GUIMERÀ!

En tota la meva vida d'articulista, la meva ma no havia agafat la ploma amb l'emoció d'aquests moments que a parlar de nostre excels poeta s'és adreçada; i aquesta emoció l’aprecio tant que vull retenir-la egoista, no esfumant-la entre la referència dels meus habituals articles.
Estic convençut de que quan l'home escriu es dignifica o es rebaixa, segons on i en què esmerça la seva tasca. Jo he cregut posar en els meus petits escrits quelcom que no rebaixés la meva condició de racional. Ignoro si sempre hauré aconseguit les meves aspiracions, però ara no en dubto; en aquest moment ho defenso amb tota la meva estridència: em dignifico parlant d'aquest tità del teatre i de la poesia de nostra terra.
Avui, à semblança del cuc qui s’enamora d'una estrella y gaudeix contemplant-la, s'atreveix la meva pobre ploma de mortal, fixar damunt el paper caràcters en lloança del que no mor: Guimerà! Quines modulacions enclou aquest nom que fa repercutir en tot el meu ser infinitat de sensacions frisoses com les que deuen sentir els místics davant del Deu eucarístic!
¿Dec jo tractar de les obres d'aquest home geni amb la meva pobresa, sinó d'entusiasme, de retòrica? Mai. Està massa alt per que les meves lloances puguin fer més que envoltar-li ses plantes de gegant. Amb tot, també el grill barreja el seu cant amb el del rossinyol per cantar á la Natura, i estic orgullós de poder actuar de grill entre el concert de glosadors del Shakespeare català i li adreço la meva salutació al seu pas per aquesta vila, y li dic: Mestre Guimerà! Rebeu la benvinguda en aquest vostre estatge pairal. La vostra gloria honora la vila que us nomena el seu fill predilecte. Vostres obres, que deuen immortalitzar el Teatre Català, les sentim amb dolça y ferma influencia. El vostre apostolat s'és fet ressò que rompent fronteres, així com esborrarà segles, repercuteix per tota la terra enlairant els cors amb la magnànima sublimitat de vostra concepció privilegiada. Ardit campió de la virtut, amb ma implacable tritureu el que és xorc i pervertit, glosant amb genial energia lo humanament espiritual. Amb vostra potencialitat única desencarneu de l'amor la seva crua matèria fent-lo força motriu de tot lo abnegat y bellament sublim.
Qui, per pervers que sigui, si tan sols li resta dintre la seva ànima un àtom de sentiment, pot deixar de percebre davant les vostres obres l'emoció virtuosa que dona tot llenguatge nascut de l'estudi del humà cor? Qui, per molt que tingui l'anima pervertida per l'escepticisme del viure, no agafarà amor a aquesta vida feta per vos en lo més pregó de vostres obres, car totes elles en destil·len perfecció? Quan, fit, llegeixo una obra vostra, ó embadalit la contemplo en el temple de Talia, per sobre dels caràcters o de les figures, em sembla  veure-hi voleiar un esperit selectament perfecte, monopolitzant tota la sublimitat capaç de sentir l'anima del més escollit poeta, infiltrant-la, el mateix que nou Esperit Sant amb les llengües del més virtuós verb, en els diàlegs de vostra ploma genial.
Perdoneu-me, gran Guimerà, si deixant-me portar pel meu entusiasme sobre la vostra obra, gloso el que ja he dit, és per altres plomes més selectes que la meva; però ¿qui sent català amant de les lletres culturals y de l'art no li passarà el que a mi? Tremolosa la ma i bategant el cor de goig admiratiu, jo vos saludo, y amb tota l’estridència del meu entusiasme, vos dic:
Benvingut sigueu a aquesta vila, primer caminal de la via quin pinacle heu assolit per honra de Catalunya! Visqueu molts anys per aquesta mateixa terra, per les seves lletres y pel seu art! 

¡Salut, Poeta!

                                                                                                                                                TOTHOEU.

 

No ha estat massa coneguda la profunda admiració que Andreu Nin va sentir sempre pel seu convilatà Àngel Guimerà. Son moltes les referències que he trobat sobre Guimerà en els escrits periodístics de Nin i totes elles son de lloança del gran poeta i dramaturg. Però quan vaig descobrir aquest article que Nin va escriure amb el pseudònim de “Tothoeu” va semblar-me un dels més bells ditirambes que es podien haver escrit sobre Guimerà; amb el mèrit de que qui ho feia era un convilatà seu que, per raons ben diverses, també aconseguiria una gran projecció internacional.

EL CARNAVAL.

L’Estudiantina desfila per les Rambles fanfarrona. Passa algun barret de copa que a les set ja es llença prematurament, al carrer, en espera del ball. Uns nens, que surten de l'infantil, arrosseguen, seguits pels pares i la curiositat dels vianants, la seva silueta lamentable de «clowns» pigmeus. Es el carnaval, que s'anuncia avui, com ahir, com s’anunciarà demà. Perquè això que, en aparença es tan boig tan multiforme, tan bellugadís, que fa creure a les ànimes candoroses y a les rectes consciencies, amb altres dies de desenfrenades luxúries y d'insans esbojarraments, es la tradició, la Mare Tradició, exaltada a les trones, a les llars venerables i en els centres carlins i regionalistes.

Per Carnestoltes no vivim la nostra alegria, sinó l'alegria mil·lenària dels Carnestoltes preterits. Són totes les llegendes carnals y totes les galants histories que portem a la memòria, tots els records de nits turbulentes que els pares ens contaren o que els amics narraren o nosaltres mateixos fruírem, totes les lectures. Carnavals sentimentals i eròtics, el que ens empeny a barrejar-nos amb la turba bàquica, amorosa i cridanera. La tradició, segueix la nostra voluntat i anem al ball com a escoltar caramelles per Pasqua i ens entaulem, una mica litúrgicament, per Nadal o seguim monuments el dijous sant.

Però hi ha quelcom més, que es tot el contrari de lo tradicional, però que també fa d’imant en aquestes saturnals cristianes. Es l’imprevist, l’ànsia de que l’inconegut ens barri el pas, el delit d'una aventura, l’ànsia d'escriure en nostra vida una plana novel·lesca. El déu Atzar, encara es passeja per la terra i pensem que be pot, en aquestes diades tumultuoses, declarar-nos fills seus predilectes. Qui sap si en el saló on tot; les paraules, la música, el bellugar-se de la multitud, te soroll de picarol, no trobarem una passió definitiva y inconfundible? Aquesta dona que acabem de conèixer, que ve frívolament del braç amb nosaltres, el destí no farà d'ella una ànima gormand? I aquests ulls que ens miren enigmàticament darrera l’antifaç, no ens seguiran sempre més com aquells ulls verds de Mr. de Phocas?

L'Angel Ganivet, bruixot espiritual, fa que el seu heroi, Pius Cid, trobi la seva dona en un ball de disfresses. Ella estava asseguda, entre les seves germanes, molt humil, i amb antifaç, Pius Cid li mira els ulls y convidant-la a ballar i a conversar, la feu la seva dona. Era aquella dona com la Ben Plantada, dona de raça, dona de superhome. No ens burlem, doncs, dels balls de disfresses. A la porta vetllen la tradició y l’imprevist. I qui sap si pel mig no hi passa el motllo d'una raça?

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 16 de febrer de 1912.

 

Nin no ha estat mai partidari de segons quin tipus de celebracions, però, les obligacions periodístiques i el calendari l’obliga a tractar alguns temes com el de les festes del Carnestoltes. Sempre que ho fa busca algun aspecte  que li permeti aprofundir en la tradició seglar de les mateixes com és en el cas d’aquest petit article.

INFLUÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA.

 

En l’horitzó, per sobre les teulades, com si fos la iniciació d'un incendi, es veu una petita fumera que puja al cel. El sol li dona un color groc fosc en el centre y matisat d'or per les vores. Un ciutadà, se  la mira y diu: «Així va començar!”.

Un amic que ens acompanya y que es home d'estudis, no es barreja amb el poble i que abstret escoltant la seva veu y la dels prestatges de la seva biblioteca, no es detura a sentir les del carrer, ens pregunta: -Es que ha deixat un sediment en la ciutat la revolta de 1909? Y nosaltres responem que sí, que des de aquelles jornades, hi han dues fes: la dels reformadors que creuen en l’eficàcia y en una possibilitat victoriosa de la violència i la dels regressius que creuen com mai en si mateixos, recelosos d'un Estat que els deixa quaranta vuit hores indefensos. Els primers han vist, després d'un quart de segle de legalisme, una diada revolucionaria. Allò, per ells, era una miniatura susceptible de metoditzades ampliacions. Y els segons, d'aquella prova n'han sortit més forts, més agressius. Les milícies del Crist, ja no són una figura retòrica. Del juliol de 1909, en resten dos odis. Si la topada arriba, els timbals de Santerre y els udols dels “chouans” (contrarevolucionaris), tindrien un so barceloní.

En aquestes, ens assentarem amb el nostre amic. Músics lamentables feien plànyer a un violi en la terrassa d'un cafè de la Rambla, uns, i una flauta els altres. Al nostre costat, tres xicots prenien uns aperitius. Tenien el caient dels joves de la nostra classe mitja, xicots discrets, correctes, als quals les estridències els hi avergonyiren una mica. Un d'ells, al passar el platet un dels músics, donant-li una moneda, li digué unes paraules en veu baixa. El músic, finida la col·lecta, tornà a agafar la seva flauta y junt amb el violí, començaren a tocar “La Marsellesa”. Era una Marsellesa plorada per aquells instruments envellits de tant demanar almoina pels pobles, però, què hi feia això, si era la Marsellesa, santa, santa, santa!

-És el sediment, diguérem a l'amic, de que parlàvem. Qui negarà la possibilitat de que en l'anima d'un d'aquests xicots, no hi hagi una partícula de la d’en Saint-Just, i que un dia, de les flors d'aquests arbres de les Rambles, no en facin escarapel.les d'insurrecció?

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 27 de juliol del 1912.

 

Els fets de la Setmana Tràgica van marcar personalment el final de l’adolescència de Nin, viscuda al Vendrell. En molts dels seus escrits trobem referencies als fets revolucionaris de juliol que van sacsar Barcelona.  Aquest, l’escriu tot just tres anys després de que es produïssin els fets. Hom pot observar com, el coneixement dels fets de la Revolució Francesa, li serveixen per utilitzar-los com a referència al que escriu sobre el que va passar a la ciutat comtal.

Vista de Barcelona el 27 de juliol del 1909.

AMB EL CUL A L'AIRE...!

En Zola, hauria escrit una llarga i minuciosa pàgina del que anem contar. Fins ens sembla que en una de les seves novel·les, una de les heroïnes, coneguda per la Mouguete, realitzà quelcom semblant...

Enfront d'una fàbrica de Terrassa, on no s'havia secundat completament la vaga, s'apropaven les obreres protestants. N'hi havien moltes. Es tractava d'anar a caçar esquirols a la sortida i, en la dona, existeix més intens l'instint d'agressió a la dona que no pas en l'home contra l'home. 

Però què fer mentre l'hora de sortida arribava? Començaren a cridar, a donar visques i moris, a udolar contra la fàbrica i fins algunes mans valentes engegaren alguns rocs.  Els civils aconsellaren el silenci i  la mesura, mes les vaguistes persistiren en la seva protesta. Els civils, tornaren endebades a requerir compostura. Aleshores per a acabar simularen que anaven a disparar posant-se e els fusells a la cara. Tota aquella feminitat revoltada aprestà a córrer, xisclant.

Els guardes, no tiraren, naturalment -aquest naturalment potser és massa arbitrari- però quan encara seguien amb els fusells a la cara els seus ulls contemplaren una visió truculenta. Totes les obreres havien fugit, totes menys una, alta, grossa, grossíssima, que estava allí, davant les cares astorades dels guàrdies, d'espatlles i amb les faldilles aixecades, mostrant les seves anques inacabables i cridant:-!Apa, tireu!

Zolesc, completament zolesc, Ara que en un eco no ho resulta tant, perquè en Zola estimava detalls que no hi caben en un diari. I en aquest cas hi cabrien menys...!

ECO escrit per Andreu Nin el dia 9 d’agost de 1913.

El 30 de juliol del 1913 va iniciar-se a tot Catalunya la vaga general del sector tèxtil -anomenada vaga de la constància o de les sis setmanes i protagonitzada principalment per dones- reclamant la reducció de la jornada de treball a les 9 hores i denunciant l’incompliment de les lleis en el treball infantil i de les dones. El cert és que el dia 22 d’agost el govern central treia un decret establint la jornada màxima de treball de 60 hores setmanals i una reducció del treball femení nocturn. La patronal  en un principi es va resistir a complir el decret, fet que va fer que la vaga s’allargués fins el dia 20 de setembre quan va arrencar-se el compromís de la patronal de complir el decret redactat pel govern... Ben segur que aquella dona alta i grossa que va mostrar les “vergonyes” als guàrdies, va influir en la rapidesa del govern a que es redactés el decret!

Manifestació de dones en vaga a les Rambles de Barcelona el 20 d’agost de 1913.

EL CALOR Y LA MORAL.

 

En esta revista discretamente conservadora que se titula “Actualidad”, vemos un magnífico grabado que representa una playa y el efecto de esta playa es deliciosamente sensual. Hay en él encantadoras mujeres desnudas; cuerpos lujuriosos, magníficos; capaces de provocar en nosotros las ideas más voluptuosas. Damas y caballeros, sin más ropa que un sencillo bañador, perfectamente ceñido al cuerpo para que no se pierda ninguna de sus líneas, pasean, juegan, beben y comen alegremente sin que aparezca en sus semblantes la más ligera sombra de ese pudor tan alabado por los prudentes sacerdotes de la moral.

Todas estas damas que lucen en la playa sus piernas esculturales, sus vientres, sus pechos, sus caderas y sus brazos, se indignarían profundamente si les pidiéramos que apareciesen así en los salones; si les indicásemos la conveniencia de que marchasen así por las calles de la ciudad; desprovistas de su costoso e inútil atavío; sin esos trajes tan caros, tan complicados y tan antiestéticos que sólo sirven para ocultar la soberbia hermosura que lucen en la playa con una deliciosa ingenuidad.

Teophile Gautier que era un hombre sabiamente inmoral dice que el pudor de una mujer está en razón inversa de la belleza de su cuerpo. –“Las mujeres más pudorosas que he conocido- dice el autor de “Mademoiselle de Maupin” -tenían las rodillas muy mal conformadas.” Realmente es así, aunque los moralistas digan lo contrario; no sólo pensamos en ocultar los defectos físicos y morales que afean nuestra personalidad; el sentido estético es superior al sentido moral o, mejor dicho, al concepto de una falsa moral que no se puede defender en el terreno científico ni filosófico. El vestido no se creó atendiendo a exigencias de orden moral; el vestido aparece como una defensa contra la inclemencia del ambiente y se perfecciona y desarrolla siguiendo un camino puramente estético; plumas, gasas, cinturones, collares, diademas, broches, lazos, cintas y encajes se van colocando sobre el cuerpo humano; no con la idea de ocultar su forma, sino con el noble propósito de realzar su natural hermosura, que nunca fue considerada como pecaminosa.

Pensando un poco sobre las consecuencias de esta moral que pudiéramos llamar de túnica o de taparrabos, vemos que tiene un efecto contraproducente; puesto que aviva el deseo de conocer lo que se oculta, lo que expuesto natural y libremente a nuestros ojos no nos causaría el efecto que ahora nos produce.

Afortunadamente el calor de algunos modistos audaces que tienen nobles ideas estéticas, va allanando el camino para desterrar ciertas preocupaciones.

Conformémonos por lo pronto con estos admirables ensayos de inmoralidad que efectuamos todos los años a la orilla del mar.

 

Article escrit per Andreu Nin el dia 1 d’agost de 1914.

 

Aquest distés article sobre la bellesa corporal “femenina” i la innecessària obsessió moral d’amagar-la sota la roba Nin el planteja a la manera d’una faula clàssica. No podem oblidar que ens descriu una situació de principis del segle XX, època en  que la “moral” era molt vigilada en tots el àmbits. Cal recordar el que, en aquest mateix blog,  vam publicar sobre el judici de faltes de la revista del “Papitu” per una qüestió similar.

UN CATALÀ A VARSÒVIA...

 

Un català a Varsòvia ... ¿Què pot fer amics en la Polònia Russa, un català? ¿Donar lliçons a l’Escola Berlitz? ¿Vendre vi del Priorat? Tal volta exercir un d’aquests oficis tant nostres, com el de paleta, o tipògraf?  El català de Varsòvia, que es diu Miralles, te una acadèmia que ell anomena “Escola de dansarines espanyoles.”

Ell potser beurà encara en porró, parlarà la nostra llengua en la intimitat i qui sap, qui sap, si en algun recó de la casa no conservarà dels bons temps, un retrat del Doctor Robert o una estatueta d’en Casanovas! Però les seves alumnes aniran prenent dels seus llavis i de la seva silueta la gracia ibèrica i l’encís d’Andalusia, que més tard, errabundes, aniran deixant pels pobles foscos que sospiren per les terres blaves.

Per un català, tot és voler una cosa ... Si uns catalans es proposessin ser toreros, aconseguirien fundar una escola que rivalitzés amb la sevillana o la “rondeña”. Els hi mancaria la ingènita bravor flamenca, però, la suplirien amb trucs i si no produïen un ”Belmonte”, potser avantatjarien al “Gallo.”

Un torero de Reus, en “Peroy”, ha deixat fama i en “Peroy” va intentar unes sorts que substituïen perfectament el valor amb la traça. D’una d’elles ja se’n deia “malcornar”...

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 29 de maig de 1914.

 

Estem al món perquè hi hagi de tot... es deia dels catalans. Sembla clar que aquesta dita ve de lluny i l’Andreu Nin la devia conèixer a l’hora d’escriure aquest ECO. Segons ens explica els catalans que hi havia -i que avui també hi ha- repartits arreu del mon sabien fer de tot el que convingués, per guanyar-se les “garrofes”. Fins i tot aquelles coses que no es consideren pròpies de la catalanitat; com en el cas del pobre Miralles.

Dues precisions històriques: Si Nin parla de la Polònia Russa, cal tenir en conte que el text està datat el 1914. La segona és per constatar que allò de  “parlar el català en la intimitat” no és pas un invent del senyor José Maria Aznar...

ELS NENS PRODIGI.

 

És un orgullós envaniment paternal i un puríssim goig matern, l’exhibició familiar d'aquestes criatures prodigis, que a set anys, ja saben més coses apreses de memòria, que antigament un jove batxiller en lletres i arts. Aquesta aguda precocitat que és l’encís dels pares, be la gent a considerar-la com a una esperança precursora de grans destins intel·lectuals en l'avenir de la saberuda criatura.

Perquè és clar: si a set anys, l'àngel de Déu, constitueix un veritable prodigi d’intel·ligència, considereu-lo a vint-i-cinc anys: se li hauran d'inventar noves ciencies per a aprendre, ja haurà esgotat el magre patrimoni dels coneixements humans. El fenomen passa gairebé sempre la seva infància esblaimant a la gent, gallejant d'un apagat agombolament instructiu del qual, després, la vida no en conserva la més lleu reminiscència. A demés, aquestes mostres de precocitat jovenívola -representatives quasi bé sempre d un empatx de llibres de text- s’estronquen als vint anys o quan s'han esgotat els llibres de text, per la fretura del deixeble aprofitat.

Hamel, en el París-Journal, parlant dels super-homes, discorre sobre el destí incert de les criatures que en els bancs de les escoles se les considera endarrerides i que no obstant, es revelen brillantment quan són homes, per l’eclosió impensada de les facultats intel·lectuals. Per exemple, Balzac, els seus mestres el creien un xicot profundament estúpid, quasi un cretí. Mai va guanyar un premi a Faula i sempre tenia les notes més dolentes. I què? Després va ésser l'autor de l'immortal «Comèdia Humana i un dels genis més grans de totes les èpoques.

Emili Zola, va ésser suspès en quasi totes les assignatures del batxillerat i sentia un enuig terrible per l'estudi dels idiomes. El mateix va succeir al gran periodista Henri Rochefort que es va passar molts anys exiliat a l'Anglaterra, sense aprendre tres paraules de l'anglès.

El famós Swift, l'admirable escriptor saxó, que ha fet les delícies de la mainada i dels grans, amb aquells genialíssims “Viatges de Gullivert”, a diverses nacions del món, no va poder passar mai endavant dels primers anys del batxillerat, i els seus mestres, el tenien per un cervell molt feble. L'autor dramàtic Sheridan, rival de Shakespeare, sempre era l'alumne més totxo, el de la cua, en les taules del col·legi Harcour, sense la més petita afició als estudis,

En canvi, tornant a el que dèiem al principi, quantes “criatures-prodigi”, plenes de premis i bones notes i quants jovenets amb títols i matricules d'honor, quan són homes, ens resulten veritables calamitats i ases solemníssims!

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 21 d’abril de 1914.

 

Malgrat que aquest escrit és del darrer moment en el qual Nin exercia de mestre... l’ofici no es per mai. I queda clar que no era un mestre que es deixés impressionar pel que se’n deien; nens o alumnes “prodigi”. Ell sabia bé que moltes de les persones veritablement prodigioses acostumaven a haver estat uns nens completament “normals”.

                                         Nin també sabía que hi havia excepcions. Mozart n'és un exemple.