L’ESQUERRA.

 Un “Eco” parlant de l’Esquerra, és sempre una cosa temptadora, perquè parlar de l’Esquerra, vol dir parlar de la política i del partit.

No és això?

Doncs, no senyor, en absolut; se’n pot parlar, i anem a parlar de l’Esquerra, sense que ni remotament ens referim a la política.

Es pot parlar de la mà esquerra...

Un heu fixat mai en l’ofici que la mà esquerra desempenya en el cos humà?

Resta aquest, reduït a un ofici quasi purament estètic: fer “pendant” amb l’altra mà. Sembla com si la naturalesa ens hagués proveït del braç esquerra, únicament per evitar una diferència i un contrast. Certament, un manco, a més de no poder fer ús de l’ampla eloqüència del gest, resulta un ésser incomplert... Un home amb els braços penjant, pot portar el ritme de la marxa, i lluir a l’hora els punys de la camisa... I pot, si vol, marcar-se unes “sevillanes” o introduir-se les mans a les butxaques dels pantalons...

Res li impedeix fer-ho.

Més...

No us sembla que la mà esquerra fou creada per alguna cosa més que per que fossin quatre el número d’extremitats del cos humà?

L’home, condemna la mà esquerra d’una manera implacable i cruel.

-Nen; no agafis la forquilla amb la mà esquerra!

-Nen; el llapis s’agafa amb la mà dreta!

I un copet als dits accentuarà l’advertència, i el nen, que fou creat amb dues mans, per que se’n servís per un igual, menjarà amb la dreta, escriurà amb la dreta, treballarà amb la dreta, saludarà amb la dreta...

I esquerra creixerà torpe e inútil...

-La mà del dimoni!- crida un fanatisme ridícul.

-“La mano siniestra!”- anomenen, despectivament, els castellans.

-Treballa amb la mà esquerra!- criden al jesuïta com un anatema.

I l’esquerra, reduïda a una penjarolla humana amb serrell, si volgués protestar, fracassaria en la impotència del gest.

Estem temptats a creure que la raó i la lògica no tenen altre valor que el de dues paraules més o menys sonores. L’home les deuria inventar per justificar lo injustificable...

Perquè injustificable resulta entossudir-se en prescindir d’un orgue tant apte i utilíssim com la mà esquerra, contradient les més elementals lleis de l’harmonia i l’equilibri...

És el mateix que si ens empenyéssim en caminar a peu coix, en tancar un ull a la llum, una orella al so...

Estarem molt lluny del dia en que es farà justícia a totes les esquerres? ... 

Més... no!... Silenci!... Us hem promès que ni remotament parlaríem de política.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 20 d’abril de 1914.

 

Nin planteja en aquest escrit, ple d’ironia, un problema que ens ha perseguit durant molts anys; la condemna dels esquerrans. Sense anar més lluny, jo que he estat sempre un dretà -si parlem de lateralitat- arrossego tot un seguit de traumes des-de la més tendra infància per aquesta qüestió.

El primer quan anava a catecisme per fer la Primera Comunió; mai vaig entendre perquè el mossèn amenaçava a un company de classe esquerrà, amb tallar-li la ma esquerra -la del dimoni- si no aprenia a fer-se la senyal de la creu amb la dreta. El segon en plena adolescència -amb la masturbació- quan se’m va ocórrer que si es feia amb la ma divina i no amb la infernal, sempre podria ser un atenuant, convertint aquell pecat en venial. El tercer, quan feia la mili i vaig veure com un oficial li girava la cara, d’una bufetada, a un company meu, per saludar-lo -militarment- amb l’esquerra. I el darrer, en temps de la transició; en els actes del PSC quan sonava la “Internacional”, tenia clar que havia de tancar el puny i aixecar la mà, però, mai vaig saber del cert si era l’esquerra o la dreta la que s’havia d’aixecar.

Sort que el temps ho posa tot al seu lloc; ara no em senyo ni als enterraments, no tinc que saludar militarment ni als del cos de bombers, i no tanco el puny ni quan m’emprenyo molt; i lo altre... res de res! Que un ja té una edat!