És un orgullós envaniment paternal i un puríssim goig matern, l’exhibició familiar d'aquestes criatures prodigis, que a set anys, ja saben més coses apreses de memòria, que antigament un jove batxiller en lletres i arts. Aquesta aguda precocitat que és l’encís dels pares, be la gent a considerar-la com a una esperança precursora de grans destins intel·lectuals en l'avenir de la saberuda criatura.
Perquè és clar: si a set anys, l'àngel
de Déu, constitueix un veritable prodigi d’intel·ligència, considereu-lo a
vint-i-cinc anys: se li hauran d'inventar noves ciencies per a aprendre, ja
haurà esgotat el magre patrimoni dels coneixements humans. El fenomen passa
gairebé sempre la seva infància esblaimant a la gent, gallejant d'un apagat
agombolament instructiu del qual, després, la vida no en conserva la més lleu
reminiscència. A demés, aquestes mostres de precocitat jovenívola
-representatives quasi bé sempre d un empatx de llibres de text- s’estronquen
als vint anys o quan s'han esgotat els llibres de text, per la fretura del
deixeble aprofitat.
Hamel, en el París-Journal, parlant
dels super-homes, discorre sobre el destí incert de les criatures que en els
bancs de les escoles se les considera endarrerides i que no obstant, es revelen
brillantment quan són homes, per l’eclosió impensada de les facultats
intel·lectuals. Per exemple, Balzac, els seus mestres el creien un xicot profundament
estúpid, quasi un cretí. Mai va guanyar un premi a Faula i sempre tenia les
notes més dolentes. I què? Després va ésser l'autor de l'immortal «Comèdia
Humana i un dels genis més grans de totes les èpoques.
Emili Zola, va ésser suspès en quasi
totes les assignatures del batxillerat i sentia un enuig terrible per l'estudi
dels idiomes. El mateix va succeir al gran periodista Henri Rochefort que es va
passar molts anys exiliat a l'Anglaterra, sense aprendre tres paraules de
l'anglès.
El famós Swift, l'admirable escriptor
saxó, que ha fet les delícies de la mainada i dels grans, amb aquells
genialíssims “Viatges de Gullivert”, a diverses nacions del món, no va poder
passar mai endavant dels primers anys del batxillerat, i els seus mestres, el tenien
per un cervell molt feble. L'autor dramàtic Sheridan, rival de Shakespeare,
sempre era l'alumne més totxo, el de la cua, en les taules del col·legi
Harcour, sense la més petita afició als estudis,
En canvi, tornant a el que dèiem al principi,
quantes “criatures-prodigi”, plenes de premis i bones notes i quants jovenets
amb títols i matricules d'honor, quan són homes, ens resulten veritables calamitats
i ases solemníssims!
ECO escrit per Andreu Nin el dia 21
d’abril de 1914.
Malgrat que aquest escrit és del darrer
moment en el qual Nin exercia de mestre... l’ofici no es per mai. I queda clar
que no era un mestre que es deixés impressionar pel que se’n deien; nens o
alumnes “prodigi”. Ell sabia bé que moltes de les persones veritablement
prodigioses acostumaven a haver estat uns nens completament “normals”.
Nin també sabía que hi havia excepcions. Mozart n'és un exemple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada