Le Matin hauria fet una crònica amb clixés fotogràfics ...
El “Papitu” va ser denunciat per un
gravat que el fiscal, el fiscal de Sa Majestat –“a tout seigneur, tout
honneur”-, va considerar immoral. El dibuix era una dona que es vestia amb les
faldilles i la brusa a mig posar, però que al emmirallar-se, deixava veure en
el vidre una mica de garganta. Les senyores escotades, sens dubte, cauen en
faltes a la moral i no pot concebir-se l’art sense la cotilla, ni a les dides
sense una fulla de parra.
La redacció del “Papitu” determinà
oposar-se al sentit jurídic del senyor fiscal, atemptatori al goig de viure,
tan acreditat a Barcelona, i a la llibertat artística. Tal dit, tal fet. Es
buscaren testimonis de vàlua i acudiren tots a judici de faltes, que va tenir
lloc ahir. A les quatre de la tarda.
Com a crític d’art, anava el senyor
Pous i Pagès, com a home de món, perit en “deshabillées” i coses picaresques,
don Ferran de Soto i de la Lastra, il·lustre cavaller que té, entre els seus
avantpassats, al Soto conqueridor de la Florida, un mitrat de les Índies i un
marquès que va estripar la seva executòria quan van ser vençudes les tropes de
Carles V. Seguien, com a cronista mundà, en Marius Aguilar, i testimonis
femenins irrecusables, la Bella Chelito, com a tiple còmica; la seva germana,
com artista de plàstica, i la Conxita Valery, deliciosa “deessa”. L’advocat era
l’Amadeu Peig.
Entre les parets plenes de folis i les
velles taules i els seriosos funcionaris judicials... !Què picarescament es
destacaven els barrets pomposos i les fastuoses faldilles de vellut i les
amples pells dels abrics i dels manguitos! Dia de recepció galant en el rònec
casal del carrer del Governador... Els crítics i el cronista, i l’il·lustre
descendent del conqueridor de La Florida, testimoniaren que era perfectament
artístic el dibuix; les artistes, que elles havien sortit, per exigències de
les obres, molt més lleugeres de robes que la senyora dibuixada, sense que cap
funcionari tingué d’obrir el codi. El tribunal, molt serio, tot estudiant el
fons de l’assumpte, atenia a les formes amb que es presentava.
Es d’esperar que els senyors del
tribunal faran el cor fort i condemnaran al “Papitu”. Els redactors d’aquest,
que obsequiaren amb un esplèndid banquet a les artistes, esperen la sentència
per consolar-se, fent-ne un altre, en cas de sortir condemnats.
ECO escrit per Andreu Nin el dia 11 de
gener de 1911.
Nin en la seva llarga trajectòria
periodística sempre va sortir a defensar la llibertat d’expressió en els
mitjans de comunicació. Ho va fer en temes transcendents i molt seriosos i en
d’altres, com és el cas, on amb el mateix fons, les formes li permeteren
afrontar-ho de manera més humorística, tal com predicava la revista demandada.
Vist amb els ulls de principis de segle a algú fins i tot li podia semblar
escandalosa la defensa que Nin en fa dels fets jutjats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada