ELS AIGUATS DE SANT MIQUEL.

 

Espero que de tant en tant em sigui permès una mica de localisme. Avui us deixo amb el magnífic reportatge que Andreu Nin va fer com a redactor del Poble Català sobre els aiguats de 1913. Es llarg, però, no deixa de ser un veritable document històric.

 

Cap al Vendrell

Les informacions publicades per la premsa i les noves vagues i confoses arribades del Vendrell, semblaven deixar entreveure que la simpàtica vila vendrellenca ha sigut una de les més greument castigades pels recents temporals.

A fí de convence’ns de la magnitud del desastre, abans d’ahir dimecres, a les 9 el matí agafàrem el tren lleuger al baixador del Passeig de Gràcia, decidits a encaminar-nos al Vendrell. Des del tren, a mida que anem avançant, podem contemplar els efectes dels temporals. El Pla del Llobregat, a conseqüència de la crescuda del riu, està encara tot inundat. Les vinyes i les hortes ofereixen un aspecte desconsolador. A Molins de Rei i a Castellbisbal, les vinyes i els camps estan encara coberts per una capa d’aigua de més de dos pams.

Prop de les dotze arribem a l’Arbós. El tren no podia passar d’aquesta estació, puig la rierada va inutilitzar la via en una extensió de més d’un centenar de metres. A l’estació, un bon amic ens ofereix una tartana per anar fins al Vendrell. El nostre company ens parla encara amb emoció dels incidents ocasionats pels temporals.

“Difícilment -ens diu- podrà el Vendrell rescabalar-se dels immensos perjudicis que acaba de sofrir. Ni els més vells recorden un temporal de la magnitud del que va assotar al Vendrell el dilluns passat. Es parla encara amb horror, e la rierada de Santa Tecla que va ocórrer fa uns quaranta anys; però no té punt de comparació amb l’aiguat que acaba de sembrar la desolació al Vendrell”

Encara ens diu més coses el nostre amic; però ja tindrem ocasió d’explicar-les als nostres lectors en aquesta mateixa crònica.

A banda i banda de la carretera contemplem les vinyes convertides en llacs immensos, als arbres arrancats de soca i arrel, els marges i les parets enrunats. Albirem ja el Vendrell.

“-Anirem a una fonda -diu un companys de viatge, dirigint-se a un altre- on tindràs ocasió de gustar les excel·lències d’un dinar admirablement servit i la suggestiva bellesa i l’encisadora amabilitat d‘una noia xamosa i alegroia que ens servirà la taula.”

El tartaner fa una mitja rialla, barreja de tristesa i d’ironia: -Renuncieu als vostres propòsits. De la fonda no en resta gairebé res. Tot s’ho va emportar l’aigua.

A tres quarts d’una entrem a la població. Els amics ens allarguen els braços i nosaltres, que tenim al Vendrell fondes i arraigades amistats, correm àvidament en cerca de noves.

 

La inundació.

El dilluns a dos quarts de set de la tarda va caure damunt del Vendrell una pluja torrencial, que per allà les set va esdevenir espaordidora tempesta de trons i llamps i pedra. La pluja va durar fins a les nou. De sobte, inesperadament, els veïns de l’extrem del carrer del Doctor Robert, a tocar  amb l’encreuament de la carretera de Calafell i la de Barcelona, veieren amb la natural sorpresa, que l’aigua arribava al cap de les cases. S’havia desbordat el “Torrent del Lluc” i una immensa mola d’aigua baixava carrer avall.

La inundació sobtà a tothom per lo inesperada. Ben prompte l’aigua  va envair els carrers del Dr. Robert, Nord, Estrella, Jaume Ramón, Zurbano i Passeig del 4 de Març i de Castelar.

A l’altre extrem de la població es desbordava el “Torrent de la Bisbal”, inundant els carrers Major, Nou i el barri de França.

Les informacions publicades aquests dies per la premsa ens relleven de fer una completa ressenya els incidents ocorreguts, limitant-nos a dir allò que és encara desconegut els nostres lectors.

El pànic que es produí fou enorme. La gent corria adelerada d’una banda a l’altra; els uns fugint, com podien de casa seva, els altres corrent a auxiliar als que donaven crits desesperats d’auxili.

En el carrer el Dr. Robert, que es amplíssim, l’aigua baixava furiosa i amenaçadora, arribant a una alçada de més d’un metre. L’aigua envaí  el cafè del Comerç situat en l’esmentat carrer. El seu propietari Anton Vidal, la seva esposa i els seus fills, es salvaren d’una mort segura. Quan veieren que l’aigua entrava avassalladora en el cafè, cercaren refugi dalt del billar; però prompte veieren  amb terror que el billar perdia estabilitat i  que l’aigua se l’empotava lo mateix que les taules i cadires de l’establiment. Aleshores es decidiren a sortir al carrer, lo qual aconseguiren després de passar no pocs perills. Per fi, aconseguiren el seu objectiu, però la corrent amenaçava emportar-se’ls i aleshores, agafant-se per portes i reixes pogueren entrar en una casa, exhaustes u anguniosos.

Les pèrdues sofertes pel senyor Vidal són incalculables. L’aigua arrasà el mobiliari i els utensilis del cafè, emportant-se-li a demés sucre i cafè, el valor de quals mercaderies no baixa de dos mil pessetes.

En el carrer de l’Estrella, el més castigat per la inundació, a dintre les cases l’aigua arribà a una alçaria de dos metres.

 

L’incendi.

Una complicació inesperada vingué a agreujar el conflicte. Quan el pànic era més enorme i l’aigua, fent un espantós terratrèmol, anava inundant-ho tot, del magatzem de grans que don Josep Figueras posseïa al carrer Dr. Robert, el veïnat veié que en sortia una gran flamarada.  Els moradors de la casa havien fugit precipitadament per a salvar-se de l’aigua, però cometent la imprudència de deixar encès el llum del menjador. Com que al magatzem hi havia bidons de carbur de calci, al entrar-hi l’aigua es produí acetilè, que s’inflamà, propagant-se l’incendi per tota la casa. El foc prengué prompte proporcions aterradores.

El moment era emocionant. Aleshores, davant la impossibilitat d’extingir el foc, deixaren que la casa anés cremant, limitant-se a evitar que es propagués a les cases veïnes, que es salvaven d’un perill manifest.

La nit s’havia asserenat. No circulava ni el mes lleuger alè d’aire, Si no hagués sigut  per aquesta circumstància, malgrat tots els esforços no hauria sigut possible evitar que l’incendi es propagués a les altres cases.

Nosaltres poguérem contemplar la casa de don Josep Figueras convertida en un munt informe de runes fumejants encara. El foc s’havia declarat el dilluns. El DIJOUS varen arribar de Tarragona, per apagar l’incendi, els bombers que les autoritats locals vendrellenques varen sol·licitar al governador de Tarragona.

 

El efectes de la inundació.

Són incalculables els perjudicis ocasionats per la inundació. Aquestes ratlles en donaran una pàl·lida idea.

És precís veure el trist espectacle que ofereix el Vendrell per a poder-se convèncer de la magnitud de la catàstrofe. Una gran part de les vinyes i les hortes del terme municipal de la vila han quedat totalment arrasades. Marges, parets, arbres, tot ha sigut arrastrat per l’imperi furient de la rierada. Han quedat enrunats gairebé tots els nombrosos forns d’obra que hi ha establerts per les afores del Vendrell.

L’aigua va enrunar, el passeig de Castelar, la Fonda del Comerç. de don Josep Gestí, el qual hi te també establerta l’Agència de transports e l’Aixelà.

A conseqüència de l’enrunament, va morir un cavall i varen quedar aixafats carros i tartanes.

A l’ermosa “vila” coneguda per “Quinta Amèrica”, situada a les afores l’aigua va derivar parets i reixes, arrasant completament el jardí que l’envolta.

L’aspecte del carrer del Nord es desconsolador. Gairebé no hi ha cap casa sencera Les poques que hi queden, varen sofrir totes greus desperfectes i amenacen ruïna. Igualment corren perill d’enrunar-se gran nombre de cases del carrer del Dr. Robert, totes elles e moderna construcció. L’arquitecte municipal ha dit que era precís refermar els fonaments, puix del contrari podrien venir-se a terra per qualsevol motiu insignificant.

Al barri e França varen quedar enderrocades gran nombre de parets de les cases que donen al torrent. L’aigua, així mateix al entrar als baixos de les cases, va envair els cups, que eren plens de vi i va emportar-se els bocois. Es creu que d’aquests n’han desaparegut més de tres cents.

En fi, la pèrdua es enorme, incalculable, superior a tot quant pugui imaginar-se.

 

El salvament.

 Mereixen tota mena d’elogis, sincers i calorosos, els abnegats ciutadans que, corrent un greu perill, exposant contínuament la seva pròpia vida, corregueren a auxiliar a llurs conveïns. Encara que sigui incorrent en lamentables omissions, no volem deixar d’anomenar, per honra seva, els noms d’alguns dels benemèrits vendrellencs que més es distingiren en els treballs de salvament.

Tots els que parlaren amb nosaltres, coincidiren en assenyalar en primer lloc a En Miquel Ribas i a en Lluís Casals, germà del gran violoncel·lista Pau Casals. Així mateix s’adrecen elogis fervorosos a l’administrador de Duanes senyor Costa, al jutge municipal senyor Aleu, al primer tinent e alcalde don Josep Vidal. a un vicari de la Iglesia parroquial, el nom del qual sentim no conèixer, i tants i tants ‘altres, la llista dels quals seria interminable.

Per cert, que se’ns donà una versió que recollim amb la deguda reserva i a títol d’informació. Ens contaren uns amics que, durant els moments més perillosos, l’esmentat clergue, que realitzà veritables proeses, “renegava com un carreter” (així se’ns digué textualment),

Els treballs de salvament es realitzaven en mig de grans dificultats. La corrent era terrible si s’havia de treballar amb aigua fins al coll

Amb escales i cordes i sobretot, amb l’heroisme dels que desafiaren valerosament el perill, es pogué evitar que hi hagués cap desgràcia personal.

A sant Salvador col·laborarem eficaçment en els treballs de salvament els empleats de la estació e Sant Vicenç de Calders.

 

El “Camí de Mar”.

Per a que es formin càrrec de la magnitud del desastre -em diuen al Vendrell- és precís que se’n vagi fins la platja de Sant Salvador.

Després de dinar, vaig seguir el consell de l’amic, emprengué el camí per la carretera de Tarragona.

-L’aigua- em diuen- passava per aquí d’ample a ample. El pont del ferrocarril està sotscavat per la base i amenaça enrunar-se. I entro en lo que abans era el “Camí de Mar”. És indescriptible l’aspecte que ofereix. El camí i les vinyes s’han convertit en torrent. Aquí i allà es veuen escampats troncs, mobles, bocois, etc, que la torrentada va arrastrar. Han desaparegut els camins i les vinyes, mai més s’hi podrà plantar.

L’aigua va sots cavar també la rasa de la canonada que conduïa l’aigua potable del Vendrell a Sant Salvador, i que ha quedat destruïda en una gran extensió.

Marges i parets que servien de límit a les vinyes han desaparegut per la força impetuosa de la torrentada. Mai com, davant l’espectacle tristíssim que ofereix aquest “Pla de Mar” podrien recordar-se els versos famosos d’En Rodrigo Caro.

 

A Sant Salvador.

Abans de pujar a la platja de Sant Salvador, pugem a via fèrria. L’aigua va emportar-se el pont de ferro que hi ha entre Sant Vicens i Calafell, que mesura més de 20 metres, traslladant-lo a més de 100 metres de distancia.

Els plàtans i moreres que formaven una bella filera a l’entrar a Sant Salvador han vingut tots a terra. Les oliveres dels voltants estan també arrencades.

L’aigua va produir a la formosa platja efectes desastrosos Varen quedar enrunades en part o totalment, la casa coneguda per “Casa dels Calafats” la casa coneguda per “Casa Lluisa”, actualment propietat d’en Casals, la del senyor Lopez Perón la del senyor Salvador Vidal, la “Casilla dels Carrabiners”. Moltes altres varen quedar també en perill especialment la “villa” que recentment s’hi va fer construir en Pau Casals.

 

Unes darreres paraules.

El Vendrell, en dos anys, ha sofert dos flagells terribles. El primer va sofrir-lo ara fa os anys, amb motiu de l’epidèmia colèrica que va segar la vida d’un gran nombre de ciutadans i que ve produir-li una crisi econòmica espaordidora.

Ara, la inundació l’ha deixat en una situació llastimosa, de la qual difícilment podran formar-se concepte els nostres llegidors amb aquestes línies. La simpàtica vila penedesenca podrà costosament alçar-se de l’estat de postració en que ha caigut. Per això és precís que el Govern posi immediatament remei  aquesta situació anguniosa, la solució de la qual no admet les habituals dilacions -dilacions que esdevenen a voltes eternes- a que es sotmet aquests problemes el complicat engranatge de la burocràcia espanyola El governador de Tarragona i el i el senyor Francos Rodríguez varen poder-se convèncer personalment de la magnitud del desastre. A aquells acudim directament per a que es facin càrrec de la tragèdia vendrellenca i es facin intèrprets del seu olor prop del Govern, al qual, sembla que ben poc li costaria deixar-se de construir un cuirassat per a poder donar un incentiu als que han sigut víctimes de les inclemències del temps i veuen en perspectiva un tràgic hivern de dolor i de misèria.

 

ANDREU NIN.

Publicat a El Poble Català el 4 d’octubre de 1913.