A l’arribar el Dimecres de
Cendra, les nostres bones mares es posaven la mantellina per aconseguir un matís
de religiositat i un canvi de decoració del rostre. La mantellina era una
pietosa coqueteria que anava dedicada a Jesús en dolor, però que recollien els
homes. I així, la quaresma començava amb un madrigal. Però aquest any, les
senyores no han volgut que el seu cap fes de terme entre el Carnaval i la
Quaresma i han anat a prendre la Cendra amb el capell de moda, un ample capell
d’ales caigudes que tapen el font I, naturalment, per a posar la cendra, tot
dient el “memento homo”, els bons capellans tenien d’acotar-se, talment com els
que els carrers es dediquen a admirar les dones que passen. Però n`hi havia
d’altres de capellans, que menys respectuosos amb les vanitats femenines,
iradament, agafaven l’ala davantera del capell i aixecant-la posaven la cendra
amb un gest d‘imposició, com mai, potser, l’hagi tingut l’imperialisme catòlic.
Cada església amb públic de senyores amb capell, era, el Dimecres de Cendra, un
castell de Canosa.
I les senyores, amb la cendra al
front i les ales del capell alçades, tenien, en la austeritat templera, tota la
deliciosa gràcia d’una pastora damisel·la del segle XVIII.
ECO escrit per Andreu Nin el
dia 8 de març de 1911.
Llegint els ECOS de Nin un se’n
dona comte de la quantitat de tradicions que s'estan perdent per sempre. Una d’elles
la de la imposició de la cendra el primer dimecres de quaresma... DE LA CENDRA
VENS I A LA CENDRA TORNARÀS...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada