En nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, comencem aquestes dissertacions sobre la nostra ciutat de Barcelona que uns anomenen la dolça i altres l'esquerpa i que nosaltres estimem fins en els seus pecats. Tal com ets, tal te vull, ciutat mala... Més avui, aquests pecats, no seran pas d'avara pobresa, ni de paoroses insurreccions, ni els de la prosa amb regust de cursileria de diumenge, de tots els senyors Esteve de totes les botigues, despatxos i magatzems de la ciutat. Seran pecats d'amor i de les nostres pecadores. Que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant ens ho perdonin. Amén.
* * *
Assentem una tesi: a Barcelona no hi ha
pecadores. Prescindim d'aquell món femení, brut i bandarra, que és ranxo carnal
de soldats i ressopó llibertí de fadrins obrers i minyons estudiants. Aquestes
dones no cometen pecat, ni té res a veure amb ell la seva sensualitat tarifada;
ni el seu sexe, on tothom cerca un repòs, és sexe, com no és llit el jas de
palla que el rodamon pidolaire troba en les quadres dels hostals o en els racons
de les masies. Pecadora no pot ser la prostituta, sinó la cocotte i la
mitja virtut i, en aquestes, l'amor es redueix a una acció tranquil·la i
gairebé honesta. Parlem de la nostra cocotte, no pas de l'arribada del
Midi.
La nostra, pot dividir-se en tres classes.
A): la cocotte pública, B): la cocotte privada i C): la querida.
L'espècie primera generalment té una casa fixa per a rebre. Aquesta casa
estableix una tarifa que, acceptant la nostra unitat monetària que és el duro,
va de dos fins a cinc duros, sense que mai passi d'aquesta quantitat,
considerada per les nobles alcavotes com el màxim de la capacitat tributaria de
Barcelona. Quan la cocotte pública va al treball, ho fa tant
recatadament com si encara anés al taller. No excita als mascles. S'arracona en
el tramvia, i qui vulgui seguir que segueixi. Imitant a aquell pagès aragonès
que pescava amb canya i no hi posava esquer, dient que ell no enganyava als
peixos i que qui volgués picar que piqués, ella tampoc fa valdre l'esquer. Si
els homes piquen, serà perquè ells mateixos s'encenen, car ella ni aixeca gens
ni mica la faldilla, ni va escotada, ni oprimeix la roba a les anques. A la
nit, descansa. La nostra cocotte pública no va als restaurants, ni als cafès,
ni fa conquistes a la nit. Tot lo més, va al teatre. I dorm sola. Ben
mirat, és una dona de sa casa fracassada que, no tenint-la pròpia ha d'anar a
les cases de les altres. Generalment, posseeix un fill fraudulent i amagat pel
qual treballa.
La cocotte privada té un amic. A vegades dos. A vegades fa terna. Ha estat
pública, però un la va retirar. Com que ella no es resigna a viure retirada, de
tant en tant, va a Sant Gervasi a fer volar l'estel o bé, entre els amics de
l'amic, s'organitza una clientela. Generalment, no té nom. La coneixen per “la
d'En Fulano” o "la querida d' en Fulano". Freqüenta el
passeig de Gracia i les Rambles i el teatre, on s'enamora dels galans joves i
dels barítons. Si tingués veu, es faria cupletista. No vol que la tractin com a
cocotte, però li agradaria sortir al Papitu com a tal. Aquest
exemplar de l'amor, acostuma educar als “corridos” de la primera volada.
Es una desbarbadora... Bona xicota, a més; molt agraïda, tant, que no enganyaria
al seu home, si no fos perquè no li dona prou i perquè li agraden els xicots
guapos i murris. A la querida nostra se li podria dir en castellà,
naturalment -la bienquerida. El seu deure és fer de querida i en
fa. S'estima a l'home, menja escudella i vesteix com una senyora de sa casa. Es
grossa, generalment, i té creences i moral. Acostuma a dir: la veritat és que
hi ha dones més bojes!...
Ha estat minyona, modisteta, adúltera,
abandonada pel marit, filla d'empleat o militar i a vegades, dona pública que es
va penedir. L'amistançament li fa l'efecte d'un matrimoni i, la veritat!, li
agradaria tenir un fill amb ell. Creu en la virtut i la fidelitat, però ben treballada...
* * *
Aquesta trinitat pecadora no té vicis. Una
vegada parlàvem amb una, de certes complicacions atribuïdes a les estrangeres,
i tota ingènua ens confessa:
-A mi m'agrada, en totes les coses, la lleialtat.
Tot lo més, mira amb complaença les
postals pornogràfiques. I prou. La majoria no estimen els gossets, tan adorats
per les franceses. No beuen, ni s'emborratxen, ni saben res de drogues
perverses. El plat refinat per a elles són els llagostins, i en una “juerga”
son capaces de demanar arròs.
No són pecadores. Com l’”Espartero”
deia: "mas cornás da el hambre",
elles pensen: “més f... la fam”. I així com del verb nefand assegurava en
Maragall que el teníem els catalans com un verb auxiliar, elles l'utilitzen
també com auxiliar de la seva vida. Si tinguessin tant sols una botigueta, no farien
cap pecat. Paraula..."
ATHOS.
El que es promet s’ha de complir. Aquí teniu l’article
escrit per Andreu Nin i signat amb el pseudònim d’ATHOS. Es el primer que
encapçalava un apartat de la revista Arlequí dedicat a analitzar temes
barcelonins. Com podreu observar, a part de la ironia i el sentit del humor de
l’escrit hi ha també una clara provocació a la carrincloneria d’aquells que
consideraven que la prostitució era un pecat i que les pecadores eren les
prostitutes i no els que les utilitzaven. La “cocotte” representa a les
antigues cortesanes, relacionades amb la prostitució de luxe i es el nom que va
posar-se de moda en el noucentisme per a referir-se a elles sobre tot en el món
de les arts plàstiques.
Escultura en bronze de Josep Granyer que es pot veure el Museu Deu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada