El crític tauri de «La Tribuna» deu ser una bona persona. Ell haurà presenciat morts i desgràcies a la plaça, portarà en els ulls la visió de centenars de toros caiguts sota l'espasa després de totes les tortures i la de milers de cavalls galopant per la sorra amb la carn estripada i arrancant-se amb les potes els budells; les seves orelles, escoltaren tots els dicteris, tot el vocabulari tavernari, totes les infamants injuries dirigides des del president als mossos i no obstant, encara li resta a l'ànima, força per cridar contra la barbàrie flamenca. Aquesta barbàrie el passat diumenge, arribà a la plaça nova a altituds turbulentes de motí canallesc.
El motiu del motí no fou ni la llei
de jurisdiccions, ni el retard en resoldre's les actuals vagues, ni la ira pels
projectes bèl·lics, ni la disconformitat per la política d'aliances, ni una
revolta contra els impostos enormes, les immoralitats polítiques, la manca
d'escoles, la sobra de terrenys incultes aprofitats per la cria de braus i de
caça. La cosa fou perquè un toro sortí dolent i com sigui que els flamencs
toleren que ho sigui tot de dolent menys els toros, manaren al president, o
sigui al representant del governador i per tant de l'Estat espanyol, que el
retirés. El representant de l'Estat, que no tolera cap queixa de ningú, ni de contribuents,
ni d’intel·lectuals, exceptuant tan sols les queixes dels flamencs, manà que el
toro, tingut per dolent, és a dir, amb poques ganes d'entretenir-se foradant
els ventres dels cavalls i dels toreros, fos retirat. Emperò com que fins a les
places de toros també, mai foren bones les segones parts, el toro substitut,
resultà pitjor que el primer. Era massa petit i els flamencs senten un odi
terrible, epilèptic contra els toros petits. Començaren a esvalotar, a llançar
coixins, que a més d'un prou falta li farien a casa seva; a començar a arrancar
maons i fusta i els més valents a intentar calar foc a la plaça.
El crític de La Tribuna s'ha indignat
davant d'això i com per alguna cosa firma com a «Don Severo», escriu:
“Lo de ayer constituye una
verdadera ignominia. No deben suceder ni pueden tolerarse tales salvajadas. No
había razón para semejante espectáculo, más propio de Frajana que de un pueblo
culto.”
I fa la següent promesa:
-”Si tuviera, desgraciadamente, que
repetirse otras veces, abogaría cien mil más, por la supresión de las corridas
de toros”.
Escolti, bon senyor, bon home
sentimental: L'espectacle del diumenge es repeteix molt sovint i cada tarda de
toros amb més o menys intensitat. Ja veu, fa setanta anys justos del primer
motí taurí del qual se té memòria, ocorregut en la mateixa plaça de la
Barceloneta:
“El dia de Sant Jaume
de l'any trenta cinc
va haver-hi gran gresca
dintre del torin.
Van sortir sis toros;
tots eren dolents.
Això va ésser la causa
de cremar els convents.”
A la plaça de la Barceloneta hem
perdut el compte de les vegades que la flamenquería ha volgut calar-hi foc.
L'ingenu «Don Severo» tornarà a veure altres motins i seguirà anant a la plaça
amb més alegria que “un gachó de los que saben niquelar”.
Els toros tenen com a raons del seu
èxit: Primer, la possibilitat de veure a un torero enganxat en les banyes com
un ronyó fet a l'anglesa en un filferro; segon, la certesa de que a l'autoritat
presidencial, que en el carrer els faria detenir, se li poden llançar tots els
vocabularis denigrants; i tercer, la possibilitat d'esbravar la mala sang amb
un cop d'ampolla contra un torero, aixecant maons amb el fervor del qui fa una
barricada i calar foc, sense perill de càstig.
Els toros s'ho porten tot això. Ja
pot ésser dolent un drama, horribles els acudits d'una sarsuela, dolents els
actors o els cantants, estar desgraciats els intèrprets d'un concert, que mai
els espectadors passaran de manifestar el seu descontent amb algun xiulet o
picament de bastons. Si intentessin incendiar el teatre, no s’aixecaria amb una
sola abominació tota la ciutat? I no obstant, tractant-se dels toros la
indignació no es produeix. Es troba natural. A la plaça hi han tres feres: el
toro, el torero i l'espectador. Per alguna cosa l’església els excomunica
i fou tinguda per vil, en l'edat mitja, la professió de torero, i aquell gran
rei que es digué Carles III els prohibí.
Fan bé, doncs, els flamencs imposant la seva voluntat a cops de maons i flamarades frustrades. A Espanya tot pot ser dolent, menys els toros i amb aquests, ningú pot jugar, ja que, segons confessa un escriptor flamenc, constitueixen el darrer refugi del vigor de la raça.
ECO escrit per
Andreu Nin al diari El Poble Català el 14 de maig de 1913.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada