LA DECADÈNCIA DEL CARNESTOLTES.

 

Mirant en ple carrer com s'arrossegava al Carnestoltes, pensàvem que estan molt prop els dies de que es renovi, esdevenint cosa ben substancialment distinta del que avui representa. Passen els mascarons tradicionals, ben dignes de que sobre ells carregui la policia, amb raó més justa que contra un grup de manifestants; desfilen les carreres lamentables que acudeixen a la rua; s'obre pas als incomptables “Pierrots” i a les mil disfresses que fan de sacerdots de Momus. La gent, les veu indiferent i mai el cap es gira encuriosit. Però els vianants es deturen, fan rotllos, mig riuen y tornen a marxar amb ganyotes de complaença. Quan veiem això, es senyal de que una criatura passa disfressada, y de que contra tots els sentimentalismes d'alguns escriptors, la còmica miniatura produeix un tendre content, una efusiva simpatia. Y això en els balls y en el carrer y en les cases.

L'infantilisme ha vençut a la perversitat, contra tot lo que el Carnaval representa, anant-se’n els ulls darrera d'un infant emmascarat, més que d'una dona impúdicament abillada. «Això del Carnestoltes, es cosa de criatures» -comencem a dir. Tant cert resulta aquesta afirmació, que fins els que van a la rua, llençant displicentment serpentines i «confetti», no negaran que es senten una mica cohibits, com si   tinguessin consciència de que malgrat ésser fills de bona família, fan de comparses en un espectacle de carrer. I és que l'anima del Carnaval ha estat morta per la Democràcia, que ha repartit equitativament la llibertat en tots els dies de l'any, alliberant-la de l'esclavatge tradicional del Carnestoltes. Les tiranies crearen els carnavals sagnants, bàquics i llibertins. La Democràcia ha arribat fins a treure de les cares les caretes. Però com que la Tradició té una autoritat indesviable, disfressen als nens per gaudi propi, deixant que els darrers valors socials cerquin en la disfressa un plaer groller y brut com les seves obres.

Temps a venir el Carnaval serà pels infants. Desapareixeran les disfresses dels majors d'edat i semblarà el Carnestoltes, un Carnestoltes del regne de Lil.liput. Aleshores, en lloc d'unes jornades llibertines y furients, seran d'una calma tendra, sentimental i casolana. Les famílies portaran orgulloses els nens disfressats, per vanitat de la casa y enveja del veïnat i serà aquell dia tan sagrat pera la família, com aquell en que les pobres criatures fan la primera comunió.

Llegidor que desconfies de aquest pronòstic, fixat en els rotllos que a cada pas es formen quan passa un nen vestit senzillament de tinent o de pagès y fixat també, en les bullangues nocturnes de les Rambles. Les disfresses majors d'edat no poden anar impunement per les Rambles. Els grups esvalotem, tothom crida, s'aixeca algun garrot, la policia intervé y al cap d'uns moments, el senyor Bravo, i el senyor Carbonell, formen la guarda entorn d'algunes equivoques disfresses, com si desfilessin alts poders de l'Estat.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 21 de febrer de 1912.

 

 

Com és d’esperar  el post d’avui s’escau perfectament amb les dates. Altra cosa és que mantinguem en el record encara, els moments sota la dictadura franquista en que les festes del carnaval estaven prohibides. Curiosament Nin ens parla d’un moment on sembla que serà la democràcia la que ha d’acabar amb el carnaval... el cert és que ni una cosa ni l’altra, han pogut acabar amb la festa prèvia a les limitacions carnals de la “quaresma”!

P.D. Una precisió històrica: Bravo i Carbonell eren dos caps de la policia de Barcelona, depenent del governador civil  que van ser processats per corruptes; i no precisament per qüestions carnavalesques.