I VA D'ELECCIONS ...

 I ara que parlem d'aquest ermós poble. Nosaltres recordem unes eleccions seves per diputats a Corts. Per cert que en elles sortí triomfant el regionalista don María Trinitat Rius i Torres.

La cosa anava així:

Un elector.-Bon dia.

El president .-Cóm va?

Un elector.-Bé, i vosaltres?

El president-Be, que vols votar?

Un elector.-Votarem...

El president.-Aleshores papereta a l'urna, y fins després.

Un elector.- a mandar!

El fins després, era menjar-se un xai, beure vi y fumar cigarros de quinze, fins que el cos els deia prou...

Bona gent la de pagès...

*  *  *

 

Aquest Eco es de fora, estiuenc que diríem. Som en un bell poble de la costa llevantina. En aquest poble, hi ha un alcalde, el qual durant la seva gestió, ha portat l'electricitat a la població; ha fet una carretera per anar de l'estació al poble; ha construit un passeig amb acàcies, moreres y bancs per on passegen les senyoretes estiuejadores; obliga als veïns a que guardin les seves escombraries fins que passi el carro encarregat de recollir-les...

Això ha molestat a alguns indígenes, naturalment del partit contrari. Un d'ells, el leader, ens deia:

-Ja ho veus: Electricitat, carretera, bancs, acàcies, netedat. Tot a favor dels forasters.

!Això es caciquisme!

L’alcalde l'ha multat, per tirar les escombraries al carrer.

 

ECO escrit per Andreu Nin el 13 d’agost de 1912.

 

 

 

Nin ens deixa clar que el caciquisme es pot manifestar de moltes maneres i amb sentits contraposats... Total les coses no han canviat tant!

Aprofito l’avinentesa per deixar aquest post sobre les eleccions abans d’hora. Però mana el calendari; i el meu, no em permetrà estar aquí el dia 28 M.

UNA BARCELONA SENSE METRO.

 A Andreu Nin li va tocar escriure com a periodista en un moment on encara el metro per Barcelona no era altra cosa que un projecte. Si no hi havia metro el mitjà de transport públic no era altra que el tramvia. En el seus ECOS, tant a El Poble Català com a la Publicidad , els tramvies son els protagonistes en molts dels seus escrits. Aquí en teniu una mostra de com era la vida en els tramvies.

En todos los tranvías hay colocado un letrerito que dice Se prohíbe el fumar y el escupir...

Los tranvías en esta estación fría se hallan herméticamente cerrados.

Entran en el tranvía tres, cuatro, cinco señores adiposos, luciendo en sus barrigas el dije de oro opulento. Fuma el uno un Carucho, el otro un Aguila Imperial, otro un Henry Clay y el último un Murias. Echan gran des bocanadas de humo azulino. La atmósfera en el tranvía se hace densa i pesada, algunas señoras que montan en el vehículo sienten los síntomas del mareo. Pero no se atreven a protestar. Los señores graves continúan fumando sus brevas y sus vitolas... Son los mismos caballeros que en los cines protestan contra el sombrero de las señoras.

ECO escrit el dia 4 de gener de 1911.

*   *   *

Un colega local se quejaba el abuso que hacen del tranvía los agentes de la autoridad. Pasan coches atiborrados de pasajeros. Y entre estos, prensados en la plataforma, guardias urbanos, guardias municipales, guardias de seguridad, de orden público, etc., etc., Todo esto en lugar e hacer cumplir las ordenanzas y reglamentos... Además, para mayor molestia del público, en los días y en las horas de mayor movimiento, suben y bajan, saltan y corren, los vendedores de periódicos, que para vocear y vender su mercancía, codean, pisotean y atropellan a los sufridos viajeros, esto, hasta que suceda algún accidente, entonces será la energía para dichas disposiciones, olvidadas e incumplidas a los dos días de promulgadas.

ECO escrit el dia 2 de juny de 1911.

*   *   *

Quan a Madrid una aristòcrata de equivocades costums va promoure en el teatre de la Sarsuela de Madrid, un enorme escàndol amb una de les tiples, fou preguntat en Rusiñol per lo que hauria succeït a Barcelona, si semblant espectacle s'hagués produït en la nostra ciutat

En Rusiñol, respongué senzillament: -Haurien cremat un tramvia.

Perquè el tramvia ha esdevingut el substitut de la caseta de consums. No és que la supressió dels tramvies hagi estat incorporada als programes democràtics, sinó que el poble en les seves ires sentimentals té segons les èpoques un blanc immutable per a les seves agressions. El poble no cridarà avall els tramvies però els crema. Perquè? Perquè manen. Sap que cap criatura aixafada, que cap vell laminat, que cap home o dona mutilats, han obtingut una responsabilitat penal de la companyia, ni una indemnització per a les víctimes, sap també que en la premsa hi ha sempre un silenci per les empreses tramviàries i que si en els periòdics és un feix de passes el silenci, en el municipi són raons poderoses. Se sap tot això i que en el tramvia s'hi passeja un orgull, i quan es produeix una manifestació tumultuària, una vaga violenta o la terra queda tacada de sang, com ahir, el bon poble apedrega els tramvies, els volca, i   a vegades, com una purificació, com una venjança per les cames segades, pels caps aixafats, per les cara arrossegades que mai obtingueren justícia, les flames pugen al cel a l'igual que una foguera votiva dedicada als déus.

Si arriba a manar en Maura, ahir hi hauria hagut una lluita popular al carrer d'en Balmes, Quan en el poder s'asseu un tirà, sorgeix tant fàcilment un Camil Desmoulins damunt un banc del carrer arengant contra els poderosos que deixen darrera seu cadàvers d'infants... Per això les revoltes futures que abans s'iniciaven davant d'una caseta de consums, començaran ara entorn d'un tramvia, D'un tramvia o d'un automòbil...

ECO escrit el dia 20 de novembre de 1913.

 

*   *   *

Quan la força pública pacificà el carrer de Balmes, entràrem a l’estació de tramvies per a saber si circulaven els combois novament. Sobre la taquilla un cartell deia:

No se de pachan Billete por estar ben terrumpida la Bía.

Teníem un misto encès i estiguérem apunt de cremar cartell i taquilla. Uns anglesos, al nostre costat, reien del cartell.

Els cartells aquests, els déu fer posar així la companyia per què els de fora creguin en la nostra barbàrie  o per que nosaltres, rient-nos, oblidem a la pobre criatura feta a trossos.

ECO escrit el dia 20 de novembre de 1913.

 

*   *   *

Cuando se interrumpe el servicio de tranvías por alguna fiesta o acontecimiento celebrado en el Paseo de Gracia, por una procesión en las Ramblas, todo el mundo se pregunta por qué no se establece en Barcelona un “metro” subterráneo. de Atarazanas al Tibidabo, de la puerta de Moncada (en San Andrés) a Collblanch, trazando una gran cruz en el subsuelo de la ciudad, se descongestionarían algo las vías de gran circulación y los viandantes, que tienen prisa, no se verían perjudicados ni molestados con las interrupciones que ocasionan procesiones, paradas, rúas, entierros y manifestaciones.

Seguramente que sería un gran negocio financiero. Por esto, quizá, esperamos que lo emprenda alguna empresa del Canadá o de la China.

Barcelona no será gran ciudad hasta que tenga “metro”. Con esto y con suprimir las cabras lecheras se habría dado un gran paso.

                                                                                                                               ECO escrit el dia 20 de març de 1914.

CLIXÉS VILATANS

Recolzat en una crossa, camina poc a poc un pobre vell de cara arrugada amb llarga i blanquíssima barba pels carrers de la vila. El seu aspecte, encara que miserable, és força simpàtic. Com a companys del pobre vell, va seguint-lo, mandrosament, un escanyolit gos que va ensumant per terra, com si seguís un rastre; sembla entristit de la desgràcia del pobre vell, el seu amo.

Resignats van tots dos, amo i gos, l’un seguit de l’altre, d’una banda a l’altra del carrer, de casa en casa, trucant de amb cura a cada porta pidolant una almoina. En una casa sembla que no l’han sentit, a l’altra un gos petaner, des de dalt de tot de l’escala, lladra amb uns lladrucs que fan que el gos del captaire prengui la defensiva. En ben poques cases l’han socorregut, al vell pidolaire. En la majoria, una veu malhumorada ha cridat des de dalt: Que Déu us empari!.

I així, resignadament, el pobre captaire ha anat recorrent tota la vila, seguit sempre del seu fidel company, amb l’alè d’arreplegar quelcom per alimentar el seu cos emmalaltit pel pes dels anys, que a poc a poc van abatent-lo, abatent-lo...

Després de caminar tot el dia. el vell captaire i el seu company es troben a la part forana de la població i allí, assegut sota d’un arbre, el pobre vell regira el seu sarró. Uns quants rosegons de pa sec, tan sols hi troba. El gos, ajagut davant del seu amo, grinyola i sembla grinyolar de satisfacció en veure que aquell es fica un rosegó a la boca. Però el pobre captaire no pot rosegar aquell pa tan sec i amb llàgrimes als ulls l’ofereix al gos tot dient-li amb veu tremolosa: Té, fidel company, per sort teva, el poc pa que hem arreplegat avui és sec com els ossos i jo, per falta de dents, no puc rosegar-lo...

I el vell captaire que s’havia estirat sota d’aquell arbre sembla que ha quedat adormit, mentre el gos menja el fruit de la capta de cada dia.

*    *    *

Carrer amunt, arrossegant un carretó amb un manubri, van tres xicots, homes fets. De tant en tant paren el carretó i un xicot d’aquells dona voltes a la maneta i el piano deixa comprendre amb les seves desafinades notes un tros d’una de les sarsueles petites que estan més de moda.

Els balcons del carrer on el manubri toca i els dels altres propers, han anat omplint-se de gent, tothom ha deixat la feina, menys en un taller de modistes que, davant la impossibilitat de deixar-la, perquè hi es present la mestressa, s’han acontentat cantant i portant el compàs tot estirant l’agulla.

Mentrestant, els altres dos xicots del piano, amb un platet a la mà, van pidolant a tothom, d’un lloc a l’altre, mentre els omplen els platets.

A quests xicots de mala pinta, que vesteixen  pantalón de talla  i jersei ratllat, i que cobreixen el coll amb un llampant mocador de seda, amb la gorra a un costat per ensenyar millor el  pan i toros , no són res més que tres ganduls que, avorrint el treball, han trobat aquest modus vivendi.

A les hores de menjar, en una de les tavernes de la vila mengen i beuen aquells tres ganduls, beuen molt, fins que la borratxera els produeix l’ensopiment o els agafa per escandalitzar a tothom.

*    *    *

Quin sarcasme! Mentre el captaire vell d’avui, el treballador d’ahir, ha de morir de gana a la intempèrie, menyspreat per tothom, el dropo de tota la vida, menja i fins i tot pot emborratxar-se amb el que li sobra explotant aquell desafinat instrument que tal volta sigui producte d’un robatori...

OBJECTIU.

Nin en els seus escrits periodístics ja hem dit que, o no els signava o  utilitzava algun psudònim. En aquesta entrada n'he triat un que utilitzava en una secció de la revista Vida del Vendrell  que tenia el nom de Clixés Vilatans. És igual que estigui signat amb el seu nom, amb pseudònim, o sense signar. La manera d'escriure de Nin els fa inconfundibles.

SALVADOR SEGUÍ I L'ATENEU SINDICALISTA.

 

Aquests dies s'han produït dos fets d'un cert transcendentalisme, que per tenir una aparent vulgaritat bé poden esser recollits en aquesta secció. Els fets son els següents. L'Ateneu Sindicalista s'ha dirigit a uns quants joves intel·lectuals, pregant-los que donin conferencies en aquest centre, per que a alguns d'aquests joves, coneguts pel seu catalanisme, i per tenir en llengua catalana tota la seva producció, ha estat fet en català.

A l'Ateneu Sindicalista s'han refugiat els vells elements de la Solidaritat Obrera, congregant-s'hi aquells elements de l'anarquisme que disconformes amb els altres  procediments, voldrien aclimatar en la nostra terra les pràctiques i fins les teories sindicalistes. Dels intel·lectuals que ocuparan la tribuna de l'Ateneu Sindicalista, si accepten l'oferiment dels sindicalistes, cap d'ells serà anarquista, ni sindicalista, ni socialista, al menys amb fons dogmàtic. Algun d'ells, com l'Ors, que també ha rebut l'oferiment, abomina de la democràcia, i no obstant, l'Ateneu Sindicalista els crida, atenent tant sols, amb una tolerància ben gentil, a la seva cultura.

Heus aquí, doncs, el primer fet interessant. Perquè fins ara lo que els nostres obrers militants, acostumaven a demanar, era una adhesió. Una adhesió o un afalagament, que allunyava d'ells a tots els estudiosos o als que, religiosos o legistes, podien oferirlos-hi una teoria estètica o una doctrina moral, o intimes observacions de la vida, fora de tot acatament doctrinari. Ara demanen una ensenyança. En Salvador Seguí, un dels nostres més intel·ligents obrers militants, iniciador d'aquestes conferencies, sap molt bé, que amb la Conquesta del Pá, i la bibliografia revolucionaria de 1888 a 1894, ja no n'hi ha prou per  oposar-se al nou pensament de la burgesia democràtica. Com ja no n'hi ha prou pera actuar d'internacionalista, usar i abusar del castellà. També les alliberacions proletàries es prediquen en català i es mostra d'un fons sentiment de llibertat, dirigir-se com ho ha fet en Seguí, en català als que en català parlen, escriuen, rebutjant una llengua dominadora. I serà una bona nit aquella en la qual, en Rovira i Virgili, per exemple, demostri que el teòric comunisme, hauria de fonamentar-se sobre les nacionalitats i les autonomies o no podrà existir.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 31 de gener de 1913.

 

Aprofitant l’avinentesa que el proper divendres dia 28 al Palau Robert de Barcelona s’inaugura una exposició biogràfica de Salvador Seguí, El noi del sucre. I conscients de que el treball que Andreu Nin estava fent sobre la seva biografia s’ha perdut per sempre, hem tingut la sort de  recuperar algun dels pocs escrits periodístics de l’Andreu on parla del seu admirat Noi del Sucre. Es un escrit molt anterior a la col·laboració mútua dels dos  a l’interior de la CNT però en ell ja es pot intuir que la visió dels dos personatges era coincident. I, dit sigui de passada, si podeu no deixeu de visitar l'exposició del Palau Robert.

SANT JORDI.

Potser hem d'estimar més que la insistència, la continuïtat, perquè la insistència no és més que voluntat i la continuïtat a més de voluntat és evolució i ordenament. Desfilem per la vella Audiència, on hem anat a comprar flors i a constatar que en l'alegre abundància de la diada, la sola cosa trista es la capella de Sant Jordi. Ens ha deturat l'inefable visió del vell pati dels tarongers, hem entrat en la que fins fa poc fou sala de la Audiència, allí hem vist uns obrers que tallaven pedra, fent columnes i capitells. Passava vora seu la corrua de gent i els seus ulls es fixaven en la feina feta. Demà tornaran a la mateixa feina, en la sala altra vegada recollida i de mica en mica, sota la seva mà aniran sorgint les columnes, els rosetons, els àngels, la fauna i la flora dels capitells.

Aquests homes són la insistència, sota les seves mans la pedra es transfigura i en ella es tanca un esperit, però, al passar per entre mig d'aquells artífex d'aquelles pedres, un amic, ens diu:

Aquest saló asseguren que serà el futur saló de la Mancomunitat. Heus aquí com aviat  apareix la continuïtat al costat de la insistència, però poderosa i ample. La insistència és aquest home que labora tenaçment; la continuïtat és la raça, aquesta raça catalana que estén els braços fent amb tot el seu cos solució de continuïtat, l’arcada d'unió entre 1711 i 1913, omplint el buit de dos segles.

Perquè aquesta sala que el poder castellà feu d’Audiència on aplicar justícia amb lleis estranyes, fou abans el Palau de la Generalitat Catalana. L’Audiència ja no hi és, la Diputació artificial hi perdura, recobra els salons pairals i es prepara a continuar la historia de Catalunya.

Es tota la nostra fe, la nostra lluita i també la nostra tragèdia, la continuació de Catalunya. Bé és veritat que un home s’omple de joia esperançadora, perquè pensa que en aquesta continuació hi som tots, aquests escultors que treballen la pedra; aquestes floristes que segueixen una tradició gentilícia; aquests gramàtics que acaben de donar unes normes filològiques; aquest pintor que deixa París per a pintar les vides i les coses catalanes; aquesta artista que en català canta al Liceu després de córrer victoriosa per la terra, el «Plany»; aquest home que somia, mentre escriu drames i comèdies, en un palau del Teatre Català; aquests homes que ja tenen fet el palau de la Música Catalana i aquells altres que tradueixen a Wagner a la nostra llengua; aquestes associacions catalanistes esteses arreu del món; aquests que amb ànima de frares medievals, inicien a l'Institut, la nostra ciència, i la nostra filosofia; aquests que ja han arrodonit les nostres lletres i les nostres belles arts; aquests que conserven i defensen lo que ens resta de legislació; aquestes multituds que aconsegueixen un 20 de maig de 1906, i aquests diputats que vetllen per la realització de l'ideal i encara els minuciosos, els anònims; els que fan posar els telegrames en català; els que en català porten els llibres de caixa i escriuen els rètols de la seva botiga; el que pensa amb Europa i només es recorda del Museu del Prado de Madrid; el que quan es troba amb estranyes cerimònies arreplegadores de gentada, desvia el seu camí; el que si es dona el cas que està en un lloc on es parla castellà i a un dels interlocutors, se li escapa una paraula catalana, afegim: com diuen aquí,  senyor; el que, com ahir, compra flors, perquè és Sant Jordi.

ECO escrit per Andreu Nin al Poble Català el dia 24 d’abril de 1913.

 

No ha estat fàcil trobar un escrit de l’Andreu que fes referència a la diada de Sant Jordi. Cal pensar que en els anys que es dedicava al periodisme no existia la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona estava en mans dels Lerrouxistes i la Mancomunitat era encara un projecte embrionari. Tot i les condicions poc favorables a la celebració de la jornada hem trobat aquest magnífic escrit de Nin que és un compendi d’allò que sempre hem volgut molts dels que ens sentim d’aquest país. BONA DIADA DE SANT JORDI!

Escultura de Sant Jordi.  Obra de Ricard Sala 

Fons del Museu deu del Vendrell

AVUI FA 110 ANYS DE L' ATEMPTAT AL REI ALFONS XIII.

 

Els trets d’en Sancho Alegre varen fer fugir a la gent del carrer d'Alcalà i als telegrames taurins dels diaris. Aquests dies, a Madrid, no es parla de toros, ni de fenómenos. Les estocades cediren el seu lloc als trets i els matadors al regicida. Madrid es va assabentar que en la vida hi ha quelcom per sobre dels acudits i dels toros, i per uns dies ha suspès les seves frivolitats, intimidat per aquest furiós,  que després d'un mes de viure a la Cort no hi va caure, que és molt millor matar toros que personatges.

Si estimava el frustrat regicida la sang i la gloria, seguint el carrer d'Alcalà, ben prop tenia  el lloc on realitzar gestes de valor i aconseguir aqueixa fama que, tot caminant pel mateix carrer d'Alcalà, l'ha conduit a la mort o a la perpetua clausura.

EnSancho Alegre, com tot anarquista, ha preferit marxar sol contra totl'ambient, que adaptar-s'hi, aprofitant-lo. En Sancho Alegre es tenia que fer torero. Hauria pogut aconseguir que els espanyols el consideressin com l'home de més ronyons de la península, i li posessin un número darrera el seu cognom com un descendent dels vells reis Sanxos de Castella. Aleshores, les seves doctrines anarquistes aconseguirien més adeptes que amb les proses de l'Anselm Lorenzo i den Ricard Mella. Aquells obrers andalusos que més d'una vegada han cregut era qüestió de dies l'adveniment del Comunisme, aquells obrers de Sevilla l'alegre, de Córdoba la morta, de Málaga, la brava, de Càdis, la gentil, aquells anarquistes que han tingut a Motril, a Xerez, a Alcalá del Valle la seva hora roja, quina alegria sentirien davant d'un dels seus transformat en ídol de les multituds i veient que aquest, malgrat les apoteosis i les adulacions dels burgesos, seguia creient en els avenirs justiciers, posant en la propaganda el seu prestigi i els seus diners, les sis mil pessetes famoses, amb les quals es poden sostenir tantes escoles, tants periòdics, editar tants llibres i socórrer als evangelistes de la Igualtat!

AEspanya no té eficàcia rès més que els toros. Un regicidi no consumat enforteix la monarquia. Les severitats palatines es commouen amb les ovacions populars, els enemics de la Cort, testimonien el seu sentiment, la sensibleria de la gent es transforma en entusiasme. Però ara imagineu, que un torero-ídol, un Gallo, un Belmonte, un Machaquito, en una tarde victoriosa, no brinda a la llotja reial i ho fa al poble dels tendidos de sol, dient que ell és poble, i que no vol brindar més que al poble. Quin sentiment revolucionari el d'aquella bona gent i amb quina commiseració miraria cap a les reials presidències que no havien pogut obtenir un brindis d'aquell heroi, d'aquell home el Gallo, el Belmonte o el Machaquito la més alta figura col·locada en el planell central!

Algú, potser en Lerroux, digué que la República es tenia de portar agafada a la cua del cavall d'un general. Bah! Bah...De la capa d'un torero!. I ens estranya que el senyor Lerroux, pròdig en fantasies polítiques, no hagi caigut en que qualsevol torero resultaria més eficaç que don Emilià Iglesias i en que les places de toros són unes fonts d'ingressos extraordinàries. Avui per avui, a Espanya, els únics que poden obtenir, segons convingui, la monarquia democràtica, la República, el col·lectivisme marxista o el comunisme llibertari, són els toreros.

Els trets han d'anar cap a les places de toros. El que les domini, trobarà aquell punt de recolzament necessari per a remoure el món polític i social. Les places de toros actualment són monàrquiques, i per elles l'historia d'Espanya continua. Aquell rei flamenc que es digué Alfons XII prou que sabia que millor que el ceptre eren bones, per a regir Espanya, les patilles, la guitarra, els acudits i l'ésser más salao que Dios.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 17 d’abril del 1913

 

De quina manera més sublim Nin aconsegueix, en aquesta crònica sobre l’atemptat frustrat a Alfons XIII, que l’anarquista aragonès Rafael Sancho Alegre va cometre a Madrid el dia 13 d’abril del 1913.  

Utilitzant la ironia de manera magistral, aprofita l’avinentesa per manifestar les seves diferències sobre les tècniques utilitzades per un sector important de l’anarquisme i per altra banda reparteix llenya al “flamenquisme torero” i fins i tot troba un racó per posar-se contra les idees d’Alejandro Lerroux.

Imatge de l'època de la reconstrucció de l'atemptat comés per Sancho Alegre.

LOS NIÑOS POBRES.

 

En Barcelona, en la culta, prospera y amable Barcelona, no hay un hospital para la primera infancia; esto, sin duda, les habrá parecido asunto de poquísimo interés a los Hombres sabios y precursores que gobiernan este pueblo.

En Barcelona, en este rincón del paraíso; en este florido vergel, como dice el señor Marquina (don Rafael) y el novelista don Luis de val; en la ciudad mediterránea por excelencia, según escribe nuestro querido amigo Vinardell; en este pueblo grande y sucio, que decimos nosotros, no hay un hombre político de ninguno de los partidos turnantes o sin turno; no hay ningún hombre bueno que se interese por los niños pobres. El que llega a Barcelona y recorre sus jardines y sus paseos, ve, a lo sumo, media docena de niños ricos en el paseo de Gracia y tres o cuatro mil chicos pobres que se revuelcan en el arroyo o que se asoman a los balcones de las casas como pequeños prisioneros entre una serie de guiñapos húmedos que la madre acaba de lavar en el fregadero donde los platos y las camisas sucias andan siempre en amigable consorcio.

Barcelona es una ciudad malthusiana, y lo es, no por refinamiento o en virtud de determinadas convicciones más o menos filosóficas; su maltusianismo es inconsciencia, estupidez, ignorancia. Los ricos barceloneses se conforman con asistir a los trisagios misacantanos de la capilla del Hospicio, dando al salir, o al entrar, unas cuantas monedas que les piden allí para los niños pobres. Con esto creen haber cumplido con su obligación; pero su obligación va más allá, su responsabilidad moral no caduca con dejar en el cepillo una pequeña limosna; tan pequeña, que ni siquiera es bastante para que las pobres criaturas recogidas allí tengan el necesario alimento.

Sépanlo los ricos y sépanlo los admiradores de ese genio que preside la Diputación; En la Casa de  Maternidad hay más de doscientos niños de pecho y las nodrizas no pasan de cuarenta”.

Vamos a suponer que existe una criatura hija de padres pobres a la que su madre no puede amamantar; esta criatura, por prescripción facultativa, debe tener una nodriza, y la madre, que considera un crimen dejarla morir, recurre a la caridad oficial. Con su hija en los brazos se presenta en la casa e Maternidad; “Aquí traigo esta niña para que ustedes hagan la merced de criarla dice la madre suspirando, yo soy pobre y estoy enferma; mi marido es un trabajador cuyo jornal basta apenas para que no nos muramos de hambre. El médico ha dicho que nuestra hija necesita una nodriza; si no le dan el pecho morirá.

El empleado que recibe a la madre en el establecimiento oficial, sonríe con esa indiferencia de la gente habituada a oír el relato de toda clase de calamidades. La desgraciada madre espera una contestación, y el empleado dice al fin, sin perder su estúpida sonrisa: “Yo siento mucho decírselo a usted; pero su hija necesita un ama, no es aquí donde se la darán. Aquí, si usted la deja, seguiremos dándole el biberón y si eso la hace morir, ya sabe que para ella no hay esperanza”.

Esta contestación hace prorrumpir en amargo llanto a la infeliz madre que sale de allí desesperada.

A este hecho, rigurosamente exacto, no es preciso añadir ningún comentario.

 

Article escrit per Andreu Nin el dia 8 d’octubre de 1914.

 

 

Andreu Nin és un home de contrastos en els seus escrits. Hom ho pot veure comparant la tendresa dels dos anteriors escrits del blog amb la duresa descriptiva d’aquest sobre els nens pobres.