Els trets d’en Sancho Alegre
varen fer fugir a la gent del carrer d'Alcalà i als telegrames taurins
dels diaris. Aquests dies, a Madrid, no es parla de toros, ni de fenómenos.
Les estocades cediren el seu lloc als trets i els matadors al
regicida. Madrid es va assabentar que en la vida hi ha quelcom per sobre
dels acudits i dels toros, i per uns dies ha suspès les seves frivolitats,
intimidat per aquest furiós, que després
d'un mes de viure a la Cort no hi va caure, que és molt millor
matar toros que personatges.
Si estimava el frustrat regicida la
sang i la gloria, seguint el carrer d'Alcalà, ben prop tenia el lloc on realitzar gestes de valor i aconseguir
aqueixa fama que, tot caminant pel mateix carrer d'Alcalà, l'ha conduit
a la mort o a la perpetua clausura.
EnSancho Alegre, com tot anarquista, ha preferit marxar sol contra totl'ambient, que adaptar-s'hi, aprofitant-lo. En Sancho Alegre es tenia que
fer torero. Hauria pogut aconseguir que els espanyols el consideressin
com l'home de més ronyons de la península, i li posessin un número darrera
el seu cognom com un descendent dels vells reis Sanxos de Castella.
Aleshores, les seves doctrines anarquistes aconseguirien més adeptes que
amb les proses de l'Anselm Lorenzo i den Ricard Mella. Aquells obrers
andalusos que més d'una vegada han cregut era qüestió de dies l'adveniment
del Comunisme, aquells obrers de Sevilla l'alegre, de Córdoba la morta,
de Málaga, la brava, de Càdis, la gentil, aquells anarquistes que han
tingut a Motril, a Xerez, a Alcalá del Valle la seva hora roja,
quina alegria sentirien davant d'un dels seus transformat en ídol de les
multituds i veient que aquest, malgrat les apoteosis i les adulacions
dels burgesos, seguia creient en els avenirs justiciers, posant
en la propaganda el seu prestigi i els seus diners, les sis mil pessetes
famoses, amb les quals es poden sostenir tantes escoles, tants
periòdics, editar tants llibres i socórrer als evangelistes de la
Igualtat!
AEspanya no té eficàcia rès més que els toros. Un regicidi no consumat enforteix la monarquia. Les severitats palatines es commouen amb les ovacions
populars, els enemics de la Cort, testimonien el seu sentiment,
la sensibleria de la gent es transforma en entusiasme. Però ara imagineu,
que un torero-ídol, un Gallo, un Belmonte, un Machaquito,
en una tarde victoriosa, no brinda a la llotja reial i ho fa al
poble dels tendidos de sol, dient que ell és poble, i que no vol
brindar més que al poble. Quin sentiment revolucionari el d'aquella bona
gent i amb quina commiseració miraria cap a les reials presidències
que no havien pogut obtenir un brindis d'aquell heroi, d'aquell home
el Gallo, el Belmonte o el Machaquito la més alta figura
col·locada en el planell central!
Algú, potser en Lerroux, digué que la República es tenia de portar agafada a
la cua del cavall d'un general. Bah! Bah...De la capa d'un torero!. I
ens estranya que el senyor Lerroux, pròdig en fantasies polítiques, no
hagi caigut en que qualsevol torero resultaria més eficaç que don
Emilià Iglesias i en que les places de toros són unes fonts d'ingressos extraordinàries.
Avui per avui, a Espanya, els únics que poden obtenir, segons convingui,
la monarquia democràtica, la República, el col·lectivisme marxista o el
comunisme llibertari, són els toreros.
Els trets han d'anar cap a les places de toros. El que les domini, trobarà aquell punt de recolzament necessari per a remoure el món polític
i social. Les places de toros actualment són monàrquiques, i per elles l'historia
d'Espanya continua. Aquell rei flamenc que es digué Alfons XII prou que
sabia que millor que el ceptre eren bones, per a regir Espanya, les
patilles, la guitarra, els acudits i l'ésser más salao que Dios.
ECO escrit per Andreu Nin el dia 17 d’abril del 1913
De
quina manera més sublim Nin aconsegueix, en aquesta crònica sobre l’atemptat frustrat
a Alfons XIII, que l’anarquista aragonès Rafael Sancho Alegre va cometre a
Madrid el dia 13 d’abril del 1913.
Utilitzant
la ironia de manera magistral, aprofita l’avinentesa per manifestar les seves
diferències sobre les tècniques utilitzades per un sector important de l’anarquisme
i per altra banda reparteix llenya al “flamenquisme torero” i fins i tot troba
un racó per posar-se contra les idees d’Alejandro Lerroux.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada