EL CARNAVAL.

L’Estudiantina desfila per les Rambles fanfarrona. Passa algun barret de copa que a les set ja es llença prematurament, al carrer, en espera del ball. Uns nens, que surten de l'infantil, arrosseguen, seguits pels pares i la curiositat dels vianants, la seva silueta lamentable de «clowns» pigmeus. Es el carnaval, que s'anuncia avui, com ahir, com s’anunciarà demà. Perquè això que, en aparença es tan boig tan multiforme, tan bellugadís, que fa creure a les ànimes candoroses y a les rectes consciencies, amb altres dies de desenfrenades luxúries y d'insans esbojarraments, es la tradició, la Mare Tradició, exaltada a les trones, a les llars venerables i en els centres carlins i regionalistes.

Per Carnestoltes no vivim la nostra alegria, sinó l'alegria mil·lenària dels Carnestoltes preterits. Són totes les llegendes carnals y totes les galants histories que portem a la memòria, tots els records de nits turbulentes que els pares ens contaren o que els amics narraren o nosaltres mateixos fruírem, totes les lectures. Carnavals sentimentals i eròtics, el que ens empeny a barrejar-nos amb la turba bàquica, amorosa i cridanera. La tradició, segueix la nostra voluntat i anem al ball com a escoltar caramelles per Pasqua i ens entaulem, una mica litúrgicament, per Nadal o seguim monuments el dijous sant.

Però hi ha quelcom més, que es tot el contrari de lo tradicional, però que també fa d’imant en aquestes saturnals cristianes. Es l’imprevist, l’ànsia de que l’inconegut ens barri el pas, el delit d'una aventura, l’ànsia d'escriure en nostra vida una plana novel·lesca. El déu Atzar, encara es passeja per la terra i pensem que be pot, en aquestes diades tumultuoses, declarar-nos fills seus predilectes. Qui sap si en el saló on tot; les paraules, la música, el bellugar-se de la multitud, te soroll de picarol, no trobarem una passió definitiva y inconfundible? Aquesta dona que acabem de conèixer, que ve frívolament del braç amb nosaltres, el destí no farà d'ella una ànima gormand? I aquests ulls que ens miren enigmàticament darrera l’antifaç, no ens seguiran sempre més com aquells ulls verds de Mr. de Phocas?

L'Angel Ganivet, bruixot espiritual, fa que el seu heroi, Pius Cid, trobi la seva dona en un ball de disfresses. Ella estava asseguda, entre les seves germanes, molt humil, i amb antifaç, Pius Cid li mira els ulls y convidant-la a ballar i a conversar, la feu la seva dona. Era aquella dona com la Ben Plantada, dona de raça, dona de superhome. No ens burlem, doncs, dels balls de disfresses. A la porta vetllen la tradició y l’imprevist. I qui sap si pel mig no hi passa el motllo d'una raça?

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 16 de febrer de 1912.

 

Nin no ha estat mai partidari de segons quin tipus de celebracions, però, les obligacions periodístiques i el calendari l’obliga a tractar alguns temes com el de les festes del Carnestoltes. Sempre que ho fa busca algun aspecte  que li permeti aprofundir en la tradició seglar de les mateixes com és en el cas d’aquest petit article.

INFLUÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA.

 

En l’horitzó, per sobre les teulades, com si fos la iniciació d'un incendi, es veu una petita fumera que puja al cel. El sol li dona un color groc fosc en el centre y matisat d'or per les vores. Un ciutadà, se  la mira y diu: «Així va començar!”.

Un amic que ens acompanya y que es home d'estudis, no es barreja amb el poble i que abstret escoltant la seva veu y la dels prestatges de la seva biblioteca, no es detura a sentir les del carrer, ens pregunta: -Es que ha deixat un sediment en la ciutat la revolta de 1909? Y nosaltres responem que sí, que des de aquelles jornades, hi han dues fes: la dels reformadors que creuen en l’eficàcia y en una possibilitat victoriosa de la violència i la dels regressius que creuen com mai en si mateixos, recelosos d'un Estat que els deixa quaranta vuit hores indefensos. Els primers han vist, després d'un quart de segle de legalisme, una diada revolucionaria. Allò, per ells, era una miniatura susceptible de metoditzades ampliacions. Y els segons, d'aquella prova n'han sortit més forts, més agressius. Les milícies del Crist, ja no són una figura retòrica. Del juliol de 1909, en resten dos odis. Si la topada arriba, els timbals de Santerre y els udols dels “chouans” (contrarevolucionaris), tindrien un so barceloní.

En aquestes, ens assentarem amb el nostre amic. Músics lamentables feien plànyer a un violi en la terrassa d'un cafè de la Rambla, uns, i una flauta els altres. Al nostre costat, tres xicots prenien uns aperitius. Tenien el caient dels joves de la nostra classe mitja, xicots discrets, correctes, als quals les estridències els hi avergonyiren una mica. Un d'ells, al passar el platet un dels músics, donant-li una moneda, li digué unes paraules en veu baixa. El músic, finida la col·lecta, tornà a agafar la seva flauta y junt amb el violí, començaren a tocar “La Marsellesa”. Era una Marsellesa plorada per aquells instruments envellits de tant demanar almoina pels pobles, però, què hi feia això, si era la Marsellesa, santa, santa, santa!

-És el sediment, diguérem a l'amic, de que parlàvem. Qui negarà la possibilitat de que en l'anima d'un d'aquests xicots, no hi hagi una partícula de la d’en Saint-Just, i que un dia, de les flors d'aquests arbres de les Rambles, no en facin escarapel.les d'insurrecció?

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 27 de juliol del 1912.

 

Els fets de la Setmana Tràgica van marcar personalment el final de l’adolescència de Nin, viscuda al Vendrell. En molts dels seus escrits trobem referencies als fets revolucionaris de juliol que van sacsar Barcelona.  Aquest, l’escriu tot just tres anys després de que es produïssin els fets. Hom pot observar com, el coneixement dels fets de la Revolució Francesa, li serveixen per utilitzar-los com a referència al que escriu sobre el que va passar a la ciutat comtal.

Vista de Barcelona el 27 de juliol del 1909.

AMB EL CUL A L'AIRE...!

En Zola, hauria escrit una llarga i minuciosa pàgina del que anem contar. Fins ens sembla que en una de les seves novel·les, una de les heroïnes, coneguda per la Mouguete, realitzà quelcom semblant...

Enfront d'una fàbrica de Terrassa, on no s'havia secundat completament la vaga, s'apropaven les obreres protestants. N'hi havien moltes. Es tractava d'anar a caçar esquirols a la sortida i, en la dona, existeix més intens l'instint d'agressió a la dona que no pas en l'home contra l'home. 

Però què fer mentre l'hora de sortida arribava? Començaren a cridar, a donar visques i moris, a udolar contra la fàbrica i fins algunes mans valentes engegaren alguns rocs.  Els civils aconsellaren el silenci i  la mesura, mes les vaguistes persistiren en la seva protesta. Els civils, tornaren endebades a requerir compostura. Aleshores per a acabar simularen que anaven a disparar posant-se e els fusells a la cara. Tota aquella feminitat revoltada aprestà a córrer, xisclant.

Els guardes, no tiraren, naturalment -aquest naturalment potser és massa arbitrari- però quan encara seguien amb els fusells a la cara els seus ulls contemplaren una visió truculenta. Totes les obreres havien fugit, totes menys una, alta, grossa, grossíssima, que estava allí, davant les cares astorades dels guàrdies, d'espatlles i amb les faldilles aixecades, mostrant les seves anques inacabables i cridant:-!Apa, tireu!

Zolesc, completament zolesc, Ara que en un eco no ho resulta tant, perquè en Zola estimava detalls que no hi caben en un diari. I en aquest cas hi cabrien menys...!

ECO escrit per Andreu Nin el dia 9 d’agost de 1913.

El 30 de juliol del 1913 va iniciar-se a tot Catalunya la vaga general del sector tèxtil -anomenada vaga de la constància o de les sis setmanes i protagonitzada principalment per dones- reclamant la reducció de la jornada de treball a les 9 hores i denunciant l’incompliment de les lleis en el treball infantil i de les dones. El cert és que el dia 22 d’agost el govern central treia un decret establint la jornada màxima de treball de 60 hores setmanals i una reducció del treball femení nocturn. La patronal  en un principi es va resistir a complir el decret, fet que va fer que la vaga s’allargués fins el dia 20 de setembre quan va arrencar-se el compromís de la patronal de complir el decret redactat pel govern... Ben segur que aquella dona alta i grossa que va mostrar les “vergonyes” als guàrdies, va influir en la rapidesa del govern a que es redactés el decret!

Manifestació de dones en vaga a les Rambles de Barcelona el 20 d’agost de 1913.

EL CALOR Y LA MORAL.

 

En esta revista discretamente conservadora que se titula “Actualidad”, vemos un magnífico grabado que representa una playa y el efecto de esta playa es deliciosamente sensual. Hay en él encantadoras mujeres desnudas; cuerpos lujuriosos, magníficos; capaces de provocar en nosotros las ideas más voluptuosas. Damas y caballeros, sin más ropa que un sencillo bañador, perfectamente ceñido al cuerpo para que no se pierda ninguna de sus líneas, pasean, juegan, beben y comen alegremente sin que aparezca en sus semblantes la más ligera sombra de ese pudor tan alabado por los prudentes sacerdotes de la moral.

Todas estas damas que lucen en la playa sus piernas esculturales, sus vientres, sus pechos, sus caderas y sus brazos, se indignarían profundamente si les pidiéramos que apareciesen así en los salones; si les indicásemos la conveniencia de que marchasen así por las calles de la ciudad; desprovistas de su costoso e inútil atavío; sin esos trajes tan caros, tan complicados y tan antiestéticos que sólo sirven para ocultar la soberbia hermosura que lucen en la playa con una deliciosa ingenuidad.

Teophile Gautier que era un hombre sabiamente inmoral dice que el pudor de una mujer está en razón inversa de la belleza de su cuerpo. –“Las mujeres más pudorosas que he conocido- dice el autor de “Mademoiselle de Maupin” -tenían las rodillas muy mal conformadas.” Realmente es así, aunque los moralistas digan lo contrario; no sólo pensamos en ocultar los defectos físicos y morales que afean nuestra personalidad; el sentido estético es superior al sentido moral o, mejor dicho, al concepto de una falsa moral que no se puede defender en el terreno científico ni filosófico. El vestido no se creó atendiendo a exigencias de orden moral; el vestido aparece como una defensa contra la inclemencia del ambiente y se perfecciona y desarrolla siguiendo un camino puramente estético; plumas, gasas, cinturones, collares, diademas, broches, lazos, cintas y encajes se van colocando sobre el cuerpo humano; no con la idea de ocultar su forma, sino con el noble propósito de realzar su natural hermosura, que nunca fue considerada como pecaminosa.

Pensando un poco sobre las consecuencias de esta moral que pudiéramos llamar de túnica o de taparrabos, vemos que tiene un efecto contraproducente; puesto que aviva el deseo de conocer lo que se oculta, lo que expuesto natural y libremente a nuestros ojos no nos causaría el efecto que ahora nos produce.

Afortunadamente el calor de algunos modistos audaces que tienen nobles ideas estéticas, va allanando el camino para desterrar ciertas preocupaciones.

Conformémonos por lo pronto con estos admirables ensayos de inmoralidad que efectuamos todos los años a la orilla del mar.

 

Article escrit per Andreu Nin el dia 1 d’agost de 1914.

 

Aquest distés article sobre la bellesa corporal “femenina” i la innecessària obsessió moral d’amagar-la sota la roba Nin el planteja a la manera d’una faula clàssica. No podem oblidar que ens descriu una situació de principis del segle XX, època en  que la “moral” era molt vigilada en tots el àmbits. Cal recordar el que, en aquest mateix blog,  vam publicar sobre el judici de faltes de la revista del “Papitu” per una qüestió similar.

UN CATALÀ A VARSÒVIA...

 

Un català a Varsòvia ... ¿Què pot fer amics en la Polònia Russa, un català? ¿Donar lliçons a l’Escola Berlitz? ¿Vendre vi del Priorat? Tal volta exercir un d’aquests oficis tant nostres, com el de paleta, o tipògraf?  El català de Varsòvia, que es diu Miralles, te una acadèmia que ell anomena “Escola de dansarines espanyoles.”

Ell potser beurà encara en porró, parlarà la nostra llengua en la intimitat i qui sap, qui sap, si en algun recó de la casa no conservarà dels bons temps, un retrat del Doctor Robert o una estatueta d’en Casanovas! Però les seves alumnes aniran prenent dels seus llavis i de la seva silueta la gracia ibèrica i l’encís d’Andalusia, que més tard, errabundes, aniran deixant pels pobles foscos que sospiren per les terres blaves.

Per un català, tot és voler una cosa ... Si uns catalans es proposessin ser toreros, aconseguirien fundar una escola que rivalitzés amb la sevillana o la “rondeña”. Els hi mancaria la ingènita bravor flamenca, però, la suplirien amb trucs i si no produïen un ”Belmonte”, potser avantatjarien al “Gallo.”

Un torero de Reus, en “Peroy”, ha deixat fama i en “Peroy” va intentar unes sorts que substituïen perfectament el valor amb la traça. D’una d’elles ja se’n deia “malcornar”...

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 29 de maig de 1914.

 

Estem al món perquè hi hagi de tot... es deia dels catalans. Sembla clar que aquesta dita ve de lluny i l’Andreu Nin la devia conèixer a l’hora d’escriure aquest ECO. Segons ens explica els catalans que hi havia -i que avui també hi ha- repartits arreu del mon sabien fer de tot el que convingués, per guanyar-se les “garrofes”. Fins i tot aquelles coses que no es consideren pròpies de la catalanitat; com en el cas del pobre Miralles.

Dues precisions històriques: Si Nin parla de la Polònia Russa, cal tenir en conte que el text està datat el 1914. La segona és per constatar que allò de  “parlar el català en la intimitat” no és pas un invent del senyor José Maria Aznar...

ELS NENS PRODIGI.

 

És un orgullós envaniment paternal i un puríssim goig matern, l’exhibició familiar d'aquestes criatures prodigis, que a set anys, ja saben més coses apreses de memòria, que antigament un jove batxiller en lletres i arts. Aquesta aguda precocitat que és l’encís dels pares, be la gent a considerar-la com a una esperança precursora de grans destins intel·lectuals en l'avenir de la saberuda criatura.

Perquè és clar: si a set anys, l'àngel de Déu, constitueix un veritable prodigi d’intel·ligència, considereu-lo a vint-i-cinc anys: se li hauran d'inventar noves ciencies per a aprendre, ja haurà esgotat el magre patrimoni dels coneixements humans. El fenomen passa gairebé sempre la seva infància esblaimant a la gent, gallejant d'un apagat agombolament instructiu del qual, després, la vida no en conserva la més lleu reminiscència. A demés, aquestes mostres de precocitat jovenívola -representatives quasi bé sempre d un empatx de llibres de text- s’estronquen als vint anys o quan s'han esgotat els llibres de text, per la fretura del deixeble aprofitat.

Hamel, en el París-Journal, parlant dels super-homes, discorre sobre el destí incert de les criatures que en els bancs de les escoles se les considera endarrerides i que no obstant, es revelen brillantment quan són homes, per l’eclosió impensada de les facultats intel·lectuals. Per exemple, Balzac, els seus mestres el creien un xicot profundament estúpid, quasi un cretí. Mai va guanyar un premi a Faula i sempre tenia les notes més dolentes. I què? Després va ésser l'autor de l'immortal «Comèdia Humana i un dels genis més grans de totes les èpoques.

Emili Zola, va ésser suspès en quasi totes les assignatures del batxillerat i sentia un enuig terrible per l'estudi dels idiomes. El mateix va succeir al gran periodista Henri Rochefort que es va passar molts anys exiliat a l'Anglaterra, sense aprendre tres paraules de l'anglès.

El famós Swift, l'admirable escriptor saxó, que ha fet les delícies de la mainada i dels grans, amb aquells genialíssims “Viatges de Gullivert”, a diverses nacions del món, no va poder passar mai endavant dels primers anys del batxillerat, i els seus mestres, el tenien per un cervell molt feble. L'autor dramàtic Sheridan, rival de Shakespeare, sempre era l'alumne més totxo, el de la cua, en les taules del col·legi Harcour, sense la més petita afició als estudis,

En canvi, tornant a el que dèiem al principi, quantes “criatures-prodigi”, plenes de premis i bones notes i quants jovenets amb títols i matricules d'honor, quan són homes, ens resulten veritables calamitats i ases solemníssims!

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 21 d’abril de 1914.

 

Malgrat que aquest escrit és del darrer moment en el qual Nin exercia de mestre... l’ofici no es per mai. I queda clar que no era un mestre que es deixés impressionar pel que se’n deien; nens o alumnes “prodigi”. Ell sabia bé que moltes de les persones veritablement prodigioses acostumaven a haver estat uns nens completament “normals”.

                                         Nin també sabía que hi havia excepcions. Mozart n'és un exemple.

JOAN PEIRÓ, UN HOME VALENT.

Deixeu-me que avui no sigui un escrit de l’Andreu Nin el que encapçali aquest post del blog. Em plau parlar de Joan Peiró un home que fou amic personal de Nin a qui va conèixer en els temps compartits de militància a la CNT. Va representar aquella ala del anarquisme més possibilista i pràctic que també compartia amb Nin i altres com Salvador Seguí i Àngel Pestaña. La seva formació va ser autodidacta i destacà periodísticament com a director de publicacions sindicals  com “La Colmena Obrera”, i als anys 30, ho va ser del portaveu del sindicalisme anarquista “Solidaridad Obrera”. Va arribar a ser ministre d’Industria en el govern de Largo Caballero. Va marxar a l’exili, però va ser detingut i retornat a Espanya el 1941 on va ser interrogat i torturat. Els militars franquistes conscients de que era un home de molta vàlua li van oferir la direcció dels nous sindicats de l’Espanya franquista -cosa que mai va acceptar i que va ser una de les causes per la qual fou condemnat a mort i afusellat el 21 de juliol de 1942 al camp de tir de la població de Paterna.

Es cert que va ser un home valent i conseqüent fins al final. Però jo he volgut portar-lo en aquest blog, perquè Joan Peiró va ser un dels poquíssims, per no dir l’únic, polític espanyol que el 8 de juliol de 1937 va atrevir-se a publicar amb la seva signatura, un escrit en defensa de Nin i del POUM com jo no he llegit en cap contemporani seu.

Si un es capaç de traslladar-se al 1937, en plena guerra civil, amb el govern de la república en mans dels estalinistes, amb Nin segrestat i els militants del POUM perseguits per la campanya infame de mentides orquestrades pels estalinistes i els seus mitjans de comunicació; és fàcil dir  que en Peiró ve ser UN HOME VALENT, al que cal retre molts més homenatges dels que se li han fet fins ara.

 

EL SILENCI SERIA COMPLICITAT.

No sé pas si entre els homes del P. O. U. M. ha pogut haver-hi, emboscat, algun espia al servei de Franco, de Hitler o de qualsevol de la colla de encanallats que volen occir les llibertats populars del poble espanyol, per tal de junyir-lo a l'esclavatge a què estan sotmesos els països de règim totalitari.

M'inclino a creure que n'hi ha hagut, com n'hi ha hagut i n'hi ha, crec jo, a tots els sectors antifeixistes. El que jo vull afirmar, perquè d'això m'atreveixo a dir que n'estic segur, és que ni l'Andreu Nin ni cap, potser, dels dirigents i militants de llur organització política, no són espies ni res d'això que la rancúnia dels comunistes oficials ha volgut atribuir-los.

El que hom ha volgut perseguir, és llur parcialitat per Trotski, que avui representa el cap de l'oposició a la contrarevolució que està operant-se a Rússia, segons afirmen els trotskistes, la qual cosa, per bé que jo no l'afirmi, la crec com els del P. O. U. M.; i contra l'enemic, totes les armes són bones.

Així diu que ho deia Sant Ignasi de Loyola. Ningú no ho ha demostrat encara, però els stalinistes afirmen que Trotski -l'home al qual aviat li hauran de fer un món exprés per a poder viure- està venut al capitalisme internacional, i, lògicament pensant, és forçós que els seus partidaris estiguin tarats del mateix mal. No costa res, doncs, de fer creure que els del P. O. U. M. puguin estar venuts al feixisme internacional.

¿Però qui ho ha demostrat? En iniciar-se l'escomesa contra els dirigents de l'antic Bloc, hom digué que passats breus dies es lliuraria a la Premsa una nota demostrant la culpabilitat dels detinguts. ¿On és la nota? ¿Qui l'ha vista? Hom assegurà, també, que la gravetat del delicte comès exigia la constitució d'un Consell de Guerra sumaríssim i potser la imposició de penes greus, qui sap si irreparables. ¿Quan s'ha reunit aquest Consell de Guerra i on s'han Imposat aquestes penes, greus? Si alguna cosa greu ni ha, és el que passa i el que ningú no s'explica; és a dir, jo sí que m'ho explico.

Arran dels fets de maig a Barcelona, algú intentà ja que l'anterior. Govern de la República acordés la dissolució del P.O.U.M., la suspensió de la seva premsa i l'empresonament dels seus dirigents. ¿Motius en què hom fundava la proposta? Els textos de La Batalla. Jo soc testimoni de com Largo Caballero s'oposà resoltament i enèrgica a la pretensió que el Govern servís per tal que algú ventilés un plet de família... Caballero afirmà que un Govern presidit per ell no assentaria el precedent de dissoldre un partit pels motius que hom al·legava: "Si ací hi ha quelcom de delictiu -deia ell, assenyalant els números de «La Batalla» exposats damunt la taula del Consell- que hom ho remeti al Fiscal i que sigui aquest, si creu que hi ha motius suficients, el qui dissolgui el P. O. U. M. i el qui faci tot el que hom proposa. Però tolerar jo que això ho faci el Govern..."

Les paraules de Largo Caballero eren una lliçó, àdhuc per als més exaltats partidaris de la dictadura. Per bé que ens hi anem atansant, Espanya no està, encara, sotmesa a una dictadura. Calia, doncs, cercar la manera d'acabar amb els trotskistes, o almenys intentar-ho, sense que intervingués prèviament el Fiscal. Si hom comptava amb un aparell policíac, com el de Madrid, poc havia de costar l'urdiment d'una trama que fes aparèixer els trotskistes com aliats d'Hitler i de tots els feixismes.

La trama ja ha estat urdida, però això no sempre és una prova material del fet que hom es proposa perseguir. Jo crec sincerament que si alguna cosa queda demostrada, arran ran de la tragèdia del P. O. U. M., solament serà el sadisme del partit que ha volgut perseguir els trotskistes sense altre motiu que el d'ésser-ho. I no és que jo vulgui fer calendaris. Els dies parlen amb prou claredat, al meu entendre, i el temps serà el que em doni o em negui la raó.

Per ara, només hi ha el fet de les detencions i, el que és més greu, el fet que ningú no conegui el parador d'alguns dels detinguts. I això podria ésser la mort moral d'allò altre.

J. PEIRÓ

Escrit al diari "Llibertat" de Mataró el dia 8 de juliol de 1937.

Joan Peiró