LES INFLUENCIES PERIODÍSTIQUES EN NIN.

 Nin defuig moltes vegades del nom de periodista, malgrat que ho és; a ell li agrada dir que és un cronista, utilitza moltes vegades el nom en francès "croniqueur" i ningú millor que Nin per definir quina és la feina d'un cronista quan escriu al diari:

… El periódico tiene la exclusiva misión de relatar los incidentes, los aspectos de la vida social, y el cronista es el hombre culto e ingenioso que pone un comentario al suceso, al hecho que impresiona, a la multitud con su violencia, con su brutalidad; el que sabe definir inmediatamente un gesto, una actitud, una posición espiritual; el que ve los aspectos, las deformidades y las armonías de las cosas presentes; todo esto, con la rapidez, con la perspicacia, con la milagrosa intuición que caracteriza a los verdaderos, a los admirables periodistas modernos.

 Andreu Nin, que era una persona molt llegida i il·lustrada, era com una esponja a l'hora d'assimilar les influències que va tenir en la seva vida periodística.

El seu estil irònic, molt ric en vocabulari i amb una estructura narrativa que navega entre l'article i la novel.la cal buscar-la entre els grans mestres, curiosament, la major part d'ells son escriptors que utilitzen al castellà com a forma d'expressió. Entre els primers jo citaria a un home del segle d'or de la literatura castellana que és  Francisco de Quevedo. D'ell n'hereta la capacitat de narrar-ho tot amb el recurs de la ironia profunda, que en molts moments, no es pot deslligar d'un sentit de l'humor que arriba a ser sarcàstic.

Un altre dels seus mestres i del qual el mateix Nin en reconeix el mestratge es Mariano José de Larra, l'escriptor que aplica el concepte de romanticisme democràtic a la seva manera d'escriure, és fàcil trobar les influències d'aquest autor en Nin, d'ell n'hereta la capacitat narrativa, el sentit de la ironia i tanmateix aquesta costum que tenia Larra d'utilitzar els pseudònims a l'hora d'escriure, a Larra se li coneix la utilització de -al menys- cinc pseudònims, Nin va utilitzar-ne alguns més.

En aquest fragment, d'un article de Nin dedicat a Mariano José de Larra, hom pot constatar quina era l'admiració que li tenia:

¿Qué haremos nosotros ahora, libres y respetados? Por fuerza hemos de cambiar de modales y de lenguaje; preciso es que nuestras palabras y nuestra actitud correspondan al noble papel que vamos a representar. Ahora ya es imposible expresarse como antes; ya no podemos escribir esa prosa en tono menor que se acordaba perfectamente con nuestra desgracia; ya no podemos decir frases de amarga ironía; nuestra torre de marfil se ha hundido estrepitosamente al empuje de una mano afectuosa. ¿Cree usted, querido maestro, que podremos hablar y sonreír como hablan y sonríen los hombres acostumbrados a que la gente, les oiga y les atienda?

 En el camp més proper en el temps, també Nin es reconeix deutor de companys de feina que són contemporanis. Si ho posem amb paraules seves, la trilogia d'autors que admira és aquesta: 

En España hay algunos, no muchos, escritores que pueden dignamente llamarse cronistas. Ya hemos citado a Cristóbal de Castro, citemos también a Julio Gamba y no olvidemos al nobilísimo maestro Mariano de Cavia, cuya gran cultura le hace en ocasiones apartarse un poco de la realidad para ir por los más nobles caminos ideológicos.

El primer, Cristóbal de Castro , és un escriptor contemporani de Nin que va dedicar-se a la creació literària, tant a la poesia com a la novel·la i al teatre, però, l'admiració li prové de la seva activitat com a periodista que es dedicava a la crítica teatral, activitat que veurem en Nin en molts dels seus escrits.

A Julio Gamba, potser el més conegut dels tres, se'l reconeix per la seva activitat periodística com a corresponsal de diaris madrilenys tan coneguts com: La Tribuna, l'ABC i El Sol. Era un autor senzill, sense excés d'erudició, sense perdre's en divagacions i sempre buscant la ironia i l'humor en els seus escrits.

Mariano de Cavia, el més gran -en edat- dels tres; era un periodista aragonès. La seva producció periodística la trobem quasi be tota en el diaris El Sol, l'ABC i El Imparcial de Madrid on va publicar el mes conegut dels seus articles: Incendio en el Museo del Prado, va provocar tal enrenou a Madrid que aconseguí que el govern fes la primera remodelació a fons  de la gran pinacoteca.

I posats a parlar d'influències, deixeu-me buscar-ne alguna a la inversa. Des de que vaig començar a llegir aquest material inèdit d'Andreu Nin, jo no he pogut deixar de pensar en la similitud en els continguts i la manera de fer de dos grans periodistes actuals que a mi em recorden molt a ell; son l'Enric Juliana i Lluis Permanyer.

Ernest Benito.