Espero
que de tant en tant em sigui permès una mica de localisme. Avui us deixo amb el
magnífic reportatge que Andreu Nin va fer com a redactor del Poble Català sobre els aiguats de 1913. Es llarg, però, no deixa de ser un veritable document històric.
Cap
al Vendrell
Les informacions
publicades per la premsa i les noves vagues i confoses arribades del Vendrell,
semblaven deixar entreveure que la simpàtica vila vendrellenca ha sigut una de
les més greument castigades pels recents temporals.
A fí de
convence’ns de la magnitud del desastre, abans d’ahir dimecres, a les 9 el matí
agafàrem el tren lleuger al baixador del Passeig de Gràcia, decidits a
encaminar-nos al Vendrell. Des del tren, a mida que anem avançant, podem
contemplar els efectes dels temporals. El Pla del Llobregat, a conseqüència de
la crescuda del riu, està encara tot inundat. Les vinyes i les hortes ofereixen
un aspecte desconsolador. A Molins de Rei i a Castellbisbal, les vinyes i els
camps estan encara coberts per una capa d’aigua de més de dos pams.
Prop de
les dotze arribem a l’Arbós. El tren no podia passar d’aquesta estació, puig la
rierada va inutilitzar la via en una extensió de més d’un centenar de metres. A
l’estació, un bon amic ens ofereix una tartana per anar fins al Vendrell. El
nostre company ens parla encara amb emoció dels incidents ocasionats pels
temporals.
“Difícilment
-ens diu- podrà el Vendrell rescabalar-se dels immensos perjudicis que acaba de
sofrir. Ni els més vells recorden un temporal de la magnitud del que va assotar
al Vendrell el dilluns passat. Es parla encara amb horror, e la rierada de
Santa Tecla que va ocórrer fa uns quaranta anys; però no té punt de comparació
amb l’aiguat que acaba de sembrar la desolació al Vendrell”
Encara
ens diu més coses el nostre amic; però ja tindrem ocasió d’explicar-les als
nostres lectors en aquesta mateixa crònica.
A banda
i banda de la carretera contemplem les vinyes convertides en llacs immensos,
als arbres arrancats de soca i arrel, els marges i les parets enrunats. Albirem
ja el Vendrell.
“-Anirem
a una fonda -diu un companys de viatge, dirigint-se a un altre- on tindràs
ocasió de gustar les excel·lències d’un dinar admirablement servit i la
suggestiva bellesa i l’encisadora amabilitat d‘una noia xamosa i alegroia que
ens servirà la taula.”
El tartaner
fa una mitja rialla, barreja de tristesa i d’ironia: -Renuncieu als vostres
propòsits. De la fonda no en resta gairebé res. Tot s’ho va emportar l’aigua.
A tres
quarts d’una entrem a la població. Els amics ens allarguen els braços i
nosaltres, que tenim al Vendrell fondes i arraigades amistats, correm àvidament
en cerca de noves.
La
inundació.
El
dilluns a dos quarts de set de la tarda va caure damunt del Vendrell una pluja torrencial,
que per allà les set va esdevenir espaordidora tempesta de trons i llamps i
pedra. La pluja va durar fins a les nou. De sobte, inesperadament, els veïns de
l’extrem del carrer del Doctor Robert, a tocar amb l’encreuament de la carretera de Calafell
i la de Barcelona, veieren amb la natural sorpresa, que l’aigua arribava al cap
de les cases. S’havia desbordat el “Torrent del Lluc” i una immensa mola
d’aigua baixava carrer avall.
La
inundació sobtà a tothom per lo inesperada. Ben prompte l’aigua va envair els carrers del Dr. Robert, Nord,
Estrella, Jaume Ramón, Zurbano i Passeig del 4 de Març i de Castelar.
A
l’altre extrem de la població es desbordava el “Torrent de la Bisbal”, inundant
els carrers Major, Nou i el barri de França.
Les
informacions publicades aquests dies per la premsa ens relleven de fer una completa
ressenya els incidents ocorreguts, limitant-nos a dir allò que és encara
desconegut els nostres lectors.
El
pànic que es produí fou enorme. La gent corria adelerada d’una banda a l’altra;
els uns fugint, com podien de casa seva, els altres corrent a auxiliar als que
donaven crits desesperats d’auxili.
En el
carrer el Dr. Robert, que es amplíssim, l’aigua baixava furiosa i amenaçadora,
arribant a una alçada de més d’un metre. L’aigua envaí el cafè del Comerç situat en l’esmentat
carrer. El seu propietari Anton Vidal, la seva esposa i els seus fills, es
salvaren d’una mort segura. Quan veieren que l’aigua entrava avassalladora en
el cafè, cercaren refugi dalt del billar; però prompte veieren amb terror que el billar perdia estabilitat i que l’aigua se l’empotava lo mateix que les
taules i cadires de l’establiment. Aleshores es decidiren a sortir al carrer,
lo qual aconseguiren després de passar no pocs perills. Per fi, aconseguiren el
seu objectiu, però la corrent amenaçava emportar-se’ls i aleshores, agafant-se
per portes i reixes pogueren entrar en una casa, exhaustes u anguniosos.
Les
pèrdues sofertes pel senyor Vidal són incalculables. L’aigua arrasà el mobiliari
i els utensilis del cafè, emportant-se-li a demés sucre i cafè, el valor de
quals mercaderies no baixa de dos mil pessetes.
En el
carrer de l’Estrella, el més castigat per la inundació, a dintre les cases
l’aigua arribà a una alçaria de dos metres.
L’incendi.
Una
complicació inesperada vingué a agreujar el conflicte. Quan el pànic era més
enorme i l’aigua, fent un espantós terratrèmol, anava inundant-ho tot, del
magatzem de grans que don Josep Figueras posseïa al carrer Dr. Robert, el
veïnat veié que en sortia una gran flamarada.
Els moradors de la casa havien fugit precipitadament per a salvar-se de
l’aigua, però cometent la imprudència de deixar encès el llum del menjador. Com
que al magatzem hi havia bidons de carbur de calci, al entrar-hi l’aigua es
produí acetilè, que s’inflamà, propagant-se l’incendi per tota la casa. El foc
prengué prompte proporcions aterradores.
El
moment era emocionant. Aleshores, davant la impossibilitat d’extingir el foc,
deixaren que la casa anés cremant, limitant-se a evitar que es propagués a les
cases veïnes, que es salvaven d’un perill manifest.
La nit
s’havia asserenat. No circulava ni el mes lleuger alè d’aire, Si no hagués
sigut per aquesta circumstància, malgrat
tots els esforços no hauria sigut possible evitar que l’incendi es propagués a
les altres cases.
Nosaltres
poguérem contemplar la casa de don Josep Figueras convertida en un munt informe
de runes fumejants encara. El foc s’havia declarat el dilluns. El DIJOUS varen
arribar de Tarragona, per apagar l’incendi, els bombers que les autoritats
locals vendrellenques varen sol·licitar al governador de Tarragona.
El
efectes de la inundació.
Són
incalculables els perjudicis ocasionats per la inundació. Aquestes ratlles en
donaran una pàl·lida idea.
És
precís veure el trist espectacle que ofereix el Vendrell per a poder-se
convèncer de la magnitud de la catàstrofe. Una gran part de les vinyes i les
hortes del terme municipal de la vila han quedat totalment arrasades. Marges,
parets, arbres, tot ha sigut arrastrat per l’imperi furient de la rierada. Han
quedat enrunats gairebé tots els nombrosos forns d’obra que hi ha establerts
per les afores del Vendrell.
L’aigua
va enrunar, el passeig de Castelar, la Fonda del Comerç. de don Josep Gestí, el
qual hi te també establerta l’Agència de transports e l’Aixelà.
A
conseqüència de l’enrunament, va morir un cavall i varen quedar aixafats carros
i tartanes.
A l’ermosa
“vila” coneguda per “Quinta Amèrica”, situada a les afores l’aigua va derivar
parets i reixes, arrasant completament el jardí que l’envolta.
L’aspecte
del carrer del Nord es desconsolador. Gairebé no hi ha cap casa sencera Les
poques que hi queden, varen sofrir totes greus desperfectes i amenacen ruïna.
Igualment corren perill d’enrunar-se gran nombre de cases del carrer del Dr.
Robert, totes elles e moderna construcció. L’arquitecte municipal ha dit que
era precís refermar els fonaments, puix del contrari podrien venir-se a terra
per qualsevol motiu insignificant.
Al
barri e França varen quedar enderrocades gran nombre de parets de les cases que
donen al torrent. L’aigua, així mateix al entrar als baixos de les cases, va envair
els cups, que eren plens de vi i va emportar-se els bocois. Es creu que
d’aquests n’han desaparegut més de tres cents.
En fi,
la pèrdua es enorme, incalculable, superior a tot quant pugui imaginar-se.
El
salvament.
Mereixen tota mena d’elogis, sincers i
calorosos, els abnegats ciutadans que, corrent un greu perill, exposant
contínuament la seva pròpia vida, corregueren a auxiliar a llurs conveïns.
Encara que sigui incorrent en lamentables omissions, no volem deixar
d’anomenar, per honra seva, els noms d’alguns dels benemèrits vendrellencs que
més es distingiren en els treballs de salvament.
Tots
els que parlaren amb nosaltres, coincidiren en assenyalar en primer lloc a En
Miquel Ribas i a en Lluís Casals, germà del gran violoncel·lista Pau Casals.
Així mateix s’adrecen elogis fervorosos a l’administrador de Duanes senyor
Costa, al jutge municipal senyor Aleu, al primer tinent e alcalde don Josep
Vidal. a un vicari de la Iglesia parroquial, el nom del qual sentim no
conèixer, i tants i tants ‘altres, la llista dels quals seria interminable.
Per
cert, que se’ns donà una versió que recollim amb la deguda reserva i a títol
d’informació. Ens contaren uns amics que, durant els moments més perillosos,
l’esmentat clergue, que realitzà veritables proeses, “renegava com un carreter”
(així se’ns digué textualment),
Els
treballs de salvament es realitzaven en mig de grans dificultats. La corrent
era terrible si s’havia de treballar amb aigua fins al coll
Amb
escales i cordes i sobretot, amb l’heroisme dels que desafiaren valerosament el
perill, es pogué evitar que hi hagués cap desgràcia personal.
A sant
Salvador col·laborarem eficaçment en els treballs de salvament els empleats de
la estació e Sant Vicenç de Calders.
El
“Camí de Mar”.
Per a
que es formin càrrec de la magnitud del desastre -em diuen al Vendrell- és
precís que se’n vagi fins la platja de Sant Salvador.
Després
de dinar, vaig seguir el consell de l’amic, emprengué el camí per la carretera
de Tarragona.
-L’aigua-
em diuen- passava per aquí d’ample a ample. El pont del ferrocarril està
sotscavat per la base i amenaça enrunar-se. I entro en lo que abans era el
“Camí de Mar”. És indescriptible l’aspecte que ofereix. El camí i les vinyes
s’han convertit en torrent. Aquí i allà es veuen escampats troncs, mobles,
bocois, etc, que la torrentada va arrastrar. Han desaparegut els camins i les
vinyes, mai més s’hi podrà plantar.
L’aigua
va sots cavar també la rasa de la canonada que conduïa l’aigua potable del
Vendrell a Sant Salvador, i que ha quedat destruïda en una gran extensió.
Marges
i parets que servien de límit a les vinyes han desaparegut per la força
impetuosa de la torrentada. Mai com, davant l’espectacle tristíssim que ofereix
aquest “Pla de Mar” podrien recordar-se els versos famosos d’En Rodrigo Caro.
A
Sant Salvador.
Abans
de pujar a la platja de Sant Salvador, pugem a via fèrria. L’aigua va
emportar-se el pont de ferro que hi ha entre Sant Vicens i Calafell, que mesura
més de 20 metres, traslladant-lo a més de 100 metres de distancia.
Els
plàtans i moreres que formaven una bella filera a l’entrar a Sant Salvador han
vingut tots a terra. Les oliveres dels voltants estan també arrencades.
L’aigua
va produir a la formosa platja efectes desastrosos Varen quedar enrunades en part
o totalment, la casa coneguda per “Casa dels Calafats” la casa coneguda per
“Casa Lluisa”, actualment propietat d’en Casals, la del senyor Lopez Perón la
del senyor Salvador Vidal, la “Casilla dels Carrabiners”. Moltes altres varen
quedar també en perill especialment la “villa” que recentment s’hi va fer
construir en Pau Casals.
Unes
darreres paraules.
El
Vendrell, en dos anys, ha sofert dos flagells terribles. El primer va sofrir-lo
ara fa os anys, amb motiu de l’epidèmia colèrica que va segar la vida d’un gran
nombre de ciutadans i que ve produir-li una crisi econòmica espaordidora.
Ara, la
inundació l’ha deixat en una situació llastimosa, de la qual difícilment podran
formar-se concepte els nostres llegidors amb aquestes línies. La simpàtica vila
penedesenca podrà costosament alçar-se de l’estat de postració en que ha
caigut. Per això és precís que el Govern posi immediatament remei aquesta situació anguniosa, la solució de la
qual no admet les habituals dilacions -dilacions que esdevenen a voltes
eternes- a que es sotmet aquests problemes el complicat engranatge de la
burocràcia espanyola El governador de Tarragona i el i el senyor Francos
Rodríguez varen poder-se convèncer personalment de la magnitud del desastre. A
aquells acudim directament per a que es facin càrrec de la tragèdia
vendrellenca i es facin intèrprets del seu olor prop del Govern, al qual,
sembla que ben poc li costaria deixar-se de construir un cuirassat per a poder
donar un incentiu als que han sigut víctimes de les inclemències del temps i
veuen en perspectiva un tràgic hivern de dolor i de misèria.
ANDREU
NIN.
Publicat
a El Poble Català el 4 d’octubre de 1913.
