Pels carrers i les llars, els diàlegs son diàlegs de fossers. Quants morts? Tants ..., i apunt de morir, altres tants. Tots semblen enterramorts, passant comptes als negoci del dia.
I heus aquí que
arriba un minyó que estava estiuejant i que no tenia de tornar fins a primers
d’octubre, passada la verema, quan ja en el poble no hi resta més que un xic de
palla polvoritzada en els eres, i raïms espremuts i negres a les vores del
cups. Aquest amic es metge, però no exerceix i té sempre un gest ple de fe i
una paraula optimista per totes les coses. I el diàleg amb ell, ja no és
d’enterraments.
-Esteu sa i
fort...
-Es que no he
entrat en un cafè fa dos mesos.
-Torneu
content.
-Es que no m`he
preocupat de política ni he llegit diaris.
.Doncs, si tant
be us anava, per què torneu?
-Perquè he
sentit a dir que per allí on jo era, la salut no es gaire bona. Es parla de
còlera... I una epidèmia ha de passar-se a la ciutat, prop dels laboratoris, de
les brigades sanitàries, de les farmàcies ben proveïdes, dels metges amb
biblioteca renovada, de l’alegria de a gran urbs, amb músiques, amb les
floristes que van pel carrer, amb les dones pomposes, amb inquietuds que a
vegades estan per sobre de la mort. La ciutat, està més enllà de les bactèries
i de les defuncions. I jo, en dies en que la mort galopa desbocada, trio la
ciutat, en contra del poble.
Ciutat que
diuen envilida i que es vilipendiada, ciutat de les misèries i de les
brutícies, ciutat de les multituds sense carn y sense sabó, miserable pecadora
i prostituïda ciutat, en l’hora de les enormes tragèdies arriba també l’hora de
les teves justícies. Hi havia el tòpic de la ciutat que emmalaltia als homes.
El camp era la salut, la força per la sang pobre i els nervis malaltissos. La
tradició se’n aprofitava d’aquesta llegenda i convertia el poble amb rector,
bons creients, sanes costums i pocs diaris en un miraculós sanatori.
Però, “la
malaltia sospitosa”, corre pels camps. I el jove intel·ligent, sa i optimista,
abandona el poble, on la única porta ben oberta es la del cementiri, per trobar
en la ciutat la seguretat de la seva vida, entre mig de la vida turbulenta que
alegra i conforta i les brigades sanitàries que desinfecten, creient més amb el
Formol i l’Hipoclorit de cals, que amb les oracions.
Eco
escrit per Andreu Nin el 6 de setembre de 1911.
En
aquest ECO Nin escriu sobre les avantatges de viure a ciutat davant de la vida
rural. Ho fa en el moment en que El Vendrell era batut per l’epidèmia de còlera
que va desenvolupar-se a finals d’agost i principis de setembre del 1911. Curós
per no crear més alarma de la que ja hi havia, ho fa sense nomenar el poble. De
retruc, amb la trobada del seu amic, justifica les raons de moltes persones que,
per fugir dels estralls de l’epidèmia, marxaren del Vendrell a Barcelona. Nin
no havia marxat, en aquells temps, ja residia de manera permanent a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada