JUDICI DE FALTES AL “PAPITU”.

 Le Matin hauria fet una crònica amb clixés fotogràfics ...

El “Papitu” va ser denunciat per un gravat que el fiscal, el fiscal de Sa Majestat –“a tout seigneur, tout honneur”-, va considerar immoral. El dibuix era una dona que es vestia amb les faldilles i la brusa a mig posar, però que al emmirallar-se, deixava veure en el vidre una mica de garganta. Les senyores escotades, sens dubte, cauen en faltes a la moral i no pot concebir-se l’art sense la cotilla, ni a les dides sense una fulla de parra.

La redacció del “Papitu” determinà oposar-se al sentit jurídic del senyor fiscal, atemptatori al goig de viure, tan acreditat a Barcelona, i a la llibertat artística. Tal dit, tal fet. Es buscaren testimonis de vàlua i acudiren tots a judici de faltes, que va tenir lloc ahir. A les quatre de la tarda.

Com a crític d’art, anava el senyor Pous i Pagès, com a home de món, perit en “deshabillées” i coses picaresques, don Ferran de Soto i de la Lastra, il·lustre cavaller que té, entre els seus avantpassats, al Soto conqueridor de la Florida, un mitrat de les Índies i un marquès que va estripar la seva executòria quan van ser vençudes les tropes de Carles V. Seguien, com a cronista mundà, en Marius Aguilar, i testimonis femenins irrecusables, la Bella Chelito, com a tiple còmica; la seva germana, com artista de plàstica, i la Conxita Valery, deliciosa “deessa”. L’advocat era l’Amadeu Peig.

Entre les parets plenes de folis i les velles taules i els seriosos funcionaris judicials... !Què picarescament es destacaven els barrets pomposos i les fastuoses faldilles de vellut i les amples pells dels abrics i dels manguitos! Dia de recepció galant en el rònec casal del carrer del Governador... Els crítics i el cronista, i l’il·lustre descendent del conqueridor de La Florida, testimoniaren que era perfectament artístic el dibuix; les artistes, que elles havien sortit, per exigències de les obres, molt més lleugeres de robes que la senyora dibuixada, sense que cap funcionari tingué d’obrir el codi. El tribunal, molt serio, tot estudiant el fons de l’assumpte, atenia a les formes amb que es presentava.

Es d’esperar que els senyors del tribunal faran el cor fort i condemnaran al “Papitu”. Els redactors d’aquest, que obsequiaren amb un esplèndid banquet a les artistes, esperen la sentència per consolar-se, fent-ne un altre, en cas de sortir condemnats.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 11 de gener de 1911.

 

Nin en la seva llarga trajectòria periodística sempre va sortir a defensar la llibertat d’expressió en els mitjans de comunicació. Ho va fer en temes transcendents i molt seriosos i en d’altres, com és el cas, on amb el mateix fons, les formes li permeteren afrontar-ho de manera més humorística, tal com predicava la revista demandada. Vist amb els ulls de principis de segle a algú fins i tot li podia semblar escandalosa la defensa que Nin en fa dels fets jutjats.

Aquest és el dibuix del "Papitu" motiu de la demanda i del judici.

EL CRIST DE MIQUEL ÀNGEL.

L’emocionant nova, encara no es coneguda mes que de mitja dotzena d'artistes. Potser ni en Miquel Utrillo, la sap encara, però una vegada es faci pública cap a Reus aniran en romiatge els artistes y els “amateurs», els reporters y els fotògrafs.

A Reus s'ha trobat un Miquel Angel. Es un Crist, del qual es propietari el senyor Mayner, diputat per la circumscripció. Penjat el Crist en una de les sales de la casa del senyor Mayner, rebia les admiracions de la família, de les visites y d'algun esperit selecte, que assabentat de la perfecció d'aquella obra, anava a ofrenar-li la seva curiositat admirable. Un dia arribà un antiquari i oferí un preu, un preu mòdic, que no feia aixecar cap estranyesa. El senyor Mayner, rebutjà l'oferta. Aquell Crist era una de les millors decoracions de la casa y no era qüestió de vendre’l. Darrera de l’antiquari, hi anà un marxant. El senyor Mayner, tornà a insistir en la seva negativa. Y el Crist va seguir rebent les admiracions de la família, que ja se l'estimava més, com a Crist i com a objecte desitjat per tothom.

Però fa poc es va presentar un altre marxant. Examinà el  Crist y amb paraula decidida, amb paraula ianqui, digué al senyor Mayner:

-Tinc ordre d'oferir a vostè per aquest Crist, setanta mil duros.

En Mayner, no sortia de la seva sorpresa, enorme y dolsa.

-Setanta mil duros?  Però, com es possible?

-El Crist, es un Miquel Angel.

El senyor Mayner, ignorem quina noció tenia de Miquel Angel. El marxant no li explicà l'infinit valor artístic d'aquella escultura. Allò, per lo rar, tenia un preu i ell ho oferia. El senyor Mayner, expressa el seu desig de meditar sobre aquell miracle que s'havia produït a casa seva, pera no procedir lleugerament. Al cap d'uns dies el marxant insistia sobre la venda, però aquesta vegada als setanta mil duros n'hi afegia trenta mil més. Pel costat obert del Crist, manava una fortuna... El marxant encara oferia més. Si el senyor Mayner es decidia a vendre l’escultura, a més dels cent mil duros, podria triar l'artista que volgués, espanyol o francès, pera que li fes una reproducció perfecta.

Què farà el senyor Mayner? No es gens dubtós, però aquest Miquel Angel no hauria de sortir de Catalunya o al menys d'Espanya. Els particulars, el Municipi, la Diputació, per subscripció nacional, o l'Estat, tindrien d’impedir-ho, adquirir-lo, abans de que es realitzi, si ja no ho està, la venda. Així quan per tot el món artístic es parli d'aquesta troballa meravellosa, al costat de la gran nova, hi haurà el comentari dedicat al poble que ha tributat un homenatge d'or al diví Buonaroti.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 8 de desembre de 1911.

 

La sensibilitat artística de Nin es manifestà en molts dels seus articles; parlant sobre tot dels seus amics noucentistes com Sunyer, Manolo Hugué, Maillol, Humbert i molts d’altres però,  qualsevol tema relacionat amb el mon de l’art no s’escapava de les seves observacions. Aquí exposem un fet que desconeixeran fins i tot molts reusencs on Nin parla de l’aparició d’una talla, atribuïda a Miquel Angel, d’un crist que pertanyia a la col·lecció del diputat  Ramon Mayner Socias conegut empresari i polític reusenc que havia nascut al Vendrell.

Suposem que Nin va escriure aquest ECO una mica en to d’anècdota, però va provocar una airada reacció de Josep Maria Folch i Torres, crític d’art de “La Veu” i representant dels corrents “modernistes” que estaven clarament enfrontades a les “noucentistes” que defensava Andreu Nin.

Al final Nin va publicar un ECO amb la rectificació sobre l’autoria del Crist pocs dies després.

Aquest es l'autèntic crist de Miquel Àngel que originà els arguments de l'atribució.

REVISIÓN DEL PROCESO DE MONTUIC.

Si Francisco Ferrer Guardia, fusilado en Montjuic, debe ser o no enaltecido como propongo, eso ya se ha discutido, aportando al debate su opinión contraria al enaltecimiento del que fue víctima de los odios reaccionarios y de la cobardía general en 1909 de ilustres políticos y pedagogos. Después de la sentencia, moralmente reivindicada, del Consejo Supremo de Guerra, se impone la revisión del proceso Ferrer. De la revisión se mostró partidario en el Congreso don Melquiades Álvarez que no tuvo, ciertamente, para la labor pedagógica de Ferrer, ditirambos, solo condenaciones.

Todos los elementos izquierdistas coincidimos en la necesidad de la revisión del proceso Ferrer. Pero, ¿acaso fue Ferrer la primera víctima en Barcelona, del odio reaccionario y de la cobardía colectiva? ¿No entraña un olvido lamentable e injusto de otros hombres, quizá o sin quizá, moralmente más inocentes que Ferrer Guardia y que víctimas del aplanamiento del espíritu liberal barcelonés, fueron también fusilados en los fosos de Montjuic, sufriendo antes, algunos tremendos padecimientos?

Está bien que se pida la revisión del proceso Ferrer, pero antes hay que demandar, hay que exigir la revisión del proceso de Montjuic. Los que ahora claman contra el desprestigio de España en el extranjero, por la campaña de los elementos liberales contra la represión maurista en 1909, diciendo que la Europa consciente ha renovado la leyenda de los martirios olvidan, sin duda, que el origen de eso que ellos llaman leyenda, que desgraciadamente no lo es, de la barbarie española, no reside en la represión maurista, sino que nació cuando el tristemente célebre proceso incoado a consecuencia de la explosión de bombas en la calle de Cambios Viejos.

El dictamen emitido por el ilustre doctor Giné y Partagás acerca del estado en que se hallaban Francisco Callís al salir de Montjuic, hizo evocar a la Europa consciente las  escenas relatadas por Mirabeau en El jardín de los suplicios. Y la revisión de ese hecho monstruoso fue demandada por Moret, por Junoy, por Pedro Corominas, por Dionisio Pérez y por muchas otras ilustres personalidades de una muy contraria filiación política.

Ya nadie habla hoy de la revisión del proceso de Montjuic. Los que explotaron este proceso como plataforma electoral, lo han dado al olvido y pretenden explotar ahora la revisión del proceso Ferrer. Hay audacia y hay desvergüenza en el intento. Pedir la revisión del proceso Ferrer, los hombres de un partido que han proclamado su solidaridad con los mismos que, aunque inconsistente, dieron una base de prueba para incoar el proceso, con sus declaraciones llenas de cobardía y de pobreza de espíritu, entraña un gran cinismo. Un partido que no expulsa de su seno, haciendo una declaración solemne y pública de condenación y de desprecio, a los individuos que declararon contra Ferrer, no tiene derecho a pedir la revisión del proceso. Por eso los que van viendo claro, se separan del jefe que ha cubierto con el manto de la impunidad a los delatores de Ferrer. Esta es la verdadera causa de la anarquía que va minando la existencia del partido lerrouxista.

 

Article escrit per Andreu Nin el dia 19 de juliol del 1914.

 

La tremenda repressió que s’originà després dels fets de la Setmana Tràgica -quin símbol en fou l’afusellament de Francesc Ferrer Guàrdia- va ser denunciada per l’esquerra de tot Europa i també la catalana. Però, el pas del temps i les resistències del govern conservador, feren que aquestes denuncies anessin perdent força. Nin, cinc anys després encara manté en aquest article la necessitat de revisar la sentència de Ferrer i la de tots els implicats en el que s’anomenà procés de Montjuic. La seva denuncia va també dirigida a Lerroux i tots aquells lerrouxistes que només van posicionar-se contra el procés de manera formal i que fins i tot col·laboraren en afavorir la repressió.  

LA MONARQUIA I ELS REIS D’ORIENT.

 Si Espanya fos una monarquia governada amb seny, tal dia com avui, els governadors civils farien distribuir als guardes, joguines per aquells barris on hi ha més republicans. Com que els barris més republicans, son els més pobres, les famílies de la Barceloneta, de Sants, d’Hostafrancs i del districte V beneirien, una vegada a la vida, als policies i al governador que els mana. Les criatures, moltes d’elles inscrites en el registre civil, i que tan de mal han sentit dir dels reis, veurien que els pares no tenien raó i que els reis i els seus governadors, son unes persones molt generoses, que no tenen altre pensament que deixar a les petites sabates estripades, unes pilotes o unes nines.

Quin record més purament monàrquic, quedaria en el cor dels infants! Encara que després es fessin republicans, sempre tindrien una excusa sentimental pels que passaren, una nit, per casa seva, sense cridar-los, per fer-los-hi un present. I si un dia revolucionari, un rei queia sota la justícia popular, no pensarien els futurs convencionals, que per un cavall de cartró, be es pot regalar la vida del qui el va donar per a dur el content a la mainada?

Però en els pressupostos de les monarquies ningú es recorda del dia únic en el qual son populars els reis. Els nens de les barriades republicanes, saben que els seus pares, amb una pesseta que es treuen del menjar els hi compren les joguines. I quan el pare, al començar a ser grans, els hi expliquen que els reis no donen res, que mai passen per les cases dels pobres i que quan ho fa la policia es per deixar-hi paperetes de citació i no pas tambors i trompetes, els nois assenteixen i comencen a somiar amb la revolució.

Per Reis es perden els reis. I tot per convèncer als governants monàrquics de que, millor que posar una delegació en cada districte electoral, els hi resultaria més eficaç obrir un basar de joguines per a repartir-les de franc avui, entre els fills dels republicans pobres.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 5 de gener de 1913.

 

Si fa més de cent anys, els monàrquics, haguessin fet cas dels consells que els hi donava Andreu Nin, potser avui, el concepte que tenim molts de la monarquia no seria tan negatiu com el tenim ara. El cert és que la monarquia no ha fet res per a millorar-lo.

LES PEL· LÍCULES ERÒTIQUES.

Barcelona riu amb un petit escàndol que seria perfectament  còmic si un inspector de policia, anomenat Serrano de la Pedrosa, no hagués posat en la picardia d’una sessió de cinema eròtic la impertinència de la seva autoritat.

En un local del carrer de Corts, un centenar de senyors respectables del comerç, la indústria, l’art i el periodisme barceloní, pertanyents a la dreta i a l’esquerra, al catolicisme i al lliure pensament, presenciaven una pel·lícula del gènere naturalista, quan de sobte, en el silenci càlid de la sala es va sentir una veu apocalíptica i castellana: “Abran a la autoridad”.

Els senyors respectables, van veure de seguida pertorbada la pau conjugal i la gent jove, començà a esvalotar alegrement. Però el senyor Serrano de la Pedrosa, ignorant que allò, tot plegat, no era més que una falta que el Codi pena amb una multa, que el governador interí ahir va imposar, tingué detinguts dintre del local, per espai de dues hores, als espectadors, fent-los passar després per entre mig de civils i guardes de seguretat, per a prendre’ls-hi nom i domicili.

El senyor Serrano de la Pedrosa, no tenia dret a aquella extralimitació, perquè a un senyor que va a passar una hora alegre, no se’l pot detenir ni una hora, ni fer-lo passar entre civils ni exigir-li la documentació. Que per ventura es pot detenir i filiar al comprador d’un periòdic o un llibres considerats com a immorals? Es que els ulls delinqueixen? Es que la contemplació de la luxúria és més que un pecat?

Les autoritats que prohibeixin semblants espectacles, que castiguin severament  als traficants de pornografia, nosaltres ho aplaudirem, però un inspector no pot molestar, ni afrontar a un bon senyor que ha caigut en la temptació de veure unes escenes de grotesca indecència.

Que s’acabi d’una vegada amb la pornografia cinematogràfica, però que comprengui tota autoritat, que un cavaller es tan respectable abans com després de presenciar unes pel·lícules eròtiques.

 

 ECO escrit per Andreu Nin el dia 1 d’abril de 1911.

 

No era gens habitual en aquells anys les sessions de cinema eròtic i el poc que es podia veure era sempre en sessions semi clandestines fetes per clients adinerats. Nin ens narra, de manera divertida, l’incident que va produir-se en una d’elles i on, a més d’un dels participants, no li devia fer cap gràcia que se’n parlés a la premsa.

Escena d'una pel.lícula eròtica rodada el 1911 per encàrrec del mateix rei Alfons XIII.

EL FERROCARRIL, EINA DE PROGRÉS.

Fa poc que va inaugurar-se el ferrocarril de Girona a Olot. Per tots els llocs històrics de la carlinada, la màquina condueix quelcom més que passatgers i mercaderies. Si cada escola que s’obre es una presó que es tanca, cada ferrocarril que s’inaugura és un tros d‘ànima vendeana, de terra estàtica, supersticiosa i feudal que es mor.

Per això els capellans d’aquelles encontrades han declarat la guerra al ferrocarril. Arribaran ara tan aviat els periòdics, serà tan fàcil el baixar a Barcelona i el pujar de Barcelona els pelegrins d’heretgies!

Un gironí que ens conta això, acaba dient-nos, com a comprovació de la seva teoria, com a oriflama triomfal posada en la seva locomotora del Progrés: “Mirin, el poble d’Amer era absolutament carlí, però va arribar-hi el primer tros del ferrocarril de Girona a Olot, començaren de seguida els viatges de propaganda, les subscripcions als periòdics, les conferencies, la comunicació permanent, hora darrera hora, amb el món, i avui en dia el poble d’Amer és republicà, fins a l’extrem de que els republicans copen en les eleccions”

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 1 de desembre del 1911.

 

Nin aprofita la notícia de la inauguració de la línia de ferrocarril de Girona a Olot per a explicar que el tren no és només un medi de transport sinó que també és una eina de transforació social i de progrés ideològic.

Creuament de trens de la línia Girona a Olot.

FELICIDADES PARA EL NUEVO AÑO.

Haciéndose espontáneo interprete el cronista del sentir de sus compañeros de tarea diaria, viene en primer término a consignar cuanto se agradecen las felicitaciones recibidas con motivo del Año Nuevo.

Conste, pues, que esta forma de discurso malo, quiere decir que se agradecen bien y se está a la recíproca con estos cumplidos señores, haciendo extensiva la felicitación a cuantos nos honran leyendo nuestro periódico.

Si despedimos ayer el finido año con todas las de la ley, en punto a maldiciones, a las que se hizo sobradamente acreedor, lo hicimos además con la esperanza de que el recién nacido nos sonría más amablemente sin renegar de su siglo. Ninguna culpa le alcanzará en los yerros de su antecesor, y tenemos la esperanza y el deseo puestos en que procurará reivindicar y legitimar su destino.

Hereda el nuevo año un caudal de horrores de que no es culpado, como hereda los fríos de la estación. Sacuda lo bastardeado de su estirpe y haga por ofrecernos labor propia y recomendable. Claro que en la ficción retórica se habla del año en lugar de los hombres que pueden dirigir sus pasos inciertos y que tienen el deber de intentarlo. Flota en el ambiente un rencor, un deseo de aniquilamiento y destrucción que en aras de la paz imponga el anorreamiento total de una raza y el acabamiento material de la misma, poniéndola, al menos, en condiciones de una larga quietud obligada.

Y el derecho a la vida, que individuos y razas sienten por igual, impondrá, a su vez, tenaces y desesperadas resistencias, que en choque de voluntades producirá nuevos y dolorosos sacrificios. Ya al punto a que la lucha llega, hace pensar en lo imposible de la transición y el pleito que no puede ser próspero al victorioso, supone la ruina del contrincante vencido.

¡Ay de los vencidos! Se dijo hasta ahora, pero hay que añadir la compasión para los mismos vencedores, tan enorme desastre representará para unos y otros este esfuerzo diabólico y sangriento.

Si el año fine blandiendo la rama de olivo para extinguir el voraz incendio, será el año que empieza de gratísima memoria.

Vivámoslo y gocémoslo.

 

Article escrit per Andreu Nin el 1 de gener de 1915.

 

Aquest escrit de Nin és per reconfortar-nos i veure que sempre hi ha hagut anys pitjors, encara que el que acabem de passar, no hagi estat un model de bondat, segur que eren pitjor aquells inicis del 1915 amb plena Guerra Mundial.