LA FALDILLA-PANTALÓ. (4)

 Per la resposta a la curiosa carta que inseríem ahir, usem els clàssics titulars dels epistolaris del segle XVIII:

Del redactor encarregat dels ECOS, a la incògnita senyoreta Agna:

Indubtablement, hi ha una tradició de pantalons en la historia del vestit femení. En el segle XII, angleses, normandes i alemanyes, portaven faldilles-pantalons. Les faldilles, exageradament llargues, es recollien com si també estesin travades i unes vegades pels costats i altres pel centre, sorgien les calces de color.  Però la majoria de les calces femenines de la edat Mitjana es portaven per minvar el fred, i moltes vegades resultaven senzilles exhibicions. Però conforme es simplifica i unifica el vestit desapareix tot pantaló femení, que mai va tenir caràcter de generalitat. En la col·lecció de pantalons femenins, podeu posar, doncs, aquestes calces de les dones anglo-saxones i així la tradició de la “jupe-culotte”, tindrà un llinatge gairebé dels temps dels gots, com les més ràncies nissagues nobiliàries.

Perquè vos, senyoreta, no vàreu trobar en la història més que el cas de les dames italianes del segle XV, que inventaren la moda dels pantalons. Jo he trobat en la també petita biblioteca meva, un apunt sobre aquestes calces italianes. El Municipi de Roma, davant de l’increment que prenien semblants abillaments, dictà una ordenança, “contra mulieres inhonestes ne se vestiant habitu virili”. Les dones, tossudes, malgrat les penyores, persistiren en portar els hàbits virils fins a convertir les penyores en un veritable impost municipal. Però allò va passar ràpidament. Era una moda. Lo mateix que lo d’ara.

Citeu a la Jordi Sand i a la Concepció Arenal. D’aquesta darrera ignoro en absolut la història dels seus pantalons, però vos, segurament, no ignorareu que la Jordi Sand es va vestir d’home, com diu la Pardo Bazán, “per comoditat i economia”, pel mateix que amb pantalons i brusa caçava conills pels camps de Bourges. Però encara que les calces de la Jordi Sand fossin un gest de llibertat i de romanticisme, es possible admetre com a llei la “pose” literària d’una personalitat? Què diríeu si intentéssim els homes, sortir amb els cabells pintats de verd tan sols perquè en Baudelaire aparegué un dia amb la cabellera en plena primavera?

I, seguint l’exemple dels cabells, podríem imposar a tots els homes els cabells llargs, pel fet de que en temps dels Quatre Gats, tots els artistes exhibien cabelleres merovíngies?

Quedem, doncs, en que els pantalons femenins apareixen en la història cada tres o quatre segles, potser coincidint amb el pas del cometa Halley, i que tot lo altre no passen de ser excentricitats de dones literàries, que serveixen per escriure perverses i delicioses històries de la “Mademoiselle Maupin”.

O si no, invertim, bella amiga, la teoria. Heus aquí que hi ha una tradició de no pantalons en la història del vestit de l’home. En el segle XIV, hi havia irlandesos que no portaven calces. Túniques i capes servien d’abillament i aquestes túniques, durant tota l’Edat Mitjana, foren vestit comú en tota Europa. Es cenyien a la cintura i si portaven calces a sota, aquestes sortien d’entre les holapandes, com les calces de les dones que abans hem citat. Actualment els “highlanders” no porten la seva famosa faldilleta nacional? I respecte a casos particulars, d’homes que s’han vestit de dona, ja em permetéreu que suprimeixi tota cita i disquisició, perquè no és el lloc aquest per a divagar sobre les faldilles patològiques. Alcibiades, més d’una vegada, per cridar l’atenció, havia fet quelcom més que tallar la cua al seu gos.

Tenim una tradició de faldilles masculines, però uns precedents històrics no abonen la derogació ni de les eternes faldilles, ni dels immortals pantalons. Com als soldats de Napoleó, sobre o sota d’unes faldilles, quaranta segles contemplen a les heroiques portadores de la “jupe-culotte”.

Finalitzem, gentil i aguda amiga. No m’oposo a cap innovació del vestit femení, però així com no preconitzaria la importació de les faldilles europees a Turquia em resisteixo a que les faldilles de Turquia arreli a aquí. Per alguna cosa soc nacionalista. La faldilla es mediterrània, es tota la galanteria, tot l’art, totes les costums, tota la indumentària mediterrània. La Venus de Milo, recollint-se els pantalons, confesseu que seria una cosa lamentable.

Per altra part, no tingueu por de que a la nostra terra es produeixi la caça de la dona amb pantalons. Els nostres estudiants, ahir feren un míting a la plaça de la universitat, acordant defensar com a cavallers de la Taula Rodona, les dones que surtin amb la nova indumentària. Si a Madrid les atropellen, aquí les defensarem i així, bella amiga, ens servirà, la “jupe-culotte” per a fer una mica de catalanisme.

Mil perdons per la descortesia de no donar-vos cavallerosament la raó. Tal volta serveixi això per a una resposta vostra, en la qual afegireu, al nom d’Agna, un cognom, trencant l’incògnit per a recollir una admiració que s’anticipa a oferir-vos,

El redactor encarregat dels ECOS.

Eco escrit per Andreu Nin el 27 de febrer de 1911.

 

Meditant la gentil resposta, Andreu Nin va passar-se més d’un dia, ja que la redacta dos dies després de publicar la escrita per Carmen Karr.

Es veu clar que Nin espera la continuïtat de la polèmica, demanat una resposta que no es va produir -al menys no es va publicar. Tot sembla indicar que la Directora de Feminal va donar la polèmica per tancada. Malgrat tot -com veurem en el proper post- ell no es dona per vençut i utilitza una estratagema molt habitual en aquell temps per mirar d’aconseguir-la, com podreu observar.