ARLEQUÍ

Avui surt un nou setmanari, titulat “Arlequí”. És aquest un altre periòdic, revolucionari i romàntic, que ve a llençar les seves estridències contra tot i contra tots. S’ha de fer la joventut...!

Pugem-hi a la redacció d’aquest periòdic. Carrer del Call amunt es trenca pel de Sant Domingo. Al cap d’avall hi ha una portalada ornada amb rajoles de Valencia. Escala amunt, amunt, s’arriba a la redacció.

L’entrada sembla la d’una casa de pagès i l’interior és bohemi. Cadires sense cul, balancins sense braços, una taula sense tapet, espelmes per aclarir, i tinters de tripa seca. I al voltant de la taula, en Nin, aquest Saint Just barceloní; en Passarell, l’espiritual dibuixant de Badalona; en Font, el cínic; en Tomàs, doctoral. I més, més, fins a vint.

Les espelmes fineixen. Tots baixen l’escala, com un ramat a muntanya, empenyent-se, rebregant-se ...

Un hom té la il·lusió que és als vint anys!

ECO escrit per Andreu Nin el dia 27 de març de 1914.

Aquesta és la portada del primer número de la revista "Arlequí" de la qual l'Andreu Nin en va ser l'ànima -el Saint Just, com ell mateix es defineix-. Un dels diversos intents que realitzà per crear nous mitjans de comunicació; en aquest cas, en el camp de l'humor. Val a dir que una gran part dels escrits de la revista són de l'autoría de Nin. L'experiment va durar poc ja que només van sortir dos números. La reacció en contra del mitjans més "carques" del moment com podia ser "La Veu de Catalunya" es va produir ja amb aquest primer número. El que realment val la pena és la resposta que l'Andreu Nin dona a aquestes crítiques. És una resposta fulminant, magistral i d'una qualitat periodística dificil de trobar en aquestes polèmiques habituals entre els diaris. Llegiu-la amb detenció, encara que llarga, val la pena fixar-se en tot el que diu. 

RESPOSTA A LES CRÍTIQUES DE "LA VEU".

Acaba de sortir un setmanari irreverent», “Arlequí” i ja “La Veu” llença la seva eterna acusació contra tots els setmanaris que no hagin rebut la seva benedicció: pornogràfic! La Veu té dos clixés de combat. Tot el que en política va contra d'ella, és un enemic de Catalunya; tot setmanari que no passa per la seva censura, una pornografia. Així fem mal, pensen cristianament .Després ofereixen a Deu el mal que han fet.

Pornogràfic Arlequí? Una presentació d'un humanisme tant serio que sembla escrit per aqueix professor admiradíssim en la redacció de La Veu i que s'anomena don Cosme Parpal; un article contra l’esquerra i contra uns redactors de EL POBLE; una biografia d'un Ramonet que no sabem qui és; quatre columnes de critica teatral; una rebentada de l'actor Montero; una altra rebentada d'En Rodríguez Codolà; una altra rebentada d'En Pich i Pon; una interviu amb la dansarina la “Bienvenida” i un article que comença així: Ave María Puríssima...

On és la pornografia? En un solt en que es malparla del redactor en cap de La Veu?

Segurament. Malparlar d'aquest senyor deu ésser una cosa lletja, pornogràfica, per a ell. Però els redactors d'Arlequí, deuen enorgullir-se de l'acusació. Pornogràfic fou en Gautier amb “Mademoiselle Maupins”; pornogràfic en Flaubert amb “”Madame Bovary”; pornogràfic en Glatigny amb les seves obres teatrals clandestines; pornogràfic en Beranger amb les seves “Chansons”; pornogràfic en Verlaine, amb les “Femmes, les amies des homes”; pornogràfic en Baudelaire, amb les seves “Fleurs du mal”, condemnades i esporgades; pornogràfic l'Huysmens: pornogràfica tal o qual gloria insurgent ;pornogràfica tota fama que no porti l'ànima tonsurada. Tota la Biblioteca Nacional de París, amaga los plomes més excelses i no hi ha gran home de lletres

que no hagi rebut d'un cretí redreçat en un codi o en un diari l'anatema de pornogràfic.

Si l'acusació és certa acatem-la; però resignem-nos abans de degradar a aquests

cims de d’intel·ligència que es diuen: en la Roma imperial Ovidi, en la dels postifox Areti; en la França dels Valois, Rabelais, perdó, Vinardell -; en la del segle XVIII, Diderot, Lanclos, Voltaire; en la de la Revolució, Mirabeau i Sade; en la del segle XIX, Merimée, Balzac, Maupassant, Zola... Despengem de la nostra biblioteca, fins la Bíblia, que va poder inspirar al comte de Mirabeau, la seva obra denunciada i estripada “Erotika Biblion”.

Més, si l'acusació és falsa, es precís defensar-se, no per ella en sí, sinó per la intenció que la cova. Sabeu que per a l'indocte, el hipòcrita i el morigerat entranya, una abjecta culpabilitat, i la llenceu, no pas per puresa de cor, sinó com a arma de lluita en la qual mai hi ha un perdó. La Veu flaira un enemic i el delata. No trobant una responsabilitat, apostrofa: pornogràfic!

Aquesta ètica periodística, té una fàcil venalitat. Aquestes nits en el gran teatre del Liceu, una companyia d'opereta Italiana, posa en les abstinències quaresmals l’alegria escatològica de les seves obres.

Són les operetes en les quals el geni entremaliat d'En Lehar comenta amb valsos diabòlics el pecat original. Però a vegades les operetes aconsegueixen una pornografia a lo Bocaccio, veritablement alarmant. Es en “Amori in maschera”, on la protagonista, mort el marit, surt del matrimoni amb displicència per a l'amor, més decidida a la maternitat; és en Malbruk, on el guerrer de la cançó llegendària marxa cap a la guerra abans de la nit de bodes, oblidant que quan el marit parteix en semblants ocasions, l'amor mai falta a la cita...

La Veu calla. La Veu, publica, sense protestar contra semblants ridícules histories, les crítiques de les operetes. La Veu sap que el silenci representa un anunci i un parell de butaques. I La Veu sap més encara, sap que en aquests dies Jesús de Galilea s'apropa a la seva passió i mort. I no obstant, calla. Els castellans tenen raó -alguna vegada haurien de tenir-la- : “Cantada y en italiano gana mucho la moral.”

La moral només pateix en català i sobretot quan no es fa acatament a aqueixa societat econòmica d'amics del país, anomenada Lliga Regionalista.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 28 de març de 1914.

Si no us canseu de llegir... us prometo que en el proper post us hi posaré sencer un dels articles dels que en fa referència l' "Ave Maria purísima"...