L’OFICI DE REGAR CARRERS.

Tornem a la feina! 

I per començar una cosa ben fresca. Aquest ECO que Andreu Nin escriu sobre una cosa, on hom no hi sabria trobar la noticia, ell sap convertir-la en un text agradable i divertit de llegir. La virtut de ser un bon comunicador.

De tots els oficis manuals, el que m'agradaria més fer seria el de regar carrers, places, jardins. Es una mena d'ocupació que es presta a fer el mal com a fer el bé; a produir, deliberada o inconscientment, coses lletges o boniques.

Figurem-ho, mireu. Jo surto del dipòsit municipal, amb la mànega al coll, arribo al Passeig de Gracia, el company obre l'aixeta i jo amb el dit sobre del broc espero a que surti l'aigua. M'he llevat de mala tempera. En un banc veig, com dues tórtores, a un soldat i una criada, a un dependent i una modista, a un autor dramàtic i una  carnissera.

Crido:

-Ep!

Ells fugen davant la mànega amenaçadora. Jo mullo tot el banc, i s'ha acabat l’idil·li.

S'asseuen en un altre? Els persegueixo a l'altre, i a l'altre, a l'altre, a l'altre... no hi ha idil·li.

M'he llevat de bon humor en canvi. Agafo la mànega, veig a un mig senyor, de mitja edat, el qual s'ha llevat dematí i ha sortit de casa, on certament no hi sobrarien les comoditats, llegint el seu diari, assegut sobre un banc així mateix com els de l’idil·li.

El crido:

-Psst! Psst! Senyor, un moment, perdó.

I, amb tota cura, refresco tot el voltant del banc; arruixo les soques dels plàtans, àdhuc llenço un ruixim a les amples fulles dels mateixos. En fi, que li deixo el seient sec com un carquinyoli i els voltants amb una frescor humida, que ja podeu riures dels claustres de la Catedral.

L'home me mira agraït i torna a assabentar-se de la salut del senyor Maura i de a quant estan els valors de la borsa.

I quan un vol fer una cosa lletja fa fang.

Hi ha res més lleig en un passeig? Fora de llot dels estanys secs i d'altres innobles pastes, hi ha res més repugnant que aquest fang tendre?

Però, ah! quan vull fer belles coses!... jugant amb el dits i l'aigua, del broc de la mànega en surten palmeres, ventalls, desmais, cues de cavall, espirals líquids... i encara no es això lo bonic, bonic de venes.

Escolteu:

Quan vull fer coses boniques, faig petits arcs de Sant Martí, que son la cosa més bella de cel i terra. Amb l'aigua feta polsim i un raig de sol n'hi ha prou. No ho sabeu pas com son boniques aquelles coloraines, arribaria a dir que tant o més que la cua d'un paó quan fa la roda.

I d'un paó se’n encanta la senyora Juno esposa del senyor Jové.

ECO escrit per Andreu Nin el dia 4 de setembre de 1912

Eco escrit per Andreu Nin el dia 4 de setembre de 1912