EL CÒLERA. LA MALATIA SOSPITOSA.

Pels carrers i les llars, els diàlegs son diàlegs de fossers. Quants morts? Tants ..., i apunt de morir, altres tants. Tots semblen enterramorts, passant comptes als negoci del dia.

I heus aquí que arriba un minyó que estava estiuejant i que no tenia de tornar fins a primers d’octubre, passada la verema, quan ja en el poble no hi resta més que un xic de palla polvoritzada en els eres, i raïms espremuts i negres a les vores del cups. Aquest amic es metge, però no exerceix i té sempre un gest ple de fe i una paraula optimista per totes les coses. I el diàleg amb ell, ja no és d’enterraments.

-Esteu sa i fort...

-Es que no he entrat en un cafè fa dos mesos.

-Torneu content.

-Es que no m`he preocupat de política ni he llegit diaris.

.Doncs, si tant be us anava, per què torneu?

-Perquè he sentit a dir que per allí on jo era, la salut no es gaire bona. Es parla de còlera... I una epidèmia ha de passar-se a la ciutat, prop dels laboratoris, de les brigades sanitàries, de les farmàcies ben proveïdes, dels metges amb biblioteca renovada, de l’alegria de a gran urbs, amb músiques, amb les floristes que van pel carrer, amb les dones pomposes, amb inquietuds que a vegades estan per sobre de la mort. La ciutat, està més enllà de les bactèries i de les defuncions. I jo, en dies en que la mort galopa desbocada, trio la ciutat, en contra del poble.

Ciutat que diuen envilida i que es vilipendiada, ciutat de les misèries i de les brutícies, ciutat de les multituds sense carn y sense sabó, miserable pecadora i prostituïda ciutat, en l’hora de les enormes tragèdies arriba també l’hora de les teves justícies. Hi havia el tòpic de la ciutat que emmalaltia als homes. El camp era la salut, la força per la sang pobre i els nervis malaltissos. La tradició se’n aprofitava d’aquesta llegenda i convertia el poble amb rector, bons creients, sanes costums i pocs diaris en un miraculós sanatori.

Però, “la malaltia sospitosa”, corre pels camps. I el jove intel·ligent, sa i optimista, abandona el poble, on la única porta ben oberta es la del cementiri, per trobar en la ciutat la seguretat de la seva vida, entre mig de la vida turbulenta que alegra i conforta i les brigades sanitàries que desinfecten, creient més amb el Formol i l’Hipoclorit de cals, que amb les oracions.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 6 de setembre de 1911.

 

                      Brigada potabilitzadora de l'aigua del Vedrell durant l'epidèmia de còlera, el 1911

En aquest ECO Nin escriu sobre les avantatges de viure a ciutat davant de la vida rural. Ho fa en el moment en que El Vendrell era batut per l’epidèmia de còlera que va desenvolupar-se a finals d’agost i principis de setembre del 1911. Curós per no crear més alarma de la que ja hi havia, ho fa sense nomenar el poble. De retruc, amb la trobada del seu amic, justifica les raons de moltes persones que, per fugir dels estralls de l’epidèmia, marxaren del Vendrell a Barcelona. Nin no havia marxat, en aquells temps, ja residia de manera permanent a Barcelona.

 

BRUTALIDAD POLICIAL.

 Todo el mundo conoce ya la terrible hazaña del policía Andrés Figea. No es esta la primera brutalidad que cometen los agentes del orden; los dignísimos representantes de la autoridad. Tampoco será la última.

Ahora estudiemos desapasionadamente el asunto.

Nosotros hemos escrito muchos artículos hablando de la falta de respeto que los ciudadanos -mal educados socialmente- manifiestan hacia los agentes de la autoridad. La policía inglesa, hemos dicho, no es mejor que la policía española; lo que sucede es que aquélla cuenta con la ayuda, con la cooperación inmediata de los ciudadanos que ven en el policía un hombre serio, imparcial, desapasionado; dispuesto siempre a colocarse en favor de los ciudadanos que demandan auxilio. ¿Por qué no sucede aquí lo mismo? Contestar a esa pregunta sería resolver completamente el problema. La esencia, el fondo, el alma de esta cuestión interesantísima entra en la psicología de nuestro pueblo que por causas étnicas; por indeterminados atavismos; por su tradición; tal vez por sus vicisitudes a través de la historia, ostenta un carácter indómito; propicio a dejarse arrebatar por todas las pasiones. Desde luego, cualquiera que sean las causas que determinen su carácter, lo cierto es que aparece demasiado salvaje; poco civilizado.

Acusar de salvajismo al guardia Figea es algo que puede hacerse impunemente: ahí está su obra, su inicuo proceder; su acción vituperable para justificar todos los calificativos denigrantes que se le quieran dedicar; pero con esto no se conseguirá gran cosa; los policías no se enmiendan con la aplicación de adjetivos. Aun castigándoles en la forma que previenen las leyes no es posible creer en su regeneración; el mal es tan hondo que necesita una cirugía y una terapéutica nuevas que no se han incorporado aun a nuestro sistema legislativo.

El policía no es un hombre caído de la luna; no es de otra naturaleza, de otra raza distinta a la nuestra. El policía no se diferencia de los demás ciudadanos más que en el uniforme y donde los ciudadanos son brutales, pendencieros, irrespetuosos e irreflexivos, la policía es también brutal, apasionada, irrespetuosa e irreflexiva. El guardia es, casi siempre, un hombre inculto; un desgraciado víctima de su debilidad o de su ignorancia que no hallando otra ocupación mejor aceptó el uniforme de policía como hubiera aceptado la escoba o el uniforme de lacayo en cualquier casa grande. Las escasas formalidades que presiden su nombramiento son la sospecha de su inutilidad; una sospecha que se confirma casi siempre.

Las reformas últimamente realizadas en el cuerpo de policía han llenado las delegaciones de agentes especiales, de jóvenes que suponemos cultos e inteligentes; de hombres que aman su profesión y se esfuerzan en desempeñarla honradamente. ¿Qué hacen estos jóvenes? ¿Cuál es su secreta misión? ¿Es que todos se ocupan de eclipsar la gloria de Scherlok Holmes? ¿No sería prudente dedicarles a desempeñar las humildes y delicadas funciones que desempeñan los guardias? La cultura, el talento, la buena educación de esos señores son, sin duda, la mejor garantía que se puede pedir en el desempeño de tales funciones.

Piense sobre esto el ministro de la Gobernación; vale la pena de dedicar al asunto un poco de atención. Es preciso que el caso del agente criminal que patea las entrañas de una criatura no se repita. Es preciso poner a esto un remedio inmediato.

 

Article escrit per Andreu Nin el 23 de juliol de 1914.

 

Aquest cas de brutalitat policial correspon al succés que va saltar als mitjans de comunicació el dia abans de `publicar-se l‘article d’Andreu Nin, i que va causar la mort del jove Francisco Lea Sanz, desprès d’assistir a una manifestació a Murcia. Fou envestit amb tota la intenció i de manera brutal pel policia Andrés Figea, quan el jove manifestant intentava fugir per a no ser detingut. Una manera molt particular d'aplicar la "ley de fugas".

 

EL CERCLE SANT LLUC.

Un bon amic ens envià la circular que la Junta Directiva del Círcol de Sant Lluch va adreçar als seus socis, excitant-los a que concorreguessin a la processó del Corpus. Pot servir per a un "eco" -ens diu-. Més que per a un eco, per comprovació d'aquesta passa de catolicisme plebeu i barroer que envaeix els nostres carrers i la literatura periodística.

La circular comença pregant l'assistència a la processó del "Corpus", institució honra de la nostra ciutat que fou la segona del món que l'establi. No s'esbrina prou bé si la institució es el Corpus o la processó perquè la junta directiva del Círcol de Sant Lluch, ha seguit tots els cursos de totes les processons, més segurament ha oblidat el de gramàtica i l'exacte valor de les paraules, perquè ni la processó, ni la commemoració de la presencia de Jesucrist en el Sagrament de l'Eucaristia són institucions. Després del prec, ve la comminació, i aleshores la junta directiva de Sant Lluch, diu el següent als seus socis:

"Els nostres precs seran estèrils com cada any? Tindrem de tornar a captar, fora de casa, acompanyants per la nostra insígnia? Que... tant poc l'estimeu? I a Jesucrist tampoc lo voleu honrar? Doncs a qui honrarem si no l'honrem a Ell que és nostre Déu i Salvador... No vulguem exercir d'incrèduls que això ja es passat de moda: fa uns quants anys el gremi dels savis exercia d'incrèdul, es cert, però ara ho ha deixat córrer, fent-ne traspàs als “tontos-eixerits”, quedant aquests per aquesta malifeta, de tronc amb els "pillos" de tots els temps que mai han volgut creure. Alerta doncs ¡amics i companys! que badant badant no ens trobem "situats" en mal lloc; que no resultem endarrerits, com passa amb els artistes que miren el que diu la moda de París i no es miren a dintre seu; alerta, tinguem enteniment, siguem conseqüents i no ens avergonyim de formar al lloc que ens correspon.»

El gremi dels savis... Els “tontos eixèrits que queden de tronc amb els "pillos". Badant, badant...

El lèxic no pot ésser ni més escollit, ni més místic. I no es pot negar que l'Esperit Sant inspirà una vegada més als gloriosos artistes de Sant Lluch, Però tenim de fer-los avinent que els "pillos" de tots els temps, des de Caim al capità Sánchez, solen ser religiosos i que si a un costat, tingué Jesús al mal lladre incrèdul, a l'altre costat seu el bon lladre es convertia, a més, cregui'ns la junta directiva de Sant Lluch que el "pillo" incrèdul fa un mal negoci. La moral laica no perdona; al menys no té cap sagrament de la penitencia, mentre que els "pillos" de tots els temps saben que després del pecat ve l'absolució.

La circular de Sant Lluch és un document demostratiu de l'actual grollera exaltació catòlica, Quan la gent aplaudeix pels carrers el pas d'un Sant Crist i a la Custodia, quan els periòdics conservadors escriuen amb efusió que les imatges religioses desfilaren entre continues ovacions, com els oradors d'un míting, quan en "La Veu de Catalunya» s'arriba a escriure que en la processó constantiniana, el Crist de Lepant «obtingué un éxit personal», no deu estranyar que una junta directiva parli de «pillos», de "tontos eixerits" i posi en circulació per a excitar la unció religiosa el verb badar.

Catolicisme de míting, de prosa electoral, d'entusiasmes de plebs. Però, què més?...

Al Vendrell, la passada setmana s'anuncià una processó que havia estat sospesa, amb un pregó. El nunci, tocant la corneta anuncià el dia i l'hora. Després del pregó religiós vingué el profà: «Se fa saber per a que les filles de María hi acudeixin totes, que la processó es farà demà, sense falta a les cinc de la tarda. També es fa saber que a cal Quet s'ha rebut un vi negre excel·lent, que el vendrà a ral.»

 

Eco escrit per Andreu Nin el 27 de maig de 1913.

 

 

Aquí Nin no pot estar-se de criticar a la Junta Directiva del Cercle Sant Lluc per les seves actituds del que ell anomena “catolicisme barroer”. Sabudes les diferències entre els artistes de caire conservador del Cercle i les dels que formaven part del grup de les Arts i els Artistes, està clar que no eren tan sols d’ordre estètic -que també- sinó que hi havia grans diferències també de caràcter ideològic.

Nin sempre que pot i li ve a tomb, en els seus ECOS, aprofita per incloure alguna experiència vendrellenca com aquesta del “pregoner” que ja s’havia inventat les “falques publicitàries” abans que ho fessin les ràdios i la televisió.

La lectura d’aquest ECO d’Andreu Nin m’ha fet recordar un vell veí de casa, dels meus anys d’infantesa a qui havia sentit de pregoner: en “Quim Tuyetes”; el darrer nunci que va tenir el Vendrell.

LOS REPATRIADOS.

 La triste caravana pasa ente los balcones de nuestra habitación; es una cosa lamentable, un espantoso y trágico espectáculo que llega a conmovernos profundamente. Sentimos que su carne es la nuestra, que su desolación espiritual, su cansancio, su hambre, su falta de esperanza y de refugio representan la desolación, el hambre y el cansancio de todo un pueblo. No es posible disfrazar la verdad con falsos razonamientos. Todos estos hombres pasaron la frontera cansados de pedir, de buscar, de solicitar una ocupación, un trabajo que les diese para vivir dignamente; fueron de puerta en puerta, entraron en los talleres, en las oficinas, en las fábricas; cruzaron el campo en distintas direcciones, suplicaron humildemente, hablaron de sus hijos, de sus esposas, de sus madres que padecían hambre, del deber imprescindible que tienen de subvenir a las necesidades de una porción de criaturas incapaces de defender su vida y cuya tutela les confirió una ley natural sancionada por el Estado.

Y cuando les rindió la fatiga, cuando se convencieron de que aquí no había para ellos un pedazo de pan, ni un miserable albergue, se fueron para no convertirse en ladrones, en salteadores, para no obligarnos violentamente a remediar sus necesidades.

Ahora vuelven, y el problema se plantea de nuevo para ellos y para nosotros. ¿Qué es lo que vamos a hacer con esta gente? ¿Cómo vamos a emplear el esfuerzo de sus brazos y de su inteligencia?

No basta socorrerles momentáneamente; la limosna es un medio de prolongar su miseria. Las autoridades, lo único que han hecho hasta ahora es disolverlos, dispersarlos; se habla de una suscripción a su favor; con eso se tranquiliza la conciencia de los ricos, pero no se resuelve nada; no se hace más que soslayar el problema, sin darle una verdadera solución. Este procedimiento, desacreditado ya en todas partes, sigue practicándose aquí, donde perduran todos los desatinos, todos los anacronismos.

Se confía en algo indeterminado, indefinible; se supone que andarán por ahí mendigando, arrastrándose, llorando o maldiciendo, de puerta en puerta; se cuenta con el azar; se supone que al fin hallarán un refugio o se suicidarán para evitarnos el espectáculo de su miseria. Se les da un pedazo de pan con la obligación de caminar, de ir más lejos, siguiendo una peregrinación espantosa. El procedimiento no puede ser más estúpido. ¿Es que ahora van a encontrar en sus pueblos respectivos, en esos lugares de donde les hizo salir el hambre, un ambiente menos hostil, una ocupación digna, un trabajo que les ponga a cubierto de la miseria? ¿No sería mejor preguntarle a cada uno lo que sabe hacer, cuáles son sus aptitudes, sus disposiciones? ¿No sería más eficaz formar una lista en la que constara el nombre y la profesión de cada uno de ellos, publicándola inmediatamente en todos los periódicos?

De este modo, sería más fácil colocarles. Enviándoles a sus pueblos respectivos y dándoles aquí al pasar una mala comida, no se adelanta gran cosa; créanlo los organizadores de esas suscripciones tan inútiles como piadosas.

 

Article escrit per Andreu Nin el 19 d’agost de 1914 al diari La Publicidad.

 

En aquest article Nin descriu -amb la seva particular narrativa- el problema que va generar-se, un cop iniciada la Gran Guerra, amb els repatriats d’origen espanyol que fugien dels llocs en conflicte i que ho feien forçats a deixar tot allò que havien pogut obtenir en els països on treballaven. Barcelona va ser un lloc de concentració d’aquests repatriats en els primers combats del conflicte a Europa.

Grup de repatriats acampats a les Rambles de Barcelona.

ELS BOY SCOUTS

El primer de tot que van fer els “boy scouts”, com si estesin aconsellats per en Santiago Rusiñol, va ser posar pes. Després, adquiriren un segell. Després una bandera espanyola. A l’últim davant de les autoritats, feren parada cívica-militar. Però tot això, encara que tangible, resultava una mica platònic. Però, el destí vetlla pels enamorats de l’acció, com els deus pels amorosos, i en el camí de Pedralbes col·locà unes pedres i un carruatge encallat. Els “boy scouts”, posant el pensament per gradació jeràrquica, en Deu, en el cap de l’Estat i en el senyor  Foronda, tragueren les pedres i: Au, au! Oooxqué! Descollaren el carruatge que tornà a marxar majestuós i sorollós com si portés l’avenir dels “boy scouts”.

Grans xicots! Els que ens hem criat incorrectament pels carrers i els camps, fent guerra a cops de pedra, matant pardals amb tiradors, trencant vidres de sabaters i fent excursions, escapant-nos de casa, no comprenem gaire a aquests minyons uniformats i seriosos, que segurament porten farmaciola per si troben ocells ferits per altres xicots i con incapaços de faltar al respecte a cap sabater. Ells potser gaudiran més que nosaltres, amb el barretet i les polaines i el bastó i el vestit de vellut o de “kaki”, però si això dura, quan seran grans ni sabran ballar, ni mai el pare tindrà necessitat de donar-los la clau, ni quan arribaran a vells podran fer riure als fills o als nets explicant-los-hi entremaliadures.

Ja ens plau que es doni una norma als necessaris esbarjos dels minyons i que fer dues hores de camí es declari bo a la pàtria i saltar un rierol o una paret, realitzar un acte cívic i tornar a l’edat de pedra aprenent a encendre foc sense mistos, fer cultura, però ens atrevim a insinuar que no es converteixi la nova institució en una decoració dominical, en una mena de Creu Roja jovenívola, trota camins  que ens trobarem a arreu, Perquè ni el Tibidabo és la Jungfrau, per anar amb aquells bastons de punxa pels carrers, ni creiem que tinguin que fer estudis topogràfics per tal de exhibir tanta bandereta. El jovent, cap a la muntanya, cap a les carreteres, però senzillament, sense marcar el pas, ni anar darrera de banderins. Ensenyar-los a estimar la terra i a créixer forts i bons durant la setmana i el diumenge a fora, sense posar-se la bandera espanyola a tall de lligacama.

 

A un que, com molts dels meu coetanis, prové del món de l’escoltisme; he de confessar que em va sorprendre el to que utilitza Nin al parlar dels “boy scouts”. Però vaig entendre-ho al moment, al situar el seu ECO en el context històric que el va escriure. Els “boy scouts” als quals Nin es refereix, quan escriu aquest ECO, és als grups de “Exploradores Barceloneses” creats per Pere Roselló -militar i capità de cavalleria- i altra gent de l'alta societat local de Barcelona, completament deslligada del moviment catalanista de l’època. Amb aquests antecedents no és d’estranyar que no gaudissin de les simpaties de l’Andreu Nin.  

Aquest es un grup contemporani d'Exploradores Barceloneses amb el capità Pere Roselló a l'esquerra.

 

PODER ESCOLTAR EL QUE ENS DIRÀ LA JUDIT SOBRE 

ELS DOS LLIBRES QUE HA PUBLICAT D`ANDREU NIN,

SERÀ UNA BONA MANERA DE PASSAR EL MATÍ DEL DISSABTE.

NO US HO PERDEU!