No, escabellada i roja com una heroïna de barricada, sinó rígida, biliosa, alta, esprimatxada, el cos geperut d’ossos, la cara solcada d’arrugues i sobre la testa un barret amb plomes de lloro; ha penetrat a l’Acadèmia de Belles Arts de Londres, s’ha apropat amb pas sigil·lós a un quadre del pintor americà Sargent, i l’ha apunyalat bàrbarament.
És sufragista
perquè té quaranta cinc anys, és lletja i és verge, com altres ho són: per
suggestió, per temperament de mascle, per histerisme o per la seva feminitat
torturada per totes les aberracions d’una clorosi sensual...
La Policia ha
tingut de protegir-la contra les ires de la multitud i, ella, no com una Du
Barry, de genoll a terra, demanant gràcia al botxí, sinó amb una energia sense
clams ni crits, amb l’energia muda d’una roca, ha creuat estoicament els
braços, i ha restat indiferent a la seva sort...
Quin estrany
heroisme, és un nou aspecte de la civilització.
Beneïda sigui
la “barbàrie” que fa que les nostres dones siguin “ben dones”, amb tota
l’animalitat del sexe, amb tota la tendresa de les seves ànimes delicades i
exquisides i amb el sublim heroisme de la seva maternitat fecundant...però
respectant les obres d’art.
Eco escrit per Andreu Nin a El Poble Català el 7 de maig
de 1914.
És un escrit de Nin que em guardava per algun altre moment, però
l’actualitat mana, de la mateixa manera que ho feia en el moment que Nin
escrivia.
Com podreu observar, això de maltractar les obres d’art per a reivindicar
les peticions de qualsevol moviment social, no és cosa d’avui, fa més de cent
anys l’Andreu ja ens descriu un fet on no es poden justificar les raons que es
reivindiquen quan, els mètodes emprats son els intents de destruir obres d’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada