LA FALDILLA-PANTALÓ. PUNT I FINAL.

Hem parlat massa d’aquestes frivolitat i per a no reincidir hem estat apunt de reservar un lloc en els nostres papers valuosos però impublicables. Prou faldilles-pantalons! Més, la carta d’avui es d’un protestatari i, amb tota estridència, malgrat el criteri regionalista, hi ha gairebé sempre un matís de raó.

Senyor redactor dels “Ecos”.

Molt senyor meu: Permeteu que un obrer digui també la seva en aquesta qüestió dels pantalons de les dones.

Dèieu, abans d’ahir, que definitivament, ja no es portaran per decisió dels modistos de París, i amb això, jo tinc que dir que no els portaran les senyores que havien trobat amb ells un altre pretext d’exhibició i coqueteria, perquè n’hi ha molts milers de dones que seguiran portant pantalons, encara que diguin el contrari els senyors modistos.

A moltes mines de França, d’Anglaterra, de Westfalia i altres països, les dones baixen als pous amb pantalons, no a lluir-los, sinó a patir arrencant carbó i arrossegant vagonetes. Segurament que haureu llegit les pàgines del “Germinal”, d’en Zola, on es descriu aquesta promiscuïtat, aquesta abominable explotació de la dona. Un altre cas de pantalons, imposats per aquesta moda tan seguida de tenir que guanyar-se el pa, sigui com sigui. A Prussia i a Bèlgica, on jo les he vist, moltes pescadores, sobre tot les que es dediquen a pescar mol·luscs, van amb pantalons, i al Tirol, les seves famoses vaqueres, igualment. Què més? Vostè potser no, però jo si que me’n recordo d’un gravat publicat al “Progreso”, aquell setmanari il·lustrat que publicava en Lerroux a Madrid, quan feia d’anàrquic, que representava una dona castellana, una pagesa de La Manxa, tirant de l’arada, vestida amb calces. Com que els senyors “hidalgos” son tan cavallers, no haurien tolerat semblants coses a unes faldilles.

No protesten contra els pantalons? Ja veu que les seves protestes poden continuar, però ningú dirà res contra aquestes ignomínies. Anar contra les faldilles-pantalons, serà qüestió de bon gust o de mal gust, però molt segur que els que hi protesten, trobaran molt natural que una treballadora es posi les calces per anar a patir, a ésser explotada, al fons d’una mina.

Un obrer.

 

Eco escrit per Andreu Nin el 3 de març de 1911.

 

En aquesta últim i definitiu escrit sobre la polèmica de les faldilles-pantaló, el recurs utilitzat per Nin per continuar amb la polèmica, es aquesta carta d’un “obrer” parlant del tema. Tot sembla indicar, un cop analitzat el text, que la ma de Nin va guiar d’una manera clara la ploma del suposat “obrer” a l’hora d’escriure la carta.

És difícil, per no dir impossible, trobar, entre tots els escrits periodístics d’Andreu Nin, una polèmica de tan llarga durada, excepte en els temes de contingut polític. Nosaltres ho atribuïm a la categoria de la polemista que es troba al davant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada