EL DESNONAMENT.

En el carrer de les Filateres, ahir es va procedir al llançament dels mobles d'una casa, per desnonament. La desnonada era una viuda amb nou fills. Y durant vint-i-quatre hores, els sagrats objectes d'una llar, van quedar-se en un racó, exposats a la curiositat dels vianants, com desferres per un foc de revetlla. Ningú els vetllava. La “Màter Dolorosa”, amb els set dolors de les seves entranyes, aniria per la ciutat cercant un refugi, com una femella primitiva, quan encara no havia inventat la religió la resignació, el fora de la llei, la propietat, l’amo i els legisladors el desnonament.

Sortosament una bona ànima es va compadir de tot allò, que sempre es troba unt cristià, després de vint sigles de cristianisme. Feu indagacions pera saber on parava la dona errant, la família sense llar, sense res, en mig de la terra, al costat de la terra, al costat de la ciutat ubèrrima y rutilant i trobada que fou els hi donà diners, buscant, després de l'almoina, una casa on allotjar aquella tristesa.

Aquest eco, tindria de ser un toc de sometent. No una queixa, una proclama. Perquè, per què serveix el dipòsit municipal, si els mobles d'una família desgraciada, poden quedar-se un dia sencer en mig del carrer? I per què té el poble una majoria  republicana, si en les disbauxes municipals, no existeix ni un capítol per impedir que es realitzin aquestes infàmies? La beneficència de la ciutat, la que recull els pobres dels carrers, la que envia medecines a les cases desventurades, la que alleta a les criatures dels pobres, la que distribueix bons de pa y arròs alguna vegada a l'any, ha d’arribar fins á les Ilars que han de ser desnonades. Què se li en dona al pobre la inviolabilitat del domicili, si un mal dia es troba amb la casa en mig del carrer, sense que ningú hagi pensat amb aquesta pena seva; ni l'Estat, ni la ciutat, ni la religió, ni la caritat?

 

ECO escrit per Andreu Nin el 28 de juny de 1912.

Com podreu observar després de la lectura, els desnonaments no son cosa només de l’actualitat, el dret a tenir lloc on recollir-se també ve de lluny, tan de lluny com l’incompliment d’aquest dret tantes i tantes vegades.