INFLUÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA.

 

En l’horitzó, per sobre les teulades, com si fos la iniciació d'un incendi, es veu una petita fumera que puja al cel. El sol li dona un color groc fosc en el centre y matisat d'or per les vores. Un ciutadà, se  la mira y diu: «Així va començar!”.

Un amic que ens acompanya y que es home d'estudis, no es barreja amb el poble i que abstret escoltant la seva veu y la dels prestatges de la seva biblioteca, no es detura a sentir les del carrer, ens pregunta: -Es que ha deixat un sediment en la ciutat la revolta de 1909? Y nosaltres responem que sí, que des de aquelles jornades, hi han dues fes: la dels reformadors que creuen en l’eficàcia y en una possibilitat victoriosa de la violència i la dels regressius que creuen com mai en si mateixos, recelosos d'un Estat que els deixa quaranta vuit hores indefensos. Els primers han vist, després d'un quart de segle de legalisme, una diada revolucionaria. Allò, per ells, era una miniatura susceptible de metoditzades ampliacions. Y els segons, d'aquella prova n'han sortit més forts, més agressius. Les milícies del Crist, ja no són una figura retòrica. Del juliol de 1909, en resten dos odis. Si la topada arriba, els timbals de Santerre y els udols dels “chouans” (contrarevolucionaris), tindrien un so barceloní.

En aquestes, ens assentarem amb el nostre amic. Músics lamentables feien plànyer a un violi en la terrassa d'un cafè de la Rambla, uns, i una flauta els altres. Al nostre costat, tres xicots prenien uns aperitius. Tenien el caient dels joves de la nostra classe mitja, xicots discrets, correctes, als quals les estridències els hi avergonyiren una mica. Un d'ells, al passar el platet un dels músics, donant-li una moneda, li digué unes paraules en veu baixa. El músic, finida la col·lecta, tornà a agafar la seva flauta y junt amb el violí, començaren a tocar “La Marsellesa”. Era una Marsellesa plorada per aquells instruments envellits de tant demanar almoina pels pobles, però, què hi feia això, si era la Marsellesa, santa, santa, santa!

-És el sediment, diguérem a l'amic, de que parlàvem. Qui negarà la possibilitat de que en l'anima d'un d'aquests xicots, no hi hagi una partícula de la d’en Saint-Just, i que un dia, de les flors d'aquests arbres de les Rambles, no en facin escarapel.les d'insurrecció?

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 27 de juliol del 1912.

 

Els fets de la Setmana Tràgica van marcar personalment el final de l’adolescència de Nin, viscuda al Vendrell. En molts dels seus escrits trobem referencies als fets revolucionaris de juliol que van sacsar Barcelona.  Aquest, l’escriu tot just tres anys després de que es produïssin els fets. Hom pot observar com, el coneixement dels fets de la Revolució Francesa, li serveixen per utilitzar-los com a referència al que escriu sobre el que va passar a la ciutat comtal.

Vista de Barcelona el 27 de juliol del 1909.