JOAN PEIRÓ, UN HOME VALENT.

Deixeu-me que avui no sigui un escrit de l’Andreu Nin el que encapçali aquest post del blog. Em plau parlar de Joan Peiró un home que fou amic personal de Nin a qui va conèixer en els temps compartits de militància a la CNT. Va representar aquella ala del anarquisme més possibilista i pràctic que també compartia amb Nin i altres com Salvador Seguí i Àngel Pestaña. La seva formació va ser autodidacta i destacà periodísticament com a director de publicacions sindicals  com “La Colmena Obrera”, i als anys 30, ho va ser del portaveu del sindicalisme anarquista “Solidaridad Obrera”. Va arribar a ser ministre d’Industria en el govern de Largo Caballero. Va marxar a l’exili, però va ser detingut i retornat a Espanya el 1941 on va ser interrogat i torturat. Els militars franquistes conscients de que era un home de molta vàlua li van oferir la direcció dels nous sindicats de l’Espanya franquista -cosa que mai va acceptar i que va ser una de les causes per la qual fou condemnat a mort i afusellat el 21 de juliol de 1942 al camp de tir de la població de Paterna.

Es cert que va ser un home valent i conseqüent fins al final. Però jo he volgut portar-lo en aquest blog, perquè Joan Peiró va ser un dels poquíssims, per no dir l’únic, polític espanyol que el 8 de juliol de 1937 va atrevir-se a publicar amb la seva signatura, un escrit en defensa de Nin i del POUM com jo no he llegit en cap contemporani seu.

Si un es capaç de traslladar-se al 1937, en plena guerra civil, amb el govern de la república en mans dels estalinistes, amb Nin segrestat i els militants del POUM perseguits per la campanya infame de mentides orquestrades pels estalinistes i els seus mitjans de comunicació; és fàcil dir  que en Peiró ve ser UN HOME VALENT, al que cal retre molts més homenatges dels que se li han fet fins ara.

 

EL SILENCI SERIA COMPLICITAT.

No sé pas si entre els homes del P. O. U. M. ha pogut haver-hi, emboscat, algun espia al servei de Franco, de Hitler o de qualsevol de la colla de encanallats que volen occir les llibertats populars del poble espanyol, per tal de junyir-lo a l'esclavatge a què estan sotmesos els països de règim totalitari.

M'inclino a creure que n'hi ha hagut, com n'hi ha hagut i n'hi ha, crec jo, a tots els sectors antifeixistes. El que jo vull afirmar, perquè d'això m'atreveixo a dir que n'estic segur, és que ni l'Andreu Nin ni cap, potser, dels dirigents i militants de llur organització política, no són espies ni res d'això que la rancúnia dels comunistes oficials ha volgut atribuir-los.

El que hom ha volgut perseguir, és llur parcialitat per Trotski, que avui representa el cap de l'oposició a la contrarevolució que està operant-se a Rússia, segons afirmen els trotskistes, la qual cosa, per bé que jo no l'afirmi, la crec com els del P. O. U. M.; i contra l'enemic, totes les armes són bones.

Així diu que ho deia Sant Ignasi de Loyola. Ningú no ho ha demostrat encara, però els stalinistes afirmen que Trotski -l'home al qual aviat li hauran de fer un món exprés per a poder viure- està venut al capitalisme internacional, i, lògicament pensant, és forçós que els seus partidaris estiguin tarats del mateix mal. No costa res, doncs, de fer creure que els del P. O. U. M. puguin estar venuts al feixisme internacional.

¿Però qui ho ha demostrat? En iniciar-se l'escomesa contra els dirigents de l'antic Bloc, hom digué que passats breus dies es lliuraria a la Premsa una nota demostrant la culpabilitat dels detinguts. ¿On és la nota? ¿Qui l'ha vista? Hom assegurà, també, que la gravetat del delicte comès exigia la constitució d'un Consell de Guerra sumaríssim i potser la imposició de penes greus, qui sap si irreparables. ¿Quan s'ha reunit aquest Consell de Guerra i on s'han Imposat aquestes penes, greus? Si alguna cosa greu ni ha, és el que passa i el que ningú no s'explica; és a dir, jo sí que m'ho explico.

Arran dels fets de maig a Barcelona, algú intentà ja que l'anterior. Govern de la República acordés la dissolució del P.O.U.M., la suspensió de la seva premsa i l'empresonament dels seus dirigents. ¿Motius en què hom fundava la proposta? Els textos de La Batalla. Jo soc testimoni de com Largo Caballero s'oposà resoltament i enèrgica a la pretensió que el Govern servís per tal que algú ventilés un plet de família... Caballero afirmà que un Govern presidit per ell no assentaria el precedent de dissoldre un partit pels motius que hom al·legava: "Si ací hi ha quelcom de delictiu -deia ell, assenyalant els números de «La Batalla» exposats damunt la taula del Consell- que hom ho remeti al Fiscal i que sigui aquest, si creu que hi ha motius suficients, el qui dissolgui el P. O. U. M. i el qui faci tot el que hom proposa. Però tolerar jo que això ho faci el Govern..."

Les paraules de Largo Caballero eren una lliçó, àdhuc per als més exaltats partidaris de la dictadura. Per bé que ens hi anem atansant, Espanya no està, encara, sotmesa a una dictadura. Calia, doncs, cercar la manera d'acabar amb els trotskistes, o almenys intentar-ho, sense que intervingués prèviament el Fiscal. Si hom comptava amb un aparell policíac, com el de Madrid, poc havia de costar l'urdiment d'una trama que fes aparèixer els trotskistes com aliats d'Hitler i de tots els feixismes.

La trama ja ha estat urdida, però això no sempre és una prova material del fet que hom es proposa perseguir. Jo crec sincerament que si alguna cosa queda demostrada, arran ran de la tragèdia del P. O. U. M., solament serà el sadisme del partit que ha volgut perseguir els trotskistes sense altre motiu que el d'ésser-ho. I no és que jo vulgui fer calendaris. Els dies parlen amb prou claredat, al meu entendre, i el temps serà el que em doni o em negui la raó.

Per ara, només hi ha el fet de les detencions i, el que és més greu, el fet que ningú no conegui el parador d'alguns dels detinguts. I això podria ésser la mort moral d'allò altre.

J. PEIRÓ

Escrit al diari "Llibertat" de Mataró el dia 8 de juliol de 1937.

Joan Peiró