ELS TRAMVIES FLORITS.

Amb la calor ha començat una cosa ben ermosa: el tramvia florit. Quan es fa de nit y la gent torna a ciutat després de la dolçor de la tarda dominical, la gent a la Bonanova, a l'avinguda del Tibidabo, a Horta, a Sarrià, fa cua davant del tramvies. Tothom porta un pom de roses a la mà, en tots els tramvies la vermellor o la blancor d'un clavell y el pit de les dones agafa amb les flors un aire d'immaculada castedat. A l'entrar á la ciutat, sembla talment el retorn d'una batalla de flors y el tramvia, ple de prosa mecànica en les ordinàries jornades, va deixant un rastre de jardí.

Això no ho hem vist en lloc, ni a València, aquella València que des de la seva fundació no hi ha hagut cronista ni poeta que no l'hagi tinguda com un grapat de roses y un pot d'essències. Potser no es qüestió de les roses, sinó de les persones. L'Unamuno, al pas d'aquests tramvies florits, on la gent ni canta, ni crida, portant les flors amb un cert hieratisme, tornaria a rondinar: "Us ofega l'estètica".

El que veu un d'aquests tramvies nostres en les nits estiuenques mai més els oblida y si no es català, o encara que ho sigui, malparla després de Catalunya, es que té eixut el cor com un botxí. Perquè això que ahir vam veure es inefable. La ciutat intensament lluminosa y sobre d'ella, com un impalpable velàrium, una boirada vermellenca, semblant al reflex d'un incendi llunyà. El tramvia corre sota l'ombra discreta de les arbredes ciutadanes. Els poms de flors cobreixen les faldilles de les dones y alguns homes com si els bastons fossin vares de Sant Josep, porten a la mà, amorosament clavells y roses silvestres. Hi ha en l'imperial, com un silenci litúrgic. I sota les roses, uns enamorats, es donen, discrets, les mans...

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 13 de maig del 1912

 

Aquí NIn ens explica una de les tradicions barcelonines que es realitzaven al iniciar-se l’estiu. Era típic trobar-se els tradicionals tramvies de la ciutat plens de viatgers i viatgeres carregats amb poms de flors i que produïen l’efecte de transformar el tramvies en unes espectaculars jardineres. És el que va anomenar-se el temps dels “Tramvies florits”. Llastimosament, com tantes altres coses, no només s’ha perdut la tradició de les flors; també ha desaparegut la Barcelona dels tramvies tal com la van conèixer els barcelonins del segle passat.