació hi
som tots, aquests escultors que treballen la pedra; aquestes floristes que
segueixen una tradició gentilícia; aquests gramàtics que acaben de donar unes
normes filològiques; aquest pintor que deixa París per a pintar les vides i les
coses catalanes; aquesta artista que en català canta al Liceu després de córrer
victoriosa per la terra, el «Plany»; aquest home que somia, mentre escriu
drames i comèdies, en un palau del Teatre Català; aquests homes que ja tenen
fet el palau de la Música Catalana i aquells altres que tradueixen a Wagner a
la nostra llengua; aquestes associacions catalanistes esteses arreu del món;
aquests que amb ànima de frares medievals, inicien a l'Institut, la nostra ciència,
i la nostra filosofia; aquests que ja han arrodonit les nostres lletres i les
nostres belles arts; aquests que conserven i defensen lo que ens resta de
legislació; aquestes multituds que aconsegueixen un 20 de maig de 1906, i
aquests diputats que vetllen per la realització de l'ideal i encara els
minuciosos, els anònims; els que fan posar els telegrames en català; els que en
català porten els llibres de caixa i escriuen els rètols de la seva botiga; el
que pensa amb Europa i només es recorda del Museu del Prado de Madrid; el que
quan es troba amb estranyes cerimònies arreplegadores de gentada, desvia el seu
camí; el que si es dona el cas que està en un lloc on es parla castellà i a un
dels interlocutors, se li escapa una paraula catalana, afegim: com diuen aquí, senyor; el que, com ahir, compra flors, perquè
és Sant Jordi.
ECO escrit per Andreu Nin al
Poble Català el dia 24 d’abril de 1913.
No ha estat fàcil trobar un escrit
de l’Andreu que fes referència a la diada de Sant Jordi. Cal pensar que en els
anys que es dedicava al periodisme no existia la Generalitat, l’Ajuntament de
Barcelona estava en mans dels Lerrouxistes i la Mancomunitat era encara un projecte
embrionari. Tot i les condicions poc favorables a la celebració de la jornada
hem trobat aquest magnífic escrit de Nin que és un compendi d’allò que sempre
hem volgut molts dels que ens sentim d’aquest país. BONA DIADA DE SANT JORDI!
