Pluja del nord la d’ahir, fina i monorítmica. La gent passa de pressa, el fum de les xemeneies es més blavenc, l’aigua, al rebotar en el carrer, aixeca un reflex gris d’acer, que a la nit es torna, meitat per meitat, purpuri i morat, i pel cel i les cases enllà dels carrers, un estor gris dona poesia i dona tristesa, la tristesa endolcida dels vespres hivernencs. Es una gran llàstima que en els cafès-restaurants, l’únic refugi en aquestes diades melancòliques, no toquin les orquestres i els pianos, tot lo delicadament possible, música de Schumann.
La
neu que va aparèixer al Tibidabo va trencar la monotonia del dia. Era una neu
molt ben col·locada, que semblava posada per la Societat d’Atracció de
Forasters. Però va ser massa prudent, massa decorativa la neu, restant al cim
de la muntanya i abandonant la ciutat a la pluja.
I no
queda ni el consol de mirar, darrera dels vidres, a les dones. Les faldilles
travades no serveixen per a ser aixecades amb aquell gest admirable, barreja de
virtut i de picardia, que constituïa l’am d’un honest matrimoni o d’un pecat.
ECO
escrit per Andreu Nin el dia 15 de gener de 1911.
Hi
ha dies que es fa molt fàcil triar l’escrit apropiat de la jornada. El d’avui
crec que no podia ser més apropiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada