LA FALDILLA-PANTALÓ. (3)

 Hem rebut aquesta carta. Paper femení, però sense perfum; cal·ligrafia de dona educada en el Loreto, i fent de Sherlock-Holmes, del Loreto de la carretera de Sarrià:

“Senyor redactor del Ecos:

Molt senyor meu: Encara que no ha donat la seva opinió concretament, he cregut veure en els seus Ecos una ferma oposició a la jupe-culotte. I vostè segurament serà feminista i innovador. A què, si en les terres turques, les dones intentessin prescindir dels pantalons bombatxos, per a vestir a l’europea, vostè defensaria aquells dones? Fixis si no en que tot això, sobre tot a Madrid, té un regust de motí de Squilache, com si no existís en els homes i en les dones madrilenyes, altra preocupació que la conservació de lo castís, de la faldilla “rumbosa”, dels enagos “crupientes”, de la “falda de percal plachá”, en una paraula. A més a més, hi ha també una tradició favorable a les faldilles-pantalons, perquè vostè sap millor que jo, que no he llegit més que la petita biblioteca del meu pare, que les italianes del segle XV usaren molt els pantalons, que eren sumptuosos, com calia per a vestits de dones, tots ells de seda brodada, o bé de vellut, i portant-los “acuchillados”, com diuen els castellans, i “taillades” els francesos, que ara no sé si tenim equivalència catalana. En temps de madame Tallieu, sé que també es comença a portar la jupe-culotte, i es vulgaríssim, entre altres, el vestit d’home de la Jordi Sand, i a Espanya, el de Concepción Arenal.

Noti, doncs, que no hi ha motiu per a creure que s’intenta aquests dies trastornar gairebé una llei de la naturalesa. Si per muntar a cavall s’admetia no tan sols la faldilla-amassona, sinó veritables pantalons a la moda Maria-Antonieta, Per què no s’ha d’admetre per la vida moderna agitada, sense repòs, amb dones advocades i literates, automobilistes i aviadores, no els pantalons. Entenguis bé, sinó la faldilla-pantaló? De tants i tants homes com hi havia a l’hipòdrom, ningú va protestar dels pantalons de Dutrieu. A que ve, doncs, aquesta caça indigna, brutal, de les que s’atreveixen a sortir amb la nova moda, si individualment la respectem i la comprenem?

Perdoni aquesta carta tant llarga. No l’he escrita mes que per a expressar-li la meva estranyesa de que homes que concedeixen tota llibertat política i social a les dones, que admeten totes les reformes feministes, s’espantin davant d’una simple reforma del vestit femení.

S’acomiada de vostè, pregant-li novament que la perdoni, la seva constant llegidora,

Agna.”

Una carta habilíssima, erudita i eloqüent que fa corbar-se, amb la ma al pit al redactor d’aquests “Ecos”, tot meditant una resposta una mica gentil, a les gentilitats de la dama escriptora.

Eco escrit per Andreu Nin el 25 de febrer de 1911.

 

Aquí està la resposta que semblava ja esperar Andreu Nin. En la introducció ja ens dona una pista clara de qui pot ser la persona que escriu la carta sense nomenar-la. Que visqui al Loreto de la Carretera de Sarrià no pot ser altra que la Carmen Karr que tenia allí la seva casa. Per ampliar-ho una mica més;  la Carmen Karr era la directora de la revista “Feminal”, a més de ser una il·lustrada escriptora i feminista convençuda.

Estic plenament segur que, malgrat les cortesies formularies que ambdós utilitzen en els seus escrits, tant en Nin com la Carmen Karr coneixien perfectament la identitat del seu interlocutor.