EL CARNAVAL.

L’Estudiantina desfila per les Rambles fanfarrona. Passa algun barret de copa que a les set ja es llença prematurament, al carrer, en espera del ball. Uns nens, que surten de l'infantil, arrosseguen, seguits pels pares i la curiositat dels vianants, la seva silueta lamentable de «clowns» pigmeus. Es el carnaval, que s'anuncia avui, com ahir, com s’anunciarà demà. Perquè això que, en aparença es tan boig tan multiforme, tan bellugadís, que fa creure a les ànimes candoroses y a les rectes consciencies, amb altres dies de desenfrenades luxúries y d'insans esbojarraments, es la tradició, la Mare Tradició, exaltada a les trones, a les llars venerables i en els centres carlins i regionalistes.

Per Carnestoltes no vivim la nostra alegria, sinó l'alegria mil·lenària dels Carnestoltes preterits. Són totes les llegendes carnals y totes les galants histories que portem a la memòria, tots els records de nits turbulentes que els pares ens contaren o que els amics narraren o nosaltres mateixos fruírem, totes les lectures. Carnavals sentimentals i eròtics, el que ens empeny a barrejar-nos amb la turba bàquica, amorosa i cridanera. La tradició, segueix la nostra voluntat i anem al ball com a escoltar caramelles per Pasqua i ens entaulem, una mica litúrgicament, per Nadal o seguim monuments el dijous sant.

Però hi ha quelcom més, que es tot el contrari de lo tradicional, però que també fa d’imant en aquestes saturnals cristianes. Es l’imprevist, l’ànsia de que l’inconegut ens barri el pas, el delit d'una aventura, l’ànsia d'escriure en nostra vida una plana novel·lesca. El déu Atzar, encara es passeja per la terra i pensem que be pot, en aquestes diades tumultuoses, declarar-nos fills seus predilectes. Qui sap si en el saló on tot; les paraules, la música, el bellugar-se de la multitud, te soroll de picarol, no trobarem una passió definitiva y inconfundible? Aquesta dona que acabem de conèixer, que ve frívolament del braç amb nosaltres, el destí no farà d'ella una ànima gormand? I aquests ulls que ens miren enigmàticament darrera l’antifaç, no ens seguiran sempre més com aquells ulls verds de Mr. de Phocas?

L'Angel Ganivet, bruixot espiritual, fa que el seu heroi, Pius Cid, trobi la seva dona en un ball de disfresses. Ella estava asseguda, entre les seves germanes, molt humil, i amb antifaç, Pius Cid li mira els ulls y convidant-la a ballar i a conversar, la feu la seva dona. Era aquella dona com la Ben Plantada, dona de raça, dona de superhome. No ens burlem, doncs, dels balls de disfresses. A la porta vetllen la tradició y l’imprevist. I qui sap si pel mig no hi passa el motllo d'una raça?

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 16 de febrer de 1912.

 

Nin no ha estat mai partidari de segons quin tipus de celebracions, però, les obligacions periodístiques i el calendari l’obliga a tractar alguns temes com el de les festes del Carnestoltes. Sempre que ho fa busca algun aspecte  que li permeti aprofundir en la tradició seglar de les mateixes com és en el cas d’aquest petit article.