En tota la meva vida d'articulista, la
meva ma no havia agafat la ploma amb l'emoció d'aquests moments que a parlar de
nostre excels poeta s'és adreçada; i aquesta emoció l’aprecio tant que vull
retenir-la egoista, no esfumant-la entre la referència dels meus habituals
articles.
Estic convençut de que quan l'home escriu es dignifica o es rebaixa, segons on i en què esmerça la seva tasca. Jo he cregut posar en els meus petits escrits quelcom que no rebaixés la meva condició de racional. Ignoro si sempre hauré aconseguit les meves aspiracions, però ara no en dubto; en aquest moment ho defenso amb tota la meva estridència: em dignifico parlant d'aquest tità del teatre i de la poesia de nostra terra.
Avui, à semblança del cuc qui s’enamora d'una estrella y gaudeix contemplant-la, s'atreveix la meva pobre ploma de mortal, fixar damunt el paper caràcters en lloança del que no mor: Guimerà! Quines modulacions enclou aquest nom que fa repercutir en tot el meu ser infinitat de sensacions frisoses com les que deuen sentir els místics davant del Deu eucarístic!
¿Dec jo tractar de les obres d'aquest home geni amb la meva pobresa, sinó d'entusiasme, de retòrica? Mai. Està massa alt per que les meves lloances puguin fer més que envoltar-li ses plantes de gegant. Amb tot, també el grill barreja el seu cant amb el del rossinyol per cantar á la Natura, i estic orgullós de poder actuar de grill entre el concert de glosadors del Shakespeare català i li adreço la meva salutació al seu pas per aquesta vila, y li dic: Mestre Guimerà! Rebeu la benvinguda en aquest vostre estatge pairal. La vostra gloria honora la vila que us nomena el seu fill predilecte. Vostres obres, que deuen immortalitzar el Teatre Català, les sentim amb dolça y ferma influencia. El vostre apostolat s'és fet ressò que rompent fronteres, així com esborrarà segles, repercuteix per tota la terra enlairant els cors amb la magnànima sublimitat de vostra concepció privilegiada. Ardit campió de la virtut, amb ma implacable tritureu el que és xorc i pervertit, glosant amb genial energia lo humanament espiritual. Amb vostra potencialitat única desencarneu de l'amor la seva crua matèria fent-lo força motriu de tot lo abnegat y bellament sublim.
Qui, per pervers que sigui, si tan sols li resta dintre la seva ànima un àtom de sentiment, pot deixar de percebre davant les vostres obres l'emoció virtuosa que dona tot llenguatge nascut de l'estudi del humà cor? Qui, per molt que tingui l'anima pervertida per l'escepticisme del viure, no agafarà amor a aquesta vida feta per vos en lo més pregó de vostres obres, car totes elles en destil·len perfecció? Quan, fit, llegeixo una obra vostra, ó embadalit la contemplo en el temple de Talia, per sobre dels caràcters o de les figures, em sembla veure-hi voleiar un esperit selectament perfecte, monopolitzant tota la sublimitat capaç de sentir l'anima del més escollit poeta, infiltrant-la, el mateix que nou Esperit Sant amb les llengües del més virtuós verb, en els diàlegs de vostra ploma genial.
Perdoneu-me, gran Guimerà, si deixant-me portar pel meu entusiasme sobre la vostra obra, gloso el que ja he dit, és per altres plomes més selectes que la meva; però ¿qui sent català amant de les lletres culturals y de l'art no li passarà el que a mi? Tremolosa la ma i bategant el cor de goig admiratiu, jo vos saludo, y amb tota l’estridència del meu entusiasme, vos dic:
Benvingut sigueu a aquesta vila, primer caminal de la via quin pinacle heu assolit per honra de Catalunya! Visqueu molts anys per aquesta mateixa terra, per les seves lletres y pel seu art!
Estic convençut de que quan l'home escriu es dignifica o es rebaixa, segons on i en què esmerça la seva tasca. Jo he cregut posar en els meus petits escrits quelcom que no rebaixés la meva condició de racional. Ignoro si sempre hauré aconseguit les meves aspiracions, però ara no en dubto; en aquest moment ho defenso amb tota la meva estridència: em dignifico parlant d'aquest tità del teatre i de la poesia de nostra terra.
Avui, à semblança del cuc qui s’enamora d'una estrella y gaudeix contemplant-la, s'atreveix la meva pobre ploma de mortal, fixar damunt el paper caràcters en lloança del que no mor: Guimerà! Quines modulacions enclou aquest nom que fa repercutir en tot el meu ser infinitat de sensacions frisoses com les que deuen sentir els místics davant del Deu eucarístic!
¿Dec jo tractar de les obres d'aquest home geni amb la meva pobresa, sinó d'entusiasme, de retòrica? Mai. Està massa alt per que les meves lloances puguin fer més que envoltar-li ses plantes de gegant. Amb tot, també el grill barreja el seu cant amb el del rossinyol per cantar á la Natura, i estic orgullós de poder actuar de grill entre el concert de glosadors del Shakespeare català i li adreço la meva salutació al seu pas per aquesta vila, y li dic: Mestre Guimerà! Rebeu la benvinguda en aquest vostre estatge pairal. La vostra gloria honora la vila que us nomena el seu fill predilecte. Vostres obres, que deuen immortalitzar el Teatre Català, les sentim amb dolça y ferma influencia. El vostre apostolat s'és fet ressò que rompent fronteres, així com esborrarà segles, repercuteix per tota la terra enlairant els cors amb la magnànima sublimitat de vostra concepció privilegiada. Ardit campió de la virtut, amb ma implacable tritureu el que és xorc i pervertit, glosant amb genial energia lo humanament espiritual. Amb vostra potencialitat única desencarneu de l'amor la seva crua matèria fent-lo força motriu de tot lo abnegat y bellament sublim.
Qui, per pervers que sigui, si tan sols li resta dintre la seva ànima un àtom de sentiment, pot deixar de percebre davant les vostres obres l'emoció virtuosa que dona tot llenguatge nascut de l'estudi del humà cor? Qui, per molt que tingui l'anima pervertida per l'escepticisme del viure, no agafarà amor a aquesta vida feta per vos en lo més pregó de vostres obres, car totes elles en destil·len perfecció? Quan, fit, llegeixo una obra vostra, ó embadalit la contemplo en el temple de Talia, per sobre dels caràcters o de les figures, em sembla veure-hi voleiar un esperit selectament perfecte, monopolitzant tota la sublimitat capaç de sentir l'anima del més escollit poeta, infiltrant-la, el mateix que nou Esperit Sant amb les llengües del més virtuós verb, en els diàlegs de vostra ploma genial.
Perdoneu-me, gran Guimerà, si deixant-me portar pel meu entusiasme sobre la vostra obra, gloso el que ja he dit, és per altres plomes més selectes que la meva; però ¿qui sent català amant de les lletres culturals y de l'art no li passarà el que a mi? Tremolosa la ma i bategant el cor de goig admiratiu, jo vos saludo, y amb tota l’estridència del meu entusiasme, vos dic:
Benvingut sigueu a aquesta vila, primer caminal de la via quin pinacle heu assolit per honra de Catalunya! Visqueu molts anys per aquesta mateixa terra, per les seves lletres y pel seu art!
¡Salut, Poeta!
TOTHOEU.
No ha
estat massa coneguda la profunda admiració que Andreu Nin va sentir sempre pel
seu convilatà Àngel Guimerà. Son moltes les referències que he trobat sobre
Guimerà en els escrits periodístics de Nin i totes elles son de lloança del gran
poeta i dramaturg. Però quan vaig descobrir aquest article que Nin va escriure
amb el pseudònim de “Tothoeu” va semblar-me un dels més bells ditirambes que es
podien haver escrit sobre Guimerà; amb el mèrit de que qui ho feia era un
convilatà seu que, per raons ben diverses, també aconseguiria una gran
projecció internacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada