EL SOU DELS PERIODISTES.

 

El bon xicot que firma “Gacetilla”, en «El Liberal», rectifica plenament, però l'home decidit com estava a declarar boig a algú, veient que nosaltres no havíem dit que els nostres articles diaris ens valen en EL POBLE quatre duros diaris també, declara boig a l'editor del setmanari que paga les nostres quartilles a aquest preu.

Però, a quant voldrà aquest senyor que es paguin els articles? Ens queixem de que la ploma no produeix res, que els periodistes no guanyem ni per fer-nos un trajo cada temporada y quan surt un senyor que dona quatre duros setmanals per un grapat de quartilles, surten els «Gacetilla», demanant pera ell una cel·la de Sant Boi.

Naturalment que el pobre «Gacetilla» dic pobre, perquè un home que considera fabulosa la quantitat de vint pessetes, per una col·laboració setmanal, ha de guanyar-ne molt poques -no volia expressar això, sinó sortir-se’n de la planxa lo millor possible, dient que per quatre tonteries nostres, no comprèn, si no es per bogeria, com es donen quatre duros. Doncs, ja ho veu. Quatre tonteries, quatre duros. Y el que sentim es que per sis tonteries, no donin sis duros, Com lamentem també que hi hagin periòdics que tinguin redactors que guanyin en tot un mes, escrivint sabies coses, els quatre duros que ingressen en el nostre portamonedes setmanalment, a canvi de ximpleries.

Tontos nosaltres que cobrem quatre duros per unes quartilles poca-soltes i boig un editor que els dona, perquè el setmanari esgota les edicions. Que els déus conservin, la nostra tonteria y la bogeria de l'editor. Amen.

 

ECO escrit per Andreu Nin el dia 1 de març de 1912.

 

Van ser molt habituals en els escrits d’Andreu Nin les polèmiques amb altres mitjans de comunicació; sobre tot, amb “La Veu de Catalunya” i ”El Liberal”. D’una d’aquestes polèmiques que manté amb el cronista que signava com a Gacetilla, en traiem una informació destacada sobre el que es pagava -mes o menys- als redactors dels diaris. Està clar que no era un gran sou, però pel que ens explica Nin tampoc eren els sous de misèria que sempre s’havia dit, encara que com a tot arreu depenia del lloc on treballaves perquè fos més i menys alt.