Un bon amic ens envià la circular que la Junta Directiva del Círcol de Sant
Lluch va adreçar als seus socis, excitant-los a que concorreguessin a la processó
del Corpus. Pot servir per a un "eco" -ens diu-. Més que per a un
eco, per comprovació d'aquesta passa de catolicisme plebeu i barroer que envaeix
els nostres carrers i la literatura periodística.
La circular comença pregant l'assistència a la processó del "Corpus",
institució honra de la nostra ciutat que fou la segona del món que l'establi.
No s'esbrina prou bé si la institució es el Corpus o la processó perquè la
junta directiva del Círcol de Sant Lluch, ha seguit tots els cursos de totes
les processons, més segurament ha oblidat el de gramàtica i l'exacte valor de
les paraules, perquè ni la processó, ni la commemoració de la presencia de
Jesucrist en el Sagrament de l'Eucaristia són institucions. Després del prec,
ve la comminació, i aleshores la junta directiva de Sant Lluch, diu el següent
als seus socis:
"Els nostres precs seran estèrils com cada any? Tindrem de tornar a
captar, fora de casa, acompanyants per la nostra insígnia? Que... tant poc
l'estimeu? I a Jesucrist tampoc lo voleu honrar? Doncs a qui honrarem si no
l'honrem a Ell que és nostre Déu i Salvador... No vulguem exercir d'incrèduls
que això ja es passat de moda: fa uns quants anys el gremi dels savis exercia d'incrèdul,
es cert, però ara ho ha deixat córrer, fent-ne traspàs als “tontos-eixerits”,
quedant aquests per aquesta malifeta, de tronc amb els "pillos" de
tots els temps que mai han volgut creure. Alerta doncs ¡amics i companys! que
badant badant no ens trobem "situats" en mal lloc; que no resultem
endarrerits, com passa amb els artistes que miren el que diu la moda de París i
no es miren a dintre seu; alerta, tinguem enteniment, siguem conseqüents i no ens
avergonyim de formar al lloc que ens correspon.»
El gremi dels savis... Els “tontos eixèrits que queden de tronc amb els "pillos". Badant, badant...
El lèxic no pot ésser ni més escollit, ni més místic. I no es pot negar que
l'Esperit Sant inspirà una vegada més als gloriosos artistes de Sant Lluch,
Però tenim de fer-los avinent que els "pillos" de tots els temps, des
de Caim al capità Sánchez, solen ser religiosos i que si a un costat, tingué
Jesús al mal lladre incrèdul, a l'altre costat seu el bon lladre es convertia, a
més, cregui'ns la junta directiva de Sant Lluch que el "pillo" incrèdul
fa un mal negoci. La moral laica no perdona; al menys no té cap sagrament de la
penitencia, mentre que els "pillos" de tots els temps saben que
després del pecat ve l'absolució.
La circular de Sant Lluch és un document demostratiu de l'actual grollera
exaltació catòlica, Quan la gent aplaudeix pels carrers el pas
d'un Sant Crist i a la Custodia, quan els periòdics conservadors escriuen amb
efusió que les imatges religioses desfilaren entre continues ovacions, com els
oradors d'un míting, quan en "La Veu de Catalunya» s'arriba a escriure que
en la processó constantiniana, el Crist de Lepant «obtingué un éxit personal»,
no deu estranyar que una junta directiva parli de «pillos», de "tontos eixerits"
i posi en circulació per a excitar la unció religiosa el verb badar.
Catolicisme de míting, de prosa electoral, d'entusiasmes
de plebs. Però, què més?...
Al Vendrell, la passada setmana s'anuncià una processó
que havia estat sospesa, amb un pregó. El nunci, tocant la corneta anuncià el
dia i l'hora. Després del pregó religiós vingué el profà: «Se fa saber per a
que les filles de María hi acudeixin totes, que la processó es farà demà, sense
falta a les cinc de la tarda. També es fa saber que a cal Quet s'ha rebut un vi
negre excel·lent, que el vendrà a ral.»
Eco
escrit per Andreu Nin el 27 de maig de 1913.
Aquí Nin no pot estar-se de criticar a la Junta Directiva del Cercle Sant
Lluc per les seves actituds del que ell anomena “catolicisme barroer”. Sabudes
les diferències entre els artistes de caire conservador del Cercle i les dels
que formaven part del grup de les Arts i els Artistes, està clar que no eren
tan sols d’ordre estètic -que també- sinó que hi havia grans diferències també
de caràcter ideològic.
Nin sempre que pot i li ve a tomb, en els seus ECOS, aprofita per incloure
alguna experiència vendrellenca com aquesta del “pregoner” que ja s’havia
inventat les “falques publicitàries” abans que ho fessin les ràdios i la
televisió.
La lectura d’aquest ECO d’Andreu Nin m’ha fet recordar un vell veí de casa,
dels meus anys d’infantesa a qui havia sentit de pregoner: en “Quim Tuyetes”;
el darrer nunci que va tenir el Vendrell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada