Potser hem d'estimar més que la
insistència, la continuïtat, perquè la insistència no és més que voluntat i la continuïtat
a més de voluntat és evolució i ordenament. Desfilem per la vella Audiència, on
hem anat a comprar flors i a constatar que en l'alegre abundància de la diada,
la sola cosa trista es la capella de Sant Jordi. Ens ha deturat l'inefable
visió del vell pati dels tarongers, hem entrat en la que fins fa poc fou sala
de la Audiència, allí hem vist uns obrers que tallaven pedra, fent columnes i
capitells. Passava vora seu la corrua de gent i els seus ulls es fixaven en la
feina feta. Demà tornaran a la mateixa feina, en la sala altra vegada recollida
i de mica en mica, sota la seva mà aniran sorgint les columnes, els rosetons,
els àngels, la fauna i la flora dels capitells.
Aquests homes són la insistència, sota
les seves mans la pedra es transfigura i en ella es tanca un esperit, però, al
passar per entre mig d'aquells artífex d'aquelles pedres, un amic, ens diu:
Aquest saló asseguren que serà el futur
saló de la Mancomunitat. Heus aquí com aviat apareix la continuïtat al costat de la insistència,
però poderosa i ample. La insistència és aquest home que labora tenaçment; la continuïtat
és la raça, aquesta raça catalana que estén els braços fent amb tot el seu cos
solució de continuïtat, l’arcada d'unió entre 1711 i 1913, omplint el buit de
dos segles.
Perquè aquesta sala que el poder
castellà feu d’Audiència on aplicar justícia amb lleis estranyes, fou abans el
Palau de la Generalitat Catalana. L’Audiència ja no hi és, la Diputació
artificial hi perdura, recobra els salons pairals i es prepara a continuar la historia
de Catalunya.
Es tota la nostra fe, la nostra lluita
i també la nostra tragèdia, la continuació de Catalunya. Bé és veritat que un
home s’omple de joia esperançadora, perquè pensa que en aquesta continuació hi
som tots, aquests escultors que treballen la pedra; aquestes floristes que
segueixen una tradició gentilícia; aquests gramàtics que acaben de donar unes
normes filològiques; aquest pintor que deixa París per a pintar les vides i les
coses catalanes; aquesta artista que en català canta al Liceu després de córrer
victoriosa per la terra, el «Plany»; aquest home que somia, mentre escriu
drames i comèdies, en un palau del Teatre Català; aquests homes que ja tenen
fet el palau de la Música Catalana i aquells altres que tradueixen a Wagner a
la nostra llengua; aquestes associacions catalanistes esteses arreu del món;
aquests que amb ànima de frares medievals, inicien a l'Institut, la nostra ciència,
i la nostra filosofia; aquests que ja han arrodonit les nostres lletres i les
nostres belles arts; aquests que conserven i defensen lo que ens resta de
legislació; aquestes multituds que aconsegueixen un 20 de maig de 1906, i
aquests diputats que vetllen per la realització de l'ideal i encara els
minuciosos, els anònims; els que fan posar els telegrames en català; els que en
català porten els llibres de caixa i escriuen els rètols de la seva botiga; el
que pensa amb Europa i només es recorda del Museu del Prado de Madrid; el que
quan es troba amb estranyes cerimònies arreplegadores de gentada, desvia el seu
camí; el que si es dona el cas que està en un lloc on es parla castellà i a un
dels interlocutors, se li escapa una paraula catalana, afegim: com diuen aquí, senyor; el que, com ahir, compra flors, perquè
és Sant Jordi.
ECO escrit per Andreu Nin al
Poble Català el dia 24 d’abril de 1913.
No ha estat fàcil trobar un escrit
de l’Andreu que fes referència a la diada de Sant Jordi. Cal pensar que en els
anys que es dedicava al periodisme no existia la Generalitat, l’Ajuntament de
Barcelona estava en mans dels Lerrouxistes i la Mancomunitat era encara un projecte
embrionari. Tot i les condicions poc favorables a la celebració de la jornada
hem trobat aquest magnífic escrit de Nin que és un compendi d’allò que sempre
hem volgut molts dels que ens sentim d’aquest país. BONA DIADA DE SANT JORDI!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada