Eugeni
Noel és el pseudònim de Eugenio Muñoz Diaz, un novel·lista, escriptor i periodista
madrileny a qui es coneix com a flagell de la tauromàquia. Els seus escrits
contra la Fiesta Nacional es van fer cèlebres arreu i sobre tot, als
diaris de Barcelona. Aquesta actitud anti-taurina li va costar molts disgustos
i la seva vida -malgrat la seva fama- va acabar com el rosari de l’aurora, mort
en un hospital de caritat sense ningú i en la misèria. El seus escrits anaven
sempre signats amb el seu pseudònim.
Andreu
Nin va ser tan o més bel·ligerant que Eugenio Muñoz, contra els toros i el
flamenquisme i els seus escrits son més agressius que els del propi Noel. Però
entre ell i l’Andreu Nin hi havia dues diferències fonamentals: Nin no era un espectador
assidu a les corridas com ho era Noel i ell no va signar quasi be mai
les seves cròniques anti-taurines.
Us en deixo una petita mostra dels escrits de l’Andreu Nin perquè us en pugueu fer una idea del seu contingut. Ja us avenço que no seran els únics.
En gairebé totes les seves conferencies l'Eugeni Noel repeteix la seva congratulació perquè aquí, a Barcelona, no hi ha qüestió taurina. Y era ahir, precisament amb un sol ben flamenc, que dues multituds, trenta mil ciutadans, s'agombolaven en les dues places, que junt amb els convents, tanquen el setge posat a la ciutat per l'espanyolisme religiós y l'espanyolisme flamenc, pel frare y pel torero, les dues representacions més enormes de la vida espanyola.
Es clar que no hi ha a Catalunya qüestió taurina. Fins ara, cap poeta nostre ha dit com en Manuel Machado, que canviaria el més perfecte dels seus sonets per saber posar un bon parell de banderilles, ni cap regidor ha estat matador de toros, ni surten maletas de la gent de les fàbriques, ni ahir a la porta de la fonda del Cortijano ferit, s'hauran format rotllos.
Que d'on surten els trenta mil
espectadors d'ahir? No s’han de oblidar els cent vint mil no catalans que
conviuen amb nosaltres y els catalans tauròfils que van als toros per
mostrar-se com a esperits forts, com a homes de món y sense prejudicis, com a
xicots vius. Es una variant aquesta còmica tauròfila, de la del parlar castellà.
Els que ho fan creuen adquirir una perfecció, assolint per aquest sol fet una
finesa desacostumada en aquestes terres. Suposen el castellà més polit com de
vella rassa que es i adopten el seu idioma pera deixar la vulgaritat
catalanesca. Així es el tauròfil. Anar als toros i creure amb els toreros dona
aspecte d'home frívol, que entén en un espectacle d'homes echaos p'alante.
El català va als toros, com a un cafè concert, a fer-se veure, actuant d'infant
terrible. Ni se'ls estima, ni sap de què va, però ell ja està cansat de patir
per Catalunya, que li ha fet passar la joventut plena de serietat.
Lo d'ahir va esser la confirmació de
les paraules d’en Noel. Quan el Cortijano conten els que ho veieren
-tremolós davant del toro, el feria impiament sense encertar a matar-lo, tirant-se
damunt la bestia amb totes les precaucions. El públic, s’esvalotà, udolà, llençant
contra el torero totes les virulències, tots els renecs y tots els adjectius
infamants. Una veu més forta que les altres cridà: Que te ha convencido Noel?
Si no marxava decidit contra el toro, si no el matava, estaria convençut pels anti
tauròmacs? El Cortijano es tirà a matar, però el toro també y en la
lluita guanya la bestia. Y aleshores es produí el moment covard de la plaça de
toros, el crit de por d'aquells quinze mil espectadors que havien anat a la
festa que enforteix l’ànima amb la visió de la sang, de l’audàcia i del perill
y es trobaven amb que aquell cos policromat y lluminós que ballava en les
banyes no era un heroi, sinó un pobre home que es guanyava la vida. I d'aquells
quinze mil cors que anaven als toros sortia un crit d’esgarrifança, ple de
pietat, perquè la pietat no hi té cabuda a la plaça, de por y de feminitat.
A les Rambles, un amic ens deturà:
«Quin èxit en Noel » Sí, èxit; per què no? Tràgic, sagnant, però èxit. L’èxit
estava en el crit que empenyia al Cortijano a les banyes homicides, en
aquell crit covard de tota la plaça.
ECO
escrit per Andreu Nin el dia 18 de març de 1912.
El primer bou portava una ràbia fonda.
Envesteix a un cavall y el deixa estès, envesteix a un altre y el fa galopar amb
els budells penjats, arriba a un tercer y també aquest cau, tenint per llit tot
el seu ventre buidat. Un brau heroic! Resta en mig de la plaça desafiant tot lo
que li pugui venir de cara, contemplant al seu entorn la mort y la por. Les
ferides són monstruoses. Una d'elles deu mesurar cosa d'un metre. Y els cavalls
resten amb els ulls plens d'una estranya angunia, com la d'un vianant que rebés
una punyalada de sobte, sense saber per què, ni de qui...
... Hauria vist l'agonia dels cavalls
presenciada per setze mil ànimes, els ulls de les dones catalítiques seguir els
avatars d'aqueixa festa de voluptuositat y de tragèdia, el crit de la multitud
espantada quan les banyes burxen en les robes fantàstiques del torero i l’alegria
de tots davant la mort -la mort per ell tan fruïda- d'un animal, es cert, però
de la mort...
ECO
escrit per Andreu Nin el dia 20 de maig de 1912.
Pels ferits de la guerra, toros, per la
prosperitat de la premsa, toros, per la major gloria dels sants del cel, toros.
La vida barcelonina -excloent als selectes- sembla tancar-se en aquest
triangle: el negoci, la cupletista y el torero. Ahir, en un setmanari il·lustrat
de Madrid vàrem contemplar aquesta fotografia: sis senyoretes barcelonines, distingides,
plenes de chic, i al mig el Guerrita, amb el peu de la cama
esquerra recolzat sobre el genoll de la cama dreta.
Per les cantonades uns cartells anuncien
la corrida del diumenge. Gairebé tot el cartell està omplert per aquesta
paraula: Miuras. Sota d'ella, gairebé illegibles, els noms dels toreros.
Els toros, aquesta vegada, triomfen sobre els lidiadors. Per ells la fama, la
curiositat, els honors. Aquesta vegada se veu que les simpaties de l’empresari,
com la d'un famós antitauròfil (Noel), estan amb el toro. Però no respon aquesta
glorificació a cap sentimentalisme. Els Miuras són uns braus animals que
saben morir dignament. En les necrologies taurines, ells tenen un honorable lloc
i a l'anunci del seu nom les places s'omplen d'homes que hi acudeixen
pressentint una hora de sang...
ECO escrit per Andreu Nin el dia 20 de juny de 1912
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada