El primer de tot que van fer els “boy scouts”, com si estesin aconsellats per en Santiago Rusiñol, va ser posar pes. Després, adquiriren un segell. Després una bandera espanyola. A l’últim davant de les autoritats, feren parada cívica-militar. Però tot això, encara que tangible, resultava una mica platònic. Però, el destí vetlla pels enamorats de l’acció, com els deus pels amorosos, i en el camí de Pedralbes col·locà unes pedres i un carruatge encallat. Els “boy scouts”, posant el pensament per gradació jeràrquica, en Deu, en el cap de l’Estat i en el senyor Foronda, tragueren les pedres i: Au, au! Oooxqué! Descollaren el carruatge que tornà a marxar majestuós i sorollós com si portés l’avenir dels “boy scouts”.
Grans xicots! Els que ens hem criat
incorrectament pels carrers i els camps, fent guerra a cops de pedra, matant
pardals amb tiradors, trencant vidres de sabaters i fent excursions,
escapant-nos de casa, no comprenem gaire a aquests minyons uniformats i
seriosos, que segurament porten farmaciola per si troben ocells ferits per
altres xicots i con incapaços de faltar al respecte a cap sabater. Ells potser
gaudiran més que nosaltres, amb el barretet i les polaines i el bastó i el
vestit de vellut o de “kaki”, però si això dura, quan seran grans ni sabran
ballar, ni mai el pare tindrà necessitat de donar-los la clau, ni quan
arribaran a vells podran fer riure als fills o als nets explicant-los-hi
entremaliadures.
Ja ens plau que es doni una norma als
necessaris esbarjos dels minyons i que fer dues hores de camí es declari bo a
la pàtria i saltar un rierol o una paret, realitzar un acte cívic i tornar a
l’edat de pedra aprenent a encendre foc sense mistos, fer cultura, però ens
atrevim a insinuar que no es converteixi la nova institució en una decoració
dominical, en una mena de Creu Roja jovenívola, trota camins que ens trobarem a arreu, Perquè ni el
Tibidabo és la Jungfrau, per anar amb aquells bastons de punxa pels carrers, ni
creiem que tinguin que fer estudis topogràfics per tal de exhibir tanta
bandereta. El jovent, cap a la muntanya, cap a les carreteres, però
senzillament, sense marcar el pas, ni anar darrera de banderins. Ensenyar-los a
estimar la terra i a créixer forts i bons durant la setmana i el diumenge a
fora, sense posar-se la bandera espanyola a tall de lligacama.
A un que,
com molts dels meu coetanis, prové del món de l’escoltisme; he de confessar que
em va sorprendre el to que utilitza Nin al parlar dels “boy scouts”. Però vaig
entendre-ho al moment, al situar el seu ECO en el context històric que el va
escriure. Els “boy scouts” als quals Nin es refereix, quan escriu aquest ECO,
és als grups de “Exploradores Barceloneses” creats per Pere Roselló -militar i
capità de cavalleria- i altra gent de l'alta societat local de Barcelona, completament deslligada del moviment catalanista de l’època. Amb aquests
antecedents no és d’estranyar que no gaudissin de les simpaties de l’Andreu Nin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada