Mai com ara hauria pogut dir San Francesc d’Assis germana a la pluja. Nosaltres, avui, més que germana, la podem nomenar mare, perquè es fecunditat i donació i promesa de fruits. Caient del cel, semblava tenir amor per totes les coses que regava i tots li retornaven amor. En la quietud matinal el seu timbal sonava com a timbal de festa, i quan els trons retrunyien per damunt la ciutat i els llampecs enllumenaven amb llum tràgica la negror del cel i la silueta de la ciutat, plens els sentits de la sentor de la terra mullada, l’ànima resava a la tempesta.
Beneïda sigui la pluja que ve a
complir el destí de les fecundacions infinites! Beneïda sigui l’aigua que demà farà més verda la terra
i més blau el cel i més precises les arestes de les coses! Beneïts siguin els núvols
que fan present de joia als homes! Beneït sigui el tro que anuncia la matinada
gloriosa i fa aixecar contents els caps dels esposos que dormen a la masia!
Beneït el llampec que fa de torxa en aquesta copula immensa del cel i de la
terra! Beneïda la flaire de la terra humida, que anuncia que s’és acomplert el
gran misteri i que una altra enorme sensualitat triomfa sota les estrelles.
Els homes de ciutat obríem els
paraigües, temorosos, i ens refugiàvem en els racons nocturns, on la pluja
resulta gairebé sempre un incident enutjós. En aquella hora s’obriren els
finestrons dels pobles i dels masos. De finestra a finestra i per l’interior de
les cases, una mateixa pregunta riallera es sentiria; “¿Has vist com plou?”. I
més d’un, potser en Joan, que es mig boig; o el Cisquet, que te molta alegria;
o el Mero, que l’esperava amb tanta ànsia la pluja, sortiren al carrer, sense
paraigües ni res al cap, corrent de contents i sentint com les gotes grosses,
fresques, les estimades gotes de la mare pluja els hi corrien pit i espatlles
avall, com un bateig de joia.
Eco escrit per Andreu Nin el 15 de setembre de 1911.
ARRIBADA DE LA
PIMAVERA.
Passada ahir la
fosca grisor dels darrers dies
hi hagué joia
en els aires i en el vent i en el blau;
als carrers que
l’hivern ompli de melangies
ara el sol fa
arribar-hi sa besada de pau.
Quin crepuscle
més llarg! Oh com se subtilitza
entre els
núvols la gloria d'aquests sols que se'n van!
Pels camins
solitaris, sota la llum indecisa,
ara sempre s'hi
veu passar algun caminant.
No hi a pas
aquests dies, en la calma serena,
res que ens parli
de dol, de tortura i de pena;
no la sentim
nosaltres la tristor quaresmal! ...
Mes veiem en
les branques on la vida es revela
i en el fluir
de l'últim caramell que es desgela,
la victòria
magnífica del goig primaveral.
Una de les sorpreses que Nin ens dona en
el seu racó periodístic del “Poble Català” es la secció que incorpora parlant
del temps. Sí , del tems meteorològic, i ho fa d’una manera particular. Nin parla
del temps, sempre sense equivocar-se, perquè mai fa prediccions, ho fa sobre el
temps que ha fet o el que fa en el moment que escriu. Una altra particularitat d’aquesta
secció dedicada al temps és que ho fa amb un llenguatge poètic. És mot difícil trobar
poesia en el texts escrits per l’Andreu, es per això que he posat aquest que fa referència a l’arribada de la primavera. Segur que molts del que seguiu aquest
blog, poc us imaginàveu de llegir un sonet sorgit de la ploma d’Andreu Nin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada